Notícia Clàssic Barça 5 - Madrid 0

ESPORTS

EXHIBICIÓ, MANETA I LÍDERS

EL BARÇA MERAVELLA AL MÓN AMB UNA LLIÇÓ DE FUTBOL AL MADRID

Victòria incontestable dels de Guardiola, que treuen els colors a un Madrid sense orgull que no sap el que és puntuar contra l’actual entrenador culé.

En un partit dominat d’inici a fi, el Barça ha demostrat on es practica el millor futbol del món. Xavi, Pedro, Messi per partida doble i Jeffrén anoten en una golejada d’escàndol.

Nit inoblidable pels prop de 99.000 espectadors presents a l’estadi i per milions d'espectadors culés que han presenciat  un altre 5-0 històric al Madrid a casa. Els jugadors de Pep Guardiola han dominat el partit en totes les seves fases, mantenint sempre la pilota en la seva possessió.

En la sortida dels jugadors s’ha mostrat un espectacular mosaic de més de 98.000 cartolines, que recitava un “T’estimo Barça” entre les banderes catalanes i blaugranes.

El partit ha començat amb domini absolut per part dels locals, que es mantindria durant tot el partit.

Després d’una precisa assistència d’Iniesta, Xavi Hernàndez superava a Casillas en el mà a mà. Pocs minuts més tard, en un rondo marca de la casa, Pedro aprofitava una pilota mal refusada en l’àrea petita per establir el 2-0 amb que s’arribaria al descans. 

Ja en la segona part, Villa, més motivat que mai per les declaracions de Mourinho insinuant que hi ha jugadors que van costar molts diners i que no li marquen a ningú, no va perdonar i va aprofitar dues magnífiques passades dins l’àrea per posar el tercer i el quart al marcador. Com va fer Iván Iglesias al 1994, Jeffren va anotar el 5è, el que tancava la golejada.  

El joc de toc combinatiu característic del Barça va passar per sobre d’un joc pobre, nul i sense estil algun. La intensa pressió que feien tots els jugadors locals va ofegar un Madrid que va començar pacient, esperant alguna pèrdua per fer una contra; va seguir resignat, veient passar la pilota d’una banda a l’altra sense tocar-la; i va acabar traient el pitjor de sí, amb accions violentes com la de Sergio Ramos, que va acabar expulsat després d’una patada innecessària i violenta per darrera a  Messi i dos posteriors agressions a Puyol i Xavi (companys de selecció).

És la pitjor derrota d’un equip entrenat per Mourinho, que a la roda de premsa posterior  va declarar que per ell no havia estat una humiliació, i va afegir, que tot i fer un partit horrible, només eren tres punts, i per tant no hi havia res definitiu.

Per la seva part, Pep Guardiola va explicar que havien fet un partit extraordinari, destacant la forma com s’havia guanyat, el joc d’uns nois que han mamat cantera i estil a la Masia. Amb aquest cop moral, el Barça se situa líder de nou amb dos punts de distància del Madrid.

Els gols del clàssic en aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=L0BdpdXuXAY

Els càntics i el mural durant l'himne:

http://www.youtube.com/watch?v=MBh1GgjdAZA

Una dècada val més que un segle... som més que un club

Sempre s’ha dit, i així ho ha reconegut la FIFA, que el Madrid és el millor equip del segle XX. Bé, després d’haver guanyat les primeres 5 copes d’Europa, anys on jugaven ben pocs equips. No entraré  parlar de títols en l'època franquista o donar noms d'àrbitres, no val la pena.  Sorprèn que el Barça, en la seva primera actuació en aquesta competició, fos el primer equip en derrotar els blancs i eliminar-los en les semifinals.

Una cosa que m’agradaria saber és si el Madrid, en algun any de la seva història, ha tingut mai un joc brillant, nítid i esplèndid. No confonguem conceptes. Potser hauran guanyat lligues i copes arrassant i golejant, però més per el que en diuen “pegada” que per joc. Al Madrid dels útims anys, tots, i quan dic tots són tots els equips els xuten diversos cops, alguns d’ells, un fotimer. La diferència amb el Barça? És una pregunta tan àmplia que seria absurt contestar-ho, a la vista queda. El que podríem dir és que el Barça sempre ha tingut un estil, unes idees pròpies, una manera de jugar, fent de la pilota un amic al qual s’ha de tractar bé. No dic que l’estil més directe i agressiu del Madrid no funcioni, però crec que a la llarga acaba sent més rendible intentar arraconar l’equip rival que no fer-li un atac directe, que només comporta atacs propis i contres rivals que sovint acaben amb perill. La sort del Madrid té nom: Iker Casillas. Quan el sant (que ho és) està bé, el Madrid pot jugar com un equip de la segona divisió xinesa i acabar guanyant. Diu molt d’ells que el protagonista en sigui l’entrenador, a qui constantment estan canviant (sorprèn que després diguin que són un equip en construcció... llavors, deu nido quan ho acabin, ja que porten més pisos construïts que les torres del presi Florentino, els i quedarà maca la cosa).

Però anem al més important. És curiós com molta gent s’empenya en treure importància als esports. Jo dic, en temps de crisis, catàstrofes naturals, terrorisme, guerres per tot arreu... i demés elements negatius que trobem a tots els mitjans, hi ha algun element que sigui capaç d’aixecar la moral d’un país? Doncs pel que sembla sí.  No cal que mirem les audiències que té aquests tipus de partits per saber que milions de persones han vist com 11 tios que s’han estat menjant la llengua des de fa temps han tret la ràbia on s’havia de treure i s’han menjat amb un parells d’ous a un equip que, tot i que s’empenyin en dir el contrari, de personalitat i caràcter no en té ni una mica.

