Oda al futbol (blaugrana)

Un cop més el Barça ha tret la excel·lència que no ha perdut al llarg d'aquests últims anys i ha deleitat al món (no només culés i enamorats del futbol en general, ja que és l'esdeveniment esportiu més seguit en tot el planeta), amb un futbol, unes maneres, una classe i una tècnica exquisita. El joc i l'estil del Barça actual són producte d'un treball constant, eficaç i quasi inmillorable d'un entrenador i d'un cos tècnic que han sapigut treure el millor dels seus jugadors, uns jugadors que anys enrere semblava que havien perdut la gana de guanyar títols, o si més no, s'havien deixat anar després d'aconseguir la segona Champions i diverses lligues. El Barça del Pep no ha perdut la gana, i segurament no la perdrà mentre ell segueixi aquí. Per això, tot i així, caldrà un esforç constant i renovat temporada a temporada, i el compromís ferm de jugadors, tècnics i directiva, que hauran d'anar de la mà en un mateix projecte que està abocat a fer història. Queda per saber fins quan durarà la gana de victòria.

Aquest equip ho té tot: talent, joventut (no només al primer equip, sinó que és extraordinari el que vindrà d'aquí uns anys si tot va com ha d'anar), motivació renovada (encara que s'hagi de fitxar cada any un parell o tres de jugadors i s'hagi de prendre de tant en tant decisions complicades, tot es fa en benefici del grup), i sobretot, una estructura i un model únics que permeten que l'estil d'aquest equip puguin persistir, canviant peces, mantenint formes. Petits retocs, però útils. Molts critiquen i questionen el fet de tenir una plantilla curta. Però realment, què és tenir una plantilla curta? No seran els demés que la tenen massa llarga? M'explico. El Barça compta amb uns 20-22 jugadors (depèn si comptem amb Thiago i Fontàs), mentre que el Madrid, per exemple, en té 24, no gaires més, però amb una diferència rellevant. Pep Guardiola no tindria cap problema en alinear Adriano, Keita, Afellay, Thiago, Pinto o el mateix Mascherano, en cas de lesió o problema de qualsevol dels teòrics titulars. Però què passa amb el Madrid? Compten amb Dudek o Adán (que no juguen ni a la copa), amb Garay? Amb Gago? Amb Canales? Amb Pedro León? Amb Granero? (Per no parlar de Mahamadou Diarra, que s'en va anar gratis al Mónaco a l'hivern). En total, si sumem el que van costar aquests jugadors, sumen uns 50 Milions d'euros... calderilla per Florentino, no? Uns dinerals amb els quals molts equips de primera divisió podrien formar un equip de nivell al complet.

Tornant al Barça, és d'aplaudir el compromís i sacrifici de tots els jugadors, des de Pinto, que no es queixa i tot i les sancions de la UEFA, ell compleix sobre el camp, fins a Mascherano, un 'jefecito' al Liverpool que molts criticaven al principi de la seva estada a Barcelona, i que s'ha convertit en 'jefazo' després de les seves brillants actuacions com a central reconvertit.  Per això Guardiola defensa el fet de tenir una plantilla curta (que per mi no és curta, però bé). La seva idea és: tenir els jugadors justos per fer un o dos 11 (és a dir, 20 o 22 jugadors), i els que faltin per completar les convocatòries, els treurem del filial, que ja saben com juga el primer equip (el Barça B i filials juguen igual), i que tenen un talent enorme. Està clar que cadascú utilitza la seva forma, la que li sembla millor, però ha quedat clar que aquesta no és una plantilla curta... i si ho és, no és res negatiu.

Tercera Champions en cinc anys, fita històrica i memorable, que recordarem per molts i molts anys, vides senceres segurament.  El millor, però (si hi ha quelcom millor que guanyar el que s'ha guanyat en aquesta dècada), és l'estil, la forma amb què s'ha aconseguit aquestes fites. No vull comparar aquest equip amb cap altre actual ni passat, senzillament apunto que aquest serà recordat com un dels millors equips de la història. La Holanda de Cruyff, la Hungria de Puskas, el Brasil de Pelé... i alguns altres equips que han marcat un ara i un després en la llegenda d'aquest esport. Que no som conscients del que estem vivint n'estic segur, és un fet que tothom percep, uns més (els que tenen més edat, i per tant, més vivències), però d'altres (els més joves) ens estem 'malacostumant' a una nova mentalitat guanyadora i victoriosa. Del realisme més pessimista a l'optimisme acostumat a veure guanyar... i de quina manera. Perquè és important guanyar, això està clar. Però cada any hi ha guanyadors de tots els titols, de totes les copes, però no tots els equips aconsegueixen ser recordats, grabar un nom en la història. Només ho aconsegueixen uns pocs elegits que han tingut la gràcia de déu (de Messi, perdó) de tenir un tret distintiu, un estil, una idea, un tret revolucionari que destaqui d'entre els demés, d'entre la multitud.

