Una visita més

Els pròxims dies 6 i 7 de novembre el Papa Benedicte XVI, ens visita. Bé, visita Compostela i Barcelona.

 5 anys després de ser nomenat com a tal, Joseph Alois Ratzinger ( Alemanya, 16-4-1927),  i 4 anys després de la seva visita a València ( per petició expressa del Rei Joan Carles i dels bisbes catòlics ), tornarà a trepitjar terres espanyoles.

Amb motiu de la seva visita per presidir la Dedicació del Temple de la Sagrada Família, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit tallar una sèrie de carrers que envolten el Temple i la ruta que farà des de la Catedral del Barri Gòtic fins la Sagrada Família. A més, s’ha suprimit per aquest dia un total de 14 rutes de busos, les rutes dels quals quedaran anul·lades o desviades, pel que es recomana a les persones que s’hagin de desplaçar per la zona, de fer-ho amb metro. Les parades de taxi més properes també quedaran anul·lades. A partir de les 14.00 h però, es restablirà la normalitat a la zona de forma progressiva.  La importància que s’ha considerat que té l’acte és tal que va portar a endarrerir la data de les eleccions catalanes al diumenge 27 de novembre ( una data que coincideix o podria coincidir amb la celebració d’un dels principals  esdeveniments esportius de la temporada, la celebració del clàssic Barça – Madrid, encara sense data oficial, tot i que els últims rumors apunten que el partit es podria disputar o bé diumenge o dilluns).

Tant Compostela com la ciutat Comtal han preparat uns dispositius d’extrema seguretat pel summe pontífex. En el cas barceloní, s’ha preparat uns dispositius especials de mobilitat, neteja i seguretat per tal de garantir els desplaçaments de les persones i assegurar el correcte desenvolupament de l’acte. A més, s’ha previst un carril pels vehicles d’emergències, per tal de garantir l’accés als serveis mèdics i de salvament, si fos necessari.

L’acte però, podria perjudicar o si més no, dificultat l’activitat laboral dels comerços de la zona, que hauran d’accedir a les àrees restringides acreditant les seves identitats i demostrant que treballen o viuen allà. Una de les dificultats amb què es trobaran, serà l’ impediment d’accés a cotxes i furgonetes, pel que forners, restauradors i demés comerços hauran de fer filigranes per tal d’aconseguir que els arribin els productes amb que tracten.  

La ciutat ja s’està preparant per aquest esdeveniment, i ja es poden veure algunes banderes amb els colors blanc i groc corresponents al Vaticà. En alguns casos, a més, a aquestes banderes les acompanyen d’altres de catalanes, senyeres i alguna d’Espanya.

  Una de les conseqüències positives que ha de deixar la presència de Benedicte XVI, és tornar a situar Barcelona al món, encara que cada cop més gent ja la sap situar arreu del món ( sobretot pels darrers èxits del Barça i pel creixement de la ciutat en sí), i així de pas, ensenyar al món la magnífica obra d’Antoni Gaudí.

La realitat però, ens diu que si mirem fredament o objectivament l’acte, ens adonem que no és res de l’altre món.  En un país on la religió perd cada dia més credibilitat ( no només pels recents escàndols que estan sortint de membres de l’església que “s’aprofita” o abusa de joves, actes que per cert, el summe pontífex hauria de tractar d’eradicar d’una vegada; ni per la falta de credibilitat de les religions en sí), tot esforç de les esglésies per mantenir el poder que tenien en el passat, s’està quedant enrere.

S’ha passat de considerar l’Església com la major de les autoritats, juntament amb el rei de cada territori, a considerar-la com una organització que resa i intenta seguir el missatge de Jesucrist,( amb consells, com l’austeritat que ells no segueixen), i que per molta gent, actualment només és un record del passat i que apareix un cop a l’any en la seva declaració de la Renta demanant suport amb una X.

Sembla curiós, sorprenent si més no, que un estament que abans gaudia de tot tipus de privilegis, que concentrava estudiosos, intel·lectuals i la majoria de les riqueses ( i encara en concentra, només cal veure la magnificència de les esglésies i catedrals, tant per dins com per fora, i com estan decorades...), ara hagi passat a segon o tercer pla, i encara que queden actualment molts “creients”, la costum d’anar a missa cada diumenge, està perdent força i assistència.

Per falta de previsió envers l’ensenyament que ha rebut la població actual, que ja no es creu el missatge que es prega? Qui sap. Segurament, també hi té a veure la postura conservadora de la major part de l’església catòlica, que defensa uns ideals cada cop més apartats de la realitat, i la presència d’alguns dels seus membres en diaris com El Mundo; ( per no comentar declaració alguna de la ràdio COPE, qui a part de criticar a certes comunitats amb comentaris més propis del nazisme que d’una ràdio en temps de democràcia, també es dedica a comprar personal d’altres ràdios a base de diners; força ètic tot plegat... no?).  

El president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, fidel a les seves idees i al laïcisme del govern, ha anunciat que no acudirà als actes religiosos dels dies 6 i 7 de novembre, de la mateixa manera que no ho va fer en l’última papal a València. Sí que acudirà però a la despedida del mateix al Aeroport del Prat.  Sí que ho faran però, els Reis d’Espanya, el President de la Generalitat José Montilla, l’Alcalde de Barcelona Jordi Hereu i el President del Congrés de diputats. Per la seva banda, el líder de l’oposició Mariano Rajoy, sí que té previst rebre al papa en la sagristia de la Catedral de Santiago. No era gaire difícil preveure-ho, donat que sol actuar en contra sempre del que fa el govern en general i la figura de Zapatero en concret.

