Katalunya

Camp de futbol del FC Prishtina, equip que juga en la Superlliga de Kosovo

El febrer  de 2008 Kosovo s’independitzava de Serbia amb el suport dels EUA i altres 27 estats de la UE. Països com Romania, Eslovàquia o Espanya van mirar al costat, i encara no el reconeixen com a estat propi, però perquè tenen problemes interns propis. A partir d’aquí, aquest petit país de gairebé dos milions d’habitants, va anar exercint com a estat independent, tenint les seves fronteres, ambaixades, monedes i lliga de futbol.

Algunes portes però, encara les tenen tancades, com les de la ONU o les de la FIFA, encara que estan ja fent gestions per desbloquejar-les. Pel que fa a la ONU, Russia va vetar-ne l’entrada; i pel que fa a la FIFA, el seu president, Joseph Blatter, un suís, els va tancar les portes, possiblement per por a que el seu país perdés potencial futbolístic, ja que de permetre a Kosovo una selecció, jugadors com Shaquiri, Xhaka, Behrami o Bunjaku es replantejarien la seva participació en la selecció nacional suïssa (els que poguessin per la normativa, com és el cas dels dos primers, encara que serviria de cara a futurs casos), i podrien jugar amb la selecció del seu país d’origen, o d’origen dels seus pares.

És a dir, que per por a perdre potencial del país propi, el president de la FIFA i d’altres institucions suïsses estarien vetant la seva integració. Cas semblant pel qual passa Catalunya. L’Espanya futbolística té por de perdre el potencial futbolístic de Catalunya, ja que són conscients que la independència catalana comportaria la pèrdua de jugadors com Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Cesc Fàbregas, Victor Valdés o Jordi Alba, per anomenar els que actualment hi van, però en són una mostra del pes significatiu que han tingut tants catalans a la selecció nacional espanyola. Això també es veuria reflectit en altres esports, el bàsquet sense anar més lluny, ja que els Gasol, Rubio, Navarro i companyia tampoc en formarien part.

Una pèrdua que no només seria esportiva, ja que també repercutiria en l’economia del país. L’Espanya econòmica té una dependència massa important de Catalunya com per deixar-la volar en llibertat. Si gran part de les seves comunitats generen dèficit, no hi ha problema, allà hi ha els catalans per pagar-los els deutes. A qui se li demana diners? A Catalunya. Que a Catalunya li aniria millor, econòmica, social, esportiva, o culturalment sense estar a Espanya o sent independent, doncs no ho sé, simplement reflecteixo el que penso, que crec que és un fet evident.

La història de que el català no serà una llengua ‘oficial’ fora d’aquí fins que no siguem independents no val, ja que llavors difícilment ho serà. No és lògic que una llengua amb 11 milions i mig de parlants no sigui oficial a Europa, quan altres llengües amb molta menys població parlant ho són. No s’entén, per moltes lleis o normatives que ens hi vulguin ficar.

La sensació que tinc és que, tot i ser dos casos totalment diferents, Catalunya no podrà ser independent ni a curt ni a mig ni a un raonable futur termini. Per motius diversos i variats. Primerament, perquè si a Kosovo hi ha un 92% de la població d’ètnia Albano-kosovar, i que per tant, allà hi ha un fort sentiment kosovar i d’independència de Sèrbia, es pot aconseguir alliberar-se, per moltes retencions que hi pugui haver. No és així en un territori com el nostre, on hi ha massa diversitat ideològica i falta de suport a la causa independent com per assolir tal condició.

Un país on es vota PSC, PP o CiU difícilment... és impossible perdó, que s’aconsegueixi la independència. No parlo de partits. No sé quin partit és l’adequat o té la clau o les idees més clares i definides com per assolir-ho. Crec que és un tema de comportaments i pensaments de la gent. En un país ple de peperos no es pot aconseguir res. Si a Catalunya hi dominés un 90% d’ideologia independentista, la independència estic absolutament convençut que arribaria, fos amb la força política que fos, ja que seria un clamor popular.