 

Està clar que hi ha molts estils de joc, moltíssims. Que el futbol no s'acaba en el Barça, d'acord. Ara bé, que el futbol del Barça actual és el millor que hi ha actualment i segurament al llarg de la història, això crec io que és inquestionable. Si més no, feu aquesta pràctica, agafeu un equip històric que hagi destacat en el passat, i intenteu posar-lo al camp contra el Barça. Qui guanyaria? És una idea impossible clar, però el que penso és que aquest Barça no té res que envejar a CAP equip , a CAP conjunt de tots els que hi ha hagut al llarg dels anys que té aquest esport. I el millor de tot sabeu què és? Que això no passa a Anglaterra, ni a Itàlia, ni a Brasil, ni a Holanda, ni tant sols a Madrid. Això que passa aquests anys està passant aquí Barcelona, aquí mateix. En aquell club que no fa tant treia mocados contra Gaspart, pitades contra Van Gaal. En aquest mateix club, que ha sapigut recollir els esforços que havia sembrat, i que ara s'han traduit amb títols i èxits. En el mateix club en què el capità deixar aixecar la copa a un company que dos mesos abans lluitava per la seva vida, i que guanyat aquest partit, va seguir jugant sobre la gespa.  Gràcies Barça.

Tot guanyat...tot per guanyar

Anàlisi equips final de temporada 2010-2011

FC Barcelona à Magnífic. Amb 96 punts els de Guardiola s’han superat de nou, i seguint amb la tònica de récords i bon futbol han passat per sobre de tots els seus rivals d’una manera sobrada. L’estil continua, la il·lusió i talent també. Temporada quasi perfecta tot i els problemes inventats des de Madrid. La Final de Copa, una petita espina que no taca una temporada que podria acabar amb la 4a Champions.

Real Madrid à Tard. Si Mourinho vol guanyar alguna lliga amb el Madrid hauria de començar a jugar a futbol des de la pretemporada. Si no ho fa, equips com l’Sporting, Mallorca, Zaragoza o Osasuna li tornaran a prendre punts. El joc ràcan i brut en els partits decisius no serveix. S’han deixat anar quan no tenien res en joc, i els seus rivals tampoc. A partir de llavors, pilotes a Cristiano, pitxitxi i  segon millor jugador del món.

Valencia CF à Excel·lent. Tot i que no se sàpiga encara qui seurà a la banqueta dels ches la pròxima temporada, el València ha complert amb l’objectiu i ha quedat campió de l’altra lliga, de la lliga dels ‘mortals’, jugant bé. Tot i vendre’s Silva i Villa, la renovació amb Soldado, Tino Costa, Jonas, etc. ha donat els seus fruits. Bona gestió als despatxos, i a la banqueta.

Villarreal CF à Genial. El submarí groc tenia com a objectiu tornar a Europa per la via Champions, i han complert. Tot i que al final han afluixat, ja tenien el premi que volien. Han practicat un magnífic joc, força similar al Barça, amb Cazorla, Rossi, Cani, B.Valero i companyia.

Sevilla FC à Complidor. Vistos els problemes en forma de canvi de tècnic, baixes per lesió (Navas, Kanouté, etc.) o traspàs (Luis Fabiano), el Sevilla ha sapigut capgirar una mala primera volta per acabar a Europa. Rakitic, Medel, Varas i Negredo en tenen gran part de culpa.

Athletic Bilbao à Matrícula. Els de Caparrós han acabat una temporada molt bona en posicions d’Europa League, un premi merescut. No es pot passar per alt el mèrit que té fer-ho amb jugadors de la casa. San Mamés és una catedral on costa treure punts.

Atlético Madrid à Irregular. Com sol ser habitual en els últims anys, l’Atlético és un club d’altibaixos trencaquinieles. Quan millor sembla estar, punxa sorprenentment. Jugadors com Reyes o Agüero han hagut de tirar del carro en l’sprint final perquè sinó es quedaven fora d’Europa. La baixa de Simao i el problema amb Forlán no han ajudat. A l’espera d’una defensa de garanties, als colchoneros els falta un trasplant al  mig del camp. Falta molta creació.

