Canvi de cicle Gunner

Arsène Wenger afrontarà una de les temporades més difícils des que és al club londinenc: sense Cesc ni Nasri, haurà de buscar solucions als molts problemes que tenen


Amb la pallisa a Old Trafford (8-2) i un punt en tres partits, l'Arsenal es troba en una situació clara de canvi de cicle. Si bé fa uns 7 anys (temporada 2003-04) el mateix conjunt, també entrenat per Arsène Wenger va guanyar la Premier League amb 90 punts imbatut (26 victòries, 12 empats), ara es troben en un moment convuls, amb la contínua marxa de les seves principals estrelles a d'altres equips en el millor moment de les seves carreres, fent que el club gunner mai assoleixi el punt àlgid que varen assolir en aquella campanya.

Des de llavors, l'Arsenal només ha pogut guanyar una Copa d'Anglaterra i una Community Shield (la supercopa). La marxa de jugadors com Bergkamp, Vieira, Pirés, Ljunberg, A. Cole, T.Henry, Reyes, Adebayor, Touré, Clichy, Cesc o Nasri segurament sigui la principal causa que l'equip de Londres no estigui a un nivell prou competitiu tot i seguir comptant amb grans -joves- talents amb present però sobretot amb molt futur.

Gran part de la culpa, per bé i malament, de la gestió de l'Arsenal és el seu mànager general, Arsène Wenger. Ell ha encertat en portar a molts jugadors joves a baix preu al seu equip, fent-los créixer ràpidament, i donant-los oportunitats en el primer equip en pocs anys. L'Arsenal és un referent pel seu joc, força diferent al tradicional anglès. Li agrada més la conservació de la pilota i l'estil ofensiu que marca el tècnic francès, que ho ha convertit en una senya d'identitat del club.

I no es pot dir que Wenger hagi gestionat malament el club, ja que ha tret un rendiment econòmic increïble a través d'anar venent els seus principals actius per preus alts. La seva fórmula és: compro joves talentosos barats -> els faig créixer -> els venc per alts preus -> torno a comprar joves. Així s'entén que per Overmars (40M); Petit (15M); Vieira (20M); Henry (24M); Hleb (15M); Adebayor (29M), Touré (18'7M); Cesc (39M) o Nasri (27M), n'hagin tret veritables fortunes.

Però tot i que els diners rebuts hagin estat reinvertits en gran part en fitxar nous talents (i en pagar el nou estadi), el nivell competitiu de l'equip se'n ressenteix, de manera que si Wenger vol vendre les seves estrelles en el seu millor moment mai tornarà a guanyar títols, doncs no podrà competir amb els dos Manchesters, Chelsea, Liverpool o fins i tot el Tottenham. Potser sempre tindrà un equip molt bo, talentós i admirable, però massa jove i inexpert per competir amb els grans. El canvi de cicle és clar, i nous grans com el City li estan traient ja el seu lloc. 

Pay Per Hear

Molts s'hauran sorprès en els darrers dies quan va sortir als mitjans una notícia: la LFP vol cobrar a les ràdios un cànon (una taxa, uns diners) per assistir als terrenys de joc i poder narrar des d'allà als partits. La quantitat de diners aniria en funció de les audiències de cada ràdio (esperen obtenir-ne uns 15 milions). La versió de la Lliga és que les teles ja paguen molts diners, i que les ràdios no tenen per què no fer-ho. A més diuen que les ràdios es beneficien del futbol, fet que no nega ningú. Així de pas, guanyen uns calerons de més.

Però realment és lícit que es cobri a les ràdios per narrar una cosa que no veu l'espectador? Llavors, perquè no cobren diners als mitjans digitals per narrar els partits via web o xarxes socials (Twitter, Facebook...)? Es podria dir que les ràdios treuen força profit dels partits, però de mateixa manera, ajuden a aportar un plus de passió al futbol cap a molts aficionats que sovint no poden veure els partits, i que d'aquesta manera, poden seguir en quasi qualsevol part al seu equip.

Penso, igual que ha dit Mourinho (sense que serveixi de precedent) , que el futbol sense les ràdios no serà el mateix, que serà molt diferent, ja que aquestes són una part important d'aquest esport. Cal tenir en compte que no és poca la gent que segueix ?Carrusel Deportivo' (SER); Marcador (R.Marca); Tiempo de Juego (COPE) o ?el Barça juga a RAC1' (RAC1) i la transmissió del Barça del Puyal. Fer pagar a les ràdios, per molta necessitat de diners que hi hagi, és una decisió tan injusta com impopular, i que portarà més d'un problema en les següents setmanes.