El partit que presideix Rajoy però, igual que l’església, ( que és un dels estaments que més suport li dóna, tot s’ha de dir) no es talla la llengua, i ja està censurant que la visita del papa es converteixi en un acte publicitari per la cultura catalana, i censurant també que s’aprofiti de penjar senyeres pels balcons ( uns comentaris basats en uns ideals que no s’allunyen gaire d’un personatge que manava ja fa uns anys en aquest país, i que no cal recordar).  

En resum, caldria valorar si en l’any 2010, amb tot el que l’ésser humà ha descobert, amb les conclusions i les reflexions pròpies a les quals un mateix pot arribar, si és necessari donar a les religions en general tanta importància. Una cosa és que formin part de la memòria històrica i de la cultura pròpia d’un país o territori, i l’altra és que les religions siguin un element de captació de persones que utilitza elements persuasius per que els segueixin el missatge.

Tot plegat crec jo, s’està caient pel seu propi pes. A part que s’ha de tenir en compte que en ciutats com Barcelona, cada cop hi ha més diversitat de creences, les religions, podrien acabar sent això, simplement creences de cada individu, que al estar envoltat d’altres perspectives, no seria difícil pensar que el poguessin influir, o agafés coses d’altres creences. Tant les religions occidentals, que estan en un procés decaient, com les orientals, que tot i estar encara molt arrelades en la cultura de la gent ( els imposen una manera de viure),  acabaran algun dia, ja sigui per les guerres o perquè s’adonaran que realment la religió no porta enlloc, i són valors molt diferents dels que proposen aquestes religions els que hauria de prendre la gent de tot el món per ajudar entre tots a tirar aquest món endavant.

En vista doncs de la diversitat present en aquest país, que tantes institucions es bolquin en favor d’una religió podria ser perillós, si més no, ja que podria sentar malament a gent que opina diferent del que predica l’església catòlica, i en un estat aconfesional, posicionar-se clarament entorn una ideologia religiosa, podria ser fer un pas enrere.
Està bé creure en algo, en alguns valors, però m'agradaria que la gent entengués que no s'ha de ser fan o seguidora d'una religió, sinó d'uns valors i d'unes creences que ens ajudin a ser millors persones.

La visita del Papa és una més d'un personatge considerat important, que hi vagi qui ho cregui, però que ho faci perquè ho sent, no per quedar bé o per donar bona imatge.

  

Cap premi per una Damm que mereix més

El passat dissabte 16 d’octubre es va disputar a l’estadi barcelonès d’Horta, al districte de Nou Barris, el partit que enfrontava a la Damm CF i el RCD Espanyol, encontre corresponent a la setena jornada del campionat de lliga regular del Grup 3 de la Divisió d’Honor Juvenil.

Tots dos conjunts venien de guanyar els seus últims dos partits.

El resultat va ser de 2-3 favorable als blanc-i-blaus, però va ser un partit força igualat on els nois de la Damm es van poder endur algun punt davant del que és el líder de la divisió.

El partit es a posar ràpidament de cara pels pericos en el minut 3 de partit amb un penal força discutit xiulat per l’àrbitre, que va sorprendre a jugadors i públic.

El gol de l’espanyol quedaria igualat poc després, quan en el minut 6, un centre des de l’esquerra que no atrapa bé el porter espanyolista, acaba refusant un defensa en la seva pròpia porteria. Era el 1-1 en tan sols 6 minuts.

Poc després, en el minut 19, un altre centre de la Damm enverinat des de l’esquerra crea força perill, ja que el porter visitant, que ha sortit força nerviós i imprecís, fa una mala sortida, i la pilota s’estavella al pal.

En la següent jugada, seria el torn del Espanyol, quan una falta lateral ben rematada pel dorsal 3, aniria al travesser.

Ja entrats en el partit, a partir del minut 35 el Espanyol que començà a dominar la situació  amb tècnica i bons tocs, i tindrà una bona ocasió el número 10 després de dos retalls, enviant un xut baix enroscat fora, prop del pal.

En el minut 40, poc després del segon gol dels visitants, una falta lateral de l’esquerra, la remata a gol el dorsal 3 de la Damm, és el 2-2 quan pitjor estaven els locals, un gol que els torna a ficar en el partit.

Aquest gol tornaria a donar vida a els locals, que s’animarien, i en els últims compassos d ela primera part, la Damm, llençaria dos corners seguits, un dels quals està a punt de marcar Lladó amb un xut sec dins l’àrea després d’un rebot de la defensa.

La segona part començaria amb força intensitat per part de tots dos equips.

En els primers minuts, el joc va començar a endurir-se, i en el minut 9 l’àrbitre va treure la primera targeta del partit a un jugador del espanyol, forçada per Lladó. En els següents minuts, la intensitat de les entrades va anar a més, i l’àrbitre, força permissiu amb els pericos, va haver de treure una segona targeta groga, ara al número 8 espanyolista, davant les contínues protestes tant del públic, com dels tècnics com dels propis jugadors. Hi va haver certa incertesa i por a la grada, ja que la entrada sobre el dorsal 9 dels locals va ser força contundent i a l’altura del turmell. Poc després però, Lladó es va aixecar sense problemes i els dubtes de la grada es van convertit en xiulets i escridassades cap als àrbitres, reclamant més duresa a l’hora de sancionar les entrades dels visitants.

