Torneig Internacional Blue BBVA de Futbol 7

Victòria de l’Infantil B del Barça en el XV

Torneig Internacional de Futbol 7

El Futbol Club Barcelona s’ha endut aquesta tarda el prestigiós Torneig Internacional Blue BBVA de Futbol 7 en una disputada final contra el Real Madrid, que ha disposat de més ocasions que els culés, estavellant diverses pilotes als pals, i que s’ha acabat decidint als penals. Al final, com tots els anys, hi ha hagut somriures i llàgrimes, ja que en el fons, són nens.

Tot i que el Madrid ha començat el partit amb més intensitat, ha desaprofitat forces ocasions. La final ha estat molt emocionant i vibrant, i no ha estat fins ben entrat el partit que el Barça s’ha anat estirant. En la segona part, el domini ha estat dels culés, que crearien més perill amb algunes internades per la banda dreta d’Adrià Piñol, un lateral amb vocació ofensiva però amb capacitat per replegar rapidament.

Al final, els penals han dictat sentència.

Al torneig, organitzat per la “Fundación El Larguero”, hi participen nens d’11 i 12 anys, i se celebra un cop cada any per aquestes dates. A més, és retransmès per televisió (Canal+ i Cuatro), el que li dóna més prestigi i motiva als nens.

Tot i ser un torneig de futbol 7 els equips que hi participen juguen a futbol 11, pel que alguns dels integrants de les plantilles no hi poden anar, fet que ha portat a veure algunes dedicatòries de companys seus al marcar gols, enrecordant-se d’aquells que no hi han pogut estar.

El premi al millor jugador, l’ha guanyat finalment Cedenilla, un interior esquerra jugador del Madrid, tot i que també se’l podrien haver endut tant el porter del Madrid, Luca Zidane (fill del mític Zinedine Zidane) o Carles Aleñá, un talentós migcentre del Barça. D’altra banda, el pichichi ha estat per Josué, del Villarreal, i el premi al millor porter ha estat per Joan Fernández (Barça), l’heroi a la tanda de penals, on n’ha parat un i ha comptat amb la sort del pal que n’ha evitat un altre.

El torneig, celebrat a  l’estadi municipal “Antonio Domínguez” d’Arona (Tenerife) els dies 27, 28 i 29 de desembre, ha comptat amb la participació de 12 canteres de diversos equips, 8 espanyols (Barça, Madrid, Espanyol, Villarreal, Sevilla, València, Athletic de Bilbao, Atletic de Madrid) i 4 estrangers (Manchester Utd., Inter de milà, Benfica i el vigent campió, Borussia Dortmund).

És la quarta edició d’aquesta competició que guanya el Barça. L’últim any que ho va fer, va ser al 2008, després de vèncer al Benfica a la final.

Al llarg de la seva història, s’ha pogut veure a futbolistes com Iniesta, Torres, Xavi, Piqué o Llorente, llavors nens, que més tard es convertirien en campions del món. Això, ha donat més  popularitat a un torneig que atreu cada any a més persones. No és difícil doncs, veure-hi personalitats com Florentino Pérez, Joan Laporta (en anteriors edicions), Fernando Llorente, i altres dirigents i futbolistes de clubs que van a veure com els joves del seu equip defensen els seus colors.

La tanda de penals de la final:
http://www.youtube.com/watch?v=ncaehnScesk

Les incoherències de Mou i del Madrid

 A aquest singular personatge portuguès, la controvèrsia i els conflictes, l’estaran seguint per molt temps. O més ben dit, ell els seguirà buscant, ja que s’els crea ell mateix. 

Li hem de permetre tot? És clar que no. De fet, crea problemes dins el seu propi club.

1. No té sentit que digui que prefereix parlar les coses de portes en dins i que critiqui el seu club per fer-lo sortir a les rodes de premsa a ser el cap de turc que acusi als àrbitres i rebi les crítiques de la premsa i de l’entorn.

2. Postura victimista i ploranera. No pot ser que cap membre, al meu entendre, del que diuen és el millor equip del passat segle, surti a rodes de premsa a acusar àrbitres, jugadors i entrenadors rivals, de fer trampes, de perjudicar al Madrid, etc. Bé, crec que no són maneres. Quants papers podrien treure Getafe, Osasuna, València (recordem la expulsió de Albelda de fa poc?) i demés equips que setmana rere setmana es queixen dels nefastos arbitratges controlats per un senyor que no té problemes en embutxar-se la samarreta del Madrid.

3. Provocació. És una bomba. Però si se l’ignora no explota a casa teva, acaba explotant a casa seva. Des del dia 1 al Madrid fins el dia 1 abans del Clàssic va anar deixant recadets. Sortosament ningú del Barça li contestà. No fa falta, ja el coneixen, és massa previsible. Saben on se l’ha de guanyar. La seva pròpia afició, per les seves maneres al final, ja se n’acaben cansant.