De fet, en aquesta primera jornada, les emissores que emeten a nivell nacional han decidit assistir als camps per retransmetre els partits acompanyats per un notari que aixequi acta en cas que se'ls denegués l'entrada als periodistes esportius dels mitjans radiofònics. Totes aquestes actes serviran per preparar una denúncia conjunta contra la LFP donat que diuen, vulnera el dret a la informació establert en la Constitució Espanyola. D'altra banda, la Lliga ja ha advertit que denunciarà a aquelles emissores que narrin el partit per la televisió perquè diuen que els està prohibida la transmissió en directe des de qualsevol lloc. 

Madridistes i culés es posen d'acord

Sense que serveixi de precedents, els aficionats i futbolistes dels dos grans clubs espanyols comparteixen una mateixa opinió respecte un tema: la continuïtat de Mourinho. I és que tant els de la capital espanyola com els culés volen que segueixi el portuguès com a entrenador blanc. Per què? Per una senzilla explicació.

Els madridistes volen que segueixi perquè veuen en ell el màxim exponent de l'antibarcelonisme, un home que saben que segur ho donarà tot i més per fer el possible per guanyar al Barça, fent el que calgui. No importa què ni com. Importen els resultats, importa guanyar. El fi justifica els mitjans. Tant se val si la imatge del propi club queda en discussió per tot el món, tant se val si el teu entrenador plora a totes les rodes de premsa, es queixa d'àrbitres, estaments futbolístics o institucions solidàries. Tant se val si agredeix a companys de professió. Tot si val si es tracta d'intentar perjudicar al Barça.

D'altra banda, als culés tampoc els sembla malament que segueixi Mou al Madrid. Sabent que el més normal que li pot passar a un equip que ho ha guanyat quasi tot en 3 anys és que baixi el rendiment (sobretot la motivació), Mourinho s'està encarregant de carregar les piles d'energia i de no permetre que es perdi l'atenció a Can Barça. Així, els jugadors blaugranes, picats per tot el que fa i diu el portuguès, surten amb un extra de ganes a afrontar tots els partits -especialment els que juguen contra els blancs- de manera que és difícil pensar que el Barça pugui regalar dues lligues com ho va fer pocs anys enrere per falta d'atenció. És a dir, que mentre segueixi Mou, no és d'estranyar que segueixin caient els títols... pel costat blaugrana.

Mourinho, el dolent de la pel·lícula

Quan un entrenador obté èxits esportius en forma de títols i de reconeixement per la capacitat com a tècnic, el més normal és que s’intenti transmetre una imatge digna i exemplar que permetin que tal professional sigui reconegut per tothom amb els honors que es mereix. Però ara ens trobem amb un cas poc més que singular. Un tècnic de prestigi mundial, tot i veure com el seu equip millorava ostensible i notablement  respecte l’any anterior, no li dóna els  mèrits que es mereix al seu equip, sinó que en lloc d’això prefereix centrar-se en d’altres aspectes fora del futbol pur, i que surten d’una profunda ràbia contra un club i uns professionals en concret.

Mourinho ha convertit la seva vida professional en una pel·lícula, on s’ha entestat a agafar el paper de protagonista dolent, l’antiheroi del bé. Podria haver tirat per un altre camí, fent lluir més els seus èxits, que no han estat pocs, que el seu polèmic caràcter, centrant així les mirades en la seva capacitat per gestionar plantilles. Però no. The special one, com així li agrada que el reconeguin,  té un ego i un orgull que sobrepassen les fronteres. Mentre tot el món del futbol parla de la brillantesa i excel·lència del futbol practicat pel Barça (i per d’altres equips), Mourinho, que té totes les eines disponibles al seu abast per treure un rendiment altíssim als seus jugadors, jugant a un futbol d’un mínim nivell.  