Espanyol à Insuficient. Temporada aprovada i amb nota, però desaprofitada a la vegada. Ho tenien tot a favor per estar a Europa l’any vinent, però el vertigen els ha superat.  L’Espanyol ha rendit per sobre de les seves possibilitats en la primera volta, estant prop de les places de Champions. La segona volta és per oblidar (només 15 punts). Les baixes de Victor Ruiz i Didac (traspàs), i de Osvaldo, Sergio García i Forlín (lesió), sumades a la  falta d’experiència a darrere, han estat claus.  Ara a esperar que l’equip no es desmonti.

Osasuna à Fortí. Acaba novè una temporada en què ha sumat 36 dels 47 punts al Reyno. L’entrada de Mendilíbar ha estat clau pels navarresos, que a casa han guanyat a València, Sevilla, Villarreal i Madrid. Han patit però han complert l’objectiu.

Sporting à Tranquil. Els de Preciado han quallat una bona temporada tot i estar moltes jornades en descens durant la primera volta. Han sabut formar un equip amb joventut i experiència, però sobretot amb molt talent. Acaben la temporada on es mereixen, salvats al haver fet els deures quan tocava. Caldrà veure què passarà amb els Lora, N.Cases, Canella, De las Cuevas, Diego Castro (està mig fet pel Getafe), etc.

Málaga à Sprint final. Salvat amb cert marge i a pensar en una pròxima temporada. Els de Pellegrini han acabat la temporada guanyant 5 dels últims 6 partits, el que els ha llençat cap a la permanència. Els fitxatxes d’hivern (Baptista, Caballero, Demichelis sobretot), juntament amb Duda, Rondón o Sebas F. han fet tornar a la vida a un equip amb futbol, però molta mala sort (molts gols en últims minuts). Amb més de 20 jornades en descens, els malaguenys han tret el talent que tenien, que s’espera que sigui la base del pròxim projecte miliorari del jeque.  

Racing à Aprovats. Es demanava la permanència i s’ha aconseguit. Tot i els problemes que han tingut al llarg de l’any (sobretot amb els impagaments), un equip que sembla que no jugui a res, ha sapigut treure punts d’on no semblava haver-n’hi, i un any més, seguiran a primera.  El rendiment d’homes com Kennedy, Dos Santos o Rosenberg ha estat clau.

Zaragoza à Patidors. Quasi tot l’any en descens. Un equip amb grans deutes i que Aguirre ha sapigut treure del pou l’última jornada. Falta sanejar les comptes, i segurament també un canvi de propietari. Ha gastat molt i ho està pagant. L’afició i jugadors com Gabi, el més regular, han estat importantíssims. Es queden a primera amb bons jugadors, però amb necessitats evidents d’agafar un estil, nous jugadors, i sobretot, tranquilitat.

Levante à Matrícula. El pressupost més baix de la lliga ha completat una temporada magnífica. Després d’una primera volta on no aixecaven el cap i en què molts pensaven que baixaria, aquest equip, format per jugadors amb experiència cedits o fitxats amb carta de llibertat, ha sapigut treure un gran futbol i demostrar que volen seguir a primera sobradament.

Real Societat à Justos. Els de Martín Lasarte tornaven a primera anys després, amb un equip molt renovat, amb molta gent de la casa i un projecte a llarg termini.  Van començar molt bé l’any, amb altes aspiracions i un futbol agraït amb puntals com Griezmann (gran perla), Xavi Prieto o Llorente. La baixa d’aquest últim va afectar, i l’equip poc a poc va anar perdent posicions. Tamudo ha donat punts, els suficients, però li falta per arribar al seu millor moment.  

Getafe à Salvats. Amb molts partits polèmics (llançament de pilotes, jugadors venuts sense haver-los cobrat...), el Geta ha salvat la categoria l’última jornada amb un empat que també li valia a la Real. L’equip de Michel va començar bé, però s’ha anat desiflant de mala manera, i de passar a somiar de nou en Europa, a estar a punt de tornar a segona. Té talent però li falta solidesa i certa estabilitat i regularitat.

Mallorca à Incrèduls. No s’entén el que ha passat amb els homes de Laudrup. Un equip que va estar a un gol en el ’93 l’any passat de classificar-se per Champions, i que tot i acabar en UEFA, no el van deixar participar per problemes econòmics. Un equip que any a any va venent gran part dels millors jugadors, i tot i així, es torna a refer i a lluitar per amunt. Un equip que va estar a un gol del Depor de baixar de forma quasi incrèdula. Tota la segona volta en la zona tranqui-la per acabar quasi ofegant-se. Veure’m com aguanta les moltes ofertes per jugadors.