4. No ha inventat res. Com va dir Xavi Hernàndez amb una raó incontestable, Mourinho no passarà a la història com ho van fer altres entrenadors com Rinus Michels, Arrigo Sachi, Guardiola, Ferguson i altres. No ha descobert cap concepte als demés. Els seus equips podran ser molt guanyadors, però no serà un punt d’inflexió en el futbol.

5. Tots en contra seu? Potser, com sembla defensar mitjans com La Sexta, Marca, Intereconomia i altres, els atacs a Mourinho i al Madrid són per enveja o simplement perquè és una conspiració premeditada en contra d’ell. Bé, sincerament, si em posen a triar entre a qui creure’m,  a mi, em dóna més confiança la resta del món que no pas quatre mitjans que ofereixen arguments gens justificats i un entrenador que no para d’acusar i mentir, posant-se en contra a  tothom, no només als rivals directes.

6. La pròpia premsa acaba per no saber que dir, però al final, s’acaba adonant que és un maleducat al que no poden seguir sempre. No respondre a certes preguntes, no acudir a algunes rodes de premsa per “por” a que li preguntin sobre temes que ell mateix s’ha encarregat d’explosionar... D’això, al meu país, en diuen covard. Si acuses i insultes, sigues valent per donar la cara quan et preguntin.

7. Florentino Pérez. A dia d’avui, crec que tothom té clar que el màxim mandatari madridista no té ni idea de futbol i que també té uns quants quilos de covardia dins del cos. Quan et gastes més de 200 milions d’euros cada any per anar reconstruint un projecte que no es culmina, i al final del mateix any fas fora l’arquitecte, l’edifici no s’acaba de construir mai. Potser tindrà 15 pisos i 25 materials diferents, però serà una construcció sense fonaments ni estructura sòlida. Si actués com a president, li donaria algun cop d’atenció a Mourinho. Si més no, després del 5-0, motius per callar i treballar més que mai, tindria, ja que la poca credibilitat que tenia, ja l’ha perdut. Faries bé, Floren, si li donessis algun toc d'atenció, com m'arriba que has fet.

8. Valdano. Em poso a la seva pell. Sincerament, crec que la pressió dels mitjans i de Florentino el van fer rectificar o matissar les seves opinions que va exposar anys enrere al diari Marca, però que ell les manté i no se n’arrepenteix. Crec que quan un té uns principis, els ha d’aguantar fins al final, si hi creu fermament, però clar, sense l’ajuda de la institució, que fa fora l’entrenador (Pellegrini) que havia estat la teva aposta i amb voluntat per jugar al futbol sense jugadors que eren claus en el seu projecte (Sneijder i Robben, ja vem veure com varen acabar).

9. L’afició. Fins a un cert punt, semblava coherent que defensessin les maneres de Mourinho, ja que són aficionats madridistes i és el seu entrenador, pel que l’han de defensar quasi sempre. Quan és tant difícil defensar-lo perquè un no en té arguments però, és una mica patètic que ho intentin fer, ja que al defensar a qui no es pot, un queda en ridícul. Una afició com la del Madrid, es mereix un tracte millor per part de la institució, i unes explicacions coherents de tant en tan per tal de justificar algunes decisions

10. Centra’t en el teu equip. I això ja és un missatge meu. Fins ara t’ha servit això d’anar acusant a tothom i anar crispant l’ambient perquè els clubs on has estat tenien bons jugadors i més diners, pel que anaves traient endavant els partits, ni que fos tancan-te a la teva àrea, plantejament de rata covarda, 90 minuts en la tornada d’unes semifinals de Champions que havien vingut precedides d’un nefast arbitratge d’un compatriota teu. Si, el senyol Olegario Benquerença. Te’n recordes? Nosaltres si. I no vas dir res d’ell, i sí de l’arbitratge del Chelsea-Barça del golàs d’Iniesta, on sembla que l’àrbitre acompanyés al Barça i no és així. Sr Jose, intenta que el la teva plantilla rutlli, que jugui a alguna cosa, que guanyi partits per motius diferents a com u feien amb Capello i Schuster, i llavors, en parlem. Fins que no arribi el dia, millor calladet, ja que uns culés et van passar la mà per la cara.

Segueixes pensant que ens van afavorir en el Chelsea-Barça?

http://www.youtube.com/watch?v=6hBaVn6Lj-c&feature=related

Teatro del bueno?

http://www.youtube.com/watch?v=DPVdZ_tNfCE

http://www.youtube.com/watch?v=EwReDlkZrUc&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=cAohvWMcP3w&feature=related

Això, és futbol.

http://www.youtube.com/watch?v=c8rB5_T232c

Algunes de les claus del derbi:

1.       Plantejament de Pochettino: l’espanyol pot  treure la pilota de la seva àrea jugant-la i tocant-la en curt. En molts partits, contra rivals de taula mitja, sí que podria, però contra un equip que fa la pressió que ahir va fer el Barça, no es pot, perquè és arriscar massa. Conseqüència? Perdre pilotes al mig del camp i prendre el risc que el Barça t’agafi una contra amb l’equip partit pel mig, i ahir el conjunt culé va ser letal en les contres. No sabem com hauria anat, però segurament hauria d’haver jugat en llarg, enviar pilotes amunt perquè les lluitessin Osvaldo, Luis Garcia i demés.  Valent plantejament, no van caure humiliats com d’altres, però segurament no era el dia idoni.