La segona part, estava sent força travada per la discutida actuació de l’àrbitre, que no encertava amb gaire precisió en diverses decisions, i acabava per perjudicar el joc dels dos equips. Seguint la tònica dels últims minuts, no tardaria a venir la 3a targeta del partit, també a un espanyolista, i curiosament també provocada per Jan Lladó, un dels jugadors més actius el partit, que insistentment anava buscant la pilota i crear perill, pel que era objecte de contínues faltes.

Tornant al futbol en sí, tindríem encara ocasions, la més clara dels locals, un remat al segon pal que enviaria fora el dorsal 12 de la Damm a porteria buida

Seguint buscant un gol que els donés la victòria al minut 27, la Damm penjaria un centre que  Lladó pentinava sense encert. En la jugada següent, l’Espanyol sortiria amb rapidesa i muntaria una contra, que aprofitaria el dorsal 9 perico per establir el 2-3 final, en una mala sortida del porter fora de l’àrea, que el deixaria amb la porteria buida tot i els intents de la defensa per aturar el xut que acabaria al fons de la xarxa.

A partir de llavors, un espanyol amb toc intenta dormir el partit i sentenciar-lo amb alguna arribada puntual , mentre que la Damm ho intentava amb més ganes però menys sort

En els instants finals del partit, els jugadors del conjunt cerveser intentaria buscar de totes les maneres el gol de l’empat, mentre que els pericos es dedicaven a perdre temps.

En una de les últimes accions del partit, hi trobem l’expulsió d’un defensa del espanyol per travar un davanter de la Damm que se n’anava sol, sorprèn això si, que l’expulsió és per doble groga i no per vermella directa.

Finalment, el gol dels locals no arribaria, pel que els blanquiblaus s’endurien els tres punts d’un camp complicat, el que els reafirma com a líders de la divisió, seguits de prop pel Barça i la pròpia Damm.

Després d’aquest partit i dels disputats avui dissabte 23 d’octubre, la classificació queda així:

La jornada del dissabte, ens ha deixat un FC Barcelona 4-2 SD Huesca, que deixa líders provisionals als culés, a l’espera del que faci el RCD Espanyol el diumenge, quan rebrà una Gramanet en hores baixes, rivals que no haurien de suposar en teoria grans obstacles pels equips capdavanters de la classificació.

El pròxim partit de la Damm serà aquest diumenge 24 d’octubre a les 11.30 del matí al camp del San Francisco.

Ressenya 1 : Noticia de un secuestro, de Gabriel García Márquez

Noticia de un secuestro és un relat verídic d’unes experiències de diversos periodistes, que es van haver d’afrontar amb una de les vivències més dures, sinó la que més que es poden viure al llarg d’una vida, i que sens dubte que van viure tots ells.

La recopilació de informació dels successos que fa García Márquez crec que és un punt clau que marcarà no solsament la seva etapa com a periodista i escriptor professional, sinó la seva vida personal i la de moltes persones, que en llegir el llibre, segur que en treuen conclusions i idees que el fan reflexionar i el fan aprendre de com et pot canviar la vida en res, en uns segons, en el que tarden a segrestar sobtadament a la teva parella, germana o amic, i mantindre’l durant mesos i mesos sense saber res d’ells.

Crec que l’enfocament que fa del llibre l’autor, és el que toca, és a dir, es “limita” a escriure el que sap, a partir dels testimonis passats dels protagonistes i les valoracions dels personatges, de les accions i d’altres coses.

És a dir, que aquestes valoracions no les fa l’autor seguint el que ell creu que hauria de passar o el que ell creu que els protagonistes pensaven en determinats moments, sinó que simplement reflectia el que aquests protagonistes li transmetien amb una sinceritat que en certs moments, i donades les circumstàncies dels casos, costa creure, ja que el que narra, ja és prou fort per si mateix per oblidar-ho un mateix, com per anar-ho explicant i permetre que es publiqui.

Això per tant, explica i demostra que aquest és un llibre o més ben dit, el relat verídic, força objectiu, de certs esdeveniments.

El que m’ha sorprès més del llibre és la contínua reflexió que, com a mínim a mi, m’ha fet fer durant tota la lectura, ja que mentre que es llegeix el llibre, un mateix es pregunta com l’home pot arribar a certs extrems, sovint causats per temes econòmics, però de tots tipus.

Que un grup de terroristes i narcotraficants ( una guerrilla) hagi de pressionar al govern d’un país a traves de segrestos de personalitats importants ( en aquest cas, periodistes de pes reconegut en l’àmbit estatal), per tal d’aconseguir favors judicials, com la immunitat, la no extradició a altres països com els EUA, etc. semblen mesures que no s’haurien de donar, ja que els afectats principals, els periodistes segrestats en aquest cas, no són els causants ni els culpables de res, però acaben sent els que pateixen més.

A més, cal pensar que estem parlant d’un dels temes que desgraciadament encara avui en dia afecten a persones, el tema dels segrestos, una cosa força delicada, ja que en molts casos, els familiars, amics o entorn de la persona, la poden arribar a donar per morta, amb els conseqüents problemes psicològics que poden comportar ( i encara més, si s’acaba sabent que aquella persona no era morta, però que en el moment d’alliberar-los, acaben morint o les maten, fent-les creure que les alliberen, com és el cas en el llibre de la Diana i la Marina).

En molts casos, més a nivell local, on els casos de segrestos solen arribar a la policia de la zona i poc més, ja es tracten de casos delicats, on el què es demana per l’alliberament solen ser diners o alguna cosa concreta, i se li sol demanar a la família o empresa del segrestat.

En els relats narrats per García Márquez en canvi, la situació canvia molt.