Deportivo à Final trist, però lògic. És una llàstima veure un equip històric com aquest Depor que ha viscut uns 20 anys més que màgics a primera, amb la consecució de diversos títols (Lliga, Copa del Centenariazo, quasi final de champions). Del SuperDepor amb diners, a un equip amb deutes que no ha sortit a guanyar en tota la temporada, i que quan ho ha hagut de fer, no sabia com es feia. Els de Lotina han jugat molts partits amb 5 homes a darrere, i això contra els grans es pot acceptar, però contra els rivals amb què et jugues la vida has de sortir a guanyar. No baixa de manera injusta, doncs cal dir que contra el València (que ja li va treure una lliga amb un penal parat en l’últim minut), va fallar totes aquelles ocasions que no havia creat durant l’any. Falta gol.        

  

Hércules à Superats. La seva tornada a primera ha estat més traumàtica que feliç. Hi havia grans expectatives d’aquest reformat equip, amb l’entrada de craks com Trezeguet, Valdez o Drenthe. La victòria al Camp Nou semblava un títol, però es quedarà en anècdota. Les indisciplines de Drenthe i els problemes econòmics del club a principi de temporada han passat factura a un equip que no ha sapigut revifar després de caure en descens les 10 últimes jornades.

Almería à Final. S’ha acabat una temporada per oblidar pels andalusos. No han estat a l’altura i tot i tenir bons atacants, el seu equip ha fet aigües per molts llocs. Ni Lillo ni Oltra ni Olabe han sapigut remuntar el vol, i el que es veia a venir es va consumar ben d’hora. L’any que ve a segona caldrà reestructurar l’equip amb cap, vigilant no acabar com el Tenerife, el Murcia o el Cadis en anys anteriors, on van empalmar dos descensos de categoria consecutius. El gran porter Diego Alves i l’estrella argentina, Pablo Piatti, tenen els dies contats.

Tirar la pedra i amagar la mà

Des que ha tornat al Madrid, Florentino se sent còmode actuant des de l'ombra amb males arts.

En el futbol i en la resta d’àmbits de la vida es poden tenir moltes actituds, es poden fer moltes acusacions i declaracions, però si es fan, que siguin veritat (o que creguis realment que siguin veritat, i per tant, creus que és de justícia denunciar un fet irregular). Poques coses però, són pitjors que acusar amb la intenció d’embrutar la trajectòria i els mèrits d’un equip o institució per tal de desestabilitzar-lo, i si es pot, intentar enfonsar-lo. Precisament això, és el que intenta el Madrid i la caverna mediàtica. El pitjor de tot, però, és que les acusacions realitzades no tenen una firma darrere. Són rumors, filtracions, informacions que es deixen anar per algun mitjà afí, i que després tenen gran ressò.

Personalment, no trobaria gens desencertat que el Madrid o qualsevol altre club denunciés alguna actitud desencertada, fet il·legal o tracte favorable d’algun àrbitre o estament arbitral. Això sí, sempre i quan tinguin proves REALS i verídiques que demostrin que allò que diuen és cert. Perquè no tot s’hi val. No s’hi val filtrar per mitjà d’una ràdio (COPE), que hi ha dos equips que han rebut ajudes químiques (substàncies dopants), i relacionar un metge imputat en diversos casos amb alguns dels equips, quan això no és veritat. Intentar desprestigiar els èxits aconseguits per un equip amb el seu esforç treball i talent, em sembla totalment fastigós.

Ara bé, si acuses, digues, tal persona ha dit tal informació. No em val amagar-se darrere del periodista que hagi difamat aquestes informacions. El que haurà fet la cúpula del Madrid és: tu digues això que et direm, i si et posen alguna multa, tranquil que te la pago jo, això si, tu no diguis cap nom ni de persona ni d’institució, ja que jo i el Madrid tenim un prestigi que no es pot embrutar. I aixó és precisament el que busca el Madrid, concretament Florentino Pérez. No embrutar-se les mans. Per què ho hauria de fer? Si té una colla de súbdits a les seves ordres, disposats a obeir fidelment les indicacions del ser superior.

Seguint amb la trama d’acusacions, tampoc em serveix creure que el Madrid negui denunciar unes pressumptes paraules de Sergio Busquets a Marcelo. Només ell sap realment què va dir. No em creuré cap de les informacions que surtin des de Madrid, doncs per mi han perdut tota credibilitat.  Què passa, que aquí la pressumpsió d’inocència no val? En aquest sentit, el Madrid em va recordar una escena de la pel·lícula Gladiator on Cómodo, va a veure a Máximo, poc abans d’enfrontar-se amb ell. Cómodo, al veure que Máximo és molt superior a ell, i que per tant, ho té casi perdut, apunyala per l’esquena a Máximo amb l’objectiu que, si aquest aconsegueix vèncer-lo, surti malparat de cara al futur. Exactament això és el que intenta el Real Madrid. Un cop eliminat de les semifinals de la Champions, va fer tot el possible per impedir la presència d’efectius culés de cara a la final de Wembley. Com es pot acusar a un equip (i més aquest!) de fer teatre i de propiciar insults racistes a un contrari. Això és joc brut.