En la pel·lícula de Mou però, no sembla haver-hi  lloc pel futbol en sí. Per què (“¿Por qué?”, com diu ell) parlar de futbol si el que vull és guanyar al preu que sigui i com sigui? I si no es guanya, què importa, si el culpable és l’àrbitre, la UEFA, la Lliga, Preciado, UNICEF, Qatar Foundation o el mal temps. Fins i tot quan guanya i el seu equip sembla millorar busca excuses. Però de nou, per què? Realment cal tanta polèmica? Cal que aquest impresentable, com s’ha encarregat de demostrar ell mateix, sigui portada cada dia? Què vol? Què persegueix amb tots els seus actes? Acaparar (encara més) protagonisme? Si és per fama o diners no serà, doncs d’això en va sobrat, igual que de mala educació.

El Mourinhisme, com ha passat amb alguns virus, s’estén en els sectors que veuen amb ràbia i enveja el canvi de cicle que han viscut en els últims anys. Presumien de moltes Lligues i Champions, però quan han vist que el Barça els retallava notablement les distàncies en pocs anys, s’han agafat a una de les últimes esperances possibles (des del seu punt de vista), una mena d’antibarça, un individu sense escrúpols que pensa més en ell, en la seva compta corrent i en el seu ego que en la imatge d’una institució que li paga (i molt bé, per cert).  Necessita un portaveu? Necessita que el titella del Karanka surti a les rodes de premsa a fer el panoli? Necessita que uns aficionats i part de la premsa ultra el defensi peti qui peti, faci el que faci, encara que agredeixi, insulti, o defensi actituds impròpies de qualsevol persona? Queda clar que no. Però Mou, t’has topat amb un equip (el Barça) i amb un heroi (Guardiola), que lluny de creure-s’ho, s’alimenten de les teves males maneres i de la teva agressivitat contra el Barça. Tu segueix igual, que estàs donant corda a un equip que està fent història. 

Valencia CF: vendre per sobreviure

An agreement has been reached with Valencia CF for the transfer to Chelsea of midfielder Juan Manuel Mata (S'ha arribat a un acord amb el València pel traspàs al Chelsea del migcampista Juan Manuel Mata). D'aquesta manera es feia oficial a la web del club anglès la venda d'un altre jugador dels valencianistes, ara per 28 milions d'euros. Alguns creuran que és barat, d'altres que és car, i n'hi haurà que no entendran la seva venda, però l'explicació és simple.

Degut a una pèssima gestió econòmica dels anteriors propietaris (Juan Soler i Vicente Soriano), la deuda del club ché va pujar fins als 550 milions d'euros el 2009, la majoria dels quals es devien a diverses entitats bancàries, i una part es devia a l'empresa constructora del nou estadi, la construcció del qual porta mesos i mesos aturada. En aquests dos últims anys, el València ha rebut la pressió de Bancaja per sanejar les seves comptes (al banc li interessava perquè de entrar en un concurs d'acreedors podria perdre bona part dels 250 milions que el València li deu), però per sort pels aficionats valencianistes, es va nomenar a Manuel Llorente com a gestor del club. Aquest va posar en pràctica una política clara: "Primer salvar el València, i després sanejar-lo". La seva feina ha permès reduir el deute dels 550 milions a uns 368.

L'explicació d'aquesta rebaixa de deute passa per la venta dels principals actius futbolístics en aquests dos anys: Villa al Barça per 40M; Silva al M.City per 33M; Zigic al Birmingham per 7M; Marchena al Villarreal per 1M; Joaquín al Màlaga per 4'5M; Isco, també al Màlaga per 6M; Alexis al Sevilla; Vicente amb carta de llibertat; Del Horno al Llevant amb la carta de llibertat; Baraja retirat; i algun altre traspàs de menys valor. A tots els ingressos per traspassos, cal afegir els milions que s'estalvia el club en concepte de fitxa anual, que era força elevada. D'aquesta manera, el club ha aconseguit ingressar uns 150 milions en dos anys que van molt bé per paliar la deuda i donar confiança a les entitats a qui es deuen diners.

Part dels ingressos derivats de les ventes han anat (i aniran) destinats a ser reinvertits en futbolistes com han estat T.Costa, Soldado, Piatti, Canales, Rami, etc.

Però el que més sorprèn de tot és que tot i desprendre's dels jugadors més importants, el club s'ha mantingut fort esportivament (mèrit de Emery i de qui s'hagi encarregat de fitxar jugadors de menys nom però amb més projecció), assolint la 3a plaça l'any passat i aguantant en zona Champions i sense quasi ressentir-se de les baixes.