Després de nits com la d’ahir, un passeja pels carrers i veu gent amb bufandes, samarretes... o simplement amb un gran somriure a la boca. Que nos quiten lo bailao. Hem d’agrair a aquest equip el que està fent per aquest país. Deixem de escoltar les veus que venen de la capital i de la caverna mediàtica espanyolista i centrem-nos sisplau en el que realment està passant. Està passant que un equip que ha tocat sostre, no entén de fronteres i que després de cada èxit vol més i més, amb una humilitat fora del normal. Crec sincerament que aquests deu últims anys, a la capital espanyola no els han viscut mai. Partits com els d’ahir o el 2-6 són espectacle. Sí senyor Mourinho, a Barcelona hi ha molt bon teatre, i vostè ahir estava a primera fila. El millor de tot, 10 canterans contra els milions de Florentino Pérez.

Ogrullós de ser culé, només em queda dir una cosa:

GRÀCIES 

GRÀCIES

GRÀCIES

GRÀCIES

GRÀCIES

 Pep Guardiola va dir que aquets nanos ens en devien una, l'haurem de creure.

Busquem polítics o solucions als problemes?

És la política la solució als problemes de la societat? Segurament molts teòrics i entesos hauran formulat i reformulat teories entorn a quina és la millor forma de governar. Però què vol dir governar? Vol dir que algú ens ha de manar?. Jo no ho vec així. Jo crec que en la societat actual no necessitem ningú que ens digui què fer. Jo crec que necessitem propostes, idees útils i no pas persones.
Per què hem de votar partits... persones? No seria més útil dir, m'agradaria que la societat tingués això d'aquest i allò d'aquell altre. La indecisió del vot molts cops ve produida per què la gent no sap quin partit és millor (o menys dolent). Però i si ens plantegessim votar i aprovar propostes de qualsevol persona, grup o partit que suposessin un bé comú per a la societat?
No crec que sigui massa difícil fer-ho. Hauriem, això sí de reformular aquesta política. Per què existeix la oposició? Per governar no? És a dir, que el que volen els polítics no és millorar la societat, sinó arribar al poder, fer-se fotos i sortir als diaris (per no dir de gaudir gran popularitat i "xupar del bote"). Dic jo, un humil jove de 18 anyets, no seria millor que la oposició en sí no existís, i que tothom intentés fer l'esforç d'aportar idees per assolir objectius comuns per arribar a aixecar el país?
Bé, segurament, al ser una veu sense gaire ressò no tirarem per aquí, però jo crec que com més divisió hi hagi en quant a voluntat de fer (no en quant a ideologies, que és molt diferent) anirem pitjor.
És a dir, que si TOTS hem arribat a la conclusió que s'ha de fer quelcom per solucionar els molts problemes que tenim (no només la crisi), perquè no aportem un petit gra de sorra per solucionar-los, en lloc de lluitar entre sí i criticar-se.
Si no és així i m'equivoco, reformulem la idea de la política, perquè llavors, la política seria una eina per obrar o gestionar per l'interès individual dels qui accedeixen i per tant, tenen el poder, i no pas un interès comú, posat pel benefici de la societat. Si hi ha algú que es posi al servei de la societat, obert a rebre propostes de tothom, benvingut i agraït sigui.

Sir Roger Federer, campió de campions

Que gran que és el tennis, que gran que són els esports. Gran setmana la que han viscut els londinencs i visitants que han anat al O2 arena a veure partits de la Copa Màsters. La final enfrontava a dos campions que a força de competir s'han fet amics. Diu molt de la seva manera de fer i del tipus de persones que són. Un és un suís elegant que manté sempre un posat delicat i cuidat que enamora a qualsevol. La tècnica, la serenitat, la falta de nervis, són algunes qualitats que el podrien definir.      D'altra banda, trobem la garra, l'esperit combatent insistent i incansable del Nº1 del món, un humil menorquí.Número 1, número 2... la questió no va de nombres, sinó de dos grans homes que han revitalitzat un esport a base de partits èpics.

Avui, el campionat se l'ha emportat Roger Federer, que ha completat un torneig impecable.
El servei del suís han pogut amb un Nadal que ha aguantat fins on han pogut les seves cames.
La derrota però, servirà de ben segur al Rafa per trobar una nova motivació de cara a l'any vinent, després d'haver aconseguit ja els 4 grans.

Roger Federer, per la seva part, es corona com 'Mestre' per cinquena vegada, sumant el 66è títol de la seva carrera. Es diu ràpid.  Aquest cop, no s'ha deixat dominar per la insistència de Nadal, que anava veient com el suís li responia amb cops més i més precisos que el manacorí no podia tornar. No era la tarda de Nadal, avui era el dia d'un home que segueix omplint la història amb el seu nom.
El nom de l'elegància personificada es diu, i se seguirà dient Roger Federer, tot un número 1.

28N, Parla Catalunya.... o Cataluña

Segle XXI,finals d’any 2010. Enrere queden les moltes guerres que van afectar a tot el món, en lluites de dretes i esquerres. Enrere queden, però algunes idees encara duren i circulen.

