10 coses del clàssic:

1. Un altre cop d’efecte al Madrid: Pep Guardiola no coneix el que és perdre en lliga contra els blancs. En lliga, a més, quasi sempre ha guanyat al Bernabéu. Considerant que el Madrid guanyarà el partit que té pendent, tres punts són distància, però moralment serà un gran cop tant per uns com per altres, sobretot pel Barça. Si el Barça està bé, li té menjada la moral als blancs.
2. La força mental: el Barça ha perdut bastantes pilotes, sobretot en els primers minuts, per l’agobiant pressió blanca. No és fàcil recuperar-se i aconseguir calmar l’agobiant inici blanc i el gol de Benzemá, però la força mental d’aquest equip ho ha permès.
3. L’agresivitat dels blancs: ha estat un partit travat, amb varies faltes per part de tots dos conjunts, però ha estat sobretot en la segona part quan, estant per sota en el marcador, els Ramos, Lass, Coentrao i companyia han començat a repartir estopa.
4. Andrés Iniesta i Xavi Hernández, sublims: un partit més, tant el manxec com el terrassenc han demostrat que la seva tècnica i visió del futbol és simplement diferent de la resta de futbolistes. Únics, inigualables, senzills, brutals.
5. Valentia és canviar de 4 a 3 defenses: després de rebre un gol tan aviat, Guardiola va modificar amb èxit la línia defensiva, adelantant a Dani Alves al mig del camp, i jugant amb tres homes darrere més de 70 minuts. La fórmula ha funcionat. El Pep segueix innovant i guanyant la partida tàctica a Mourinho.
6. L’inici fulgurant del Madrid: els blancs sabien que havien de sortir a pressionar fort des del començament, obligant al Barça a prendre decisions forçades en els primers minuts de joc, en què els blaugrana sempre els i costa posicionar-se i trobar-se en el joc amb la pausa, ritme i falta de control del partit necessaris.
7. L’equip està per sobre dels jugadors: complicada decisió la de deixar a David Villa a la banqueta. L’asturià sumava el seu partit consecutiu sense ser titular i quasi bé sense jugar. Mascherano era un cas diferent. Quan Puyol està al nivell que ha demostrat avui, el capità és senzillament imprescindible i indiscutible a l’onze.
8. La confiança del Valdés: no és fàcil cometre una errada al primer minut de joc com la que ha comès, i després una altra de greu, i seguir jugant amb els peus amb seguretat i passades curtes als seus companys. La majoria dels porters no ho haurien fet, Valdés si.
9. La pausa: amb el partit igualat, calia serenar-se i portar el duel al joc propi de cada un. El del Barça ha estat primer buscar contraatacs per l’alta pressió del Madrid, i quan ja estaven per davant en el marcador, tocava calmar el ritme, aguantar la pilota amunt i no perdre-la. Messi, Xavi, Alexis o Iniesta en són clars exemples.
10. Mourinho modera el discurs: ja en les setmanes prèvies s’havia apreciat una clara diferència en les declaracions del portuguès. Més contingut i amb declaracions de perfil baix, Mourinho ha après de l’any passat i sap que alimentar al Barça amb declaracions polèmiques només serviria per alimentar la motivació culé. Ni això li ha servit.  Moderat també en la roda de premsa posterior al partit.

 I l'apunt final: de nou Messi li guanya la partida a un Cristiano imprecís i poc decisiu. Aquí es demostren els mèrits per rebre premis individuals. 

Raons per les quals (crec que) el Barça guanyarà el Clàssic

A dotze dies pel gran clàssic del futbol espanyol, que enfrontarà Barça i Madrid al Santiago Bernabéu, les sensacions tendeixen a pensar, si més no en alguns sectors, que la victòria aquest cop serà pel Real Madrid. La bona ratxa pel que fa als resultats i la millora en el joc (no era difícil) han creat la sensació que el Madrid arriba en un dels millors moments per afrontar aquest gran partit.

Una opinió a la qual segurament no li falti raó. Ara els blancs pressionen més, i més amunt, no regalen tant la pilota a l’hora de treure-la (han copiat la sortida de pilota del Barça, amb els dos centrals ben oberts i un migcampista, Xabi Alonso, baixant a rebre-la), i la pegada que tenen a dalt segueix igual d’afinada. Però com arriba el Barça? A sis punts, a falta de dos jornades, el que fa pensar que arribarà a tres (contant que al Madrid li faltarà una jornada per disputar), però lluny del que alguns pensen, no crec que estigui ni jugant malament, ni tenint problemes.

Va perdre a Getafe, cert. Contra un equip que es va tancar i que va tenir una ocasió que no va desaprofitar. No és excusa, però l’àrbitre va anular un gol legal al Barça. A l’últim minut, a més, Messi i Pedro van gaudir d’una ocasió més que clara. Contra el Sevilla, l’argentí va fallar un penal que hagués donat els 3 punts. També es va poder guanyar a Mestalla, amb uns últims minuts d’infart. Contra la Real, una pàjara evitable va costar dos punts. Tot plegat, un cúmul de situacions que si, van passar, però que eren fàcilment evitables. Què va passar contra el Vil·larreal? I contra l’Atlético? I contra el Milan?

Cal pensar que disposarem de Cesc, Alexis, Iniesta i amb els que ja i eren. No oblidem com respon el Barça de Guardiola a les grans cites. Entre elles, la de la Supercopa. Amb xancles van treure un gran resultat no fa massa. Ens ha defraudat algun cop aquest equip? No oi, doncs per tant, confiança cega amb aquest equip. Que el Madrid arriba crescut i algú creu que com a favorit? Millor. Un repte més, una motivació més per aquest equip, si n’hi faltava. A Madrid, guanyarem! 

BCN Media Lab: Periodisme i futbol

Entretinguda i interessant conferencia a la Pompeu Fabra, la BCNMediaLab, titulada ‘Periodismo i futbol’ i que va acollir la presencia de tres ponents de gran nivell dins del món del periodisme esportiu: Ramon Besa, redactor en cap d’El País, col·laborador de Catalunya Ràdio i Ràdio Barcelona (Cadena SER) i professor de periodisme de la Blanquerna; Axel Torres, periodista especialista en futbol internacional que treballa a Gol Televisión, on té un programa amb el seu nom (“Planeta Axel”), Radio Marca i a la web del diari Marca; i Aitor Lagunas, col·laborador de programes de Gol Televisión, especialista en futbol alemany i director de la revista “Proyecto Panenka”. Algunes de les seves intervencions sobre diferents temes:

• L’estat del periodisme actual i les noves tecnologies:

Aitor Lagunas: El periodismo es inquietud, curiosidad y ganas de contar las cosas.

Axel Torres: No tenim els mitjans econòmics per fer allò que voldriem, però amb el que tenim hem de fer el més original possible, el millor que cadascú pugui, sense criticar altres formats de programes (com els de Telecinco, etc.).

Sobre el Twitter, penso que qualsevol eina que faciliti la comunicació és útil. Twitter és més el que pots llegir que el que pots escriure. Et pots informar de gent d’altres països que explica coses d’allà, pel que pots accedir a informació de llocs dels quals abans no n’hauries tingut pràcticament res, tens per tant, més possibilitats. A més, veus comentaris de gent que està veient el mateix que tu, i que pot aportar noves visions i lectures.

Ramon Besa: Un dels meus referents és Gianni Mura, periodista que segueix el ciclisme. Crec que les noves tecnologies han afectat a l’hora de construir històries. Ara fem els diaris sense anar als llocs, això ens està matant a la premsa. No cal anar als llocs per informar, ja que des de casa podem tenir accés a tota la informació que vulguem. Reivindico que la premsa escrita, que està en un procés industrial, torni als orígens. Ens hem de replantejar una sèrie de coses. Coses com que a Espanya ens hem malacostumat a un producte barat, i segurament de poca qualitat.

• Periodisme a internet, com hem d’escriure?