I val a dir que no és el primer cop que el València ven les seves estrelles i es manté en la elit, ja que anys enrere, amb Pedro Cortés com a president i el mateix Manuel Llorente com a Conseller Delegat com a va vendre jugadors com Mendieta, Farinós, Claudio López, Gerard López, Aimar, i després d'això fins i tot guanyaria alguna lliga. Ara, però, les diferències més que notables de pressupost entre València (i la resta d'equips) amb Madrid i Barça, fa quasi possible preveure que a curt o mig termini es pugui veure un equip que no siguin els dos grans aixecar el títol de lliga. Per tant, han d'estar agraïts tots els valencianistes de la gestió de Manuel Llorente i Unai Emery, que han aconseguit reduir el deute venent jugadors i mantenir l'equip a un alt nivell, respectivament. 

This is football, Mr Mou

Lliçó de civisme i professionalitat del Barça. Primer títol de la temporada, la 10ª Supercopa d’Espanya del club, i la 1ª aconseguida contra el Madrid. Un Madrid que va anar de més a menys, en tots els sentits. Començava amb una pressió amunt que asfixiava als de Guardiola, però poc a poc s’anaven aculant enrere esperant poder robar una pilota com fos (la majoria de cops amb faltes excessivament dures), i montant contraatacs amb Di María, Cristiano i companyia.

El resultat ja se sap, victoria culé per 3-2 amb gols de Cristiano i Benzema pels blancs, i d’niesta (amb un subtil toc per sobre de Casillas després d’un passe a l’espai magnífic de Messi), i Messi, que n’ha fet dos, un després d’una jugada dins l’àrea on rep un passe de tacó de Piqué, i l’altre després de treure la garra per rematar un centre d’Adriano. Però com sol ser habitual als últims clàssics, el partit s’ha anat escalfant, en gran part per l’alt nombre d’entrades fora de lloc  arribant al moment cúspide amb una tangana entre la majoria dels jugadors i de tècnics, on s’han vist imatges lamentables. No només pel fet de les entrades, que n’hi ha hagut i per part dels dos equips, sinó per part de l’actitud. El Madrid va a fer mal, el Barça no.

El Madrid ha demostrat de sobres que sap i pot jugar i bé a futbol, però té un entrenador que ha integrat un missatge al cap als seus futbolistes: queixar-se i ser agressius. Totes les entrades que rebia el Barça, sobretot en la segona part, estaven fora de lloc en quant a la força i agressivitat amb que es cometien. De Pepe i Marcelo poc es pot dir, senzillament que jugant a futbol són jugadors mitjanets (no són prodigis tècnics), però que com a matons o gossos de presa que han de sortir a mossegar i a fer mal al rival, han demostrat de sobra que valen.

També Alonso, Khedira i Ramos surten amb la mateixa actitud. Faltes també en fa el Barça, repeteixo, però no comencen, i a més, els jugadors madridistes van a fer mal. A parar el rival i a deixar una marca a la cama o a la cara (i és que a part de patades, també saben fer servir els braços per agredir). El pitjor de tots, com crec que ha quedat clar, és l’instigador. Deien des de Telemadrid l’any passat que Guardiola va incitar a la violencia… queda clar que allò no era ni periodisme ni realisme, però el que passa amb Mourinho és cada cop pitjor. El seu odi cap al Barça (en part degut per a la seva frustració per no haver pogut triomfar aquí), el fa voler fer mal.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I avui ha quedat, un cop més, més que retractat. La càmera va captar amb total precisió com l’entrenador portugués es dirigia a Tito VIlanova, el segon de Guardiola, per buscar-li la cara i posar-li el dit a l’ull. Una imatge totalment vergonyosa i de personatge neci, sense escrúpols, irrespectuós i poc més que desgraciat. És un personatge patètic, que ha embogit i al que haurien de tancar. Junt amb Pepe i Marcelo, que també s’ho haurien de fer mirar.  I a sobre, es permetia fer veure que no coneixia a Tito. “No sé quien es Pito Vilanova” deia mig enrient-se’n. “Les imatges parlen per si soles” deia Guardiola.