Però sembla sorprenent que en el poble català, un poble caracteritzat per la lluita per uns valors i uns ideals, tingui la dreta tant de suport. Estem veient però com en països com Suècia o Anglaterra, sonen en força els partits d’extrema dreta. Aquí Catalunya, però, el poble que ha sortit al carrer (que no té per què ser tot, simplement una part que ha exercit el seu dret legítim), i ha decidit que CiU guanyi àmpliament les eleccions, però el més rellevant és l’àmplia presència de partits de la dreta. PP, amb 18 escons, C’s amb 3 o PxC amb quasi 3, en són clars exemples.

Són aquests partits la solució? Un partit que té el suport de Mariano Rajoy i una dona que no fa gaire més que parlar en castellà, restringir el català i o voler treure’s la americana, ha de tenir tant de pes en el nostre país?

Vivim en un país que vol que ciutadans, i partits d’extrema dreta, intolerants i racistes (perdó, realistes) tinguin tant ampli suport? Tant poc estimem els valors catalans?

Qui sap, potser és això el que vol el poble català. Llavors, em quedaria dir que no et reconec Catalunya.  Que el PP tingui més suport que ERC i ICV... deixa clar que el debat sobre la catalanitat del país, queda en entredit, per no parlar, és clar, de possibles debats sobre la independència... ja enterrats.

M’agradaria escoltar les versions reals d’aquests dos partits, què opinen realment (no el que puguin dir davant les càmeres i els micròfons) del seu “fracàs” electoral.

Potser el problema de les esquerres (no d’ara, sinó de fa temps), sembla ser la divisió que sempre ha patit, fent que el vot d’esquerres estigui fracturat en benefici d’unes dretes que acudeixen sempre a votar. Tot plegat, uns resultats que comporten l’entrada d’un nou govern amb força suport, una decaiguda de socialistes i esquerres i un increment de la dreta. És el que tenen les democràcies, que desgraciadament tothom té veu i vot.

Al final...dreta, esquerra…. no sembla ser important, sinó si es va endavant o enrere, i els precedents més pròxims indiquen que uns tiren i recorden més a mals i foscos temps passats.

Un clàssic... con musho arte

Avui dia tothom sap que el fort dels Estats Units no és precisament el futbol (soccer en diuen ells). Esports com el bàsquet, hoquei, beisbol, futbol americà, tennis... i algun que em dec deixar, són més populars a nort-Amèrica.

Fa uns quants anys però, que Espanya va deixant enrere (si més no, de portes endins) certs tòpics (toros, sevillanes, etc.). Pel que sembla però, és que fronteres enllà no ens veuen així.

http://www.youtube.com/watch?v=LYvhUq2QE2Q

Aquest vídeo n’és un exemple força clar.

No deixa de ser curiós com els reis del món, els amos de l’univers i de la informació, el país més preparat de quants existeixen, pugui emetre un anunci com aquest. Perquè un clàssic Barça – Madrid... molt esperit flamenc o sevillà no crec que tingui. Segurament però, aquesta cadena, la ESPN, que emet tots els partits dels dos equips, però sobretot emet partits de Anglaterra, Itàlia o fins i tot Alemanya, no s’ha molestat en averiguar quelcom que atragués a més audiència. Dels milions de persones que hi ha als EUA, s’espera que unes 500.000 persones vegin aquest partit, la majoria dels quals serà públic llatí (sud-americans, espanyols) i altres europeus. No estaria malament explicar-los que això ja no es porta menys a Barcelona, i encara menys al voltant d’un partit de futbol on el ball flamenc ”ni pincha ni corta”.

Bé, ens quedarà pensar que allà s’entretenen tirant-se i empenyent-se entre ells, colpejant pilotes amb bats que després molts joves porten pels carrers o jugant a un hoquei, que per sort no trobem en les olimpíades (com sí que hi trobem el hoquei herba), on cada dos per tres, veiem sonats (perquè és el que són o si més no ho semblen) barallant-se i donant-se de tot en mig d’un partit on la audiència ho veu tot.

Tot plegat, uns bons exemples per una societat on cada dos per tres veiem nois amb armes a les escoles i gent amb pistoles, escopetes i demés a casa seva. Qui diu llavors que són els reis del mambo? Millor quedar-nos amb els ....flamencs perseguint a una piloteta que en diuen ells no?     

COPE o còpia?

 Fa setmanes, mesos… anys que hi ha una gran rivalitat i competència entre les principals ràdios espanyoles, sobretot entre la Cadena Ser i la Cadena COPE.

Després de certes desavinences amb els directius de la cadena, Paco González va abandonar la cadena radiofònica (motius que no s’han fet públics). Arran d’això, Telecinco va aprofitar per contractar el famós periodista per que els ajudés a retransmetre el Mundial de Sud-àfrica. Fins aquí tot normal. Finalitzada la competició i sense una feina definida, la cadena episcopal va presentar una suculosa oferta al comentarista esportiu. Ja n’havia fet una l’any passat, però va ser refusada.

Paco González, periodista que em mereix el màxim dels respectes, va acceptar la oferta, acceptant més el projecte laboral que no pas la ideologia de la cadena. Seguint les demandes del periodista i amb un cert afany d’incidir en la ferida de la cadena rival, la COPE no s’ho va pensar i va decidir realitzar diverses ofertes a varis professionals que conformaven l’equip tècnic de Paco González per tal de que l’acompanyessin en la seva nova aventura professional. En alguns casos, la oferta els quadruplicava els sous.