A.Lagunas: Ahora todo el mundo tiene la oportunidad de informarse o informar en tiempo real. Pero a todos nos cuesta más leer en Internet. ¿Si no se va a leer, qué hacemos aquí? Hay cosas que no tienen sentido. No tiene sentido vender diarios regalando cacerolas o películas. Aquí ha habido una burbuja periodística, y ahora los márgenes de beneficio se han acabado.

Nunca ha habido un peor momento para ser periodista. Panenka nació en este momento difícil para mostrar aspectos del fútbol que fueran diferentes a los que se tratan todos los días. No queremos hablar siempre de Messi o Cristiano. De un periodista, no me interesan tampoco sus sentimientos, de qué equipo sea, sino que me cuente  una buena historia.

No soy de grandes citas, pero tengo una definición de noticia: aquello que alguien no quiere que se sepa.

A. Torres: Mai m’han dit què he de dir al Twitter. El que escric allà és opinió, no vinculada al mitjà. Tot i això, cada vegada tuitejo menys perquè m’ha superat. Esperava que fos una cosa diferent, i a part, cada cop tinc menys temps. A més, ara no pots dir segons què fas, perquè molta gent ho veu i et respon coses que a vegades espanten. Tot i així, el llegeixo. Intento no fer periodisme pel Twitter. La gent sovint espera que li digui coses sobre futbol a les quals no arribo. El meu personatge ja em comença a cansar, i no descarto canviar el que faig en uns anys. Si fes menys coses de les que faig, les faria millor, però de moment m’agrada el que faig. Necessitaria anar-me’n un temps a reflexionar si ho estem fent bé, però no puc.

 Al final, qui veu més futbol és gent jove, estudiants que tenen temps, com els de periodisme, una carrera que no és molt dura. Jo cada cop estic més dedicat a preparar programes i altres coses. Tot i això, també veig futbol per documentar-me.

R. Besa: Hem de defensar els nostres textos pensant que són els millors. Desgraciadament, la gent que ha de confiar en tu és més propera als consells d’administració que als de redacció. A més, com que cada cop és més difícil accedir a la informació, es fa opinió.

Tenim un problema afegit, i és que no es fa premsa esportiva, sinó premsa de club. A més, ara no et pots acostar als entrenaments, pel que hem d’explicar altres coses, una mena de metarealitat, és a dir, interpretació. Això deriva en complicitats: si un periodista es porta bé amb un jugador o entrenador, parlarà bé d’ell, i dels altres no en parlarà. Ara estem fent molta metarealitat.

• Forofisme dels periodistes

A. Lagunas: A la gente le gusta leer cosas que refuercen su teoría. Entonces, la opinión ‘ultra’ arrasa.

A. Torres: Se  li demana al periodisme que no sigui forofo, però se’l critica des del forofisme. La visió que un té serà la més pròxima sobre un tema o un equip, però hem de mantenir una postura responsable. Per exemple: Radio Sabadell o TV3 han d’anar amb el Sabadell si juga amb el Huesca, però Canal+ o Radio Marca no poden, pel que han de ser imparcials.

El problema de coses com Punto Pelota no és que existeixi, sinó que sigui hegemònic, i que molta gent ho consumeixi, en detriment d’altres programes que segurament seran millors.

A. Lagunas: El forofo te exige, pero no ocupa ninguna posición. No le pido al forofo que sea periodista, pero sí al periodista que no sea forofo, porque tiene una responsabilidad social. Pese a ello, la crítica constructiva ayuda a mejorar el producto. El periodista, nunca jamás va a ser el que sepa más de nada.

R. Besa: Últimament, a les xarxes socials et qualifiquen com a culé, guardiolista o d’una altra tendència pel que escrius. Quan el Barça era un equip perdedor no es deia res, però ara que té l’hegemonia hi ha una premsa o opinió contrària que t’acusarà i et criticarà. Ara el victimisme el fa el Madrid amb el villarato o el canguelo. El que no faré és pregonar el que jo no crec. Si fins ara he fet coses d’una manera, no canviaré ara el meu relat. El lector de premsa ha d’entendre que per sobre dels equips hi ha la informació. 

A més, estem entrant en una dinàmica perillosa en què ho estem futbolitzant tot. Parlem del Rafa Nadal i alguns salten i el critiquen perquè és del Madrid, i això no pot ser.

Torn de preguntes:

-         -      Com afecta al dia a dia dels periodistes el fet que cada cop hi hagi menys informació?

R. Besa: cada cop hi ha més opinió, estadístiques, interpretació. Estic cansat de les estadístiques (possessió, assistències, etc.).  Cada dia veiem als mitjans inventaris dels gols i assistències d’un o de l’altre.

El Barça ha passat a fer el que fan la majoria de clubs: tancar els seus entrenaments i aïllar l’equip. Ara ens trobem amb casos en què jugadors i tècnics poden arribar a veure els periodistes com a entrenadors, ja que els critiquen, donen consells, els demanen perquè ha posat a un jugador i no a un altre, etc. Una de les coses positives que ha aportat als mitjans és que han fet periodisme retrospectiu, fixant-se en personatges d’altres èpoques del passat.  

-      -     Quin és el model de negoci de Panenka?

A. Lagunas: Nos organizamos fatal. A pesar de que somos relativamente jóvenes, una de las primeras cosas que vimos era que necesitábamos una redacción, un espacio para compartir cosas. Venimos de la nada y hemos pagado un precio que desconocíamos, pues como periodistas no conocíamos muchos aspectos legales ni de empresas.

Además, no formamos parte de ningún grupo mediático, por lo que no tenemos demasiado dinero. La parte positiva es que nadie nos puede mandar o decir qué tenemos que hacer.

-  Què ha passat amb Mundo Gol? (Programa de Gol Televisión)

A. Torres: És una decisió del canal. Potser la cadena creia que el programa era massa car.

-       -   Realment van periodistes com Carlos Arribas al Tour?

R. Besa: És un periodista que no sap parar quiet, i seria incapaç de fer una crònica des de casa o des d’un altre lloc que no fos on ha passat allò.  El periodista ha de datar d’es d’on fa les cròniques o notícies. Una de les coses que passa és que la gent, quan acaba la carrera, creu que ho sap tot (sobretot de futbol), i no és així.

Un periodista no para mai de formar-se. Moltes vegades, l’apropar-te a un esport que no és el futbol, t’enriqueix i t’ajuda a veure les coses diferent. Jo, per exemple, vaig cobrir la selecció de waterpolo en els JJOO de Barcelona del 92’ perquè volia saber d’aquell esport, i vaig coincidir amb una generació que va aconseguir un gran èxit, i que em va ensenyar moltes coses.

-        -   Fins a quin punt hem de tenir una visió tècnica del futbol, els periodistes?

A. Torres: S’ha d’intentar tenir el màxim de coneixement sobre el que es pugui, això no és dolent. Hi ha un excés d’opinió sobre el joc. S’ha de tenir coneixement sobre el joc per poder-lo interpretar, però sempre s’ha de tenir respecte per l’entrenador i les seves decisions. És bo conèixer, però sempre hem de recordar a quin públic ens referim, és a dir, que segons quines paraules massa tècniques no les podrem utilitzar.

-          -    La crisis puede ser un momento de ocasión para el futuro?

A. Lagunas: Lo puede ser, aunque con dificultades. Hay que viajar, porque percibes mucha más información. Sea lo que sea, hay que moverse y hacer cosas.           

Seguiment de la jornada electoral del 20-N

Medio centenar de muertos en un conflicto entre las etnias ecuatorianas

Ecuador, 11 de noviembre de 2011

Según la CONAIE i a falta de confirmación oficial, el número de víctimas se sitúa entre 52 y 60 personas

Una masacre entre etnias en Ecuador causó medio centenar de víctimas. A falta de verificarse, según la Confederación de Nacionalidades Indígenas del Ecuador, habrían sido asesinados entre 52 y 60 indígenas Tagaeri o ‘patas coloradas’ a manos de los Houarani. Entre los muertos, decapitados, hay hombres, mujeres y niños.