D’una banda, perquè els segrestats no són “persones qualssevol” o persones amb diners a nivell més local o regional, sinó que es tracten de personalitats conegudes en gran part d’un país, i més tenint en compte les professions que aquestes duien a terme, l’ofici de periodista, que al mostrar-se contínuament per la televisió, parlar per la ràdio, o escriure en premsa, acaben sent personatges que a qui més o a qui menys, li sonen a tothom.

Una altra diferència, la trobem en sobre qui es fa la pressió en els segrestos i amb quin motiu. En els casos que s’expliquen, sobre qui es fa la pressió és sobre el govern, a qui se li reclamen el canvi de diversos decrets i lleis, per tenir avantatges legals i judicials, i perquè saben que el govern té prous recursos per satisfer les condicions que es posessin, amb les conseqüents dificultats que això comporta, ja que al haver de modificar decrets, s’han de posar d’acord moltes persones ( ministres i diverses personalitats polítiques), sempre d’acord amb les famílies, ja que un pas en fals o una decisió massa arriscada, els podria causar la mort.

Per tant, trobem que casos com aquests poden acabar per dividir un país, ja que d’una banda, la dels “Extraditables”, es defensa que fins que no s’investigui i penalitzi de la manera corresponent les agressions i el que consideren delictes que està fent la policia a diversos joves, pel simple fet de creure que pertanyen a bandes perilloses o que treballen per segons qui, no cessaran els atacs armats. Una altra condició és la ja esmentada protecció, en cas d’entregar-se, el que anomenaríem col·loquialment com “protegir-se les esquenes”.

D’aquesta manera doncs, aquestes bandes podrien arribar a transmetre un missatge a la gent que sigui creïble, i fins i tot comprensible.

I si a aquests motius els sumem que el govern, enmig d’un murmulli de crítiques, no sap què fer i ni confirma ni desmenteix el que diuen els narcos, doncs es crea un ambient de dubte i murmuris al voltant de les accions del govern, que fan que el poble no sàpiga a qui creure’s.

El govern, per la seva part, defensa que les accions armades contra aquests joves són totalment justificades, ja que tenen proves o la certesa que actuen contra aquelles persones que saben que pertanyen a grups que fan accions il·legals o donen suport a grups terroristes o armats com el dels Extraditables, les FARC, etc.

El que està clar, al final, és el paper que tenen cada una de les parts implicades en els segrestos: el govern, ha de prendre decisions amb molta cautela i racionament, tenint present el que està en joc; els familiars i entorn proper, han de pressionar a ambdues bandes perquè cedeixin i no els passi res, i els segrestadors, al tenir una arma de pressió com són les vides humanes, tenen la possibilitat de interferir en alguns aspectes, i fer modificar decisions o lleis, tot i que per ells, el final no sol ser gaire esperançador, ja que més tard o més d’hora, segurament acabaran a la presó o similars, pagant pel que han fet.

Una altra de les coses que m’han sorprès més, és la situació, molt cruel a la que estan sotmesos els principals afectats, és a dir, els segrestats.

En la majoria de casos, els sotmeten a dures condicions, sovint, infrahumanes i sota les quals no podria viure cap ésser humà ( no poder quasi parlar, no tenir llum natural, no poder moure’s, tenir poc o cap accés a medicació, disposar d’unes condicions higièniques pèssimes, no tenir contacte amb familiars o coneguts, ni amb demés persones, sota amenaça de mort, no tenir contacte ni notícies del món exterior, etc.).

En conjunt, una situació molt dura, que si es prolonga durant mesos, acaba afectant de per vida ( crec que s’hauria de ser molt fort mentalment per poder no solsament digerir la situació, sinó eliminar-la del cap).

Per tant, caldria considerar com a herois a aquelles persones que passen per això, i que arriben a pensar, com explica bé Márquez en el llibre, que pel món exterior ja estan mortes o desaparegudes, i que es poden plantejar el assimilar que un dia els aniran a veure i acabaran amb les seves vides definitivament.

En resum, m’agradaria concloure dient d’aquest llibre i d’aquest tema en general, que és una cosa que tothom ha de tenir ben present, ja que passa de veritat, i com deia abans la principal conclusió que hem de treure, acceptant amb resignació que encara a 2010 passin coses com aquestes, hem de saber aprofitar al màxim la vida i tot el que fem i amb qui ho fem, ja que en un instant, en un gest, una paraula, un silenci, tot pot canviar de cop, i la vida no seguirà sent el mateix després d’aquesta circumstància.

Roger Requena

1r de Periodisme

Grup 31

El fi de la tragèdia

Tema del mes

Dijous 4 d’octubre

Acaba el sofriment no solsament d'aquests 33 miners que apareixen en aquesta llista; els quals es va arribar a donar per morts, sinó que s’acaba el sofriment de famílies, amics, un país sencer, … i milions de persones arreu del món, que van poder seguir l’actualitat més imminent de la notícia a través de les edicions digitals dels principals diaris i d’alguns canals de televisió com el 3/24 o TVE 24h, que van dedicar gran part de la seva programació, emetent en directe a través de la senyal internacional que es va emetre per tot el món.

70 dies després de l’esllavissament produït en una mina xilena  ( San José, Santiago de Xile), va deixar atrapats a 33 miners a 700 metres de profunditat, sota una gran roca de milers de tones.

Aquests miners, que passaran a la història del país, han suportat en dures condicions més de dos mesos, en els quals, després de haver pogut comunicar-se amb l’exterior ( el qual gairebé podríem qualificar de miracle, ja que se’ls donava per desapareguts i per situació insalvable), pel que se’ls va poder enviar, a través de sondes, aliments, medicines i demés productes amb els quals passar el temps i solucionar diverses necessitats.