La SER, per la seva part, va donar llibertat als seus treballadors, dient-los que ells no els podien igualar tals ofertes, però que qui es quedés tindria més pes. Unes 20 persones de diverses ràdios (majoritàriament de la SER) van fitxar per la COPE.

El passat 26 de novembre va sortir a la llum que la SER havia denunciat a la COPE per plagi de programes. Res estrany veient que Paco González, Pepe Domingo Castaño, Juan Antonio Alcalá, Joseba Larrañaga, Jorge Hevia, Pedro Martín o Jorge Armenteros entre d’altres, han deixat el vaixell de la SER per seguir a l’ex-director de Carrusel Deportivo.

Entre les seves queixes, la SER diu que la COPE ha copiat diversos formats, pel que els ha presentat una demanda exigint indemnitzacions. Entre els elements que diuen han estat plagiats, es troben “La ronda informativa”, “el partido de la jornada”, “la jugada con sabor” o l’ús del tant característic so morse com a música pels gols.

La SER, crec que de manera totalment lícita, exposa que està defensant un producte que ells havien creat al llarg de 50 anys amb el treball i dedicació de centenars de persones, i creuen que no pot venir una cadena i plagiar-los descaradament els seus treballs. Molts altres programes esportius tenen estils propis, fins i tot els de la mateixa cadena COPE fins l’any passat, però la comparació amb aquest any hi ha canvis massa clars.

 

La pregunta és clara doncs, perquè s’empenyen els de la COPE, interessos econòmics i ideològics a part, en intentar fer mal a la competència a base de plagis i talonari? És que no ho saben fer i per això han de pagar? Fent una comparació amb Barça i Madrid, uns tiren de cantera i els altres de cartera. L'emissora líder però, segueix sent la Cadena Ser amb Carrusel Deportivo i El Larguero.
Jo, com a mínim, seguiré fidel als meus principis i tot i tenir gran afecte i apreci a certs professionals, seguiré escoltant els gols del Carrusel Deportivo original, i no cap còpia.

La guerra bruta dels mitjans esportius

 

Està clar que la gran majoria de mitjans de comunicació dediquen gran part del temps d’esports als dos grans, a Barça i Madrid. Està clar que els mitjans catalans (TV3, Mundo Deportivo o Sport), tendiran a parlar més del Barça o de l’Espanyol que del Madrid (més TV3 que no pas la premsa, que es centra en el Barça).

Trobem coses semblants amb els dos grans diaris de Madrid, Marca i As. El que no hauria de ser normal, però, és que des de mitjans televisius com la cadena Antena 3 o La Sexta, la majoria del temps el dediquin parlant del Real Madrid, així com la cadena Cuatro, cadenes que dia sí dia també, omplen la meitat dels seus espais esportius amb vídeos del Cristiano Ronaldo i del Mourinho (porten una mitjana d’un o dos vídeos de cada un diaris). Que es parli de aquests dos personatges, hauria de ser el més normal, però que es faci cada dia i dient-ne coses totalment irrellevants, és una clara mostra de la falta de professionalitat que hi ha en el periodisme actual. Si més no en alguns mitjans. Per què no omplen els seus espais parlant de la resta d’equips que hi ha a la Primera Divisió (per no dir de la Segona Divisió o d’altres esports...).

A part d’aquest menyspreu que reben la resta d’equips, a la premsa de la capital espanyola hi ha un menyspreu, o més ben dit, un atac directe i indirecte cap al FCBarcelona. Si aquests atacs es limitessin a oferir menys informació del Barça que del Madrid, no passaria res. Però que dia sí, dia també tant AS com Marca es dediquin a ensenyar imatges (sovint maquejades o publicades malament a posta per enganyar) sobre jugades les quals sembla que afavoreixin el Barça (més d’un dia s’ha demostrat que no són certes...), és un atac directe que vol fer pressió a l’estament arbitral de cara a que perjudiquin a l’equip de la ciutat comtal. No passa el mateix, curiosament quan són els àrbitres els que prenen decisions que ajuden al Madrid. Sovint són oblidades o amagades amb imatges (molt buscades, això si, per personal que sembla que es dedica únicament a això) dels equips rivals dels madridistes, per intentar treure pes a les decisions que els afavoreixen. Per no parlar, és clar, de les campanyes d’”Ansiedad” i demés que han patit jugadors com, Eto’o, Messi o el mateix David Villa.

Queda per comentar, finalment, el tracte clarament a favor de qualsevol acció que surt de Madrid. Un exemple el trobem en la recent polèmica entre Mourinho i Preciado. Per La Sexta, Manolo Preciado va atacar i insultar a José Mourinho, qui només va fer un comentari. La realitat però, és que Mourinho va acusar a un entrenador de primera de deixar-se guanyar, i Preciado va dir de Mourinho que era un “Canalla” i un “mal compañero”. Si això és insultar, no hi ha res més a dir. Preguntats per la qüestió, la majoria d’entrenadors de primera van apoiar al tècnic del Sporting. Dels atacs continus del mateix tècnic a Pep Guardiola i al Barça, no cal parlar-ne perquè de tots són coneguts.

Quedaria simplement demanar una mica de sentit comú i d’imparcialitat (o si menys no, de neutralitat).

El següent vídeo no té desperdici: 

http://www.youtube.com/watch?v=MAyN7L5MKW8


No arranca, però acabaria guanyant 6 títols...

  Villa al Madrid?

















Any del triplet culé.






 Gol legal? Per La Sexta sí. No importa que Van der Vaart faci un control amb els dos braços (sembla més una recepció de voleibol).