Per sort el futbol ha guanyat a la violència, i el millor de tot és que aquesta victoria i tot el que ha succeït en el partit haurà estat vista per milions de persones de tot el món (concretament, de 147 països). Tant Mourinho, els futbolistes i el Madrid, han quedat totalment retractats. Si fos del Madrid, sentiria força vergonya, sentiria que això no és el que vull, que així no s’han de fer les coses. Un missatge a Florentino: no saps on t’has ficat donant-li les claus i tot el poder del club a Mourinho, no ho saps i te’n penediràs. I un altre al Barça. Gràcies pel coratge i l’esforç que demostreu, i mil gràcies per guanyar a aquest Madrid. I a tot això, ha debutat Cesc Fàbregas, un més de la familia.

Amb Cesc, ja hi som tots

Després de la incorporació de Cesc Fàbregas, el Barça 2011-12 tanca una plantilla amb les peces justes i desitjades pel tècnic Pep Guardiola.  Un total de 21 futbolistes, pel que quasi totes les posicions estan doblades. És un ‘quasi’ en la teoria, però és un ‘sobradament’ en la pràctica. I és que si alguna cosa caracteritza a Guardiola és la seva capacitat per adaptar els jugadors de les plantilles curtes en diferents posicions a sobre el camp, de manera que no són dos futbolistes per posició, sinó que sempre hi ha altres opcions.

Si bé la posició de porter seria l’única inamovible (Valdés i Pinto, més les esporàdiques aparicions de Miño), la resta de posicions poden comptar amb diferents jugadors i, en cas que fos necessari, sense problema es podria apostar per jugadors del filial. En els laterals veiem com Abidal, Adriano i Maxwell lluitaran per un lloc per l’esquerra, i Alves, el mateix Adriano i Montoya (que seguirà al ‘B’ però podrà pujar quan calgui), ho faran per la dreta. En el lloc dels centrals, als Puyol i Piqué, se’ls va sumar Abidal els últims anys i Mascherano i Busquets (encara que Pep el prefereix al mig del camp) l’any passat. Aquest any, amb la baixa de Milito hi serà Fontàs, ja amb plaça fixa al primer equip.  Fins i tot Bartra, podria tenir minuts en partits de Copa o menys trascendents.

En el mig del camp és on la competència serà més alta, i on segurament abundaran els canvis. Als teòricament titulars Busquets, Xavi i Iniesta, més els ja coneguts Mascherano i Keita, se’ls uneixen dos ‘peloteros’ com són Thiago i Cesc, completant un mig del camp d’estelar.  Moltes opcions per una posició on aquest equip no va faltat d’efectius de nivell. Això permetrà que tant Xavi com Iniesta puguin descansar alguns partits i no ho hagin de jugar tot. A més, també es podria comptar amb la presència d’Afellay o del jove Sergi Roberto.

Finalment, en la línia d’atac, després de les sortides de Bojan i Jeffren,  el Barça podrà comptar amb 5 efectius ‘naturals’  més les reconversions de torn que pugui fer Guardiola. Als Messi, Villa i Pedro, se’ls suma Alexis Sánchez. Afellay i Iniesta (deixant un lloc al mig del camp a altres jugadors) també tindran molts minuts en aquesta posició. I fins i tot Soriano, del filial, o Deulofeu, podrien tenir alguna oportunitat. Plantilla curta? Potser, però aquí compta tothom, i tothom tindrà minuts.   

El preu de jugar amistosos

Espanya ha passat a ser una gran potència futbolística a nivell mundial. Ara, no només aconsegueix títols europeus de clubs (Champions i Europa Leagues), sinó que s'ha consolidat com a equip gràcies a una generació de futbolistes que, amb la precisió i bona mà de dos entrenadors, han pogut assolir un futbol al nivell de pocs. Eurocopa i Mundial és el seu palmarès en dos anys, creant un prestigi mai vist en els molts anys d'història de la selecció.

Per això, deu pensar la Real Federació Espanyola de Futbol, ara és el moment per portar el producte pel món, vendre'l a 'bolos' (partits amistosos) per treure-li el màxim rendiment econòmic en les dates que sigui, en el lloc que convingui, i contra qui pagui més. No li importa massa a la RFEF si els jugadors arriben bé a la cita o no. Només importa la pela. El més curiós és que aquests ingressos extraordinaris no es mouen d'allà, quan s'haurien de repartir per un futbol espanyol prou tocat econòmicament.