Mai s’ha sancionat a ningú per fer “teatre”, i en cas que la sanció prosperi, s’hauria de sentar un precedent, i a partir d’ara, analitzar a fons i amb detall tots els partits, i al mínim insult (racista o no), sancionar al jugador. O no? Que quedi clar, però, que el Madrid no volia acusar a Busquets eh, que el vídeo senzillament formava part d’una altra denúncia.  

Finalment, no vull deixar de banda vídeos com els de Telemadrid, on acusen a Guardiola d’instigador de violència. Bravo. La quota de protagonisme ja la heu assolit. La COPE, Telemadrid (i els que vinguin), ja han dit la seva. Ja s’han publicitat amb aquesta mena de conveni amb el Real Madrid. ‘Tú acuses, publiques i difames, i jo, Florentino, et protegeixo’. Són com mecenes, amb la diferència que d’artistes no en tenen res.

I què dir del vídeo de la pròpia pàgina web del Madrid on es qüestionava la trajectòria de l’alemany Stark. Això és lícit? És legal? No hauria d’actuar la UEFA?

En definitiva, sent el màxim d’objectiu que es pot ser, crec que es poden defensar uns arguments a partir de la base racional d’evaluar els arguments i la trajectòria passada d’ambdues institucions, tècnics, jugadors i directius, i crec, i em sento amb la capacitat d’afirmar, que em mereix molta més confiança la part blaugrana (que durant tot l’any juga i parla de futbol, sense acusar res ni ningú), que la blanca (més centrada en criticar, acusar, protestar, i a l’hora de la veritat, fer anti-futbol).

Florentino Pérez acompanyat de l'exdirector de Marca, Eduardo Inda, i director de l'AS, Alfredo Relaño (fotografia esquerra), i del fidel acompanyant i director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez.  

No parlaré massa de la contraprogramació (celebrar una copa el mateix dia que el Barça guanya una Lliga), ni de l'eufòria pel triomf exquisit del millor jugador de la història segons ells, CR96, i el seu elogiable i gloriós pitxitxi (sembla ser que prefereixen això als títols d'equip... li regalo doncs, felicitats nano).

Repeteixo, si volen, que acusin. Ara bé, que diguin informacions que puguin tenir validesa, amb proves reals. No el que diu el sr. José. És de club brut (no diré petit, perquè els clubs petits això no ho fan) inculpar a un equip pel que sigui, però ho és més fer-ho i no donar la cara, dir que un no ho ha fet per tal de mantenir el tant apreciat señorío madrileny. Un señorío que perd aigua per els tots costats des de l’arribada de Mourinho. Florentino actua des de l’ombra, des d’on no se’l veu, des d’on pot actuar còmodament, i des d’on pot planejar infamacions amb els seus amics de Marca, AS, Cope, Telemadrid, Intereconomia, La Gaceta i demés (no recordo com li’n deien a aquest conjunt). A la influència del ser superior a més, cal sumar-li la presència d’un delinqüent, d’una persona que sí que es podria considerar que incita a la violència, d’un portuguès que té l’espina clavada de no haver triomfat al Barça, i que té com a objectiu la seva destrucció. Seguim igual doncs. Un any més de Mou, Floren i caverna ens espera. Paciència.   Caldrà veure si Rosell trenca amb el seu (ex)amic Floren, i amb les relacions amb el Real.

Per sort, però, el futbol (que és el nom d’aquest esport, per si a algú se li havia oblidat), està posant tothom al seu lloc.

Crònica d’una ‘mort’ anunciada

Passen les hores i els dies, i cada cop sembla més propera la fi del govern socialista espanyol, en favor d’un Partit Popular que creix per, segons diuen, més desmèrit rival, que mèrit propi.  Desgraciadament, molta gent perd ràpidament uns ideals que tarden força temps en formar-se. Del ‘no a la guerra’, del ‘no al prestige’, de totes aquelles campanyes en els anys foscos d’Aznar i companyia, ara sembla que ja no ens en recordem. La qüestió és criticar, criticar i criticar. Que uns ho poden haver fet malament? Sí. Segurament si. Ara bé, la situació per la que passa Espanya no és (només) fruit d’una mala gestió del govern de Zapatero. Personalment, penso que és millor tenir una persona (o govern) que intenti fer les coses bé i contribuir a progressar i no vagi tirant merda sobre els altres, que no pas intentar guanyar a base de fer caure el rival per acusacions i joc brut. Si volem un règim polític mig dictatorial on els catalans poc pintarem, endavant.