2.       Més duresa i millors marques i ajudes. És a dir, més solidesa defensiva. No es pot jugar conta el Barça tan obert, perquè t’entren en tromba, i amb espais, és un equip letal. No és només la línia defensiva, sinó que han de rebre ajudes per part dels mitjos, tant la covertura quan puja un defensa, com a l’hora de donar o no espais a la creació del Barça. Masses errades defensives que acabaven deixant a Kameni venut en l’1 contra 1.

3.       La pressió. Massa diferència. Semblava que l’equip local fos el Barça, perquè a l’Espanyol li va faltar mossegar. Els culés van pressionar en totes les seves línies els 90 minuts de joc.   Si el Messi pot rebre sol al mig del camp i té temps de girar-se, ja han begut oli. Clar que el podràs parar llavors, però com que ja està en carrera, al parar-lo, arriben tard i la falta és targeta. Segurament, si haguessin estat més a sobre, podrien haver fet mes faltes i no els hi haguessin tret tantes targes.  Pedro, Villa, Mascherano fins i tot... no són estrelles, són treballadors.

4.       Plantejament Guardiola: ha tret la por que poguessin tenir  els jugadors, si més no hi ha hagut una gran diferència entre l’any passat i ahir. Ha semblat que Cornellà no hi fos, confiança total en si mateixos i ser fidels al toc i toc.  Tot i guanyar-se alguna bronca del mateix Pep o de Valdés, es permetien treure la pilota tocada des de la mateixa àrea en més d’una ocasió. A més, també cal destacar les combinacions que es feien a la frontal de l’àrea espanyolista i la confiança amb què driblaven Messi, Xavi o Iniesta.

5.       Messi, mitjapunta, migcentre, davanter, on vulgui i al tran tran. Jo diria que és el jugador total. Sense que l’equip el necessités massa, ell apareixia, rebia, es girava, avançava, driblava un parell i la donava. Senzill. Si més no per ell. Se’l va veure molt tranquil i com que hi havia molts jugadors amb targeta que s'havien de controlar, no li van poder entrar prou fort per què, com he dit, arribaven tard. Ni al Xavi, ni Iniesta, ni Messi ni Pedro poden rebre i girar-se amb espais i temps, perquè és la perdició dels rivals.

6.       L’Espanyol, crec que va donar bona imatge en quant a que va intentar jugar a futbol, i va perdre amb dignitat, tot i que això potser no serveixi de gaire... però si més no, no va acabar com el Madrid. L’Espanyol va acabar el partit buscant la pilota i sense perdre els papers com Ramos i companyia.

7.       L’àrbitre. No cal dir que no era el mateix que el de l'any passat. Només s'assemblen en el nom, que diuen que era el mateix. Veient les jugades des del camp, la controvèrsia estava servida. Dos gols, un amb falta prèvia, un altre en fora de joc, masses targetes... Veient les repeticions de la majoria de jugades clau però, queda clar que Undiano Mallenco encerta en donar per vàlids els dos primers gols, i algunes de les targetes queden justificades. Per mi doncs, el paper de l’àrbitre va ser anecdòtic, i no ha acabat sent decisiu. Segurament va condicionar alguns jugadors pericos, però més per errades seves de posicionament que de poca permissivitat del col·legiat.

8.       El ‘8' del partit. Un noi com l’Andrés es mereixia un homenatge com el d’ahir. S’ha d’aplaudir que la megafonia local deixés un temps extra per que l’afició. No va ser menys Guardiola, que conscient de la situació, va voler rendir un altre homenatge al manxec canviant-lo al minut 85 del segon temps. Com a persona, no cal dir res, crec que tothom sap com és, un 10. I com a jugador, amb partits com el d’ahir, es justifica la seva presència al podi per la pilota d’Or. L'afició perica i Jarque, sempre amb tu.

9.       El nivell i la qualitat d’aquest Barça, jugant així no té rivals enlloc. Un 10 a tots ( no personalitzaré perquè tots es van sortir). Ara pensem que és impossible que pugui perdre o punxar, però passarà. Ara el que convindria és rotar, perquè tots arribin a la primavera amb minuts a les cames i amb el descans suficient per afrontar a aquest nivell la recta final de temporada. Que no es preocupin en excés els pericos. El que va passar ahir no és anormal, ja que a uns quans equips ja els ha passat això. El millor Barça de l'història.

