Quatre anys de glòria

Marxà Kubala, marxà Cruyff, marxà Ronaldinho i marxarà tot aquell que deixi pas en la història d'aquest i de tots els clubs. Pep Guardiola deixa darrere seu una gran empremta, ni més ni menys que el prestigi de ser el tècnic amb millor palmarès en la història d'un club centenari i de prou renom com és el Futbol Club Barcelona.

Han estat quatre anys. Més dels que el mateix Pep esperava, menys del que el món culé desitja. Una decisió que no agrada a ningú, però que s'ha d'entendre i respectar. És un cop dur, però potser sigui el moment adequat per marxar.  Ell té les seves raons, i la gent, per molt que ens costi, hem d'assimilar que aquest dia ha d'arribar tard o d'hora. Sempre ha estat fidel al seu discurs, i quan ho ha cregut convenient, pensant en ell, en els seus, i en el club, ha pres la decisió.

Que no ha estat un entrenador qualsevol està més que clar. La petjada que deixa no només són títols, sinó que és la prolongació d'un estil, d'un sistema, d'unes idees. Ha recollit les idees dels seus predecessors, mestres i companys de professió, i ha implantat unes maneres, un estil diferenciable i únic, millorant de forma sobrada tot el que havia passat pel club. Un club que necessitava una sacsejada quan ell hi va arribar. Va moure el vestuari, i el va reanimar tocant peces i introduint idees que van donar un aire nou. Guardiola sabia què necessitava el club, llavors en hores baixes. Un club que ell sempre ha portat dins el cor. S'ha desvivit per donar-li tot a una institució per la qual ha treballat sense descans. Es tancava a la Pepcova, i a buscar aquell moment que dóna sentit a la professió.

Pep Guardiola no només ha incorporat una manera de jugar única, sinó que ha revolucionat la manera de gestionar un vestuari. Ell encara ho viu com a jugador, amb una energia contagiosa que feia esperonar qualsevol jugador. El fet de viure tota una vida lligat al club, des d'aplega pilotes fins a entrenador, passant ser un '4' que se'n va anar per la porta d'enrere. Avui se'n va per la porta gran, deixant un inmens record que tardarem a oblidar. Ha suposat un símbol pel barcelonisme, i ha exportat el catalanisme arreu del món. Allà on anava, deixava lliçons de humiltat i bones maneres, ja fos en català, castellà, anglès o italià. Ell és així. Culé i català.

Enrere deixa molts records. La carrera de Stamford Bridge, les llàgrimes d'Abu Dhabi o la contundent resposta a Mourinho en roda de premsa. A més, no només un llarg seguit de resultats gloriosos, molts d'ells contra el Madrid, l'etern rival, sinó que deixa un joc inimitable i únic. Cap equip aconseguirà jugar com aquest, ja que els seus conceptes no són flor d'un dia, sinó que són fruit d'un treball constant i amb uns mètodes que han conduit a l'èxit a uns jugadors que han assolit la glòria i que han marcat la història d'aquest esport. Ha aconseguit la perfecció d'un estil que ha enamorat al món sencer. Aquest treball però, l'ha desgastat i l'ha portat al límit. El legat de Guardiola ja està escrit. Moltes frases pel record. No les oblidarem. No t'oblidarem. Jo de fet crec que el tornarem a tenir per aquí, ja que és un dels nostres. El temps del Tito Vilanova, íntim amic des de la Masia, ja ha començat.

Pep, moltes gràcies, que tinguis molta sort, i bon viatge allà on vagis.

"Si perdem seguirem sent el millor equip del món, si guanyem serem eterns""

El futbol no agrada

Un gran problema que veig en els mitjans esportius a Espanya (sobretot televisió, una mica menys ràdio, i també en premsa), és la poca focalització que es fa en l'esport en si. És a dir, es mira més per la polèmica, per detalls 'extraesportius' que no pas per la tècnica en si, pel joc, per l'esport. Es busca donar-li voltes a elements dels partits que segurament donaran més audiència i lectors, en un país bipolar que viu els últims anys una mena de guerra civil futbolística, amb dos bàndols clarament marcats, i on les alternatives es minimitzen o es silencien.

Penals, mans, fores de joc, entrades dures, altres errades arbitrals, gestos despectius, xiulets, insults, polèmiques a les rodes de premsa, possibles enfrontaments dins dels entrenaments... tot això i més ja forma part de la 'faràndula' que omple informatius i la majoria dels mitjans esportius. Dins la premsa general (i menciono El País i La Vanguardia perquè en són dos bons exemples), això no passa, o si més no, no en tant alta mesura. La premsa esportiva sembla perdre el rumb i desviar-se cap al fanatisme i al típic "Ens han robat", "Dos penals no pitats", etc. Està bé senyalar-ho. Són jugades que formen part del joc, però no ho són tot, ni molt menys. Avui et passa a tu, demà a mi.

Possiblement a un equip el beneficiin més que a un altre al llarg de la temporada, però difícilment una lliga es perdi per una o varies decisions arbitrals. Si que és cert, i les coses com són, que el nivell d'arbitratge d'aquest país, és simplement nefast. Com ho són els òrgans (LFP, RFEF i Comités) que dirigeixen tot això. Ara bé, els partits duren 90'. Per què centrar-se només en veure els factors que un equip no pot controlar? És a dir, realment hem perdut per l'àrbitre? No hem pogut fer algo més?

Recordo el partit del Barça a Cornellà aquesta temporada. Molts, quasi tots suposo, coincidiran en que el Barça no va fer un bon partit, i segurament no es va merèixer guanyar-lo. Ara bé, el penal que comet un defensa perico per mans, és claríssim, no hi ha discussió possible. El Barça podria haver guanyat. Vol dir que s'ho hagués merescut? No. Ni vol dir que el Barça no va guanyar per l'àrbitre. No van guanyar per què no va jugar prou bé. A València, la defensa de tres va patir més de l'esperat amb les ofensives valencianistes. Amb la rectificació, i posterior defensa de 4, l'equip va reaccionar i va poder guanyar. I també hi va haver polèmica àrbitral. Com a Anoeta, però és que allà el Barça tampoc va jugar bé i es va deixar dos punts per relaxar-se.

Total, que m'agradaria que als mitjans esportius es parlés més del joc, de l'esport que es diu futbol. No repetir una jugada 500 cops, per què si no queda clar allà, difícilment es veurà clar dins el terreny de joc. Per què, a l'hora de fer el resum d'un partit, no es mostra l'origen de la jugada d'un gol? Ve d'una recuperació d'un jugador que ha esprintat i ha sortit a la contra? Ve d'una pèrdua al mig del camp? Ve d'una passada a l'espai? Es parla del sacrifici d'algun jugador que hagi pogut recuperar 30 pilotes en un partit? No. Per tant, si us plau, deixem-nos de tonteries i enfoquem el que realment importa. Els àrbitres hi són, i són molt dolents. Però cal mostrar a la gent el futbol de toc i possessió que practica el Barça, la pegada del Madrid, el sacrifici i moviments de l'Athletic de Bielsa, o la conjunció d'un equip modest com el Llevant, en llocs europeus. Això és futbol, però pel que sembla, no agrada, o no interessa.