Dos mesos i forces quilos menys després, han aconseguit una de les majors proeses de l’actual segle, ja que a part que han pogut sobreviure tots, a tothom ha sorprès el bon estat de salut amb què es trobaven.

Durant aquests dies, van rebre i enviar missatges de suport de familiars ( als quals van enviar vídeos personals per dir-los com es trobaven), i altres vídeos del President de Xile, Sebastián Piñera, que sempre va donar ànims a tothom, i es va plantejar com a repte personal el poder treure els miners d’allà.

Els tècnics i ajudants al rescat, els animàven amb càntics de “ Vamos, vamos chilenos, que esta noche os vamos a sacar!!”, entre d’altres.

Era ja 14 d’octubre, aproximadament mitjanit a Xile ( 5h hora local de Barcelona) quan l’últim dels 33 atrapats va sortir de l’interior de la mina, a través de la càpsula Fènix 2, el que és sens dubte, un dels avenços tecnològics més útils recentment utilitzats.

Després de ser rescatats, els miners, eufòrics, es reunien amb la seva família, i amb altres membres miners. Posteriorment, tots han anat sent transportats a l’Hospital Regional de Copiapó, per ser sotmesos a revisions mèdiques ( segons fonts locals, només a un d’ells se li estarien subministrant antibiòtics. La resta, en general, no presenta problemes greus, en destaquen problemes a les dents i a la pell ( per la falta lògica de llum), pel que han hagut de tapiar les finestres de l’hospital per tal d’evitar les radiacions solars que els poguessin afectar.

A més de la magnífica ajuda externa, cal ressaltar el paper dels ajudants rescatadors de miners, que van poder ajudar a sortir als atrapats en tan sols 24 hores, molt menys del que s’esperava.

D’aquest fet, la moral del país, i la imatge d’unitat i solidaritat, en surt molt reforçada, i ha servit per obrir lligams amb països amb els quals hi havia hagut alguna diferència en el passat, com Bolívia.

El rescat però, no es pot considerar un miracle per obra divina, sinó un projecte en el qual hi ha participat uns homes i una tecnologia que s’ha demostrat que és capaç d’arribar a extrems insòlits.

Per tant, es podria parlar de miracle tecnològic, ja que la càmera Fenix 2, dissenyada específicament per enginyers navals en un temps rècord, ulleres per fora l’exterior, de la marca Oakley ( la imatge de la qual sortirà beneficiada), condicions lluminoses específiques per dins, controladors de la freqüència cardíaca, mitjons anti-fongs, vestits especials... pura ciència, aplicada per astonautes i submarinistes, etc.

El cost del rescat però, no ha estat gratuït, ja que coses com el lloguer de la grua, era de 18.000 € al dia, però si els hi hem de sumar les sondes que els arribaven, tecnologia per comunicar-se, juntament amb d’altres elements, que sumen en total, al voltant dels 15 milions d’euros.

A aquesta notícia, tot i la felicitat final, no se li ha d’oblidar la part del drama, ja que la causant principal, com bé recorda el director de la Organització Internacional del Treball, el xilè Juan Somavia, aquest drama va començar perquè els miners varen quedar atrapats per mesures de seguretat inadequades, a la vegada que va recordar que encara avui, la mineria emplea l’1 % de treballadors del món, però genera el 8 % d’accidents mortals.

Els moments finals de l’esperat rescat, van ser seguits per uns 1.000 milions de persones arreu del món, pel que va passar a ser un fenòmen o esdeveniment mediàtic, i això, donarà peu a les controvèrsies i a les polèmiques que poden afectar els pròxims dies i mesos.

D’una banda, trobem que alguns mitjans de comunicació estan oferint quantitats molt altes de diners a miners per concedir-los entrevistes en exclusiva.

Pel que se sap, el diari alemany Bild, tindria la exclusiva, després de pagar uns 32.000 € a un d’ells.

Conscients de l’impacte mediàtic de la notícia, els miners van firmar un pacte secret abans de sortir, que deia que cada un d’ells només parlaria d’ell mateix, i no explicaria les penúries i misèries amb les quals es trobaven, es quedarien enterrades allà baix.

En declaracions a la premsa, ja junt a la seva família, un dels rescatats, Mario Sepúlveda, va declarar: “Dios i el diablo me pelearon, y ganó Dios, es increíble, nos devolvieron la vida”, i va afegir, “Por favor, no nos traten como artistas ni como periodistas, somos mineros”.

 Una frase que diu molt, i dóna molt a pensar, ja que ja han aparescut algunes parts interessades, que en volen treure profit.

Des de la bona imatge de l’esmentada marca d’ulleres Oakley, passant per un museu de l’Elvis, un creuer o veure un partit en directe del Reial Madrid, estàn sent ofertes per tal de publicitar-se i donar bona imatge a l’exterior.

A més, ja hi ha pel·lícules en marxa, una d’elles a Hollywod, que es diu que podria contar amb la presència del canari Javier Bardem, així com subhastes per fer-se amb els drets per treure un llibre.

Caldria potser, plantejar-se si en moments com aquests cal passar per sobre de la dignitat humana i de la tragèdia i sufriment de la situació per treure’n profit econòmic, una cosa que s’està posant cada cop més de moda, ja que s’estan perdent alguns valors per pensar únicament en els diners que es poden guanyar derivats d’aquest negoci mediàtic.