10.   Un 10 per l’afició perica. Ja des d’hores abans a l’inici del derbi, es respirava un ambient de futbol. 40.010 aficionats omplien Cornellà-El Prat amb el que era una de les millors entrades (la segona millor després del partit inaugural davant el Liverpool). L’ambient era de les millors gales, i segur que així, es seguiran quedant molts punts a casa.  

"La UNESCO ens ha fet un reconeixement per valors com el treball en equip, solidaritat, germanor, igualtat, etc" Entrevista a l'ex president dels Minyons de Terrassa

Estem a Terrassa, capital compartida del Vallès occidental. A continuació parlarem amb l’Albert Carrillo Marcet, ex President dels Minyons de Terrassa un dels grups castellers més importants que hi ha a Catalunya. Els Minyons són, per Terrassa, un grup identitari que respon valors culturals i socials de la ciutat. Només cal sortir al carrer quan feu una de les vostres exhibicions, i més en les diades dels caps de setmana, per veure com la gent de Terrassa surt al carrer, amb els fills, la parella, els amics i demés familiars, a veure com un grup de joves ( i n’hi ha que no tant) s’esforcen per aconseguir la satisfacció de realitzar amb èxit aquesta afició.

Per acabar amb aquesta breu introducció, m’agradaria felicitar als Minyons per tres motius diferents. Primer, per l’èxit que suposà la vostra sortida a Sant Joan d’Acre, Israel, un acte que va permetre representar dignament el país català. La segona felicitació ve per la recent nominació de la tradició castellera com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco. I finalment, el voldria felicitar per l’exitosa actuació dels Minyons en la Diada Castellera celebrada a Terrassa el passat diumenge 21 de novembre, la 32a, i que servia per tancar la temporada.

Felicitats doncs Albert.

1.      Com valora una persona lligada a aquest món i que a més té familiars relacionats amb els castellers, el nomenament de tradició de Patrimoni Cultural de la Humanitat? El va prendre de sorpresa o ja s’ho esperava?

El nomenament és un premi no només pel món casteller i tots els que hi participem, és un premi per tota Catalunya, per estar orgullosos i per fer de bons catalans i saber-ne fer negoci!

No em va sorprendre malgrat no tenir el 100% de seguretat, sabia que la gent de la revista castells i la Coordinadora de colles castelleres havien treballat de valent, jo mateix vaig col·laborar en el projecte en la fase inicial, i pateixes més per saber en les mans de qui cau el teu dossier..que en la convicció ferma dels valors castellers

2.      Creus que els castells són una activitat cultural amb prou suport per part de institucions públiques, empreses i públic en general? Necessiten algun tipus de suport, ja sigui econòmic, social... ?

El reconeixement de la Unesco no es deu a la espectacularitat de les construccions que fem, sinó pels valors que s’associen als castells: treball en equip, solidaritat, integració, germanor, igualtat, autosuperació...etc.

Cap institució no es pot permetre el luxe de no donar suport, les empreses del país s’hi haurien d’abocar més (en sortirien molt beneficiades), i crec que socialment tenim el més important, el reconeixement i admiració de la gent.

3.      Els castellers de Terrassa, coneguts com els Minyons, són una de les millors colles de castellers que hi ha a Catalunya. Però per tu, quina ha estat històricament la colla més exitosa? I actualment?

Bé, a Terrassa hi ha una segona colla...anomenada Castellers, però òbviament quan parlem de castells a Terrassa la referència som els Minyons pel nostre gran bagatge d’èxits castellers.

Sobre la colla que històricament ha estat més exitosa, crec que no hi ha dubte que és la Colla Vella dels Xiquets de Valls, porten 200 anys fen castells i han estat i continuen sent  un referent per la resta de colles

4.      Ex president dels Minyons de Terrassa de 2003 a 2006, com valores el teu pas per aquest càrrec?

Ara quan hi penso, no sé d’on treia les hores, jejeje, Sens dubte va ser una etapa molt positiva per a mí, rica i plena d’experiències, de responsabilitats, d’èxits i de fracassos.

Crec que m’hi vaig abocar al 100%, amb el temps veus les coses més clares i penses en el que hauries fet diferent, el que hauries deixat de fer, o el que canviaries ara de la colla.

Si em demanen ara ser president diria Noooooo!!

       5.      Encara segueixes lligat a aquest món de manera oficial? Si és així, quin càrrec o posició ocupes?

M’he procurat deslligar de les responsabilitats directives,  però   actualment col·laboro amb la junta de la meva colla responsabilitzant-me de les actuacions de la colla.

6.      Què et va portar a endinsar-te en el món casteller?

Doncs diria que l’atzar.

Un amic em va dir d’anar a una actuació de castells i m’hi vaig enganxar; si m’haguessin convidat a fer espeleologia, ballar sardanes, o escalar, possiblement ara no seria casteller.