Penso que, independentment de les ideologies que defensin, els partits polítics han d’aprendre a guanyar les eleccions a través d’una consigna: ser millor que els altres. És a dir, si jo surto elegit, serà perquè tinc unes idees, plantejaments, teories, plans o com li vulgueu dir, que (en temps actuals de crisis) solucionin els problemes actuals. Però no em val que diguin que ‘amb nosaltres tot anirà millor’, perquè aquests ‘nosaltres’ fins fa res eren al govern i així anàvem. Si les esquerres, com històricament sempre ha passat, es desmoronen, divideixen, i o bé no voten, o bé es canvien de bàndol, la victòria de les dretes serà poc més que fàcil i segura, per desgràcia d’un país.

Menció especial requereix el Partit Popular. Un partit que s’omple la boca amb acusacions i comentaris totalment fora de lloc, però que es veu que en l’estat de la democràcia estan permesos. Un partit que creix en zones on ha protagonitzat casos de corrupció. El PP valencià, per exemple, presenta una candidatura amb 10 imputats, el primer, Francisco Camps, però no sembla que hagi perdut força, ans al contrari. A València, per desgràcia, darrerament hi ha una gran massa de la població que, lluny de les seves arrels, està cada cop més plena de sentiments espanyolistes... és a dir, que cada cop hi ha més pepero i fatxa per València.

A una altra comunitat, les Balears, sorpren que el PP segueixi pujant, doncs tenen un president, Jaume Matas, que ha estat imputat en dotze càrrecs de corrupció, i està en llibertat sota fiança de 3 milions d’euros. En total, una sèrie de casos, coneguts alguns, amagats i tapats d’altres, que no haurien d’afavorir la popularitat d’aquest partit. Ai Rita, com et protegeixen.

Un partit on podem trobar personatges tant singulars com detestables com la manipuladora Esperanza Aguirre, que no ha parat de criticar a homosexuals, socialistes, catalans,  o deixar entreveure que Al Qaeda no està darrere de l’11-M (què sabrà ella dic jo). Una política que diu que es baixa el sou un 2% quan anys abans ella i els seus alts càrregs se l’havien pujat més del 10 %... aquestes són algunes de les perles de la nostra estimada Esperanza, a qui personalment no desitjo res, doncs crec que no s’ho mereix, no per no compartir ideologia, sinó per les formes. Perquè, què dir de l’alcalde de Valladolid. Són acceptables els seus comentaris homòfobs?

Amb ella, un tal Rajoy, un ninotet que només sap que criticar, criticar i criticar sistemàticament el que fa el PSOE, sovint amb un to que a molts ens inspira una certa ràbia. Un personatge que només té aquest discurs. Sembla un nen petit que només sap que plorar i queixar-se dels demés, com si ell i els seus antecessors no haguessin fet res malament. Totes i cada una de les propostes, han estat criticades i mal vistes per Rajoy i el seu partit. Una i altra vegada. Potser els valencians, balears, madrilenys, i la resta de peperos que hi ha per Espanya no ho veuen, perquè semblen borriquets de ment tancada amb unes guies per no veure-hi més enllà, però la resta d’Espanya, a qui apel·lo i demano coherència, ho hauria de veure, denunciar, i oposar-s’hi. Si guanya el PP, tots hi perdrem. Els catalans, els primers. Inevitable? Tal vegada, però no fer-hi res seria assumir la victòria. I en aquest petit país, que hem caigut tants cops, sempre ens hem aixecat i lluitat de nou. Si el PP surt victoriós, tots aquells que critiquen el PSOE però que demanen independència i més autonomia o diners o el que sigui al govern central, ja es poden espavilar, perquè no veuran pas res de tot això, tot el contrari, ho tindran més lluny, quasi impossible diria jo. 

 Desgraciadament, sembla que a Espanya no hi ha un partit que surti del cel i que porti la solució a tots (o a la majoria) els problemes que hi ha, però crec que per tal que no surtin els de sempre quan hi ha una crisi (global, no només estatal, cosa que cal recordar), s’hauria de votar ‘als menys dolents’.  Moltes de les idees i reivindicacions, podrien morir el 22-M, doncs quedarien en això, simples intencions. Amb l'actual govern, es pot negociar. Amb el que pot caure, no hi compto.