  

Fora de joc de Messi? Per La sexta i Marca sí. Les imatges parlen per si soles

Notícia debat polític

Debat polític a la Facultat de Ciències de la Comunicació

Cinc membres joves de candidatures a les eleccions del 28-N acudeixen a la UAB per exposar els seus programes.

L’acte, en forma de debat, va permetre a alumnes i professors de periodisme preguntar diverses qüestions als exponents.

Cinc dels principals partits polítics candidats a les eleccions catalanes van estar representats en un debat a la Facultat de CC de la UAB. En el debat, al qual no va acudir ningú del PP, cadascun dels convidats van tenir temps per exposar i respondre preguntes d’alumnes i professors de periodisme referents als seus programes electorals.

Al debat, hi van acudir Julián Sesé (EUiA), Gemma Lagos (ERC),  David Lien (Ciutadans), Joan Güell (CIU) i Xavi López (PSC). En els seus discursos, les postures que defensaven tenien alguns punts en comú, però hi havia forces divergències. El representant de Ciutadans, va centrar el discurs parlant de la gent jove, de l’ocupació i l’educació, de l’habitatge i dels immigrants. El discurs però, no li va servir per evitar algunes preguntes crítiques.           

Per la seva part, EUiA proposaven un nou tipus de democràcia, on la població tingui més paper que unes votacions cada 4 anys. A més, va afegir que hi ha partits que juguen amb la xenofòbia per guanyat vots, i que s’ha de donar més importància a la universitat pública, on els més desafavorits tinguin oportunitats. Va concloure el discurs defensant que s’ha d’anar a votar, i que el vot de dretes suposaria un retrocés.

Per la seva part la candidata d’Esquerra Republicana  va defensar l’emancipació juvenil; la formació obligatòria des de ben joves, la necessitat de beques i la dignificació de la formació professional. El to del seu discurs era actiu i força reivindicatiu. El membre jove de CIU, en canvi, va començar criticant la gestió del govern sortint, i com d’altres tertulians, també va parlar de formació, ocupació i recursos juvenils.   

L’últim dels candidats en parlar, va ser el del PSC, que tot i reconèixer que en l’últim govern s’han comès errors, hi ha moltes coses que s’han fet bé. Proposa a més, més d’una especialitat i que hi hagi un major accés a l’habitatge. Cal afegir, que seguint la política acordada pels líders del partit, el PP no va aportar cap membre a la conferència, detall que pot afectar a la seva popularitat.  Un altre dels temes més tractats va ser la  independència.

Tradició ... o passat?

 

És habitual que des de ja fa forces anys, diverses persones d’extrema dreta es reuneixen cada diumenge a l’abadia del Valle de los caídos, on monjos benedictins celebren misses. A més, cada 20 de novembre, aquests celebren la mort de Primo de Rivera i Francisco Franco.
Actualment, aquest monument, que rendeix culte a diversos combatents de tots dos bàndols de la guerra civil (tant nacionals com republicans), està en procés de restauració, pel que no s’hi pot accedir.  És un lloc construït per Franco, que hi està enterrat junt amb el fundador del partit fascista Falange Española i 33.872 combatents més.                  

             Diversos partits polítics s’han plantejat utilitzar aquest monument com record a l’actuació del bàndol franquista durant la Guerra Civil i la dictadura d’Espanya, i recordar que va ser construïda per presos polítics. Tot i que un dels objectius de la fundació gestora del lloc és honrar la memòria de totes les víctimes i no deixar fer actes de naturalesa política ni exaltant protagonistes o franquistes, la realitat és ben diferent, ja que cada setmana s’hi reuneixen grups amb símbols, càntics i gestos que recorden altres temps.                                                                                                                               

              El passat diumenge 21 de novembre, s’hi van trobar, (policia enmig per evitar possibles accidents) partidaris i detractors de Francisco Franco, però no hi va haver més que paraules. Uns altres grups, en aquest cas de falangistes, tenien prevista la marxa habitual al Valle de los Caídos per la A-6 , idea que finalment no es durà a terme gràcies a l’actuació de la Delegació del Govern de Madrid, que els va proposar fer-la pel Camí de Santiago, poc transitable i en mal estat segons diuen els falangistes.

               El fons de la qüestió però, sembla una broma de mal gust. Espanya és un país democràtic amb llibertat d’expressió. Cert. És un país on tots els grups (legalitzats) haurien de poder tenir l’opció a fer sentir la seva veu. Cert. Però, crec jo, una cosa és donar veu i permetre que tothom es pugui expressar i reivindicar lliurement, i una altra cosa és permetre que en ple segle XXI, el segle de els ipods, la televisió i el cinema en 3D, els ordinadors amb terabytes de memòria, hi hagi encara uns sentiments d’extrema dreta en un país que ja ha viscut sota els seus poders, i que n’ha patit les conseqüències, apartant i allunyant-lo de la resta d’Europa i del món. Què s’hauria de fer? Possiblement molts pensarien que amb prohibir rendir culte a certs grups, eliminant totes les referències a certs líders polítics i militars (estàtues, busts, monuments, etc.) o il·legalitzar grups polítics (si s’ha fet amb Batasuna, com no s’hauria de fer amb grups de clara ideologia fascista i de dretes?), ja n’hi hauria prou.