Partit d’estrelles al Palau

92-88.  Nit màgica al Palau Sant Jordi

Los Ángeles Lakers i el Regal Barça  ( actuals campions de l’NBA i de l’Eurolliga respectivament)  han disputat aquesta nit un espectacular partit de bàsquet en un Palau totalment ple de persones ( les entrades per aquest partit s’havien esgotat amb força antelació), en el que ha estat la primera visita de l’equip de Los Ángeles en territori espanyol.

Amb aquest marcador acaba l’estada de 3 dies de l’equip de Kobe Bryant, Gasol i companyia a Barcelona.

Un partit però, que lluny de ser amistós, ha tingut una gran competitivitat durant tots els seus minuts, i això ha propiciat que jugadors amb fort caràcter de tots dos equips com són Ron Artest, Pete Mickael, Kobe Bryant o Juan Carlos Navarro, tinguessin algun que d’altre enfrontament al límit del reglament.

D’aquesta manera el públic del Palau ha vist desfilar, personatges de la talla de Kobe Bryant, Ron Artest, Derek Fisher, el mundialista Lamar Odom o el conegut com “El Senyor dels Anells”, Phil Jackson, entrenador dels Lakers, coronat amb 4 anells de jugador per 11 com a entrenador ( es dóna la curiosa circumstància que a més, els que ha guanyat com a entrenador, els ha guanyat en ratxes de 3 títols consecutius seguits).

La victòria ha estat pels culés de per quatre punts, que d’aquesta manera fan història al ser un dels pocs equips europeus a guanyar un equip NBA ( l’únic espanyol després de ser el mateix Barça qui va guanyar anys abans els Grizzlies de Memphis, i més al ser davant dels titulars, quasi obligats a jugar davant de l’exigència i la intensitat empleada pels homes de Xavi Pascual.

El Regal Barça, que ha anat remontant durant quasi tot el partit, ha estat liderat per un estelar Navarro ( 27 punts, 2 assistències) i un fort Mickael ( 26 punts, 11 rebots, 2 assistències), que s’ha deixat la pell durant els quasi 23 minuts que ha estat a la pista.

Pau Gasol ( 23 punts, 7 rebots)  ha estat escollit com l’home del partit, un galardó que també podria haver recaigut en el seu company de selecció Juan Carlos Navarro. 

Aquest match s’ha disputat amb la normativa NBA, és a dir, 12 minuts per quart, línia de tir situada a 7 metres, possibilitat de fer 6 faltes, entre d’altres regles, diferents a Europa de la NBA.

El Lakers - Barça, ha estat un dels amistosos corresponents a la Gira europea que porta uns anys duent a terme la NBA amb alguns dels seus equips en aquestes èpoques, ha servit a més d’homenatge a Pau Gasol, un fill pròdig d’aquesta casa on va jugar des de 1998 fins al 2001, quan va marxar a Memphis a jugar amb els Grizzlies, equip on posteriorment jugaria el seu germà petit Marc i l’actual escolta del Barça Juan Carlos Navarro.

El partit de l’equip angelí però, no ha estat el primer d’un equip americà a Espanya, ja que anteriorment, equips com els Philadelphia Sixers ( 2006),  Memphis Grizzlies ( 2003), Boston Celtics ( 1988), etc. ja havien disputat partits de caràcter amistós contra equips espanyols.

El Regal Barça doncs, seguirà amb la temporada regular de l’ACB amb la moral ben alta, després de guanyar la Supercopa d’Espanya a Vitòria i d’haver sumat aquest important triomf davant del campió nort-americà.

Pel que fa als Lakers, encara haurem d’esperar al dia 13 d’octubre per veure’l en competició oficial, intentant revalidar títol.

La patada d’Evo Morales

Curiosa imatge la que ens ha deixat el passat cap de setmana a La Paz, Bolívia, ciutat seu del Govern i del poder Legislatiu.

 http://www.youtube.com/watch?v=lQfiVWqQusI&feature=player_embedded

Evo Morales, president de Bolívia, va propiciar una patada a un rival durant un partit de futbol amistós que enfrontà l’equip del president amb membres de l’oposició.

Les imatges, que no tenen res d’exemplar, estan donant la volta al món, i segur que els seus protagonistes no n’estaran massa orgullosos.

Pel que respecta al partit, va acabar amb un 4-4 i dos expulsats, entre els quals, sorprenentment no hi ha el president bolivià, i si el seu rival.

Segons declaracions de Morales, l’acció va venir motivada perquè minuts abans,   Daniel Gustavo Cartagena, li havia fet una dura entrada en la que li va clavat els tacs de la bota, mentre el president conduïa la pilota.

Morales doncs, s’ha intentat exculpar, però el que queda clar és que tot i ser un partit de futbol (  amb més motiu sent amistós), ningú no pot justificar un gest d’aquest tipus, i menys essent Morales el president d’un país que segur que té la obligació moral constant de guardar les formes i donar una bona imatge al seu país en general i als nens joves en concret.

Sens dubte, un mal exemple que embruta l’imatge d’Evo, si més no, de fronteres en fora.

La vaga general del 29 S, el dia després

Com la veien els principals diaris de Catalunya i Espanya ? Hi donaven la mateixa importància i ressò mediàtic? Hi dedicaven el mateix nombre de pàgines i articles i defensaven la mateixa postura? Èxit o fracàs?

 LA VANGUARDIA



La Vanguardia obria la seva edició del 30-9 amb aquest titular : “Huelga no general”, i especificant més avall que els sindicats han paralitzat la industria i la construcció, però no els serveis, i que l’activitat en general no s’ha vist afectada en el centre de les principals ciutats.