Que la gent voti qui vulgui, faltaria més, però només demano que sigui conseqüent amb els seus actes. No vull veure d’aquí 3 anys una manifestació per tota Espanya en contra d’un govern del PP perquè m’enfadaré i criticaré amb duresa tots aquells qui, enganyats, li van donar suport, doncs ells també seran responsables d’aquells actes.

 http://www.elpais.com/videos/espana/PSOE/saca/corrupcion/PP/campana/22-M/elpvidnac/20110503elpepunac_7/Ves/

Claus de la final de Wembley 2011

1.       Guardiola vs Ferguson

Són dos dels millors entrenadors del futbol europeu, i per tant, mundial. En els darrers anys han col·locat als seus equips en les fases finals de la Champions League (amb aquesta, tres finals en els útims 6 anys per cada equip), el que suposen unes trajectòries fenomenals. La prèvia de la final, estarà marcada pel ‘Fair Play’ dialèctic. Tots dos són respectuosos amb el rival, tant Sir Alex com el Pep, i segur que no hi haurà incidents com els protagonitzats amb Mourinho i els seus. Caldrà veure si el Barça segueix fidel al seu inconfundible estil (es dona quasi per segur), i com actua Ferguson en conseqüència, doncs haurà de reelaborar un sistema capaç d’anular l’estil dels culés, que ja els va guanyar una final.

2.       El desempat a 3 títols

En els últims sis anys, tots dos equips han estat en els llocs més alts de la competició.  Tots dos, han jugat 2 finals, amb 2 títols pel Barça i un pel United. Històricament, el United venia de guanyar la del 1999 (contra el Bayern a Barcelona), i la del 68 contra el Benfica... a l’antic Wembley. El Barça ha guanyat contra la Sampdoria (1992), Arsenal i Manchester (2006-2008). La final del 2011 doncs, suposarà el desempat a tres títols, i un dels dos es situarà per sobre l’altre amb 4, igualant a Ajax i Bayern, i situant-se a una del Liverpool i més a prop de Milan (7), i Madrid (9). Un títol que situarà un dels dos equips entre els 6 més laurejats de la història.

3.       La fluidesa i els espais

El sistema de joc del Barça és sabut per tots que basa molt les seves possibilitats en la possessió de la pilota, el toc, els moviments, ara m’acosto, ara no... si els Xavi, Iniesta o Messi troben espais i tenen temps per pensar, el United haurà de córrer molt, el que suposa un gran desgast tant físic com mental. De ben segur que Ferguson traçarà un sistema que trenqui el joc dels blaugranes i que pugui sortir amb rapidesa a la contra amb Rooney i Chicharito buscant desmarcatges, i els Nani, Giggs o Valencia llençant pilotes llargues a l’espai. El primer toc i l’encert en els passes dels culés serà vital. No perdre pilotes estúpides en defensa, també.

4.       La forma física

Físicament, el United és un dels equips europeus que té  més desplegament físic (sinó el que més). Combina jugadors amb potència (Rooney, Evra) i amb rapidesa a la contra (Nani, Valencia, Chicharito). El físic, però, no és l’únic aspecte on destaquen els Red Devils, doncs també tenen jugadors tècnics com Giggs, i es poden adaptar a diferents sistemes de joc, doncs l’amplitud de la plantilla, força equilibrada, i per tant, la multitud de perfils de jugadors, així ho permeten. Els finals de lliga seran un aspecte força important. United i Barça lideren les seves respectives lligues. En principi, el Barça no hauria de tenir cap problema per rotar jugadors i tenir una certa frescura, doncs té la lliga quasi sentenciada. Per la seva part, el Manchester té 3 punts de distància amb el seu pròxim rival, el Chelsea, que rep a Old Trafford aquest cap de setmana, on pot tancar la lliga. Els altres dos partits són contra rivals petits. Alguna lesió imprevista seria un maldecap pels dos tècnics, sobretot per Guardiola, que ja ha perdut a força jugadors per problemes físics, majoritàriament en defensa, el que obliga a inventar solucions.

5.       El United ja no té Cristianodependència :

Que la gent no s’esperi un Manchester semblant al que va jugar a Roma. Els jugadors són pràcticament els mateixos si, però ni el sistema ni la motivació serà igual. Sense Cristiano, el Manchester és més equip, i tot i que té en Rooney la principal estrella, té una llarga sèrie de jugadors que poden arribar a ser molt determinants, i que en un moment donat poder aparèixer de segona línea i fer mal a les defenses rivals. La amplitud de plantilla de Ferguson li permet alinear jugadors d’atac com Berbatov, Valencia, Giggs, Nani, Anderson, Owen... o la revelació de la temporada, Javier ‘Chicharito’ Hernández, un jove golejador mexicà que està sent determinant en la seva primera temporada a Anglaterra. En 42 partits, ja ha fet 19 gols. Caldrà vigilar-lo de prop, i dins de l’àrea no deixar cap pilota morta ni oportunitat fàcil... doncs és letal.  