Cazadores de etnia Tagaeri

Una comisión formada por el fiscal Antonio Ramírez Serrano y otras autoridades intentó por aire sin éxito verificar el número de muertos. Hoy se prevé repetir el intento. 

No es la primera vez que esta etnia protagoniza una acción violenta, pues años atrás ya asesinaron otras personas que se habían acercado a sus tierras. Lo que sí es novedad es que es la primera vez que se da un enfrentamiento entre miembros de la misma nacionalidad y del mismo tronco antropológico. 

El impacto de las fábricas y la explotación del hombre, claves

Armando Boya, Presidente de la Organización de la Nacionalidad Huaorani de la Amazonía Ecuatoriana, responsabilizó de los acontecimientos a empresas madereras del sector, que estarían interesadas en ampliar su área de intervención forestal en la reserva de los Tagaeri, y para ello habrían contratado a mercenarios. Ahí se encuentra el Parque Nacional de Yasuní, famoso por su extraordinaria y única biodiversidad, y declarado como Bio-reserva y Herencia Cultural por la UNESCO en 1989. 

Según la Asociación de Mujeres Waorani de la Amazonía Ecuatoriana, el creciente impacto de las fábricas y la explotación el hombre blanco son las causas de este suceso. Años atrás, el gobierno ecuatoriano reconoció a los Huaorani 6.125 km2 de esta tierra, marcada como “zona intangible”, lo que obliga a proteger de  minería, extracción petrolífera, tala de árboles y otras actividades que puedan afectar a su biodiversidad.

Ver Parque Nacional de Yasuní en un mapa más grande


Noticias relacionadas:

- Los clanes Taromenane o Tagaeri

- Los Tagaeri vuelven a atacar, hostigados por el avance de colonos y otras

El Paris Saint Germain no afloja

El líder de la Ligue 1, el Paris Saint Germain de Antoine Kombouare goleó al Caen en su casa, sumando así su sexto triunfo consecutivo, y consolidándose en lo más alto del campeonato galo. Recibían en casa a uno de los equipos revelaciones de la liga, que eso sí, no fue rival. Y eso que empezó ganando, pues Hertaux adelantó a los visitantes. Pero a los veinte minutos sucedió la jugada clave que cambió el rumbo del partido. Nivet cometió penalti sobre Gameiro y sería expulsado con roja directa. Lo marcaría Nene, igualando el choque. Quedaba más de una hora de partido para jugar con uno menos.

Pero los de Frank Dumas aguantaron hasta el segundo tiempo con el empate. A partir de entonces, el vendaval de ocasiones de los parisinos fue constante, y no dejaron respirar a su rival. Menez consiguió adelantar a los locales tras una jugada de Gameiro en la que el balón pareció salir por la línea de fondo, pero el gol subió al marcador. Poco después, Nene, nuevamente de penalti, y Pastore, con un bonito gol con el exterior de su bota, sentenciaron el choque. Antes Vandam hizo el 3-2 que dio algo de vida a un cansado Caen.

El Lyon se llevó el derbi regional ante el Saint-Etienne en un partido con varias bajas. La más notable, la de Bastos. Eso sí, contaron con un Gourcouff que va recuperando su mejor forma. Fue el Saint-Etienne quien empezó creando las primeras ocasiones, pero todas ellas se fueron por poco.

La respuesta del Lyon fue un buen contragolpe de Lacazette por la izquierda. El empate a cero siguió hasta diez minutos para el final, cuando Briand adelantó al Lyon de cabeza. Los verdiblancos no se achicaron y buscaron el empate, forzando en más de una ocasión la aparición de Lloris. El Lyon entonces aprovechó los espacios para sentenciar el choque en el 90’ gracias a una genialidad de Gourcouff, que esperó la salida del portero para levantársela picada por encima.

Otro derbi fue el norteño que disputaron Valenciennes y Lille, y que dejó el único empate a cero de la jornada. Rudi Garcia solo reservó a Joe Cole de inicio, pese a su próximo partido ante el Inter. Su equipo empezó mejor, creando más peligro, pero sin encontrar el deseado gol. Culpa de ello la tuvo Penneteau, bastante activo en el primer tiempo.

Pero en la segunda mitad el partido y la mayoría de las ocasiones fueron para los locales, que generaron más peligro en botas de Cohade, Khadir o Danic, lanzando varios disparos al larguero. La suerte no estuvo de su lado, y ambos conjuntos se fueron con un punto que no les resuelve nada.
En Dijon el Marsella prosiguió con su mejora, y superó a este modesto ascendido. Los de Deschamps ya ganaban 0-2 a los once minutos gracias a los goles de Remy y de Cheyrou (este último de falta).

Pero como acostumbran, los marselleses no cerraron el partido y se complicaron la vida. Y es que en la segunda mitad, el Dijon consiguió empatar, sembrando de dudas a los visitantes.
Pero para suerte de su técnico, Alou Diarra consiguió peinar una falta de Valbuena para conseguir el 2-3 definitivo que daba 3 puntos a los suyos. El Marsella ya es noveno con 15 puntos.

El que ya no es sorpresa es este Montpellier. Esta vez superó al Nancy 2-0 y le sigue aguantando el tirón al PSG. No fue un partido fácil para los locales, que tuvieron que esperar al segundo tiempo para marca. El primero lo hizo Giroud, con un centro-chut envenenado que se coló, y el segundo fue de Camara.

En Toulouse se medían dos de los mejores conjuntos del campeonato: Toulouse y Rennes. Era un duelo de equipos de la parte alta y se decantó por los locales, gracias a un gol algo afortunado de Didot en el 26’, ya que su disparo tocó en un defensa y molestó al portero.

Otro de los que va cogiendo mejor forma es el Burdeos, que superó al colista Ajaccio con dos goles de Gouffran. El mejor de los locales,como suele ser habitual, fue el portero Ochoa.

Además, la jornada dejó las victorias por 3-1 del Brest al Lorient y de Evian a Auxerre, así como el empate a 1 entre Niza y Sochaux.

El tancament de Don Balón

Aquest és un dels 1870 números que ha tret la revista Don Balón des del seu inici al 1975

La revista de futbol Don Balón deixa d'existir segons han anunciat els seus treballadors en un comunicat oficial: ""Nos acaban de comunicar oficialmente que 'Don Balón deja de existir. Hasta aquí llega el camino de los trabajadores". Una pèssima notícia pel món del periodisme, especialment de l'esportiu, doncs aquesta era una de les publicacions de més rigor i més ben fetes de totes les que existeixen avui en dia al mercat.

Una revista històrica que deixa de publicar-se després de 36 anys de publicacions regulars setmanals. Els motius del tancament són econòmics. El propietari, Rogelio Rengel està acusat de desviament irregular de diners de les empreses amb qui té vinculació, motiu pel qual va ser arrestat el passat 31 d'agost. Per això s'assegura que no hi ha diners pel pagament de les nòmines, i al voltant de 16 persones quedaran sense feina.

Una marca coneguda pels aficionats del futbol que deixarà d'existir a no ser que algú es decideixi a comprar el nom de la capçalera, aprofitant la seva popularitat. La importància de Don Balón anava més enllà d'Espanya, doncs era una membre de l'Associació Europea de Revistes Esportives, que presideix la Bota d'Or. A l'espera d'un miracle, està a punt de desaparèixer un dels millors productes que ha tret mai el periodisme en aquest país. I en el moment actual que vivim, veure com d'altres productes mancats d'informació, rigor i professionalitat prosperen i publicacions com aquesta no, és un cop fort per aquesta professió. 

Laporta, Rosell i les alfombres brutes

Quan la directiva encapçalada per Joan Laporta, i en la qual figurava Sandro Rosell, va arribar a la presidència del Barça allà al 2003, aquests havien promès en campanya electoral aixecar les alfombres i ensenyar la ‘porqueria’ i tot allò que hagués passat en l’anterior junta i que fos mereixedor de ser conegut pel soci. Aquesta promesa però, al final no es va complir, i es va mantenir en secret la gestió de la junta que va presidir Joan Gaspart.