De les 95 pàgines de l’edició impresa de La Vanguardia, aquest diari n’hi dedica 28 ( ja siguin pàgines senceres o amb algun article relacionat), el que significa el 29 % de la informació total del diari, un gran percentatge.

Per tant, el tema de la vaga és el tema referència de la jornada del 30-9, segons La Vanguardia.

En línies generals, es defensa la postura que ha estat una vaga amb seguiment força desigual, segons les xifres oficials que exposen, en les empreses públiques, hi ha hagut un 23 % de seguiment, per un 21 % als transports, dos elements de gran suport sindical en temps passats.

La tònica que se segueix en la majoria dels articles d’opinió i en les cròniques de seguiment de la vaga revelen quasi el mateix; una vaga no general, que tot i ser quasi inexistent en la seva dimensió general, ofereix cert oxigen al sindicalisme, i fereix, però no mata a un govern del PSC que junt amb UGT i CCOO, formen l’esquerra espanyola.

Aquest diari català, a més, analitza els diferents aspectes i conseqüències de la vaga, fent balanços i treient-ne algunes conclusions, com les abans mencionades.

Un dels aspectes que analitza més a fons, queda reflectit en el suplement “VIVIR”, on explica de forma força extensa els altercats i incidents violents que van succeir a Barcelona, per part de grups antisistema, i no pas de grups sindicals, fets que no van succeir a Madrid, on la jornada es va desenvolupar de forma força pacífica.

Cotxes i contenidors cremats, botigues assaltades i enfrontaments amb la policia, són els aspectes més significatius de la violència als carrers barcelonins.

A més, dediquen unes pàgines a la “feina” dels piquets, els quals vana anar advertint  ( o amenaçant) a les diverses botigues i tendes que tanquessin; mesures que també van tenir un èxit desigual.

Ja al final, a l’apartat d’economia, donen algunes dades significatives.

D’una banda, diuen que la vaga només triomfa a les fàbriques, en canvi, no aconsegueix parar la vida ciutadana.

Una altra dada és la del consum elèctric que reflecteix l’impacte de la vaga, la demanda del qual va baixar entre un 17 i un 22 % al llarg del dia.

  EL PAÍS

El PAÍS també reflecteix la idea de l’impacte moderat que ha tingut la vaga, amb el titular “ Zapatero mantendrá la reforma laboral tras una huelga de impacto moderado”.

Sota d’aquest titular, diu que la indústria ha quedat paralitzada, el transport sota mínims, i que ha tingut escassa repercussió en altres sectors.

A més, afegeix que el Govern promet diàleg mentre UGT i CCOO exigeixen una rectificació.

De les 71 pàgines del diari, EL PAÍS en dedica 18, el que suposa el 25 %, una xifra força propera a la de La Vanguardia.

Les idees principals ( seguiment desigual, el fet que no es modificaran les reformes laborals, transport i indústria com a sectors que més han seguit la vaga, rebaixa de la demanda elèctrica, sobre un 14 %, etc.)  són les mateixes que trobem exposades al diari català.

L’enfocament de la jornada però, se centra en l’actitud i les decisions post-vaga del govern de Zapatero, i es diu que no modificarà les decisions preses, però que està obert a una solució negociada, ja que com defensa l’editorial del diari, tals decisions no són irreversibles.    

A més, es va reiterant en subtitulars presents en les pàgines que fan referència a la vaga la idea de “ Primera huelga general contra Zapatero”.   

El País, inicia el seguiment de la vaga exposant els números de manifestants que estimen que hi va haver a Madrid ( 95.900 segons ells), i també exposen les dades que donen els sindicats, que diuen que són de 500.000 persones. Dos xifres doncs, que no tenen res a veure, i a les quals s’haurien de demanar explicacions ( no té sentit que una font doni a quasi 100.000 manifestants, i una altra en doni 400.000 més)

En pàgines següents, es parla de l’actitud del govern, que dient que intentarà apropar-se als sindicats sense haver de rectificar la llei laboral. A més, s’enfoca la participació i les reaccions del seguiment moderat de la vaga a les diferents comunitats autònomes.

En l’enfocament als sindicats, El País també recull l’eufòria que es vivia en els mateixos grups sindicals, que es van inflar d’optimisme, pel que qualificaven com a “èxit” la vaga.

En l’apartat que parla de Catalunya, El País també es centra en els violents que van entorbiar la vaga, i els actes vandàlics que van protagonitzar, i que van deixar 59 detinguts ( 42 a Barcelona) i 57 ferits. A més, afegeix que hi havia uns 75.000 manifestants a la ciutat comtal.

Es podria dir doncs, que la línia editorial que segueix el diari El País, és quelcom més crític amb el govern, a qui demanen una reflexió. Reflexió que també demanen als sindicats, els quals hauran de acceptar la negociació amb el govern i col·laborar.

Finalment, afegeix una menció a l’oposició ( el PP), de la qual diu que han seguit la tàctica de no recolzar la vaga per motius ideològics evidents, però sense oposar-s’hi  i refusar-la, ja que suposa o podria suposar un factor de desgast del President del Govern.

Tot i això, diu que si el Govern és capaç de negociar i arribar a acords amb els sindicats, no sortirà gaire perjudicat de la vaga.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

El Periódico de Catalunya per la seva part, obre la seva portada amb el titular “ Més sindical que general”, en referència a la baixa i selectiva incidència que va tenir la vaga, i afegeix que el govern i els sindicats eviten enfrontaments i s’obren a negociar les pròximes reformes.