              Jo, no obstant, vull mirar més enllà. Vull que sigui la mateixa població qui, de manera unànime, s’adoni que aquestes referències al passat, a un passat negre, no fan sinó que embrutar aquest país, sense aportar res de bo. Una solució, podria ser educar, des de ja l’escola, als més joves per tal que aquests vegin el que va succeir, i per què, coneixements més exhaustius i clars que els haurien de permetre saber perquè no han de donar suport o aprovar certs actes i ideologies. El problema però, no quedaria eradicat aquí. El problema seguiria encara molt viu per culpa de la tancada ideologia de moltes persones, no només vells o gent més o menys gran (com se sol pensar) sinó que molts pares i mares, fins i tot joves, han estat educats d’una manera, i ensenyaran així als seus fills, pel que ens podríem trobar encara una altra generació convivint amb l’esmentat problema.

              Al final doncs, sembla que la solució passi per que tots aquells que no vulguin que actualment hi segueixi havent certes ideologies i grups, facin la màxima pressió i expressin el seu total desacord per tal de que es pugui fer quelcom. Pensar que els grups i les ideologies de extrema dreta poden caure pel seu propi pes, és encara una idea molt llunyana, ja que per tot el món, i sobretot per Europa, de grups d’aquests, n’hi ha a tot arreu.

               No és però, un problema que es pugui solucionar sol, sinó que entre tots haurem de ajudar per fer possible ensenyar a tothom que hi ha ideologies que pertanyen al passat, i que estan totalment equivocades. Si s’aconseguís, segur que seria un pas endavant per tots.
 

Ibrahim Afellay, fitxatxe d'hivern culé

Es confirmen els rumors. Ibrahim Afellay vestirà de blaugrana a partir del pròxim mes de gener.

PSV i FC Barcelona han arribat a un acord sobre la transferència d'Ibrahim Afellay al club espanyol a l'hivern.

Ibrahim Afellay, de 24 anys, és un extrem ràpid i hàbil, que porta anys enlluernant l’afició del PSV Eindhoven. Campió de tot a Holanda, Afellay s’ha fet un nom gràcies a la seva verticalitat i bona rematada.

Afellay va dir que estava complagut de complir el seu somni de vestir la samarreta blaugrana, i poder jugar en un club com el Barça. Les converses entre ell, l'agent Rob Jansen i el FC Barcelona tindran lloc en una atmosfera positiva, però les negociacions encara no han conclòs.S'espera que això portarà algun temps. En espera d'un acord personal, Ibrahim es vol concentrar plenament en els pròxims partits, tant l'amistós amb Holanda davant Turquia, com amb els importants amb el seu club, el PSV.

Ibrahim Afellay (24 anys) és el setè jugador de passar de PSV Eindhoven a Barcelona.

Tot i la seva joventut, és un jugador amb forces anys en l'èlit del futbol professional, i ja ha disputat competicions europees amb el seu club, amb el que també ha guanyat diversos títols.
A més, ja és internacional absolut amb la seva selecció, la holandesa, amb qui va disputar el passat Mundial de Sudàfrica.

El preu del traspàs gira entorn dels 3 milions d'euros, donat que el contracte del jugador finalitzava al final de l'actual temporada.

Los cínicos no sirven para este oficio

Escriptura en Premsa, ressenya 2.

Autor: Ryszard Kapuscinski

Títol: Los cínicos no sirven para este oficio

Edició original: “Il cinico non è adatto a questo mestiere. Conversazioni sul bon giornalismo

Any  primera edició: Febrer de 2002

Editorial: Anagrama

Nº Pàgines:  124

L’autor de l’obra Ryszard Kapuściński va ser un destacat periodista, historiador, escriptor i poeta polac. Va estudiar a la Universitat de Varsòvia història i art, tot i que es va dedicar al periodisme. Va viatjar força per països en vies de desenvolupament, i va ser reporter de guerres, cops d’Estat i diverses revolucions a Àsia, Europa i Amèrica. Tot i això, Kapuściński és molt conegut pels seus reportatges a Àfrica als anys 60 i 70, quan va veure de primera mà el fi dels imperis colonials europeus d’aquell continent.

Després d’aquests viatges, reconeix la dificultat d’informar des d’un país en guerra, on va arribar a posar la seva vida en perill, arribant a llocs de difícil accés.

El llibre Los cínicos no sirven para este oficio és una traducció de tres converses o debats en els quals Kapuściński va participar. En la primera part, conversa amb Maria Nadotti, (que tradueix el diàleg) i parla de l’evolució del periodisme. És la part central del llibre en quan a importància, ja que es centra en aspectes del periodisme. Tot i això, es complementa en certs aspectes amb la tercera part, on conversa amb la mateixa autora i John Berger.

El diàleg exposa els grans canvis que es produeixen des de temps enrere fins ara, i  en les característiques, qualitats o valors que els periodistes actuals haurien de tenir.

En la pàgina 38, comenta el següent: “Creo que para ejercer el periodismo, ante todo, hay que ser un buen hombre, o una buena mujer: buenos seres humanos. Las malas personas no pueden ser buenos periodistas. Si se es buena persona se puede intentar comprender a los demás, a través de la empatía”.

Aquest fragment, podria ben ser un resum del llibre i del missatge que l’autor vol transmetre al llarg d’aquest debat.