Al 2010, aquesta promesa figurava en la llista de Sandro Rosell, que va demanar fer una auditoria a les comptes del club per evaluar la situació econòmica en què es trobava després del mandat de Laporta. Es va fer un resum públic i es va decidir ensenyar una part d’aquesta auditoria als socis que ho sol·licitessin. Despeses de càtering, avions privats, entrades i altres luxes figuraven entre les factures auditades.

Ara, Joan Laporta ha escrit una carta oberta als socis on es queixava públicament de les acusacions que està rebent ell i la seva anterior junta. De la gestió en matèria esportiva del mandat de Laporta la veritat és que podem trobar pocs retrets. Tot i dos mals anys, la majoria han estat èxits i alegries, pel que no se’ls pot reprovar res. Del que si que es queixa l’actual junta és de la dolenta situació econòmica. A part d’algunes despeses poc justificades i menys necessàries, fitxatxes com els de Hleb, Cáceres, Ibra, Keirrison o Henrique (els dos últims casos especialment) han estat jugadors pels quals s’ha pagat altes quantitats, de les quals ben poc s’ha recuperat.

Laporta defensa la imatge i honestedat dels seus, alegant que tot el que es feia era per construir el millor Barça de la història. L’ex president afirma que van deixar un club sostenible econòmicament, amb alts ingressos i alguns contractes de patrocini firmats amb xifres força elevades. A més, Laporta assegura que les dades que dóna la actual Junta no són veritat, i que no entén quines xifres estan mostrant. Creu que està sent víctima d’una persecució que li vol embrutar la imatge, acusant-lo de coses que nega. A més, ha qüestionat el contracte amb Qatar Foundation, del qual ha exigit una explicació. Els títols el recolzen, els números sembla que no.

Tenim doncs dues versions totalment oposades, però només una sola veritat. Es reobre per tant un antic debat: cal ‘aixecar les alfombres’ i mostrar al públic amb total transparència la gestió de l’anterior Junta? O no es fa perquè es creu que pot ser una mesura que t’acabi afectant a la llarga?

El mestre de la trampa ha caigut en el seu parany

Ahir va perdre el Madrid al Ciutat de València davant un Llevant més llest, viu i astut. Com va passar l'any passat, l'equip de Mourinho torna a punxar davant del conjunt granota tot i que aquest cop no van empatar, sinó que van treure'n una derrota. Els de Juan Ignacio Martínez, sabedors de la seva inferioritat futbolística, van saber jugar a un pobre i ràcan Madrid que no s'aguanta per més que el vulguin defensar des de la capital. No té joc i quan no hi ha encert de cara a porteria, deixa entreveure totes les seves carències. A més, la falta d'Ozil i Cristiano va denotar una gran dependència envers aquests dos futbolistes.


Veníem d'una setmana en què es va dir que només Cristiano cobrava més que tota la plantilla llevantinista, que era el més guapo, ric i bo, que el Madrid estava per sobre de la resta dels mortals, que era líder, que no tenia problemes com els del Barça a Anoeta... Però no, els blancs són un equip mortal que perdran i empataran pocs partits si, però que té força carències de joc. Té una sèrie de jugadors de talent, un altre grup de nivell molt més baix, i un tercer grup de jugadors amb els quals no compta ni comptarà massa al llarg de l'any.

El millor de la derrota però, han estat els laments i queixes per part dels jugadors i tècnics madridistes. Mourinho, després de culpar a Khedira de la derrota, va dir que els jugadors del Llevant eren molt llestos, que sabien provocar, simular i no donar la pilota, i que ells no estaven còmodes en aquell hàbitat. També es va queixar de l'àrbitre (que no va expulsar a Pepe ni a Di María) i del terreny de joc (impracticable segons el portuguès). Uns arguments que em sonen. Em sonen força, perquè són les mateixes tàctiques que va utilitzar el Madrid en els enfrontaments contra el Barça de l'any passat. O no provocaven els jugadors blancs als culés? O no veu deixar la gespa alta i sense regar? O no veu fer entrades violentes?
Com va dir-li Manolo Preciado a Mourinho l'any passat, qui escup cap amunt li acaba caient

El Madrid de les excuses

Que AS o Marca es queixin d'arbitratges suposadament poc rigorosos o d'autèntics robatoris en favor del Barça i en contra dels blancs no és novetat. És una cosa a la qual ja ens hem acostumat. El que no és habitual però, és veure com un club de futbol, ja sigui via la seva web, entrenador, jugadors o altres representants es vagin queixant a tort i a dret contra tot el que es mou. Tothom recordarà els lamentables episodis que van succeir en les semifinals de la passada edició de la Champions League. 

Llavors, el Madrid va voler denunciar a la UEFA que els jugadors del Barça havien fet teatre i que no entenien ni la designació d'algun àrbitre ni les actuacions d'aquests, qüestionant doncs la seva professionalitat. Crec que cap equip al món hauria de poder arribar a aquest punt, ni un equip de 3a ni un de Bielorrússia. El que crida més l'atenció però, és que qui es queixa és un dels clubs més poderosos del planeta: el Real Madrid. Si ells ho fan, què podrien dir equips com l'Osasuna o l'Espanyol? Ells denuncien el teatre, però va denunciar el Barça les violentes entrades dels madridistes en els partits en què s'han enfrontat en aquests últims anys? No.

El Barça, perdi, empati o guanya no busca excuses fora de casa. Tots els estaments del club, començant per entrenador i acabant pels directius i jugadors, no es queixen, no acusen a ningú de res, i si treuen un mal resultat, ho assumeixen i analitzen posteriorment què han fet malament. Deien no fa massa que a Barcelona hi havia Madriditis. Que el segon de Mourinho digués 'Hay que mirar a todos por el mismo rasero' (en referència a les declaracions de Platini en què va afirmar que s'havia de protegir més a jugadors com Messi), o que el portaveu del portuguès afirmés que 'Ya tenemos un Ovrebo 2' (queixant-se de nou de l'arbitratge), entre d'altres declaracions, donen a veure que a Madrid hi ha una obsessió malaltissa i descarada contra el Barça.

El més curiós de tot és que es queixen sigui quin sigui el resultat. La qüestió és queixar-se. Potser actituds provocatives com la de Cristiano Ronaldo ("Por ser guapo, rico y buen jugador, tienen envidia de mi") i la del seu entrenador, siguin les causants de l'animadversió que pateix el Madrid allà on va. Una mica d'humiltat i autocrítica no els aniria gens malament. 

El Barça s'adorm i regala un punt al Milan

Toca reflexionar. Mal partit del Barça que per segona vegada consecutiva empata 2-2. És difícil entendre com un equip que ha reflectit l'essència pura del catenaccio hagi pogut marcar per partida doble i emportar-se un empat. A nivell defensiu, el Milan ha fet el seu partit. Tancats a darrere, esperant una contra per buscar a Pato o Cassano. Allegri se n'anirà més que content del Camp Nou, ja que ha pescat un resultat que ahir firmava amb els ulls tancats, i que se'ls haurà de netejar bé per creure que l'empat és real. El Barça d'altres anys marcava un gol i anava a més. No es pot especular i s'ha de tancar els partits.


El desordre forçat de posicions ha estat clau. Busquets, Keita i Xavi fora de lloc. La posició  natural del primer no és la de central, on se'l veu incòmode. Keita de mig no és el mateix que Busy, ja que no sap treure la pilota, i obliga a Xavi a recular uns metres a buscar la pilota. En calent podem treure diverses conclusions. Que fa falta com l'aigua la doble 'P' (Piqué-Puyol) en defensa. Que a Busquets li falta la veterania necessària per posar el cos i impedir que o la pilota o Pato passin per davant seu als trenta segons. Una veterania que li ha sobrat a un veterà Nesta per controlar un Messi que tot i l'excel·lent jugada del primer gol, ha pogut marcar algun gol més de no estar entestat en voler entrar fins al fons de la cuina. Al geni argentí no se li pot demanar més, però en alguna ocasió tenia l'ocasió d'assistir un company millor habilitat.