De les 83 pàgines que conté el diari, El Periódico en dedica 21, és a dir, el 25 % del total del diari, el mateix percentatge que té el diari El País, amb la diferència que aquest últim i La Vanguardia inicien els seus continguts parlant de temes d’actualitat internacional, i posposen el tema de la vaga fins pàgines més endavant. En el Periódico, el tema central del dia és la Vaga del 29S.

En pàgines interiors, destaquen un èxit sindical a mitges, ja que la protesta s’acosta a la del 2002, però només va ser general en la indústria i el transport.

Per contra, en sectors com el comerç, l’Administració, la Sanitat o els col·legis, no hi va haver gran èxit.

Entre les idees principals que destaca aquest diari, hi ha la rebaixa de la demanda elèctrica, la demanda de algo més que un gest a l’Executiu i fins i tot recull la idea de la Moncloa, on es creu que la imatge de Zapatero n’ha sortit reforçada.

Una altra dada que ofereix el Periódico, és que el seguiment de la vaga en la indústria segons la patronal va ser del 50 %, mentre que la versió que sostenen els sindicats és del 95%, dos xifres que també divergeixen força. També s’ofereixen dades sobre la sanitat, l’ensenyament i el transport, on sempre es veu una xifra superior en les que donen els sindicats que en les atorgades per la Generalitat o les patronals.

Els serveis de transports, les onades de piquets i les reivindicacions i actuacions dels grups antisistema, en són la resta de temes referents a la vaga més destacats.

ABC

El diari ABC per la seva part explica, en la seva versió digital, el tema de la vaga com la cinquena vaga general contra un Govern del PSOE. Aquí trobem doncs, un punt de vista força diferent als anteriors, on es mira la vaga d’es d’una mirada segurament més objectiva que no pas des d’aquest diari nacionalista, que aprofita la vaga per atacar o mirar de desgastar el govern socialista.

Un dels articles que publica al seu lloc web parla de l’acusació que fa CCOO d’una suposada manipulació intencionada per part de la Red Elèctrica d’Espanya en quant a preparar una estimació de consum molt inferior a la d’un divendres laborable.

A més, es centra en els incidents que hi ha hagut al llarg de la història en les diferents vagues.

En general, el diari espanyol es centra en desgastar el Govern socialista i concretament la figura de Rodríguez Zapatero, i oferir les vagues com quelcom violent, sense tenir massa en compte qui protagonitza aquests incidents.

En la seva web, no ofereixen massa informació sobre la vaga, i es centren més en la polèmica i els incidents que poden repercutir contra el govern.

LA RAZÓN

Un altre diari nacionalista, La Razón, aposta més per exposar que la vaga va ser un fracàs dels piquets, i que els sindicats no van poder parar un país on la jornada es va desenvolupar amb normalitat. A més, es fa una referència sobre l’actuació dels piquets, que va portar a més de 100 detinguts per tota Espanya, ( sense tenir en compte si es tractava o no de piquets o simples violents de grups radicals).

Un altre aspecte sobre el qual parla la web de La Razón és la abultada factura que suposaria la vaga, i es parla de xifres properes als 2.100 milions d’euros ( xifra que s’estima que s’hagués donat si com diuen els sindicats s’hagués paralitzat el país en un 70%).

A més, s’afegeix que pel que respecta a les empreses, aquestes podrien haver obtingut un estalvi d’uns 768 milions d’euros si el nombre de treballadors que fes vaga fos elevat, i per tant, deixarien de percebre una quantitat mitjana que volta els 59 euros per persona.

Seguint en un to crític, el diari torna a ressaltar el cost elevat que suposaria la vaga general, i amb el qual es podrien sufragar certes partides destinades a l’educació, etc.

EL MUNDO

Aquest diari, també d’arrels i ideologies força nacionalistes, recull les declaracions del líder de l’oposició, M. Rajoy, que diu que la vaga ha estat un fracàs dels sindicats i del govern. Aquest a més, repeteix un cop més que a aquesta candidatura li sobra un any, en clara intenció de desgastar més al President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero.

La tònica que segueix aquest diari gira al voltant de declaracions del PP i d’opinions de persones d’una clara i marcada ideologia, que sempre miren i ataquen en una direcció.

AVUI

Aquest diari català, obre la seva edició digital amb el titular: “Vaga poc general”, explicant que la vaga ha tingut un seguiment a mig gas, i que ha estat força desigual.

També donen dades dels sindicats ( 80 % de seguiment) i recullen l’esperança dels mateixos a poder negociar amb el Govern per tal de rectificar amb les reformes.

Altres apartats que tracta són els incidents que van protagonitzar els grups antisistema i la postura que defensen els sindicats, que força satisfets, defensen que la vaga ha estat un èxit inqüestionable.

Una frase que destaca és la que va dir Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO: “La vaga obliga el govern a rectificar, si no vol persistir en aquesta tendència suïcida”.

Resumint doncs, podriem dir que la majoria de diaris es centren en les repercussions que ha de tenir i tindrà la vaga respecte les reformes, el govern i els sindicats, i les possibles negociacions que aquests poden tenir d’aquí en endavant.

Un altre punt on coincideixen diversos diaris és en ressaltar els incidents que hi va haver a Barcelona, i la rebaixa de la demanda de la llum, així com el fracàs de la vaga en molts sectors, ( quasi tots menys la indústria i els transports).

D¡altra banda, trobem la mirada més que crítica d’alguns diaris nacionalistes de dretes, que s’inclinen més a criticar al govern que no pas a explicar com va transcorre la vaga.

ROGER REQUENA