Les perles que venen (I): Neymar, Hazard, Deulofeu

 Joves, talentosos, internacionals i amb ganes de menjar-se el món. Així definiria aquests tres talents del futbol brasiler, belga i espanyol, respectivament. Coneguts en diferents àmbits, estan cridats a ser estrelles mediàtiques en un futur no massa llunyà.

Neymar da Silva Santos Júnior, ‘NEYMAR’ – 19 anys - Davanter  – Brasiler – Santos.                   

Aquest jove davanter està cridat a ser una de les pròximes grans estrelles de la ‘canarinha’ en els popers anys. Explosivitat, tècnica, dribbling, gol, pressió a dalt... ho té tot per triomfar. Tot i el seu caràcter polèmic, que l’han dut a alguna que altra disputa (sovint es creu massa bo), el crac del Santos està en el punt de mira de mitja Europa. Barça, Madrid i Chelsea ja hi tenen un ull a sobre. Internacional amb Brasil, té com a principal objectiu ser una de les referències en els pròxims JJOO de Londres l’any 2012, on podria compartir vestuari amb altres estrelles com el seu company d’equip Ganso, Lucas Moura, Alves, Damiao o Nilmar. Hi ha jugador i canarinha per anys. Si acaba triomfant i no s’estanca o acaba amb problemes com els Robinho, Ronaldinho i companyia, ho dirà el temps.

 http://www.youtube.com/watch?v=TxFwCxhu1o8&feature=fvst

http://www.youtube.com/watch?v=yeNOA9B3nw0&feature=related

Eden Hazard – 20 anys – Mitjapunta – Belga – Lille.                         

                                                
Actualment no és tant mediàtic com ho pot ser Neymar o Thiago Alcantara, però aquest belga que milita al Lille francès és un dels millors mitjapuntes ofensius que hi ha a Europa actualment. Creativitat, rapidesa i una gran habilitat tècnica són les seves principals característiques. Va arribar al seu actual equip al 2005, on va estar al equip filial. Va fer el salt al primer equip al 2007, i actualment és una de les claus de l’èxit d’aquest LOSC Lille que lidera la Ligue 1 francesa. Al seu voltant, hi ha jugadors de gran nivell com el pitxitxi Moussa Sow, Rio Mavuba o l’ivorià Gervinho, pretès pel Sevilla. Ha sonat diversos cops per equips com el Madrid (Zidane ja l’ha recomenat diversos cops pel Madrid), el Barça, Arsenal, Bayern, United o Chelsea, entre d’altres.  Als 20 anys ja ha estat 18 cops internacional absolut amb Bèlgica. Ha guanyat 2 cops el Millor jugador Jove de la Ligue 1.

http://www.youtube.com/watch?v=Zai4r5dU9kQ

Gerard Deulofeu Lázaro – 17 anys – Migcampista – Espanyol (Català) – FC Barcelona.

És el més jove dels tres, i per això és el menys conegut, però no menys bo, ni amb menys potencial. Amb només 17 anys ja s’està consagrant com el líder del Juvenil A del Barça i de la selecció espanyola Sub-17. Habilidós migcampista, té potència, talent, recorregut i bon xut. Letal en el u contra u, si manté els peus al terra pot ser un jugador important en el futbol europeu. És un dels noms que més apreta, i amb més força en la cantera blaugrana. Ha debutat recentment amb el Barça B de Luis Enrique, i no seria d’estranyar que en els pròxims anys entri en alguna convocatòria de Pep Guardiola. De moment, em consta que el Barça el té ben lligat i que compta amb ell de cara el futur.

http://www.youtube.com/watch?v=uldX4Qp_IFQ&feature=fvwrel

http://www.youtube.com/watch?v=Kn4GOfS765M&NR=1&feature=fvwp

http://www.youtube.com/watch?v=jL9gU2eUwac&feature=player_embedded#at=24

Com va dir Leo Messi en el seu dia, aquests tres talents podrien dir: "Recuerda mi nombre".

