Fa pocs dies, contra el Granada, l’argentí Leo Messi deleitava al món amb un altre brillant recital, hat-trick inclòs, de futbol i espectacle. Tres gols que el permetien superar a César com a màxim golejador de la història d’un equip de 112 anys d’història. Justament cinc anys enrere, el mateix dia que contra el Granada, el 10 va dir: “Ya era hora de que empezara a meter goles, tengo que mejorar esa faceta mucho”. I tant si va millorar. Els resultats són a la vista.
A diferència de la majoria, la seva timidesa fa que se’l vegui ben poc per les rodes de premsa. No és el seu ecosistema. On ell parla és dins el camp, on se sent més còmode. La simplesa del personatge radica en que és feliç tenint la pilota, no protesta, no reclama, no es tira, només vol jugar. Un i altre cop vol la pilota. No té por a demanar-la. A més, té una gran virtut, i és que no nota la pressió. No li afecta en el seu joc, al revés, li és un estímul. Com més pressió, més bé sembla passar-s’ho. Estima el futbol.
En el moment que la cosa es complica, es fica l’equip a l’esquena i tira d’ell amb una confiança i energia contagiosa. Baixa a rebre pilotes al mig del camp, associar-se amb els seus companys, assistir, marcar, desbordar, pressionar la sortida rival, ho té tot. A cada falta que rep, respon amb més ganes de jugar. Té l’avantatge que juga amb companys, amics molts d’ells, amb qui s’entén sense mirar-se, i que són el complement perfecte pel seu joc associatiu.
Per l’estil de joc, es veu de lluny que al Leo li agrada la pilota. Cada control que fa és una subtil carícia, una relació d’amor entre el seu peu i l’esfèrica, que avancen sempre junts formant un bon tàndem. Un joc que voreja l’excel·lència. Ja no només per la plasticitat i bellesa de les seves jugades de tot tipus, sinó perquè amb els anys ha après a prendre la decisió correcta en mil·lèsimes de segon, a dosificar les carreres i triar les bones o a perfeccionar un gran ventall de remats.
A tot això, se li suma la aparença de bona persona que es fa estimar per tothom, sent també un exemple com a esportista per a tots. No provoca al rival, ell és feliç competint. I sempre vol més i més. Una gana que l’ha portat a superar a contemporanis, històrics i el millor de tot, a ell mateix. Si bé encara té més de mitja carrera per davant, no és descabellat dir que és el que ha donat més al futbol de les grans corones d’aquest esport. N’ha emulat i superat a molts, però encara queda molt per veure’n, pel que fins que no digui prou no sabrem ben bé l’abast de la seva estratosfèrica carrera.
Pep Guardiola l’ha ajudat a millorar, ubicant-lo en una posició de futbolista total, amb ilimitada llibertat de moviment, ja que el seu entrenador sap que escollirà la millor opció en tot moment. El canvi de posició i de mentalitat no només li ha permès fer més gols, sinó que a partir d’aquest canvi ha reinventat el llenguatge del futbol. Un nou joc basat en tenir la pilota i jugar-la amb criteri. Ell és el centre del joc, però fa jugar l’equip. Pausa o acceleració, ritme accelerat o ritme calmat, quasi sempre sol tocar la tecla adient. Juntament amb Xavi i Iniesta, marquen el ritme del partit. Controlen el joc a partir de moviments, tocs, visió de joc i gols. El joc mai s’atura quan ells són al camp.
Com ha dit el de Santpedor, el Leo domina el joc, igual que ho feia Michael Jordan. Miguel Rico, periodista de Mundo Deportivo, afirmava fa temps que encara no s’han vist els seus 100 millors partits. Agosarat, però i si fos cert? És un jugador únic, diferent i de tot el que s’ha vist, capaç de fer possible l’impensable. Un noi que representa i reuneix allò que Oliver Aton somiava amb ser algun dia. És tan complet que és com Oliver i Benji alhora. Tenen força paral·lelismes en comú i segurament una única gran diferència: el Leo és un personatge real.
