L'última simfonia de Pep al Camp Nou

Ha sigut la nit. La gran nit. L’última nit. El darrer partit de Pep Guardiola com a entrenador a casa seva, al Camp Nou. Però no serà l’últim. Persona de club, tothom espera que torni, en el càrrec que sigui. Ha estat la millor despedida possible. Golejada en un derbi. Rècord col·lectiu del Barça en una lliga: 112 gols a favor. Poker de Messi. El millor dels millors. Récord històric de gols del petitó (50 gols repartits en 25 partits), en el que suposa la millor marca individual de qualsevol jugador en la  història de qualsevol lliga. I rècord total de gols en una temporada, 72 gols superant a mites com Pelé o Müller, o el no tant conegut Archibald Stark, que va firmar 70 dianes a la lliga dels EUA la temporada 1924-25.  

L'abraçada amb Guardiola diu molt de l'estima que li té. La millor imatge de la nit, però, la estampa de Pep i la seva família a la gespa d'un Camp Nou buit. És moment de recordar, de viure amb la família quatre anys que avui s'acaben. Moment de pensar, de reflexionar, de respirar per fi, de tornar a ser el Josep.

S’ha perdut lliga i Champions, però queda la Copa. Seria el quart títol de la temporada. El 14è títol de la era Pep. 14 títols en quatre anys. Més de tres títols per temporada. Un palmarès gens envejable. I és que 14 és la suma de dos dels grans artífexs dels títols aconseguits: el ‘10’ actual i el ‘4’ del Dream Team; el millor jugador de tots els temps i el millor director de l’orquestra blaugrana de la història. Una barbaritat. Pep se’n va, però Messi es queda. La millor notícia és que la idea segueix, que el projecte continua, que l’essència es manté. Temps hi haurà per fer autocrítica i per parlar dels canvis que vindran. L'arquitecte d'aquest equip se'n va, però l'estructura continua. 


El que em deixa més tranquil és que Guardiola marxa a temps, per la porta gran. Feia molts anys que el Barça no dedicava un emotiu adéu a ningú. Encara que no sigui un adéu, sinó un fins aviat. En Pep surt ara com havia d’haver sortit anys després, amb una càlida despedida digna d’un dels millors futbolistes d’aquest club. Guardiola ha quedat en pau amb els crítics. Tots aquells que el criticaven com a jugador i que el qüestionaven com a tècnic, al·legant inexperiència, han quedat retractats, i ara s’amaguen o, encara pitjor, s’afegeixen al carro de forma oportunista.  

D’altra banda, no se m’acut una altra persona com ell per a simbolitzar, d’aquí uns quants anys, la unió d’un club dividit durant diferents èpoques. Cruyffistes i Nuñistes. Laportistes i Rosellistes. El Barça ha de ser Guardiolista. Anar tots a una. Tots plegats en un mateix camí que ha portat, està portant, i seguirà portant aquest club a grans fites i èxits. Els anys diran la magnitud d’aquest cicle. Mentrestant, canvia el director, però la música no para.


Tan de bo algun dia poguem repetir la cèlebre frase: "Ciutadans de Catalunya, ja el tornem a tenir aquí".


Som Guardiola i serem Tito. 

Quatre anys de glòria

Marxà Kubala, marxà Cruyff, marxà Ronaldinho i marxarà tot aquell que deixi pas en la història d'aquest i de tots els clubs. Pep Guardiola deixa darrere seu una gran empremta, ni més ni menys que el prestigi de ser el tècnic amb millor palmarès en la història d'un club centenari i de prou renom com és el Futbol Club Barcelona.

Han estat quatre anys. Més dels que el mateix Pep esperava, menys del que el món culé desitja. Una decisió que no agrada a ningú, però que s'ha d'entendre i respectar. És un cop dur, però potser sigui el moment adequat per marxar.  Ell té les seves raons, i la gent, per molt que ens costi, hem d'assimilar que aquest dia ha d'arribar tard o d'hora. Sempre ha estat fidel al seu discurs, i quan ho ha cregut convenient, pensant en ell, en els seus, i en el club, ha pres la decisió.

Que no ha estat un entrenador qualsevol està més que clar. La petjada que deixa no només són títols, sinó que és la prolongació d'un estil, d'un sistema, d'unes idees. Ha recollit les idees dels seus predecessors, mestres i companys de professió, i ha implantat unes maneres, un estil diferenciable i únic, millorant de forma sobrada tot el que havia passat pel club. Un club que necessitava una sacsejada quan ell hi va arribar. Va moure el vestuari, i el va reanimar tocant peces i introduint idees que van donar un aire nou. Guardiola sabia què necessitava el club, llavors en hores baixes. Un club que ell sempre ha portat dins el cor. S'ha desvivit per donar-li tot a una institució per la qual ha treballat sense descans. Es tancava a la Pepcova, i a buscar aquell moment que dóna sentit a la professió.