Impost de successions: una broma de mal gust

Gràfic realitzat per TV3 on es mostra la recaptació de l'impost de successions el 2010 i la previsió del 2011 si no hi ha cap novetat

En el país que vivim, passa una cosa curiosa. Quan es mor un familiar, diga-li avi, besavi, pare, mare... l’herència normalment sol passar a la descendència, als fills i nets, o a qui s’hagi estipulat en el testament, d’existir aquest. Ara bé, en el nostre país, quan aquest familiar mor, l’interposa l’Estat i diu: “Si vols ‘cobrar’ o obtenir (és a dir, ser el propietari legítim)  la herència (ja siguin béns, diners o propietats), has de pagar això (quantitat econòmica estipulada), sinó, et quedes sense, i s’ho queda l’Estat.

Això en el meu poble, es diu robar. Per què? Senzillament perquè el que han guanyat / construït / aconseguit els meus familiars durant la seva vida, que serà més o menys, no cal entrar en quantitats, és de la meva família, i l’Estat no hi hauria de tenir potestat alguna, doncs ja paguem prous impostos sobre totes les coses en vida, com per què ens cobrin un cop morts.

Jo ho considero una enorme falta de respecte envers el mort, primer, i la família segon. Una enorme i greu falta de respecte. Si el teu pare mor i té la casa al seu nom, i no te l’has posat al teu, has de pagar a algú per tenir-la al teu nom?? Doncs jo crec que no. Ni un sol euro. El que és teu i de la teva família, és teu i de la teva família. De ningú més.

Per cert, està molt bé, és molt il·lusionant, prometre treure impostos com aquest. Estic segur que ajuda a guanyar vots... però una vegada s’està al poder, has d’actuar en conseqüència, i si havies dit que el trauries, res, ni una mala situació econòmica, t’ha de fer rectificar, doncs és un impost totalment absurd i estúpid. Si volen recaptar impostos amb estupideses vàries, segur que es poden trobar altres maneres de robar a una població prou afectada ara mateix per una crisi econòmica, que quan se li mor un familiar (que ja suposa encara més penúria i tristesa), hagi de pagar.

El més trist de tot, és que a Catalunya és on es paga més de tota Espanya. En alguns casos, 100 vegades més que en altres comunitats autònomes. I desgraciadament, en alguns casos, s'ha de renunciar a la herència per no poder fer front en aquest impost.

 














http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3434410

Si el govern ho creu necessari, això de robar, perdó, volia dir recaptar diners, proposo algunes situacions on es podrien implantar impostos:

-          fer pagar als ciutadans per les hores de sol que es tinguin (a més hores de sol, més es paga)

-          pagar impostos per portar ulleres

-          pagar impostos les dones que portin tacons  i ‘carritos’, per degradar el terra

-          pagar impostos per tirar de la cadena del vàter

-          per tenir fills

-          per escoltar la ràdio al cotxe

-          per no parlar castellà o català

-          etc. (d’impostos absurds, se’n poden inventar molts)

Apagada de llum: només 1 hora 1 dia a l’any?

El 26 de març es promou una apagada general arreu del món, de les 20:30 a les 21:30 h.

És una iniciativa que organitza WWF (World Wildlife Found), i que porta com a nom l’Hora del Planeta. L’apagada de llums simbòlica serveix per fer veure que un petit gest com tancar un llum, pot tenir un efecte ambiental positiu (disminució de l’escalfament global...). A part d’això, l’apagada tindrà un estalvi energètic força considerable, i un gran estalvi d’emissions de CO2.  És una iniciativa planetària que ja compta amb el suport de més de 4.000 ciutats arreu de 130 països.

En diversos municipis espanyols, els ajuntaments promouran la apagada, ‘tallant’ la llum a monuments i en part de l’enllumenat públic.

A tot això, una iniciativa que òbviament és positiva pel planeta en general, jo hi posaria un petit incís. Està molt bé que s’apaguin els llums una hora en tot el món... si més no, gran part del mon... o ni que sigui, una petita part de la Terra. Està clar que suposarà un estalvi important. Però res més.