Però bé, el cas és que s'ha decidit portar el producte, 'La Roja', a jugar amistosos contra seleccions com Mèxic, Argentina, Portugal, EUA o més recentment, Itàlia. Seleccions de més o menys prestigi, que solen estar millor físicament que els espanyols (el físic imponent no és una de les millors virtuts dels futbolistes espanyols), pel que sense una bona preparació adequada (estem parlant que aquests amistosos els fan a principi de temporada, sense rodatge), la patacada és contundent, i els resultats també evidents (1-1 amb Mèxic, 4-1 amb Argentina, 4-0 amb Portugal, 0-4 en l'única victòria, contra EUA, i 2-1 davant Itàlia). Quatre dures derrotes que fan treure els colors a una selecció que ha demostrat ser la millor del món per mèrits futbolístics propis.

Però el que està clar és que a la RFEF no li importa si el seu producte queda humiliat o perd part del prestigi que podria mantenir de controlar quan fer partits. Però bé, on hi hagi un bon grapat d'euros que arreplegar, què es pot esperar de Villar i companyia?  Per cert, que ja s'està parlant que la Federació podria portar 'La Roja' a disputar de nou un amistós, ara a l'Orient Mitjà, si Kuwait accepta a pagar 3 milions d'euros. Ben bé que no aprenen. Cada cop tinc més clar que la selecció espanyola té el seu pitjor enemic a casa seva.

Una supercopa, diferents sensacions

Barça i Madrid són a pocs dies d'enfrontar-se en el que serà la primera competició oficial d'una temporada que s'entreveu, com a mínim, igual de dura que l'anterior. Tot i no ser un dels títols més importants, la Supercopa d'Espanya serà el primer doble duel Barça-Madrid, pel que fa posar les piles a tots dos equips des del primer moment per evitar patir el que pot ser la primera batacada contra l'etern rival, que encara que no sigui decisiva pel que perdi, pot tenir un efecte balsàmic i doblement motivador pel guanyador.

Però com arriben a la cita tots dos equips?
Les dades diuen que el Madrid de Mourinho (el qual obté el major rendiment dels seus equips en les segones temporades), ha tingut una setmana més de preparació i ho ha fet amb la majoria dels seus efectius, pel que ha pogut preparar millor la seva plantilla. Els blancs compten els partits de pretemporada per victòries (7 de 7). A més, des de Madrid s'ha recalcat força el bon moment pel que passen jugadors com Benzema, Cristiano Ronaldo, Callejón, Ozil o Coentrao.

El Barça, per la seva part, ha començat el treball 7 dies més tard que els blancs i ho ha fet sense més de mitja plantilla del primer equip. Pep Guardiola no va poder començar amb els internacionals sudamericans (s'incorporen a l'agost); ni amb Xavi, Puyol ni Piqué, recuperant-se de les seves respectives lesions o molèsties, ni amb força jugadors titulars del Barça B, internacionals en categories inferiors. Per tot això, es va haver de recórrer a jugadors del filial, que han completat les convocatòries i alineacions, sense destacar negativament, per cert. Els resultats dels culés, que hauran fet 21.852 km en avió, són tres victòries (una per penals); un empat i dues derrotes. Uns números més discrets que els del Madrid. A més, caldrà veure com afecta el virus FIFA, que sol 'tocar' més jugadors culés.

Tanta diferència hi ha entre tots dos?
Les dades però, no s'han de valorar per sobre. El Madrid ha treballat més dies sí, però ha viatjat 51.112 km (més del doble que el Barça), pel que portarà una desgast major. A més, els rivals dels blancs han estat equips molt més dèbils i modestos (LA Galaxy, Chivas, Philadelphia U., Hertha de Berlin, Leicester i dos equips xinesos) que els del Barça (Hadjuk, Inter de Porto Alegre, Bayern M., Man.Utd, Chivas, América), pel que el nivell competitiu és molt més elevat en els culés. A més, cal valorar que el Barça encara no ha pogut disposar de tots els seus efectius, i que tot i així, els canterans ha deixat un bon nivell. Els Cuenca, Carmona, Dos Santos i companyia, han demostrat que volen un lloc al primer equip.