Pep Guardiola no només ha incorporat una manera de jugar única, sinó que ha revolucionat la manera de gestionar un vestuari. Ell encara ho viu com a jugador, amb una energia contagiosa que feia esperonar qualsevol jugador. El fet de viure tota una vida lligat al club, des d'aplega pilotes fins a entrenador, passant ser un '4' que se'n va anar per la porta d'enrere. Avui se'n va per la porta gran, deixant un inmens record que tardarem a oblidar. Ha suposat un símbol pel barcelonisme, i ha exportat el catalanisme arreu del món. Allà on anava, deixava lliçons de humiltat i bones maneres, ja fos en català, castellà, anglès o italià. Ell és així. Culé i català.

Enrere deixa molts records. La carrera de Stamford Bridge, les llàgrimes d'Abu Dhabi o la contundent resposta a Mourinho en roda de premsa. A més, no només un llarg seguit de resultats gloriosos, molts d'ells contra el Madrid, l'etern rival, sinó que deixa un joc inimitable i únic. Cap equip aconseguirà jugar com aquest, ja que els seus conceptes no són flor d'un dia, sinó que són fruit d'un treball constant i amb uns mètodes que han conduit a l'èxit a uns jugadors que han assolit la glòria i que han marcat la història d'aquest esport. Ha aconseguit la perfecció d'un estil que ha enamorat al món sencer. Aquest treball però, l'ha desgastat i l'ha portat al límit. El legat de Guardiola ja està escrit. Moltes frases pel record. No les oblidarem. No t'oblidarem. Jo de fet crec que el tornarem a tenir per aquí, ja que és un dels nostres. El temps del Tito Vilanova, íntim amic des de la Masia, ja ha començat.

Pep, moltes gràcies, que tinguis molta sort, i bon viatge allà on vagis.

"Si perdem seguirem sent el millor equip del món, si guanyem serem eterns""

El futbol no agrada

Un gran problema que veig en els mitjans esportius a Espanya (sobretot televisió, una mica menys ràdio, i també en premsa), és la poca focalització que es fa en l'esport en si. És a dir, es mira més per la polèmica, per detalls 'extraesportius' que no pas per la tècnica en si, pel joc, per l'esport. Es busca donar-li voltes a elements dels partits que segurament donaran més audiència i lectors, en un país bipolar que viu els últims anys una mena de guerra civil futbolística, amb dos bàndols clarament marcats, i on les alternatives es minimitzen o es silencien.

Penals, mans, fores de joc, entrades dures, altres errades arbitrals, gestos despectius, xiulets, insults, polèmiques a les rodes de premsa, possibles enfrontaments dins dels entrenaments... tot això i més ja forma part de la 'faràndula' que omple informatius i la majoria dels mitjans esportius. Dins la premsa general (i menciono El País i La Vanguardia perquè en són dos bons exemples), això no passa, o si més no, no en tant alta mesura. La premsa esportiva sembla perdre el rumb i desviar-se cap al fanatisme i al típic "Ens han robat", "Dos penals no pitats", etc. Està bé senyalar-ho. Són jugades que formen part del joc, però no ho són tot, ni molt menys. Avui et passa a tu, demà a mi.

Possiblement a un equip el beneficiin més que a un altre al llarg de la temporada, però difícilment una lliga es perdi per una o varies decisions arbitrals. Si que és cert, i les coses com són, que el nivell d'arbitratge d'aquest país, és simplement nefast. Com ho són els òrgans (LFP, RFEF i Comités) que dirigeixen tot això. Ara bé, els partits duren 90'. Per què centrar-se només en veure els factors que un equip no pot controlar? És a dir, realment hem perdut per l'àrbitre? No hem pogut fer algo més?

Recordo el partit del Barça a Cornellà aquesta temporada. Molts, quasi tots suposo, coincidiran en que el Barça no va fer un bon partit, i segurament no es va merèixer guanyar-lo. Ara bé, el penal que comet un defensa perico per mans, és claríssim, no hi ha discussió possible. El Barça podria haver guanyat. Vol dir que s'ho hagués merescut? No. Ni vol dir que el Barça no va guanyar per l'àrbitre. No van guanyar per què no va jugar prou bé. A València, la defensa de tres va patir més de l'esperat amb les ofensives valencianistes. Amb la rectificació, i posterior defensa de 4, l'equip va reaccionar i va poder guanyar. I també hi va haver polèmica àrbitral. Com a Anoeta, però és que allà el Barça tampoc va jugar bé i es va deixar dos punts per relaxar-se.