D’això fa 20 anys

7.      Hi va haver certa polèmica fa uns anys, sobre l’ús dels cascs per part dels més joves, especialment dels coneguts com enxanetes. Creus que era un element necessari?

És un element necessari i imprescindible. Tot allò que ajudi amb criteris tècnics i científics a protegir els castellers ha de ser d’obligat ús.

Estem al segle XXI, les mesures de seguretat que exigim a la feina, a l’escola, als carrers, les ha de posar en pràctica el món casteller.

Al món casteller ja ho diem: Força, Equilibri, Valor i SENY

8.      Com compagines la teva activitat laboral amb la preparació pels castells?

Hem de reconèixer que un dels handicaps del món casteller son els nostres horaris d’assaig.

Assagem els dimarts i divendres, de les 9 fins les 11 o 12 del vespre, i actuem 3 de cada 4 caps de setmana al mes, els diumenges al migdia.

La dedicació ho és tot, en el cas de la nostra colla, la gent està molt compromesa i per això hem aconseguit grans castells

Afortunadament la meva feina no m’impedeix assistir ni assaigs ni actuacions, però per molta altra gent és més complicat poder complir al 100%, sobretot per la gent que treballa de tarda, nit, cap de setmana....o gent que s’aixeca molt d’hora entre setmana.

9.      Què creus que és el millor d’aquest món a posteriori, és a dir, havent viscut el que has viscut, amb què et quedes?

El millor és tot el que et dona, relacions socials,  amistats,  èxits...fracassos, anècdotes, viatges, grans moments que et fan créixer i millorar com a persona.

I el més important, grans Castells !

10.  Per acabar, creus que el món casteller tindrà continuïtat en un petit o mitjà termini? Hi ha participació i voluntat per part dels joves de continuar amb aquesta tradició?

Pel bé de la societat espero, desitjo i estic convençut que el món casteller anirà a més.

Més enllà dels castells que es facin, grans o petits, convido a tothom a provar de fer castells.

Viureu un ambient increïble!

Ens veiem a la pinya!

Moltes gràcies Albert.

All Star Gasol

Si es tanquessin ja les votacions per l'ALL-STAR 2011 de l'NBA, Pau Gasol seria dins el quintet inicial de l'equip de l'oest. Això diuen els primers resultats de les votacions (on pot participar tothom) al lloc web http://www.nba.com/allstar2011/asb/eng/ballot.html?ierd=true&referrer=&cid=nba361.

               Competint amb Gasol pel lloc com a titular hi haurà Carmelo Anthony, ara mateix a uns 20.000 vots i que si es confirmessin els rumors de traspàs a Nova York, la situació encara seria més positiva, ja que passaria a l'altra conferència, i el següent rival amb qui competiria l'estrella angelina seria amb l'alemany Dirk Nowitzki, que actualment està a uns 120.000 punts.

               Ara mateix, juntament amb el català, l'equip de l'oest el formarien Kevin Durant, Kobe Nryant, Chris Paul i Yao Ming (cal a dir que el jugador xinès, té el suport de milions de persones del seu país per ser un compatriota seu, no per haver fet mèrits per estar en aquest equip, ja que es va passar la passada campanya lesionat, i aquesta es dosificarà; és el que té permetre a tothom votar, i no limitar-ho a entesos del basquet americà). Pet l'Est, ara mateix formarien Rondo, Wade, James, Garnett i Howard.

Els quintets oficials es donaran a conèixer el pròxim 27 de gener.

S'ha de dir que l'ala pivot santboià està realitzant una magnífica campanya individual als Lakers, on està tenint uns nombres impressionants (19,8 punts, 11,2 rebots 4,3 assistències y 2,2 taps), el que li ha valgut el reconeixement públic. Aquesta seria la 4a presència del jugador català en un ALL-STAR.

D'altra banda, no molt lluny hi ha Marc Gasol, que està situat com a 4rt pívot de l'oest per la massiva presència de vots xinesos (fet que repeteixo, s'hauria de regular).

      Si es confirma la presència de Pau Gasol en el quintet inicial, seria un premi pel millor jugador espanyol de la història, que a part de comptar amb un Mundial, un Europeu i ser finalista Olímpic, compta amb dos anells de l'NBA (es diu ràpid). Seria un premi, doncs, a l'esforç, el lideratge, la valentia i l'indubtable talent d'un català que ja fa temps que és universal.

Molta sort Pau!



Il bambino Berlusconi

Estem en un món en crisis, sí. Però no des del 2008 amb la encara actual crisis econòmica. Estem en una crisis social, moral, ideològica i de tots els àmbits.

Com podem tenir en un país teòricament important i seriós dins d’Europa com és Itàlia un president com el que té. President per dir alguna cosa. A mi em sembla més aviat un pallasso, que a part de no tenir ni un pèl de gràcia, té una pinta de mafiós més que important (sinó, no s’entén que encara segueixi al poder).