A tot això li hem de sumar un altre factor. El Madrid ha fitxat a 6 jugadors (dos d'ells lesionats), i dels quals cap sembla a hores d'ara que vagi a ser titular (ho podrien ser Coentrao o Callejón, però tampoc aportarien un plus o millora evident respecte a l'equip de l'any passat). Per la seva banda, el Barça manté la base d'antany, ha pujat a Thiago i Fontàs i ha incorporat a Alexis Sánchez, extrem veloç i amb desbord, a l'espera de la possible arribada de Cesc. La presència dels dos últims en la Supercopa però, és força complicada. Si més no, en el primer partit. Per tot, no veig tant clara la diferència entre tots dos equips. Diferència física potser, però en el futbol actual un bon físic no sempre és suficient per guanyar el campió d'Europa. A més, veure l'excés de confiança que mostren els blancs pot fer que la batacada sigui major. I Mourinho encara no ha dit res del partit, el que podria augmentar la motivació dels blaugranes.

Les competicions d’equips a doble partit

El calendari futbolístic està cada any més ple de partits, de competicions que sembla que vagin sorgint de nou. Per la gran majoria dels equips, els clubs més modestos o que no disputin competicions europees, la temporada oficial es limitarà als 38 partits de lliga fixes més uns pocs en la Copa de cada campionat (el nombre de partits dependrà de l’èxit i continuïtat en la mateixa competició). Trobem però que per els equips grans que disputen competicions europees, i pels seus jugadors, que a les seves temporades se’ls va ampliant el nombre de partits.

Per això veiem, per exemple, que el Barça va disputar la temporada 2010-11 un total de 62 partits oficials: 2 de Supercopa d’Espanya; 38 de lliga; 13 de Lliga de Campions i 9 de Copa del Rei. És a dir, que va disputar tots els partits possibles que pot jugar un equip a Espanya. Un desgast molt gran per un equip que manté un nivell altíssim al llarg de l’any i que està ‘obligat’ a guanyar jugant bé tots els partits. Potser caldria valorar més l’esforç que fan els jugadors d’una plantilla que fa anys que s’insisteix en anomenar curta. Penso jo que no ho serà tant de curta si és capaç d’aguantar tots els partits mantenint tal nivell i assolint la majoria dels objectius (3 títols i una final, temporada gens dolenta).

En els últims anys però, ens hem trobat sovint que per enquadrar algunes dates i jornades a tant apretat calendari, s’ha de fer masses filigranes. I és curiós perquè a altres països com Anglaterra, França o Alemanya, el calendari està molt millor muntat, i els equips, a part de saber mesos enrere quan i on jugaran cada un dels partits de lliga, acaben disputant menys partits, pel que tenen més temps de recuperació i, a priori doncs, una relativa avantatge respecte d’altres equips que tenen un calendari més apretat. De la mateixa manera, el Manchester United, campió de la Premier League i finalista de la Lliga de Campions, en va disputar 60: 1 Community Shield (la seva Supercopa); 38 de Premier League; 13 de Champions League; 3 de Carling Cup i 5 de FA Cup. És a dir, dos partits menys que el Barça, disputant una competició més. Si hagués assolit les dos finals en els copes, hagués superat al conjunt català.

La diferència doncs, la trobem en les copes i supercopes, i en el seu format. Mentre que a Anglaterra, Itàlia, França o Alemanya es fa a partit únic, a Espanya se segueix fent a doble partit, el que li resta emoció (no és una final i per tant, no és un cara o creu a 90 minuts). La RFEF ho fa així perquè creuen que en treuran millor profit econòmic (són dos partits, i per tant, més taquillatge i més audiències i beneficis televisius). Però no és així. A Anglaterra, el partit únic es fa a sempre a Wembley, temple del futbol anglès, i la millor organització fa treure més rendiment econòmic a la cita.

A Itàlia, d’altra banda, s’obta per un altre model. En les darreres temporades s’ha optat per vendre el partit de Supercopa a l’estranger, i després de passar per EUA o Líbia, és Xina (que ja va albergar fa dos anys la Supercoppa Inter-Lazio), la que ha comprat els drets per organitzar la final pels tres propers anys (es disputarà a l’estadi del Niu d’ocell). Amb això es busca trobar nous ingressos econòmics a una lliga que no es vol estancar i que veu en el mercat asiàtic un filó per on tirar. Una mesura però, que no agrada gens als tifosi italians i que ja ha vist com en la pròxima edició cap seguidor de Milan ni Inter acompanyaran els seus equips a la Xina com a mostra de descontent.