Total, que m'agradaria que als mitjans esportius es parlés més del joc, de l'esport que es diu futbol. No repetir una jugada 500 cops, per què si no queda clar allà, difícilment es veurà clar dins el terreny de joc. Per què, a l'hora de fer el resum d'un partit, no es mostra l'origen de la jugada d'un gol? Ve d'una recuperació d'un jugador que ha esprintat i ha sortit a la contra? Ve d'una pèrdua al mig del camp? Ve d'una passada a l'espai? Es parla del sacrifici d'algun jugador que hagi pogut recuperar 30 pilotes en un partit? No. Per tant, si us plau, deixem-nos de tonteries i enfoquem el que realment importa. Els àrbitres hi són, i són molt dolents. Però cal mostrar a la gent el futbol de toc i possessió que practica el Barça, la pegada del Madrid, el sacrifici i moviments de l'Athletic de Bielsa, o la conjunció d'un equip modest com el Llevant, en llocs europeus. Això és futbol, però pel que sembla, no agrada, o no interessa.

Leo Messi: l’heroi d’Oliver Aton

Fa pocs dies, contra el Granada, l’argentí Leo Messi deleitava al món amb un altre brillant recital, hat-trick inclòs, de futbol i espectacle.  Tres gols que el permetien superar a César com a màxim golejador de la història d’un equip de 112 anys d’història.  Justament cinc anys enrere, el mateix dia que contra el Granada, el 10 va dir: “Ya era hora de que empezara a meter goles, tengo que mejorar esa faceta mucho”. I tant si va millorar. Els resultats són a la vista.

A diferència de la majoria, la seva timidesa fa que se’l vegui ben poc per les rodes de premsa. No és el seu ecosistema. On ell parla és dins el camp, on se sent més còmode. La simplesa del personatge radica en que és feliç tenint la pilota, no protesta, no reclama, no es tira, només vol jugar. Un i altre cop vol la pilota. No té por a demanar-la. A més, té una gran virtut, i és que no nota la pressió. No li afecta en el seu joc, al revés, li és un estímul. Com més pressió, més bé sembla passar-s’ho. Estima el futbol.

En el moment que la cosa es complica, es fica l’equip a l’esquena i tira d’ell amb una confiança i energia contagiosa. Baixa a rebre pilotes al mig del camp, associar-se amb els seus companys, assistir, marcar, desbordar, pressionar la sortida rival, ho té tot. A cada falta que rep, respon amb més ganes de jugar. Té l’avantatge que juga amb companys, amics molts d’ells, amb qui s’entén sense mirar-se, i que són el complement perfecte pel seu joc associatiu.

Per l’estil de joc, es veu de lluny que al Leo li agrada la pilota. Cada control que fa és una subtil carícia, una relació d’amor entre el seu peu i l’esfèrica, que avancen sempre junts formant un bon tàndem. Un joc que voreja l’excel·lència. Ja no només per la plasticitat i bellesa de les seves jugades de tot tipus, sinó perquè amb els anys ha après a prendre la decisió correcta en mil·lèsimes de segon, a dosificar les carreres i triar les bones o a perfeccionar un gran ventall de remats.

A tot això, se li suma la aparença de bona persona que es fa estimar per tothom, sent també un exemple com a esportista per a tots. No provoca al rival, ell és feliç competint. I sempre vol més i més. Una gana que l’ha portat a superar a contemporanis, històrics i el millor de tot, a ell mateix. Si bé encara té més de mitja carrera per davant, no és descabellat dir que és el que ha donat més al futbol de les grans corones d’aquest esport. N’ha emulat i superat a molts, però encara queda molt per veure’n, pel que fins que no digui prou no sabrem ben bé l’abast de la seva estratosfèrica carrera.

Pep Guardiola l’ha ajudat a millorar, ubicant-lo en una posició de futbolista total, amb ilimitada llibertat de moviment, ja que el seu entrenador sap que escollirà la millor opció en tot moment. El canvi de posició i de mentalitat no només li ha permès fer més gols, sinó que a partir d’aquest canvi ha reinventat el llenguatge del futbol. Un nou joc basat en tenir la pilota i jugar-la amb criteri. Ell és el centre del joc, però fa jugar l’equip. Pausa o acceleració, ritme accelerat o ritme calmat, quasi sempre sol tocar la tecla adient. Juntament amb Xavi i Iniesta, marquen el ritme del partit. Controlen el joc a partir de moviments, tocs, visió de joc i gols. El joc mai s’atura quan ells són al camp.

Com ha dit el de Santpedor, el Leo domina el joc, igual que ho feia Michael Jordan. Miguel Rico, periodista de Mundo Deportivo, afirmava fa temps que encara no s’han vist els seus 100 millors partits. Agosarat, però i si fos cert? És un jugador únic, diferent i de tot el que s’ha vist, capaç de fer possible l’impensable. Un noi que representa i reuneix allò que Oliver Aton somiava amb ser algun dia. És tan complet que és com Oliver i Benji alhora. Tenen força paral·lelismes en comú i segurament una única gran diferència: el Leo és un personatge real.