Cal tenir en compte però un factor important. I és que els equips de Guardiola no comencen bé les temporades. Físicament no es troba bé, i està lluny del seu millor nivell. Un nivell top al qual s'arriba a final de temporada i pel qual encara queda molt. En el primer gol, ni Masche ni Busquets poden atrapar a un ràpid Pato. Problema de col·locació.El segon gol a més, podria haver-se evitat si algú hagués enviat una pilotada a la grada, doncs als minuts finals no cal jugar-te-la i treure-la tocant. Cal veure si hi ha falta per empenta a Abidal.

Dos gols en el primer i últim minut. A Anoeta va baixar més la intensitat que contra el Milan, però el que emprenya en aquest partit és que és un partit que tenies guanyat i que no has sentenciat. S'ha empatat contra un rival que  m'atreviria a dir que no juga millor que la Reial Societat. A part de les esmentades pàjaras de Busquets, també se li poden afegir algunes d'Alves i la falta de buscar la porteria rival de Cesc o Villa, que haurien de xutar més. En fred, comentar que és un empat contra l'altre gran del grup, i que si no hi ha cap altre daltabaix els dos acabareu passant. San Siro serà desisiu, però també no deixar-se punts en els altres quatre partits. El millor, que a aquestes alçades es pot reparar i pot ser un toc d'atenció El pitjor, la lesió d'Iniesta: un més de baixa.

Barça, Madrid? Neymar anirà on paguin més per ell!

Em sorprèn com la premsa li dóna tant ressò a les declaracions del President del Santos o a la publicació d'un diari brasiler sobre el tema Neymar. Mentre el Santos busca patrocinadors que ajudin a millorar el salari a la perla brasilera, el seu president, Luis Álvaro de Oliveira, juga a marejar la perdiu amb els dos grans d'Espanya, que sembla que estan competint per endur-se'l. Tanmateix, va dient que vol que segueixi molts anys al club. A Neymar, estic segur que tant li fa marxar a Barça, Madrid o Chelsea, mentre sigui un equip important on vagi, un equip on pugui explotar més el seu talent, i on cobri una xifra no menyspreable.

Em fa gràcia veure com un diari brasiler (Estadao) afirma que el Barça podria tenir fitxat al jugador per uns 60 milions d'euros. Primer, perquè la clàusula de rescissió és sensiblement menor, de 45 milions. Segon, perquè no s'entendria que, en aquests temps en que es pregona des del club que no tenen una economia capacitada com per llençar la casa per la teulada, es pugui afrontar un pagament de tants milions. No em cola. Si hi ha 60 kilos (i ni que en fossin 45) per Neymar, n'hi ha per pagar a les seccions i no haver de vendre a Chygrynskyi (el motiu oficial de la seva venda és que el Barça necessitava diners), ni haver de fer les fotocopies en blanc i negre, entre d'altres despeses.

De la mateixa manera, tampoc em quadra massa que Guardiola tingui com a objectiu prioritari un futbolista que ara mateix (ni a curt termini veient el que ve de la cantera) no necessita. Ja pot ser molt bo, però no em sembla el perfil de jugador que agrada al de Sampedor. Tots aquests rumors em semblen producte de la subhasta creada per Oliveira per encarir el preu del jugador. Ell fa el seu paper, promocionant al jove talent i pregonant que el jugador estaria interessat en anar aquí o allà. I mentre es frega les mans esperant una oferta escandalosa, el jugador va pujant la seva cotització. Sap que Chelsea, Manchesters o algun altre equip encara està a temps per oferir grans dinerades per ell, i ho vol aprofitar. Com acabarà la història? Jo crec que acabarà al Madrid, al preu que sigui, per ordre de Florentino, i acabarà sent un jugador com Robinho: molta filigrana, molta 'xauxa', però poca 'xixa' i pocs títols. 

Del Nido, els 18 i les teles

José María del Nido, president del Sevilla, deia fa uns dies: "Nuestra liga no es la mayor porquería de Europa, sino del mundo ". No li faltava raó, en gran part, al màxim dirigent hispalense. I dic en part perquè el mal moment econòmic (i de retruc, esportiu), pel que passen la majoria de clubs a Espanya no ve causat únicament a un desequilibrat repartiment dels drets televisius, sinó que cal sumal-si una mala gestió econòmica en alguns casos per trobar la resposta a alguns dels problemes que han d'afrontar els equips espanyols. Fernando Roig, del Villarreal, i Sánchez Llibre, de l'Espanyol, ja suscribien -i subscriuen- aquestes opinions. Aquests i altres tres clubs ja fa temps que han demostrat el seu rebuig al repartiment televisiu, però es veia d'una hora lluny que ells sols no aconseguirien res sense el suport d'una gran majoria.

Del Nido però, fart de la situació que s'està vivint i que sembla portar a un desequilibri encara major, ha decidit actuar i amb fermesa. I per això hauria convocat una reunió pel pròxim dijous al Sánchez Pizjuán on haurien d'assistir-hi tots els clubs de primera menys els dos grans, amb l'objectiu de revoltar-se a ells. Ni Florentino ni Rossell hi assistiran, però no perquè no vulguin, sinó perquè no hi han estat convidats. A alguns, membres de la LFP, Mediapro o Barça i Madrid, els pot semblar desencertada tal reunió, doncs podria crear un cisma en la LFP. Què busca Del Nido? Establir, en tal reunió, un contracte únic de televisió des d'aquest mateix any. Penso que era obvi i necessari que algú arribés a tal conclusió: si 18 equips estan en desacord amb el que sigui, que no remuguin ni es queixin als micròfons amb la boca petita, sinó que han d'actuar conjuntament, de manera que es facin escoltar i que obliguin als estaments que manegen el poder que actuïn d'una vegada per totes.

A Del Nido, i a la resta de clubs, no els falta raó però. Les diferències de repartiment de drets a Espanya fan que Barça Madrid s'emportin 140 milions d'euros... cada un, mentre que els següents (Atlético i València) guanyin 42, i l'últim (R.Sociedad), i la gran majoria de clubs, s'emportin poc més de 12 milions. La diferència és abismal. A Anglaterra, les TVs paguen 1.072 milions d'euros: 68 se'ls emporta el Manchester United, el que més, i 44 el Blackpool, el que menys. La diferència és de tan sols 24 milions. Allà, els diners per les teles es reparteixen de manera més justa: un fix comú de 20'5 milions per tots els equips més uns variables com l'audiència o les victòries.

A França, qui cobra més és el O. Marsella, amb 50 milions; 36 més que l'últim classificat, el Le Havre, que n'obté 14. A Alemanya, la diferència és encara menor. Si el Bayern de Munic és amb 29 milions el primer en la llista, l'últim del rànking és el Hoffenheim amb 13 (tan sols 13 milions de diferència). Per tant, és de justícia i de sentit comú que arribés el moment que els 18 clubs espanyols es plantin i diguin prou a aquesta vergonyosa situació per la que passa la Lliga espanyola que, sincerament i d'acord amb els presidents que han expressat les seves queixes, és una porqueria i està prostituïda. Actualment és un sistema de lliga escocesa on el mateix sistema no fa més que alimentar en excés la diferència entre gegants i petits. Ho diu un culé.

Petrodòlars al futbol. Una alternativa als grans equips?