A Kosovo van lluitar durant anys i anys fins que poc a poc han anat aconseguir el seu somni, ser reconeguts com a estat propi, un estat que existeix des de fa moltíssim anys però que, per diferents interessos, no s’ha volgut reconèixer fins fa poc. Amb Catalunya passa una cosa semblant, però aquí tenim unes condicions molt divergents. Si aquí es vol la independència, s’aconseguirà. Això si, cal un canvi de mentalitat, cal que la població, la gran majoria d’ella, ho tingui assumit i ho desitgi fermament. Cal passar de Catalunya a Katalunya, amb k de Kosovo.

Villarato: aquí i a Xina

Ángel Maria Villar, al càrrec des de 1988, ha estat reelegit fins al 2016. Foto: as.com

No anava desencaminat Alfredo Relaño quan anys enrere va 'crear' el terme Villarato. Se li ha donat els significats que se li ha donat, majoritàriament amb dos sentits: que els àrbitres afavorien a Barça o Madrid, segons la premsa de torn. Que el denominat Villarato existeix, és més que evident. Ho veiem fàcilment en un fet que ja sembla de broma: el màxim mandatari de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) - que ja porta 24 anys al càrrec- acaba de ser reelegit quatre anys més, amb 160 dels 167 vots. Com diria aquell, 'Hay Villar para rato'.

Pot ser un sistema molt democràtic, però que una persona lideri una institució durant tants anys, no pot ser bo per nassos, i menys veient la Federació en qüestió, la qual podria millorar en molts aspectes. Una institució que ha canviat ben poc al llarg d'aquests anys, i que ja li tocaria fer alguns canvis, millores vaja. No pot ser, per exemple, que a dia 17 de gener no se sàpiga encara on es disputarà la final d'una competició com és la copa. Tant costa elegir una seu a principi de temporada o senzillament elegir una seu única, com passava anys enrere amb el Santiago Bernabéu? Als països desenvolupats ja passa.

El calendari també és una de les coses que es podrien millorar fàcilment. Tant costa decidir dia, hora i televisió on es podran seguir cadascun dels partits? A Anglaterra ho fan, i els va la mar de bé. Als aficionats també els aniria millor, així podrien planificar una mica més bé les seves vides i amb més antelació. Del tema àrbitres no cal parlar-ne massa. Tots i cada un dels àrbitres d'aquest sant país, i m'atreviria a dir que sense excepció, són força dolents. Ia passo de conspiracions. Em limito a dir que són molt i molt nefastos. Que són humans? I tant. Es poden equivocar un, dos o tres partits... però macos, tot té un límit. Si no en saben, que en portin de fora.

De qualsevol lloc, menys de la Xina, on a part de no saber ben bé què és el futbol, s'acaben de sentenciar a quatre àrbitres a penes de entre 3 i 7 anys per trames de corrupció. El millor de tot és que es tractava d'àrbitres que estaven considerats dels millors del país. Doncs bé, un jutge n'acaba de condenar a un bon grapat per acceptar suborns i amanyar partits de futbol, en benefici d'apostes il·legals. Un d'ells. Lu Jun, que havia xiulat en el Mundial de Corea i Japó i que havia rebut el 'Xiulet d'Or', va declarar haver acceptat 100.000 euros. No és estrany que Corea del Sur arribés a les semifinals de tal competició. També n'han sortit esquitxats directius de la Superlliga de Futbol o el president de la Federació, entre d'altres. La manipulació era tant elevada, que fins i tot la televisió estatal va decidir deixar d'emetre partits de Lliga davant del desinterès mostrat pels aficionats.

Harakiri del Barça a Pamplona

Era un cara o creu, un vida o mort. Un partit complicat -el Sadar o Reyno de Navarra sempre és un camp hostil, petit i tancat on costa molt guanyar tant a Barça com a Madrid- que el Barça i Pep Guardiola no van saber afrontar. El primer dels errors -mortals- va ser sortir freds o dormits d'inici. Osasuna va avisar un cop. El Barça va permetre un segon avís, però aquest ja seria en forma de gol.