Veient les poques ganes que té d’abandonar el càrrec, un es pregunta què s’hauria de fer per treure’l. Que vol seguir? Algú ho dubta? Però si està a la poltrona el nano, dominant i fent el que li rota, sense preocupar-se el més mínim si ha superat una moció de censura pels pèls o si el seu país viu una autèntica revolta. Això no importa.

Sincerament, penso que fins que “polítics” com ell no estiguin fora del poder, el món no deixarà de banda certs problemes i determinades crisis. La econòmica, és puntual. La de Itàlia, es mantindrà fins que no es faci un canvi de rumb. Alguna cosa semblant al canvi Bush – Obama.

Sembla mentida que un senyor que ha dit comentaris sexistes, racistes, xenòfogs i demés, estigui tant tranquil al capdavant. No coneixo massa el cas, però no m’estranyaria que alguns dels grups mafiosos més importants del país hagin tingut el seu suport. Total, ell n’és un més. I segurament, podríem dir que ell és el gran Cappo, i orgullós i amb molta honra deu pensar, de com està gestionant.

Al final, qui paga les tonteries d’uns pocs il·luminats és el poble, qui no té veu en un país regit per la corrupció, pels silencis i per polítics demacrats com ell. No és estrany doncs que a algú se li acudeixi retocar-li el nas operat que té.

Vegem algunes perles d’il Cavalieri (nosé qui li haurà posat aquest sobrenom...):

http://www.youtube.com/watch?v=fzfoJ4oyOfM&feature=related

Un present que li volien regalar...

http://www.lasextanoticias.com/noticias/ver/prefiero_perseguir_chicas_que_ser_gay/293271

http://www.publico.es/internacional/339467/berlusconi-cazado-cuando-atacaba-a-los-jueces-y-contaba-chistes-de-judios

http://www.antena3.com/videos-online/noticias/mundo/berlusconi-niega-dimitir_2010121300154.html

http://tu.tv/videos/berlusconi-pasandose-de-ver-lusconi-

http://www.sosracismomadrid.es/comunicado-politica-de-berlusconi.html

Diverses webs estan recollint suport per fer pressió i treure’l del poder.

Ídols ahir, tramposos demà

 El Dopping, és més que una taca en l’expedient.
El dopatge s’ha convertit en un virus que infecta l’actual societat. L'error d'uns que indirectament afecta a molts. Esports com el ciclisme o l’atletisme estan sent tacats i perden credibilitat per persones que no pensen realment el que fan, i que és enganyar-se no només a si mateixos (avui en dia això ja no serveix dir-ho), sinó a familiars, amics, coneguts, seguidors... un conjunt de persones prou ampli com per fallar-los. L’esport hauria de tornar a les seves arrels. Que l’esperit competitiu sigui el que realment porti a homes i dones a lluitar de manera sana per uns objectius com siguin les victòries, els rècords o les participacions en grans esdeveniments com puguin ser els mundials, europeus o JJOO.

Una cosa està clara però. Fins que no es demostra que un és culpable, li hem d’otorgar la pressumpció d’inocència. Quants casos de possibles dopatges no han estat rectificats mesos després? El mateix Pep Guardiola n’és un exemple. Ho va passar fatal ja que l’acusaven sense ser veritat. Quina és la solució? Doncs lluitar, lluitar i no parar de lluitar fins que es demostri que un és innocent. Potser és el cas d’esportistes com Alberto Contador, de qui molts veuen com un exemple a seguir i altres desitjaran que se l'acusi i castigui ja que el veuen com un obstacle i no pas com un rival merament competitiu que serveixi per motivar-se a sí mateixos.

Una altra cosa està clara. Cuando el río suena, agua lleva. Dels casos que surten de dopatges, segur que n’hi ha alguns de puntuals que surten del grup, però quan surten tantes proves, tants materials, tantes trames, tantes persones embolicades en negocis com aquests... la veritat és que ja no parlem d’esport, sinó de pura corrupció i estafa. Ben Johnson i  Marion Jones (atletes), Jan Ullrich, Floyd Landis i Marco Pantani (ciclistes), Claudio Cannigia i Adrian Mutu (futbolistes), Guillermo Coria i Mariano Puertas (tenistes), Johann Mühlegg (esquiador)... en són alguns casos. Com podem veure, afecten a molts esports.

Carrera dels 100 m lliures on Johnson va batre un rècord, abans de ser descalificat.

http://www.youtube.com/watch?v=cCh5QswxQ6k&feature=player_embedded

Alguns dels gols d'un dels jugadors més coneguts de Rumania, Adrian Mutu.

http://www.youtube.com/watch?v=uJ7tnBUQT24

Demanar a metges, pseudometges i esportistes que no ofereixin substàncies il·legals o que no es dopin, sembla avui dia encara força difícil de complir, ja que pel que es veu, hi ha masses interessos. Una possible solució, crec jo, seria augmentar encara més les penes i sancions per aquells qui hi tinguin relació. És a dir, que enlloc de penalitzar amb 9 mesos, 2 anys... penalitzar de per vida. Qui es dopi o tingui res a veure amb el dopatge, no tornarà a participar en cap competició esportiva oficial. A algú li sembla un càstig massa elevat? Bé, jo penso que és el preu que s’ha de pagar per aquells qui estan vulnerant els ideals de l’esport, fent que es comenci a mirar a companys de professió com a persones de poca credibilitat. Diem doncs, NO al dopatge.