            La conversa segueix entorn d’altres temes. Un d’ells són les vivències que va viure l’autor a l’Àfrica, d’on comenta que hi ha pobresa i falta de recursos però que ell no vol mostrar riquesa i pobresa, sinó que vol ensenyar a Europa que no només existeix ella, que no és el centre del món, sinó que ens hem d’adaptar a un nou món interconectat. Aquest tema, també el tractarà posteriorment en la segona part del llibre, on manté una conversa amb Andrea Simplici (debat entorn de la formació de països independents, de líders polítics, experiències que va viure allà, etc.).

            Seguint amb la primera part, Kapuściński comenta que ha arribat a la conclusió que en el món hi ha tres tipus de fonts: les primeres (els altres, les persones), les segones (els documents, els articles) i les terceres (el món, tot allò que ens envolta).

Seguint amb això, posa sobre la taula un problema amb que es troben molts (per no dir tots) els periodistes, i que és les dificultats entorn de les llengües. El conèixer o no una llengua ens pot ajudar a conèixer una notícia, o per contra, no poder saber realment què passa. Aquest, és un problema tant antic com actual del periodisme.

            Kapuściński obre un altre tema, com és l’evolució i els canvis que ha patit el periodisme des de fa anys fins actualment. En el aquest fragment (pàg. 58), en veiem un exemple força clar: “el buen y el mal periodismo se diferencian fácilmente: en el buen periodismo, además de la descripción del acontecimiento, tenéis también la explicación de por qué ha sucedido, en el mal periodismo, en cambio, encontramos solo la descripción”.

            Arran d’això, l’autor afegeix que en els mitjans de comunicació d’avui en dia, no es busca tant reflectir la realitat del món, sinó competir amb la resta de mitjans. És a dir, que el mitjà que no tingui les notícies que tinguin els altres, sortirà perjudicat, pel que la lluita gira al voltant de obtenir les mateixes notícies que la competència per vendre igual o més que els altres. John Berger, conversant amb Kapuściński, comenta una idea que tots dos comparteixen, i és que creu que els mitjans haurien de tenir més modèstia, perquè en cas contrari, perdrem la capacitat de parar atenció a allò que té importància real i no ens centrarem en banalitats absurdes que no aporten res.

            Continuant el que diu l’autor del llibre, diu que l’evolució i l’accés a més llocs dels mitjans actuals han produït que gran part del món vegi fets terribles o horrorosos com poden ser les guerres o les desgràcies com a sèries televisives o com altres tragèdies com fets normals i habituals. En aquest punt, ja estem entrant en el món creat pels mitjans de comunicació, que cada cop s’allunya més de la realitat i que desgraciadament, cada cop es creu més gent, per falta d’informació. Crec que el fet que la desinformació de gran part de la població porta a no saber què passa, ens hauríem de replantejar la idea de periodisme, i necessitaríem revertir la situació, de manera que puguem explicar als receptors de les notícies allò que està passant, explicant-los també per què passa i quines serien les solucions objectives.

           

Crec que les idees que exposa en aquest llibre Ryszard Kapuściński són una bona manera de fer entendre als periodistes actuals i futurs com hauria de ser l’ofici de periodista, com s’ha devaluat i perquè ho ha fet.

Kapuscinski diu que no podem parlar d’allò que no coneixem, que s’ha de constatar la situació per tal d’arribar a la veritat. Ser èticament correctes és un un requisit que han de complir tots i cada un dels periodistes. El periodista de debó, ha de buscar allunyar-se de les versions “oficials” del poder en general i buscar les seves pròpies informacions, que sap que sí que seran verídiques.

Aquest llibre m’ha semblat doncs una mena de manual o recull d’idees d’un home que s’ha trobat en moltes situacions, (que per sort va poder explicar), i que ben podrien ser una mena de llibre d’estil que tot periodista hauria de seguir. Un manual que intenta explicar que el periodista de rang més baix és un personatge que viu influenciat i pressionat per uns interessos, que sovint l’obliguen a actuar i a escriure de maneres que no desitjaria.

            El fons del missatge que volia transmetre l’autor polac és que ajudats amb la gran evolució tecnològica que han viscut els mitjans de comunicació, aquests haurien d’aprofitar-ho no per treure’n el màxim profit econòmic, sinó per informar i mantenir a tothom informats del que passa, encara que això passi per exposar-se a riscos i sacrificis com els que ell va haver de viure en primera persona.

Regal Barça - Baloncesto Fuenlabrada

 4.631 espectadors han presenciat aquest matí al Palau Blaugrana la victòria del Regal Barça enfront del Baloncesto Fuenlabrada per 76-62. aquesta victòria permet als blaugranes seguir al capdavant de la classificació de la lliga regular ACB amb 6 victòries i una sola derrota.

El partit ha començat amb un mal inici de tots dos equips, perdent pilotes, no circulant bé el joc i fallant forces llançaments. El Barça, ha començat amb un ritme massa baix, el que ha permès al Fuenlabrada igualar-se en força  als locals i el poder jugar-li cara a cara, fins a agafar una ventatja de 6-13 gràcies a alguns encerts en els tirs i a la intel·ligent defensa en zona amb dos “torres” tancant el rebot.

            Al final del primer quart, Xavi Pascual ha donat entrada a Ricky Rubio i Juan Carlos Navarro per tractar d’invertir la situació, canvis que han resultat efecte. En dos minuts, i en un final de quart molt intens dels locals, que ha aixecat el públic del Palau, el Barça ha anotat 13 punts, situant el marcador en 19-13.