Diverses errades defensives, la més evident podriem atribuirla a Puyol, que no s'anticipa a refusar la pilota, van derivar en un gol als quatre minuts. Poc després, l'àrbitre anularia un fora de joc -i posterior gol- d'Alexis que no era, però a ell, com en la majoria d'empats, no se li pot atribuir el pes de la desfeta culé. El camp estava malament, la temperatura era de -4º i l'ambient en contra. A tot això però, el Barça hauria pogut guanyar, doncs tenia temps de sobra. La cosa no millorava, i va arribar el segon gol de Lekic. Un altre cop la defensa està fluixa.

Què va fer malament el Barça? Primer de tot mirem a la banqueta i a l'onze. És normal veure a Xavi, Iniesta i Cesc un partit a la banqueta? No. Si és per problemes físics, que és el més probable, perquè van viatjar tots tres? No podem sortir a Pamplona amb S.Roberto i Mascherano a la mitja en un partit d'aquestes circumstàncies, amb tanta pressió. Va faltar control i creació, cosa evident. Moltes imprecisions i passades errònies que difícilment es poden veure en la majoria de partits.

A la segona part semblava que la cosa, amb l'entrada de Cuenca i Tello -haurien d'haver sortit d'inici, o com a mínim un dels dos, ja que Pedro no estava per jugar-, l'equip reaccionaria. I ho va fer. Un centre del de Reus va propiciar el gol d'Alexis. El canvi es notava, i quan estavem millor... una errada en el passe de Valdés, l'aprofita Osasuna, Mascherano aixeca la mà i protesta, pel que no es centra en la pilota, i perd uns segons claus, perquè si hagués anat directament a tapar el centre, la pilota no hagués arribat a Raúl García, que va encarrilar el partit amb el tercer gol.

A partir d'aquí, va quedar clar que el Barça no sap jugar a la èpica com ho fan els blancs. Per la senzilla raó que no sap atacar amb espais. Ataca lent, i permetent que el rival es replegui -el Madrid ataca a la contra, amb espais, fent mal-. Vem poder empatar, ja que arribades n'hi va haver. Va faltar que l'equip xutés en alguna ocasió més, i que entrés pels costats, ja que Cuenca i Tello feien el que volien, mentre que Messi oferia una versió apagada i imprecisa que per desgràcia, estem veient massa sovint últimament.

En resum, el Barça regala la lliga a un Madrid que, tot i no ser millor, no perdona. Osasunazo? Pot ser, però al igual que va passar amb la penúltima temporada de Rijkaard, aquesta lliga l'està regalant el Barça. Espero que no sigui la penúltima temporada de Guardiola a Can Barça. Ara toca complir en la Champions, anar recuperant efectius, i intentar donar la cara a una lliga que sí que sembla que se'ns pot fer llarga. Si l'hem de perdre però, perdem-la amb temps, i així no li hem de fer el 'pasillo' al Madrid.

Port Said o quan la política embruta el futbol

“El major desastre de la història del futbol a Egipte” (Hesham Sheila, viceministre de Sanitat).

És trist que en ple segle XXI siguem testimonis de tragèdies humanes en forma de guerres i conflictes armats, però la realitat és que encara no estem en un punt de la història en el qual les guerres siguin precisament història. El futbol, com a esdeveniment que aplega milers de persones als seus estadis, no és aliè a les tragèdies, i és que en la història d’aquest esport hi ha gravats alguns fets desafortunats i que han deixat moltes víctimes mortals i més ferits. 

La majoria d’aquestes tragèdies però, van estar causades per allaus humanes produïdes per mals condicionaments dels estadis, falta de seguretat i control, o excés d’activitat per part de la grada. Excessos provocats per l’eufòria d’una celebració o per la lluita entre aficions -radicals- que no saben on estan els límits de l’esport i el respecte.