Dic jo, i si tothom (governs, plataformes i institucions que vetllen pel medi ambient, i ciutadania en general), es conscienciés a la gent que reduint el consum, és a dir, gastant menys, ni que fos una mica menys, electricitat durant tot l’any, l’impacte positiu en tots els aspectes, seria força notable (tant per les nostres carteres, com pel medi ambient). Sembla però que costi, i no es tracta de reduir dràsticament les hores de llum artificial (que alguna que d’altra, tampoc aniria malament però), sinó, que (sobretot), ens hauríem de preocupar dels petits detalls: un llum aquí, no tenir dos llums oberts de dos habitacions diferents per a una sola persona, no deixar-se cap llum obert en cap lloc, apagar ordinadors i altres objectes semblants quan no els utilitzem ... i un llarg etcètera de casos dels quals tots podríem i hauríem de prendre exemple, no de cara al futur, sinó ja. Ara mateix. En aquest instant milers de Wats s’estan perdent arreu del món... i això comporta una gran despesa econòmica i ambiental molt gran.

Sovint, veiem alguna encertada campanya del govern (espanyol en aquest cas), promovent aquest tipus de gestos, que sovint són involuntaris o instintius, però que en el fons, són la clau del problema. Crec sèriament que s’hauria de potenciar força aquestes campanyes, promocionar-les per sobre d’altres assumptes que segurament no tenen tanta importància, i que a la llarga són banals. Això no ho és. Ens afecta a tots i cada una de les persones que convivim en aquest planeta. I encara que no ens pogués preocupar el més mínim el planeta Terra, fer-ho per la cartera no aniria malament. Una hora un dia l’any, em sembla bastant insuficient. És una campanya molt bonica, però que s’oblida el dia següent. Plantegem-nos-ho.

Es critica molt l’actual govern espanyol, però una bona iniciativa que té (l’estalvi energètic, tant l’hivern com l’estiu amb calefacció i aire acondicionat, i tot l’any amb la llum), però no se li fa massa cas.

Spot publicitari de la selecció espanyola de futbol per estalviar energia:

http://www.youtube.com/watch?v=tlx3zPa4Gd4

Prou demagògia

La postura victimista del Real Madrid i de la caverna ja voreja la inversemblança. Després de fer gala d’un més que discutible “señorío”, ara intenten fer creure a la gent que són simples víctimes, que el món s’ha posat d’acord per anar contra ells.

Deia Florentino Pérez que “señorío” es ‘reconocer los méritos del rival’, ‘denunciar aquellos comportamientos que creemos irregulares’ o ‘saber respectar al rival’. Bé, hi ha gent que tira la pedra i amaga la mà. Pocs dies després de fer aquest gloriós i majestuós discurs, el periodista de la COPE, Juan Antonio Alcalá afirmava el següent: "el Real Madrid va a acudir próximamente a la Federación Española de Fútbol para pedir dos cosas oficialmente: una queja por el nivel de los arbitrajes controles contra el dopaje más serios y no la broma que hay ahora". A més, va afegir: "El Real Madrid no entiende que Eufemiano Fuentes trabajase con el Valencia cuando ganó dos Ligas y que haya médicos de dudosa reputación trabajando para el Barcelona".

Vist que la ‘negació oficial’ del Madrid va tardar 3 dies a fer-se (i perquè van preguntar a Valdano), i que el mateix periodista tindria problemes de haver-se inventat aquest rumor, tot apunta a que algun alt mandatari madridista va ser el responsable de tals acusacions. Com va dir Josep Guardiola: “que es posin d’acord la COPE i Florentino, i llavors ja ens ho explicaran”.

És lícit que un equip amb un passat i una història com el Real Madrid pugui deixar anar constantment acusacions arbitrals? Que pugui acusar a altres equips de deixar-se guanyar? De dopar-se? Està clar que no. Més motius tindria el Getafe, l’Espanyol o l’Osasuna per protestar contra els àrbitres. Ah, i estaria bé contrastar els comentaris que es deixen anar, doncs Eufemiano Fuentes no ha treballat mai amb ni per al València CF. Tot plegat, acusacions massa greus per a quedar impunes.

Més i més protestes contra els àrbitres

Però bé, el tema d’avui és qüestionar aquest victimisme del qual tant es parla. El mateix club i els mitjans que l’envolten (la famosa ‘caverna madridista’) intenten que el Madrid, la institució i els jugadors, quedin com víctimes d’un complot concret contra ells.