            En el segon quart el Regal Barça ha pres la iniciativa, amb uns encertats Navarro i Mickael. Els de Salva Maldonado han acusat l’eficàcia dels blaugranes, i els locals s’han despenjat lleugerament en el marcador. Ferran Laviña però, amb un bon triple i una cistella de dos, ha aconseguit reduir diferències en el marcador. Erazem Lorbek i  Jaka Lakovic, amb tres triples consecutius, han tornat a augmentar les distàncies. Al descans, el resultat era de 41-32.

  

            El tercer període ha començat amb forces errors en el tir dels locals que però, han mantingut una bona ventatja. Mica en mica, han anat agafant encert en el tir i recuperant més pilotes. En un moment difícil pel Fuenlabrada, Salva Maldonado ha demanat més intensitat als seus homes, que han patit molt en el joc interior del Barça.

            En aquest quart, el Barça ha establert un parcial de 20 a 7 que els ha permès matar el partit. Ha estat el quart on el Barça ha despertat, desplegant un gran recital de bon joc.

L’últim quart s’iniciaria amb un 63-43 impossible de remuntar pels madrilenys.

Tot i això, el Barça s’ha relaxat, el que ha permès que el Fuenlabrada anotés uns quants punts fàcils, fet que ha molestat a Xavi Pascual. l’entrada de Ricky per dirigir l’equip ha trencat la sequera dels locals, i ha acabat amb la resistència dels de Salva Maldonado.

El domini sota taulers de Vázquez i Lorbek era absolut, i ha permès reprendra la ventatja de 20 punts pel Regal Barça.  Tot i el resultat abultat, al Barça li ha costat agafar les rendes del partit, i fins al tercer quart no s’ha definit el matx.

76. Regal F.C. Barcelona (19+22+22+13): Sada (0), Lakovic (13), Mickeal (12), Vázquez (10), Ndong (0) –quintet inicial-, Rubio (10), Navarro (8), Perovic (4), Lorbek (13), Morris (2), Grimau (4).

62. Baloncesto Fuenlabrada (13+19+11+19): Valters (12), Cortaberria (2), Rabaseda (6), Ayón (12), Batista (10) –quintet inicial-, Mainoldi (0), Kus (5), Colom (2), Guardia (3) y Laviña (10).

Un manxec molt gran

 

Seguirà la rivalitat, seguirà la competitivitat, seguirà la polèmica, els insults, els càntics i els crits. Seguirà la tensió, les bronques i les celebracions. Per als seguidors blanc-i-blaus però, Andrés Iniesta no seguirà sent un culé més a qui cridar ni a qui veure com un dels altres. A partir d’ara, el manxec serà per tots els pericos un més de la seva parròquia, a qui tindran per sempre un lloc en el seu record, igual té l’Andrés amb el seu amic, el desaparegut Daniel Jarque.

            Per a tots els aficionats del Barça, l’Andrés Iniesta, un jove que ha viscut des de jove a la Masia, anant pujant per les diverses categories filials blaugranes, ja és un personatge històric a qui recordaran per molt de temps, per molts anys. El seu estil de joc, la humilitat i simplesa que desprèn com a persona, units a les seves proeses com a jugador (molts recordaran el ja mític gol de Stamford Bridge en la tornada de les semifinals de la Champions League, però també cal destacat el rellevant pes que va tenir en la consecució dels títols amb Pep Guardiola i Frank Rijkaard), han fet d’ell, una persona admirada i respectada per tots.

            El passat 11 de juliol, en la consecució de la Copa del Món a Sudàfrica, Andrés Iniesta va mostrar un missatge en la celebració del seu antològic gol. En la samarreta blanca que vestia a sota de la d’Espanya, es podia llegir “Dani Jarque, siempre con nosotros”, un detall de crac dins i fora del camp. Un missatge que ningú s’esperava i que va arribar a tot el món.

            La seva amistat amb el malaurat ex-capità espanyolista Dani Jarque es remonta d’anys enrere, quan tots dos van coincidir en les categories inferiors de la selecció espanyola. Allà, van forjar una amistat que van mantenir durant els anys fins que el passat 8 d’agost de 2009, ens va deixar víctima d’uns problemes al cor.

            Des de llavors, en tots els partits del nou estadi de Cornellà-El Prat, se li ret homenatge en el minut 21, quan tot l’estadi es posa a aplaudir. En Dani Jarque no serà oblidat per ningú dins la parròquia espanyolista, i el gest d’Iniesta, els va commocionar, com va commocionar tot el món, sobretot els qui coneixien la història. 

            L’Andrés però, no es va limitar a això, sinó que va decidir fer entrega a la samarreta al RCD Espanyol, en un acte íntim, on van acudir els pares de Dani Jarque, els presidents i membres de directives d’Espanyol i Barça i alguns jugadors pericos. Fruit d’aquest gest memorable, n’ha quedat un altre que cal destacar, l’entrega a Iniesta de la insígnia d’or, la màxima condecoració de l’entitat blanc-i-blava possible.

            Tot plegat, un gest que serveix per estrènyer lligams emocionals que han unit en els últims mesos totes dues aficions i directives, que amb l’entrada de Sandro Rossell, s’intentaran restablir la cordialitat i les bones maneres amb els seus homòlegs espanyolistes. Abans del proper derbi, programat pel cap de setmana del 19 de desembre, està programada una ovació al jugador de Fuentealbilla.

            Això sí, tot i ser un entranyable gest a títol personal de l’Andrés cap al Jarque (com ja havien fet de manera semblant altres jugadors com Cest Fàbregas), un cop comenci el partit, no hi haurà sentiments que valguin.