El que ha passat a Port Said, Egipte, però, no és causa d’una rivalitat purament esportiva, sinó que altres factors hi ha confluït, principalment polítics: tota una trampa mortal. El context és el següent: s’enfrontaven en aquesta ciutat del nord d’Egipte el local Al Masri i el visitant Al Ahly, equip d’El Caire i un dels més importants del continent africà (ha estat present en algunes de les darreres edicions del Mundial de Clubs), en un partit de la lliga regular egípcia.

A l’entrar a l’estadi, l’afició de l’Al Masri va rebre l’equip visitant amb pedres. Amb el 0-1 al marcador, el partit es va haver de suspendre 15 minuts, però després es va poder reprendre l’activitat. La violència, que va deixar un balanç de 74 morts i milers de ferits, va esclatar tan bon punt va acabar el partit, amb victòria local per 3-1.

La gent ja ha sortit al carrer, recuperant l'esperit reivindicatiu de les protestes de la primavera àrab. Milers de persones es van manifestar, i la policia les va dispersar amb gasos lacrimògens.

Un aficionat que podria estar vinculat amb l’Al Ahly va saltar al camp amb una barra de ferro, i va ser llavors quan milers de seguidors del Masri van anar a per ell i a per l’afició visitant. El pànic i el terror van desfermar una tragèdia en la qual la policia i els soldats es van mantenir passiva, per por dels radicals, deia el director de l’estadi, Mohamed Yunus. Els jugadors se sentien abandonats, sols a mercè de la violència que se’ls venia a sobre sense protecció alguna. Ni forces de seguretat ni ambulàncies davant l’allau de seguidors radicals que van saltar al camp per perseguir jugadors i aficionats de l’Al Ahly.  

Des dels sectors contraris a l’ex líder Hosni Mubarak, ‘Los Hermanos Musulmanes’ acusen a les autoritats i forces de seguretat  de permetre la situació que es va viure a Port Said, i afegeixen que encara que el cap del règim hagi caigut, tots els seus homes segueixen al seu lloc. Yunus però, va apuntar que les aficions ja havien escalfat el partit la setmana anterior a través de les xarxes socials. Un aspecte important en les revoltes de la zona.

Una tragèdia amb un component polític massa marcat, doncs és conseqüència de tot el que ha passat en el país en el darrers mesos. Pel que han dit tant alguns testimonis com l’entrenador d’un altre equip de la lliga, l’espanyol Juan José Maqueda, hi sol haver força seguretat en els estadis, però cada cop menys respecte a la policia, ja que es creu que són els culpables de la repressió, i la gent va a per ells.

Davant tot el panorama, i ja que els incidents s’han extès de forma menys sonada en un altre estadi d’El Caire on es disputava un partit entre el Zamalek i l’Ismaili, la federació de futbol egípcia ha decidit la suspensió indefinida de la lliga, com no podria ser d’altra manera.

Tot plegat deixa diverses coses que pensar. Primerament, si val la pena fer esforços per intentar calmar la situació política a través d’un element dins la societat com és l’esport, i concretament el futbol. Un element que tot i que pugui dividir, és cert, algunes poblacions, la veritat és que pels valors que desprèn, n’ha unit a moltes. Però la tragèdia de Port Said no és futbol, és el resultat de la fractura d’una societat que es troba en una inestable situació política molt delicada, i que necessita que la democràcia triomfi i que qui va fer mal abandoni els seus càrrecs i deixi lloc per a gent que aposti per la pau i la unió d’una societat com l’egípcia. 

Milers de persones ja han sortit a El Caire a protestar pel que va passar a Port Said, i es van enfrontar amb la policia, en el que podria ser un anticipi d'una nova onada revolucionària en terres egípcies (i qui sap si àrabs). Tot plegat sembla portar a un present dur, difícil i de transició inestable, però a un futur que per força ha de portar la democràcia i la pau en aquest país africà.