Manchester City (més de 400 milions en quatre anys); PSG (90 milions en una temporada) i Málaga (més de 80 milions en dos temporades) entre d'altres, estan sent els grans animadors del mercat de fitxatges al fer revolucionaries incorporacions a preu d'or. L'arribada de gran magnats com Sulaiman Al-Fahim (del grup inversor Abu Dhabi United Group for Development and Investment) al Manchester City; Qatar Investment Authority (un altre grup inversor de Qatar) al PSG francès; i Abdullah ben Nasser Al Thani (membre de la família reial qatatí) al Málaga; ha canviat el devenir d'aquests clubs, que fins llavors estaven a la part mitja baixa de la taula, doncs no vivien precisament bons moments.

Aquestes fortes inversions, que poden ser enteses com un hobby per part dels 'jeques' tenen com a objectiu destronar els grans clubs europeus de la seva hegemonia en les respectives lligues, i en les competicions europees. Al haver de renovar de cop quasi tot l'equip, tots tres clubs estan vivint uns processos d'adaptació no només entre companys, sinó a un estil de joc, doncs és difícil enquadrar en un sistema nou a onze (o més) futbolistes de manera que ells llueixin com han demostrat en els seus anteriors clubs i de manera que també facin lluir al conjunt pel que ara juguen, portant-lo a més, a la victòria.

La ràpida i eficient adaptació, per tant, seran claus en el bon funcionament d'aquests nous equips. Però suposen una amenaça real a curt o a mitjà termini? El City, que porta més anys amb nou propietari, des de 2008 ha quedat 10è, 5è i 3r, en el que suposa una clara millora any rere any per consolidació del projecte. Aquest any sembla que pugui ser un nou membre del Big four (United, Chelsea, Liverpool i els citiziens) en detriment de l'Arsenal. A Paris, per la seva banda, han viscut unes temporades d'altibaixos. Si al 2009 eren a la 6a plaça, l'any següent eren el 13è equip de la Ligue 1, i l'any passat 4rts. L'entrada dels petrodòlars espera establir una hegemonia semblant a la que tenia el Lyon fa pocs anys (va guanyar 7 lligues consecutives), i que van aconseguir trencar Bordeaux, Marsella i Lille. Aquest anys, els parisins són un dels grans favorits al títol.

Finalment, trobem el Málaga. Després de tenir greus problemes econòmics, Fernando Sanz, propietari del club, va anar a buscar inversors a Qatar per tractar de remuntar la situació de penúria que vivia el club. Quasi baixen el 2009 (17a posició) i l'any passat van quedar 10ens. Aquest estiu han invertit 60 milions d'euros que esperen que portin l'equip a Europa. No serà fàcil, perquè els de Pellegrini s'hauran d'adaptar ràpidament si volen competir amb els Sevilla, Atlético, València, Villarreal o fins i tot Athletic de torn. A Espanya, igual que a la majoria de lligues, les competicions europees estan cares, i s'hauran de fer molt bé les coses si hi volen participar.

Però enmig de la eufòria pels il·lusionants fitxatges, és important qüestionar-se si és viable la entrada de grans propietaris en aquests clubs. Mentre ells i siguin, les inversions és quasi segur que seguiran, però i el dia que no hi siguin? Qui pagarà els salaris de les estrelles? Deixaran l'equip sense deute? Seran per llavors equips prou competitius com per estar amunt i generar recursos propis que mantinguin la forta despesa econòmica que necessitin? Ara per ara, a Manchester, a Paris i a Málaga la majoria deuen estar encantats amb ells, doncs veuen que a clubs com el Chelsea de moment van tirant amb més o menys èxits, però mantenint el nivell competitiu, però hauran de ser conscients de que algun dia això s'acabarà. Les inversions de grans magnats arreu del món semblen molt boniques, però potser no és or tot el que llueix, i algun dia algun club en surt sèriament perjudicat. Fins llavors, que disfrutin això que estan vivint.

Canvi de cicle Gunner

Arsène Wenger afrontarà una de les temporades més difícils des que és al club londinenc: sense Cesc ni Nasri, haurà de buscar solucions als molts problemes que tenen


Amb la pallisa a Old Trafford (8-2) i un punt en tres partits, l'Arsenal es troba en una situació clara de canvi de cicle. Si bé fa uns 7 anys (temporada 2003-04) el mateix conjunt, també entrenat per Arsène Wenger va guanyar la Premier League amb 90 punts imbatut (26 victòries, 12 empats), ara es troben en un moment convuls, amb la contínua marxa de les seves principals estrelles a d'altres equips en el millor moment de les seves carreres, fent que el club gunner mai assoleixi el punt àlgid que varen assolir en aquella campanya.

Des de llavors, l'Arsenal només ha pogut guanyar una Copa d'Anglaterra i una Community Shield (la supercopa). La marxa de jugadors com Bergkamp, Vieira, Pirés, Ljunberg, A. Cole, T.Henry, Reyes, Adebayor, Touré, Clichy, Cesc o Nasri segurament sigui la principal causa que l'equip de Londres no estigui a un nivell prou competitiu tot i seguir comptant amb grans -joves- talents amb present però sobretot amb molt futur.

Gran part de la culpa, per bé i malament, de la gestió de l'Arsenal és el seu mànager general, Arsène Wenger. Ell ha encertat en portar a molts jugadors joves a baix preu al seu equip, fent-los créixer ràpidament, i donant-los oportunitats en el primer equip en pocs anys. L'Arsenal és un referent pel seu joc, força diferent al tradicional anglès. Li agrada més la conservació de la pilota i l'estil ofensiu que marca el tècnic francès, que ho ha convertit en una senya d'identitat del club.

I no es pot dir que Wenger hagi gestionat malament el club, ja que ha tret un rendiment econòmic increïble a través d'anar venent els seus principals actius per preus alts. La seva fórmula és: compro joves talentosos barats -> els faig créixer -> els venc per alts preus -> torno a comprar joves. Així s'entén que per Overmars (40M); Petit (15M); Vieira (20M); Henry (24M); Hleb (15M); Adebayor (29M), Touré (18'7M); Cesc (39M) o Nasri (27M), n'hagin tret veritables fortunes.

Però tot i que els diners rebuts hagin estat reinvertits en gran part en fitxar nous talents (i en pagar el nou estadi), el nivell competitiu de l'equip se'n ressenteix, de manera que si Wenger vol vendre les seves estrelles en el seu millor moment mai tornarà a guanyar títols, doncs no podrà competir amb els dos Manchesters, Chelsea, Liverpool o fins i tot el Tottenham. Potser sempre tindrà un equip molt bo, talentós i admirable, però massa jove i inexpert per competir amb els grans. El canvi de cicle és clar, i nous grans com el City li estan traient ja el seu lloc. 

Pay Per Hear

Molts s'hauran sorprès en els darrers dies quan va sortir als mitjans una notícia: la LFP vol cobrar a les ràdios un cànon (una taxa, uns diners) per assistir als terrenys de joc i poder narrar des d'allà als partits. La quantitat de diners aniria en funció de les audiències de cada ràdio (esperen obtenir-ne uns 15 milions). La versió de la Lliga és que les teles ja paguen molts diners, i que les ràdios no tenen per què no fer-ho. A més diuen que les ràdios es beneficien del futbol, fet que no nega ningú. Així de pas, guanyen uns calerons de més.

Però realment és lícit que es cobri a les ràdios per narrar una cosa que no veu l'espectador? Llavors, perquè no cobren diners als mitjans digitals per narrar els partits via web o xarxes socials (Twitter, Facebook...)? Es podria dir que les ràdios treuen força profit dels partits, però de mateixa manera, ajuden a aportar un plus de passió al futbol cap a molts aficionats que sovint no poden veure els partits, i que d'aquesta manera, poden seguir en quasi qualsevol part al seu equip.

Penso, igual que ha dit Mourinho (sense que serveixi de precedent) , que el futbol sense les ràdios no serà el mateix, que serà molt diferent, ja que aquestes són una part important d'aquest esport. Cal tenir en compte que no és poca la gent que segueix ?Carrusel Deportivo' (SER); Marcador (R.Marca); Tiempo de Juego (COPE) o ?el Barça juga a RAC1' (RAC1) i la transmissió del Barça del Puyal. Fer pagar a les ràdios, per molta necessitat de diners que hi hagi, és una decisió tan injusta com impopular, i que portarà més d'un problema en les següents setmanes.