Les coses ben fetes no tenen fronteres ni tenen rivals

A mi, personalment, no cal que em diguin que aquest, aquell o l’altre són els millors, crec que són coses que són a la vista per tots. Ara bé, no passa res si algú els premia amb una condecoració que els permetrà ser més recordats encara.

A alguns els pot semblar mala decisió, trampes, tongo o quelcom injusta la decisió de situar al podi de la FIFA Pilota d’Or a els culés Iniesta, Xavi i Messi. Personalment, he de reconèixer que molts anys s’ha premiat a futbolistes de manera sorprenent, i que segurament no es mereixien aquests premis que aquest any s’han fusionat. Normalment els guanyadors solen ser davanters i demés jugadors amb més calibre ofensiu, i per tant golejadors i creadors de joc.

Di Stéfano, Luis Suárez, Eusebio, Best, Gianni Rivera, Cruyff, Platini, Van Basten, Stoichkov, Ronaldo, Zidane, Rivaldo, Ronaldinho o Messi en són alguns dels diversos guanyadors.

Veient aquests noms, no sembla pas que les eleccions tinguin gaire d’injust, ja que normalment el guanyador sol ser el millor jugador del món (encara que el que es premiés no sigui ben bé això, sinó qui ha fet la millor temporada).

Per mi, els tres premiats, són fruit de anys i anys de treball, hores de dedicació d’uns professionals que solen estar a l’ombra de tot però que entenen més de futbol que la majoria, i que comparteixen una idea, un estil, el que anomenem el segell de La Masia.

208 periodistes fent de corresponsals, 208 seleccionadors d’equips nacionals i 208 capitans de seleccions, aquest és el jurat que vota sobre qui creuen que són els 3 millors jugadors del món. Wesley, t’aprecio molt, però si tanta gent s’equivoca, com creus tu, serà per algo. Has fet un molt bon any, però al costat de besties com Julio Cesar, Maicon i sobretot Diego Milito i Eto’o, que es sacrifiquen per l’equip, tu ets un més d’aquest equip liderat per Mourinho. A la Orange, més o menys el mateix, ja que qui tirava del carro eren els Robben, Van Persie, Huntelaar juntament amb tu. Al barça però, això no passa, i tenim tres baixets que són qui han instaurat aquest estil de joc de toc, brillant, nítid i guanyador.

Per qui pensi que Leo Messi no ha fet prou bon any, simplement em remeto a les xifres. 47 gols en 53 partits. Per menys li van donar el premi a Cristiano Ronaldo. El desequilibri, la velocitat, el dribbling, la màgia, allò impossible es troba concentrat en 168 centímetres.

Per parlar d’en Andrés faré servir la 3a persona. És un nano que s’ha sacrificat i arriscat, ha jugat lesionat per defensar els seus colors, i mentre uns celebràvem la 3a, ell passava el pitjor estiu de la seva vida lesionat, i poc després, perdent un dels seus millors amics. Dani, va per tu, devia pensar al marcar el gol més important de la història d’Espanya (ja sabem per què). El del Barça, ja l’havia marcat mesos abans (sense el miracle d’Stamford Bridge, dels 6 títols, en tindríem 3).  Superades les lesions, en Iniesta és un jugador amb tot, toc, desequilibri, control...

Passo doncs de les croquetes de Fuentealbilla a les millors baldufes terrassenques, per aquestes voltetes típiques a què ens ha acostumat darrerament Xavi Hernàndez.

El Xavi, és un noi normal, igual que tots, diuen que tímid, però brillant. Juga la majoria dels partits de la temporada, descansant ben poc, tocant més pilotes que ningú, recorrent més quilòmetres que ningú, perdent molt poques pilotes, ara aqui, ara allà, ara sí, ara no. És el cervell de tots els equips on juga. Si ell vol jugar, es juga a futbol. Si ell no està fi, es nota que no i és. A més, és la prolongació, m’atreviria a dir, millorada del Guardiola.

Tots tres, a més, tenen altres qualitats, les que els ensenyen a la Masia.. Són nois humils, sense prepotències ni xuleries, que saben que el més important és fer gran l’equip i no pas que l’equip els faci grans a ells. Per tot el que han donat, donen i donaran al futbol ( no només al Barça i a les seleccions respectives) crec que ja es mereixen aquests premis individuals. El premi no cal donar-lo, el premi ja l'han donat.