El format de les copes dels grans països europeus també és a partit únic, el que fa augmentar la competitivitat i les possibilitats que un equip modest pugui arribar a una final. Sense anar més lluny, veiem com l’any passat l’Stoke City va disputar la FA Cup contra el multimilionari City, el Duisburg va jugar la DFB Pokal contra el Schalke, i el Palerm va jugar la final de la Coppa contra l’Inter. I a Espanya ja ho sabem tots. Barça-Madrid, una final que amb el model actual està condenada a repetir-se en més d’una ocasió. I més si els dos equips se la prenen seriosament, i el repartiment dels drets televisius segueix igual (tot i que aquest últim, és un tema apart).

I a tot això cal afegir-li el desgast dels partits internacionals. No només els oficials (les classificacions per Eurocopa o Mundial i les fases finals de les mateixes durant estiu), sinó també cal tenir en compte tots aquells amistosos (‘bolos’) que es fan per tot el món i que només serveixen per omplir encara més les arques de la federació de torn, que utilitza els futbolistes per negoci propi.

Per tot això, poder mantenir un model sostenible de futbol i equiparar-nos a la resta d’Europa, la Federació Espanyola hauria de sacrificar els ‘beneficis’ que li proporciona el model de doble partit de la Copa del Rei i de la Supercopa, perquè sinó, els equips grans seran els dominadors de la competició la gran majoria de temporades, evitant qualsevol possible sorpresa. Un sistema, que estalviaria molts minuts de les cames d’alguns dels millors jugadors del món, que segur que ho agrairan. 

Ginés Meléndez, la Federació i les banderes

Nascut a Los Chospes, Albacete, Ginés Meléndez Sotos és un dels millors entrenadors de les seleccions inferiors, tenint un palmarès més que envejable. A nivell col·lectiu ha entrenat les categories inferiors de l’Albacete, així com les seleccions nacionals espanyoles Sub-16, Sub-17, Sub-19 i Sub-20, aconseguint entre d’altres títols, dos campionats d’Europa Sub-19, tres subcampionats d’Europa Sub-17 i dos subcampionats del món, un amb la Sub-17 i un altre amb la Sub-20.

La seva experiència el confirmen com un dels entrenadors millor preparats i formats que treballen amb el futbol base de qualsevol país. Però els títols i mèrits esportius no sempre corresponen a una bona conducta extraesportiva. I és que en el darrer Europeu Sub-19 que va guanyar (3-2 a la pròrroga) en la final a Romania davant la República Txeca, amb diverses remuntades, va tenir un gest polèmic a la vegada que desafortunat. Meléndez, seguint indicacions de la Federació Espanyola de Futbol, enmig de la celebració dels seus nois, va apresar-se a retirar una bandera asturiana al jugador sportinguista Juan Muñiz Gallego, bandera que havia rebut de la seva mare. L’acció va deixar perplex al jugador i a la resta de l’equip. Normes a part, trobo una falta de respecte cap a un dels teus el fet de retirar una bandera d’una comunitat com és Asturies, i més de la manera que ho va fer, sense massa miraments ni donar explicacions.

http://www.youtube.com/watch?v=96wUv7A29Uw

Si em diguessin que fos una bandera anticonstitucional o ofensiva cap algú, ho entendria, però una bandera d’una comunitat autònoma o ciutat, no ho trobo ni lògic ni just. En el passat Mundial de Sudáfrica, per exemple, es van poder veure bufandes i banderes de llocs com Badia, Tuilla, Andalusia, Catalunya o Espanya entre d’altres, sense haver-hi cap problema ni per part del seleccionador ni per part de la Federació. I no és que estiguessin prohibides les banderes, ja que bé es van poder veure a dos jugadors madridistes, Álvaro Morata i Álex Fernández, amb dues banderes d’Espanya, una d’elles amb el toro negre. Per cert, que en els Jocs del Mediterrani 2005, el fins fa poc jugador del Getafe, Javier Arizmendi, va celebrar el títol amb una bandera franquista, sense cap tipus de problema ni retret per part de ningú. 


Si constitucionalment doncs, es reconeixen les Comunitats Autònomiques com a parts d'Espanya, quin mal hi ha de treure una bandera o bufanda de la teva terra? Ja no és una qüestió d’ideologies, sinó de respecte a les persones.