De fet, en aquesta primera jornada, les emissores que emeten a nivell nacional han decidit assistir als camps per retransmetre els partits acompanyats per un notari que aixequi acta en cas que se'ls denegués l'entrada als periodistes esportius dels mitjans radiofònics. Totes aquestes actes serviran per preparar una denúncia conjunta contra la LFP donat que diuen, vulnera el dret a la informació establert en la Constitució Espanyola. D'altra banda, la Lliga ja ha advertit que denunciarà a aquelles emissores que narrin el partit per la televisió perquè diuen que els està prohibida la transmissió en directe des de qualsevol lloc. 

Madridistes i culés es posen d'acord

Sense que serveixi de precedents, els aficionats i futbolistes dels dos grans clubs espanyols comparteixen una mateixa opinió respecte un tema: la continuïtat de Mourinho. I és que tant els de la capital espanyola com els culés volen que segueixi el portuguès com a entrenador blanc. Per què? Per una senzilla explicació.

Els madridistes volen que segueixi perquè veuen en ell el màxim exponent de l'antibarcelonisme, un home que saben que segur ho donarà tot i més per fer el possible per guanyar al Barça, fent el que calgui. No importa què ni com. Importen els resultats, importa guanyar. El fi justifica els mitjans. Tant se val si la imatge del propi club queda en discussió per tot el món, tant se val si el teu entrenador plora a totes les rodes de premsa, es queixa d'àrbitres, estaments futbolístics o institucions solidàries. Tant se val si agredeix a companys de professió. Tot si val si es tracta d'intentar perjudicar al Barça.

D'altra banda, als culés tampoc els sembla malament que segueixi Mou al Madrid. Sabent que el més normal que li pot passar a un equip que ho ha guanyat quasi tot en 3 anys és que baixi el rendiment (sobretot la motivació), Mourinho s'està encarregant de carregar les piles d'energia i de no permetre que es perdi l'atenció a Can Barça. Així, els jugadors blaugranes, picats per tot el que fa i diu el portuguès, surten amb un extra de ganes a afrontar tots els partits -especialment els que juguen contra els blancs- de manera que és difícil pensar que el Barça pugui regalar dues lligues com ho va fer pocs anys enrere per falta d'atenció. És a dir, que mentre segueixi Mou, no és d'estranyar que segueixin caient els títols... pel costat blaugrana.

Mourinho, el dolent de la pel·lícula

Quan un entrenador obté èxits esportius en forma de títols i de reconeixement per la capacitat com a tècnic, el més normal és que s’intenti transmetre una imatge digna i exemplar que permetin que tal professional sigui reconegut per tothom amb els honors que es mereix. Però ara ens trobem amb un cas poc més que singular. Un tècnic de prestigi mundial, tot i veure com el seu equip millorava ostensible i notablement  respecte l’any anterior, no li dóna els  mèrits que es mereix al seu equip, sinó que en lloc d’això prefereix centrar-se en d’altres aspectes fora del futbol pur, i que surten d’una profunda ràbia contra un club i uns professionals en concret.

Mourinho ha convertit la seva vida professional en una pel·lícula, on s’ha entestat a agafar el paper de protagonista dolent, l’antiheroi del bé. Podria haver tirat per un altre camí, fent lluir més els seus èxits, que no han estat pocs, que el seu polèmic caràcter, centrant així les mirades en la seva capacitat per gestionar plantilles. Però no. The special one, com així li agrada que el reconeguin,  té un ego i un orgull que sobrepassen les fronteres. Mentre tot el món del futbol parla de la brillantesa i excel·lència del futbol practicat pel Barça (i per d’altres equips), Mourinho, que té totes les eines disponibles al seu abast per treure un rendiment altíssim als seus jugadors, jugant a un futbol d’un mínim nivell.  

En la pel·lícula de Mou però, no sembla haver-hi  lloc pel futbol en sí. Per què (“¿Por qué?”, com diu ell) parlar de futbol si el que vull és guanyar al preu que sigui i com sigui? I si no es guanya, què importa, si el culpable és l’àrbitre, la UEFA, la Lliga, Preciado, UNICEF, Qatar Foundation o el mal temps. Fins i tot quan guanya i el seu equip sembla millorar busca excuses. Però de nou, per què? Realment cal tanta polèmica? Cal que aquest impresentable, com s’ha encarregat de demostrar ell mateix, sigui portada cada dia? Què vol? Què persegueix amb tots els seus actes? Acaparar (encara més) protagonisme? Si és per fama o diners no serà, doncs d’això en va sobrat, igual que de mala educació.

El Mourinhisme, com ha passat amb alguns virus, s’estén en els sectors que veuen amb ràbia i enveja el canvi de cicle que han viscut en els últims anys. Presumien de moltes Lligues i Champions, però quan han vist que el Barça els retallava notablement les distàncies en pocs anys, s’han agafat a una de les últimes esperances possibles (des del seu punt de vista), una mena d’antibarça, un individu sense escrúpols que pensa més en ell, en la seva compta corrent i en el seu ego que en la imatge d’una institució que li paga (i molt bé, per cert).  Necessita un portaveu? Necessita que el titella del Karanka surti a les rodes de premsa a fer el panoli? Necessita que uns aficionats i part de la premsa ultra el defensi peti qui peti, faci el que faci, encara que agredeixi, insulti, o defensi actituds impròpies de qualsevol persona? Queda clar que no. Però Mou, t’has topat amb un equip (el Barça) i amb un heroi (Guardiola), que lluny de creure-s’ho, s’alimenten de les teves males maneres i de la teva agressivitat contra el Barça. Tu segueix igual, que estàs donant corda a un equip que està fent història. 

Valencia CF: vendre per sobreviure

An agreement has been reached with Valencia CF for the transfer to Chelsea of midfielder Juan Manuel Mata (S'ha arribat a un acord amb el València pel traspàs al Chelsea del migcampista Juan Manuel Mata). D'aquesta manera es feia oficial a la web del club anglès la venda d'un altre jugador dels valencianistes, ara per 28 milions d'euros. Alguns creuran que és barat, d'altres que és car, i n'hi haurà que no entendran la seva venda, però l'explicació és simple.

Degut a una pèssima gestió econòmica dels anteriors propietaris (Juan Soler i Vicente Soriano), la deuda del club ché va pujar fins als 550 milions d'euros el 2009, la majoria dels quals es devien a diverses entitats bancàries, i una part es devia a l'empresa constructora del nou estadi, la construcció del qual porta mesos i mesos aturada. En aquests dos últims anys, el València ha rebut la pressió de Bancaja per sanejar les seves comptes (al banc li interessava perquè de entrar en un concurs d'acreedors podria perdre bona part dels 250 milions que el València li deu), però per sort pels aficionats valencianistes, es va nomenar a Manuel Llorente com a gestor del club. Aquest va posar en pràctica una política clara: "Primer salvar el València, i després sanejar-lo". La seva feina ha permès reduir el deute dels 550 milions a uns 368.

L'explicació d'aquesta rebaixa de deute passa per la venta dels principals actius futbolístics en aquests dos anys: Villa al Barça per 40M; Silva al M.City per 33M; Zigic al Birmingham per 7M; Marchena al Villarreal per 1M; Joaquín al Màlaga per 4'5M; Isco, també al Màlaga per 6M; Alexis al Sevilla; Vicente amb carta de llibertat; Del Horno al Llevant amb la carta de llibertat; Baraja retirat; i algun altre traspàs de menys valor. A tots els ingressos per traspassos, cal afegir els milions que s'estalvia el club en concepte de fitxa anual, que era força elevada. D'aquesta manera, el club ha aconseguit ingressar uns 150 milions en dos anys que van molt bé per paliar la deuda i donar confiança a les entitats a qui es deuen diners.