6.       Revenja vs ganes insaciables de títols:

La molt recent final del 2009 de Roma està segur encara molt present en els caps dels jugadors del United, que jugaran aquesta final amb una motivació encara major. Són conscients que el Barça, per trajectòria, pot ser lleugerament favorit, però molts factors estan a favor seu. El principal, que és molt difícil que un equip guanyi dues finals quasi consecutives al mateix rival. Per part del Barça, la motivació dels jugadors serà, com sempre, altíssima, doncs si hi ha algun dubte, segur que Pep Guardiola se n’ocuparà.  Caldrà veure per quina tàctica opta el tècnic de Santpedor després de videos com el de ‘Gladiator’ o de la història del rescat de l’escalador Iñaki Ochoa.

7.       El factor Wembley serà doblement motivant:

Per uns, el mític estadi forma part de la història. Pels altres, que ja saben el que és perdre una final allà (Charity Shield contra el Chelsea), juguen a casa, pel que la pressió que tindran serà alta. El United ve de dos temporades on s’ha quedat amb la mel als llavis, i ara torna a tenir una oportunitat per reinar a Europa, pel que aniran a mort, i venjar-se dels de Pep. Aquest any, porten una trajectòria immaculada, sense perdre cap partit. Rooney i companyia tenen sed de fama internacional.  Pel Barça, després del ‘Us en devem una’, i de l’espina clavada per la no presència a la final de l’any passat a Madrid, Londres serà la setena oportunitat per alçar-se amb la màxima competició europea. Tres finals perdudes, tres guanyades.  

 

8.       Els sistemes defensius

Els sistemes defensius de Barça i United poden ser, i jo els considero, els millors del món. D’una banda, el Barça destaca pel sistema de joc de pressió que fa tot l’equip , i perquè compta amb la millor defensa del món (Abidal, Piqué, Puyol, Alves, amb jugadors com Mascherano o Adriano de recanvi). D’altra banda, el United compta amb un sistema defensiu que no només és una línia de defensa, sinó que és un equip, com el Barça, molt solidari, i on tothom col·labora, ajuda, pressiona i recupera.  Fletcher i Carrick són els principals recuperadors, però Rooney i companyia fan molta feina.

9.       Els petits detalls

Com sempre, en qualsevol final, un petit detall, una jugada, poden canviar el partit de forma radical. Una expulsió prematura, un gol de sort, una lesió... són molts i imprevisibles els factors que poden canviar el desenvolupament del partit.  La lectura prèvia o plantejament dels dos equips doncs, pot donar un gir de 180º en un instant. La sort, també serà un dels aspectes a tenir en compte, doncs tot i que el talent, el físic, o tenir més oportunitats puguin ser importants, la sort sempre té un paper fonamental. Al 2009, en els 10 primers minuts, el United va tenir dos bones oportunitats per part de Cristiano Ronaldo, que va poder salvar Valdés i la defensa. El ràpid gol d’Eto’o va fer canviar el partit.

10.   Van der Sar i Giggs

Dos jugadors que han fet i que passaran a la història. Dos mites. Dos exemples de professionalitat i de talent en altes edats. Ryan Giggs, amb 37 anys, és un dels principals referents del joc dels red devils. Després d’una envejable carrera de 20 anys, està en un nivell de forma molt important, i encara conserva les dots de qualitat tècnica que tant bé el defineixen.  El porter holandès, per la seva part, està davant de la seva última temporada en el futbol actiu, i aquesta, serà l’últim gran partit que disputi, una ocasió quasi única i molt bona per despedir-se per la porta gran amb un títol.

11.   Messi

Capítol a part mereix Leo Messi. Absent per lesió a París, va marcar i destacar a Roma per treure’s l’espina clavada d’anys anteriors. Serà la 3a final que viurà dins del club blaugrana, la segona sobre el terreny de joc. El seu encert i participació seran fonamentals en l’evolució del partit, i en la fluïdesa ,brillantor i definició del joc culé. Si té el dia, Messi és imparable. Com més faltes i patades rep, major és la seva motivació per perforar la porteria rival. Pot no estar present en molta part del partit, però quan el seu equip el necessiti, ell segur que hi serà. El petitó tindrà davant seu una nova oportunitat per ajudar al Barça a fer història i d’augmentar el seu poc més que brillant palmarès. Un palmarès que sumat al talent demostrat i que es pot presuposar de cara al futur, situen a la ‘Pulguita’, de només 23 anys, en l’olimp dels millors jugadors de la història del futbol.  Al 10 no se li pot demanar més. Tot el que pugui donar és un regal a una afició i a un equip que li estaran eternament agraïts, com agraït està ell del club. El petit més gran podrà retornar al Barça al tro que per futbol li pertany.