Per un cop es pot dir que s’ha premiat al futbol col·lectiu. Aquesta Pilota d’or crec, s’hauria de posar a l’entrada de la millor fàbrica de talents que hi ha actualment, perquè els nens vegin que algú que va estar allà treballant dur va arribar a ser el millor del món.   

És per això que li diem la Masia d’Or.

Com deia l'amic Jan, "Que n'aprenguin!".

Casos Malaya, Gürtel i ara Villarato

Bé, a dia d’avui, pocs deuen tenir dubtes sobre la corrupció i les màfies que hi ha en la Federació Espanyola de Futbol. Crec que ja no són rumors, que ja és una realitat. Que com ho podem demostrar això? Bé, anem a veure alguns arguments.

El seu president és Ángel Mª Villar, que porta 22 anys al càrreg, després d’haver estat reelegit en el càrreg fins a 5 vegades, fet que sorprèn si veiem els problemes que hi ha en el futbol actual (dates de finals de copes que es diuen apurant al màxim, indecisos horaris dels partits dictats 10 dies abans, poquíssimes sancions als àrbitres quan cometen errors greus, sancions, ara sí, per tècnics que s’ha demostrat a través de vídeos, que diuen la veritat... en són alguns dels problemes recents).

Bé, un altre fet no menys rellevant van ser les “reformes” que va fer fa 7 anys a la mateixa FEF. Resumint-ho, va fer fora el que havia estat el Secretari General durant 12 anys per enxufar a personatges controvertits, si més no polèmics, en el que es va notar clarament com un retorn d’algun favor que els havien fet. Només cal veure alguns dels integrants de la Federació en els darrers anys, Joan Gaspart, Ramón Calderón (sí, el van fer fora del Madrid per corrupte però el seu amic Villar li va donar aixopluc), Joan Laporta o Fernando Hierro (director esportiu que ens hauríem de preguntar quina funció té a part de cobrar de la Federació).

Bé, de Hierro podríem dir que a part de ser el defensa amb més vermelles del Madrid (ara empatat amb S. Ramos)  va obligar a convocar a 8 culés per partits totalment prescindibles i intranscendents a Mèxic i Argentina, jugadors que venien de vacances sense haver entrenat.

De Villar, a més, se li ha qüestionat molt la gestió a diferents nivells, tant en la designació en el col·lectiu arbitral, les subvencions, etc. El govern, en el 2007 va impulsar una norma que entre d’altres resultats  el faria fora del càrreg que tenia des de feia 20 anys. Els seus amics però, el van apoiar, fent que es mantingués. Aquests són els amics que ara l’acompanyen a la RFEF.

Aquest, és l’home que designa els àrbitres aquí Espanya, i després els defensa. A nivell internacional, també té la mà a la FIFA, però veient arbitratges com el que es va fer en l’Holanda-Espanya del passat Mundial, no ho sembla.

La broma que li han fet al Barça (dir-li que el partit s’aplaçaria si no podien arribar a temps, i a última hora fer-se enrere, quedarà com una anècdota, ja que el Barça va guanyar i bé). Això sí, com diu el Guardiola: “La FEF nos ha hecho quedar como el malo de la película”; "nosotros somos de un país llamado Cataluña y estamos ahí arriba, en una esquina, y no pintamos nada. Se han dicho cosas erróneas, así que dejadme que dé mi versión. Si no me queréis creer, pues os pido disculpas.

També ho deia José Ramón de la Morena al blog de la Cadena Ser, després de veure un discurs patètic del senyor Villar:

Empecé a temer lo peor cuando dijo: “y ahora les dejo con un video muy bueno, aunque yo no lo he visto”. Empecé a sentir esa vergüenza ajena que te hace sentir ridículo.                                  ¿Qué pasó en la votación?  Sólo lo sabe Villar, que fue el que estuvo dentro, pero no tuvo la delicadeza de dar una sola explicación, porque él, ahora, lo que pretende es mantener sus buenas relaciones para que le dejen vivir como vive, de un lado para otro, sin que se sepa qué hace ni se lo pregunten y cobrando dietas de 1.000 euros diarios. Eso te lo mantienen si en días como el de ayer te callas, te vas y no dices nada. El que sí dijo algo fue Hierro, el Director Deportivo de la Federación dijo que lo sentía mucho por Villar… No por los españoles desencantados, lo sentía por Villar, que es quien le aprobó a él las durísimas oposiciones que hizo para ser Director Deportivo de la Federación

Sí senyor Relaño (director de AS), això és el que vostès anomenen el Villarato.

Diem prou doncs ja de la persecució als catalans i en especial al Barça.

Les declaracions de Pep Guardiola després del Osasuna-Barça:

http://www.youtube.com/watch?v=zwdRQ32PrvE

Blog El Larguero, de J.R. De la Morena

http://blogs.cadenaser.com/el-larguero/