Part dels ingressos derivats de les ventes han anat (i aniran) destinats a ser reinvertits en futbolistes com han estat T.Costa, Soldado, Piatti, Canales, Rami, etc.

Però el que més sorprèn de tot és que tot i desprendre's dels jugadors més importants, el club s'ha mantingut fort esportivament (mèrit de Emery i de qui s'hagi encarregat de fitxar jugadors de menys nom però amb més projecció), assolint la 3a plaça l'any passat i aguantant en zona Champions i sense quasi ressentir-se de les baixes.

I val a dir que no és el primer cop que el València ven les seves estrelles i es manté en la elit, ja que anys enrere, amb Pedro Cortés com a president i el mateix Manuel Llorente com a Conseller Delegat com a va vendre jugadors com Mendieta, Farinós, Claudio López, Gerard López, Aimar, i després d'això fins i tot guanyaria alguna lliga. Ara, però, les diferències més que notables de pressupost entre València (i la resta d'equips) amb Madrid i Barça, fa quasi possible preveure que a curt o mig termini es pugui veure un equip que no siguin els dos grans aixecar el títol de lliga. Per tant, han d'estar agraïts tots els valencianistes de la gestió de Manuel Llorente i Unai Emery, que han aconseguit reduir el deute venent jugadors i mantenir l'equip a un alt nivell, respectivament. 

This is football, Mr Mou

Lliçó de civisme i professionalitat del Barça. Primer títol de la temporada, la 10ª Supercopa d’Espanya del club, i la 1ª aconseguida contra el Madrid. Un Madrid que va anar de més a menys, en tots els sentits. Començava amb una pressió amunt que asfixiava als de Guardiola, però poc a poc s’anaven aculant enrere esperant poder robar una pilota com fos (la majoria de cops amb faltes excessivament dures), i montant contraatacs amb Di María, Cristiano i companyia.

El resultat ja se sap, victoria culé per 3-2 amb gols de Cristiano i Benzema pels blancs, i d’niesta (amb un subtil toc per sobre de Casillas després d’un passe a l’espai magnífic de Messi), i Messi, que n’ha fet dos, un després d’una jugada dins l’àrea on rep un passe de tacó de Piqué, i l’altre després de treure la garra per rematar un centre d’Adriano. Però com sol ser habitual als últims clàssics, el partit s’ha anat escalfant, en gran part per l’alt nombre d’entrades fora de lloc  arribant al moment cúspide amb una tangana entre la majoria dels jugadors i de tècnics, on s’han vist imatges lamentables. No només pel fet de les entrades, que n’hi ha hagut i per part dels dos equips, sinó per part de l’actitud. El Madrid va a fer mal, el Barça no.

El Madrid ha demostrat de sobres que sap i pot jugar i bé a futbol, però té un entrenador que ha integrat un missatge al cap als seus futbolistes: queixar-se i ser agressius. Totes les entrades que rebia el Barça, sobretot en la segona part, estaven fora de lloc en quant a la força i agressivitat amb que es cometien. De Pepe i Marcelo poc es pot dir, senzillament que jugant a futbol són jugadors mitjanets (no són prodigis tècnics), però que com a matons o gossos de presa que han de sortir a mossegar i a fer mal al rival, han demostrat de sobra que valen.

També Alonso, Khedira i Ramos surten amb la mateixa actitud. Faltes també en fa el Barça, repeteixo, però no comencen, i a més, els jugadors madridistes van a fer mal. A parar el rival i a deixar una marca a la cama o a la cara (i és que a part de patades, també saben fer servir els braços per agredir). El pitjor de tots, com crec que ha quedat clar, és l’instigador. Deien des de Telemadrid l’any passat que Guardiola va incitar a la violencia… queda clar que allò no era ni periodisme ni realisme, però el que passa amb Mourinho és cada cop pitjor. El seu odi cap al Barça (en part degut per a la seva frustració per no haver pogut triomfar aquí), el fa voler fer mal.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I avui ha quedat, un cop més, més que retractat. La càmera va captar amb total precisió com l’entrenador portugués es dirigia a Tito VIlanova, el segon de Guardiola, per buscar-li la cara i posar-li el dit a l’ull. Una imatge totalment vergonyosa i de personatge neci, sense escrúpols, irrespectuós i poc més que desgraciat. És un personatge patètic, que ha embogit i al que haurien de tancar. Junt amb Pepe i Marcelo, que també s’ho haurien de fer mirar.  I a sobre, es permetia fer veure que no coneixia a Tito. “No sé quien es Pito Vilanova” deia mig enrient-se’n. “Les imatges parlen per si soles” deia Guardiola.

Per sort el futbol ha guanyat a la violència, i el millor de tot és que aquesta victoria i tot el que ha succeït en el partit haurà estat vista per milions de persones de tot el món (concretament, de 147 països). Tant Mourinho, els futbolistes i el Madrid, han quedat totalment retractats. Si fos del Madrid, sentiria força vergonya, sentiria que això no és el que vull, que així no s’han de fer les coses. Un missatge a Florentino: no saps on t’has ficat donant-li les claus i tot el poder del club a Mourinho, no ho saps i te’n penediràs. I un altre al Barça. Gràcies pel coratge i l’esforç que demostreu, i mil gràcies per guanyar a aquest Madrid. I a tot això, ha debutat Cesc Fàbregas, un més de la familia.

Amb Cesc, ja hi som tots

Després de la incorporació de Cesc Fàbregas, el Barça 2011-12 tanca una plantilla amb les peces justes i desitjades pel tècnic Pep Guardiola.  Un total de 21 futbolistes, pel que quasi totes les posicions estan doblades. És un ‘quasi’ en la teoria, però és un ‘sobradament’ en la pràctica. I és que si alguna cosa caracteritza a Guardiola és la seva capacitat per adaptar els jugadors de les plantilles curtes en diferents posicions a sobre el camp, de manera que no són dos futbolistes per posició, sinó que sempre hi ha altres opcions.

Si bé la posició de porter seria l’única inamovible (Valdés i Pinto, més les esporàdiques aparicions de Miño), la resta de posicions poden comptar amb diferents jugadors i, en cas que fos necessari, sense problema es podria apostar per jugadors del filial. En els laterals veiem com Abidal, Adriano i Maxwell lluitaran per un lloc per l’esquerra, i Alves, el mateix Adriano i Montoya (que seguirà al ‘B’ però podrà pujar quan calgui), ho faran per la dreta. En el lloc dels centrals, als Puyol i Piqué, se’ls va sumar Abidal els últims anys i Mascherano i Busquets (encara que Pep el prefereix al mig del camp) l’any passat. Aquest any, amb la baixa de Milito hi serà Fontàs, ja amb plaça fixa al primer equip.  Fins i tot Bartra, podria tenir minuts en partits de Copa o menys trascendents.

En el mig del camp és on la competència serà més alta, i on segurament abundaran els canvis. Als teòricament titulars Busquets, Xavi i Iniesta, més els ja coneguts Mascherano i Keita, se’ls uneixen dos ‘peloteros’ com són Thiago i Cesc, completant un mig del camp d’estelar.  Moltes opcions per una posició on aquest equip no va faltat d’efectius de nivell. Això permetrà que tant Xavi com Iniesta puguin descansar alguns partits i no ho hagin de jugar tot. A més, també es podria comptar amb la presència d’Afellay o del jove Sergi Roberto.

Finalment, en la línia d’atac, després de les sortides de Bojan i Jeffren,  el Barça podrà comptar amb 5 efectius ‘naturals’  més les reconversions de torn que pugui fer Guardiola. Als Messi, Villa i Pedro, se’ls suma Alexis Sánchez. Afellay i Iniesta (deixant un lloc al mig del camp a altres jugadors) també tindran molts minuts en aquesta posició. I fins i tot Soriano, del filial, o Deulofeu, podrien tenir alguna oportunitat. Plantilla curta? Potser, però aquí compta tothom, i tothom tindrà minuts.