Imatges de làsers, de rivals que van a per els jugadors amb entrades dures, d’aficions que xiulen i insulten... Tot fora de lloc. Per què?

Làsers verds de llarga distància, n’hi ha per tota Europa, i a part que es vulguin entestar en voler fer creure que poden afectar a la salut, la veritat és que no han arribat a perjudicar a cap jugador.

Entrades dures? Haurien de veure els turmells de Ander Herrera, Callejón, Cazorla, Messi, Iniesta o Busquets. Que els rivals puguin entrar dur a algun jugador del Madrid, no és el problema, segurament hi ha hagut entrades que sí que es mereixen una sanció dura. Ara bé, els comportaments, les declaracions i gestos provocatius de CR7 i companyia, no ajuden gaire. Ah, i no és que Pepe, Carvalho, Ramos i demés siguin les ‘mares de la caritat’ precisament, que aprenguin per controlar-los a ells, i llavors, que donin lliçons morals a la resta.

Finalment, toca el tema insults. Queda clar que en el futbol actual (i no tan actual) part de moltes aficions de la majoria d’equips propinen insults a jugadors i tècnics rivals. Que s’ha de respectar el rival, sigui qui sigui, queda més que clar. Ara bé, hi ha actituds, que de nou, entren en xoc amb el comportament de la ‘hinchada’. Quan un jugador fa gestos al públic en lloc de dedicar-se a jugar i a demostrar sobre el camp que ell i el seu equip són millors, està perdent els papers, i no és d’estranyar que susciti actituds en la afició que podrien ser reprobables.

Això és el que provoquen algunes publicacions, comentaris, actituds o gestos... a més de les campanyes a favor del Madrid

Alguns ‘cavernaris’ es s’han preguntat per què les aficions rivals no insulten (o no tant) al Barça allà on va, i sí al Madrid? Confabulació anti-Madrid? Doncs no. Simplement, cosa de respecte. De respecte que tenen els jugadors del Barça, que no fan gestos ni comentaris, que no s’encaren amb ningú, que no es tiren a la ‘piscina’, que no calenten tant l’ambient. Els Xavi, Iniesta, Puyol, Messi i companyia demostren qui són al camp, que és on s’ha de fer. Cristiano Ronaldo i els seus, en lloc de centrar-se a guanyar al rival i no fer cas a les provocacions, perden el control i van dedicant gestos que no fan més que encendre l’afició rival.

Un missatge personal meu per Cristiano Ronaldo: Noi, tu i el teu equip sou molt millors que el Atlético de Madrid. Llavors, centra’t a marcar-los 5 gols i així ells quedaran malament. Si no fas cas als seus crits, ja es cansaran. Però quan tu guanyes, ells perden, i si tu els dediques gestos, ells t’atacaran més.

 Així és com respon el Barça a tota la 'merda' que es llença de la capital

El que no es pot fer ni per part de la caverna, ni per part del Madrid, és denunciar que les aficions rivals els insulten... doncs a tothom (Barça inclòs) els insulten, critiquen i xiulen allà on van. Són mesures de pressió al rival, que fan dels estadis, llocs relativament ‘hostils’ per l’equip visitant. Tothom rep tractes hostils, i si provoques a l’afició rival, encara ho serà més.

Tot plegat, discursos victimistes que venen de la capital estatal per tal de minimitzar el deplorable joc madridista, del qual no es parla, i de els seus errors, que són molts.

Un segon missatge meu: No hi ha ningú que ataqui gratuïtament al Real Madrid, ni àrbitres ni aficions, ni rivals. I si hi anéssin, ja els estaria bé, perquè s’ho mereixen. Perquè no es pot anar jugant tant brut pel món. I menys en un equip amb “Señorío”.  

Pancarta de l'afició madridista al Bernabéu. Es podria enfadar l'Atlético al considerar-ho una provocació? Doncs millor que no ens queixem tant, si més no, del que a casa d'un mateix es fa

Señorío?

http://www.youtube.com/watch?v=LCr9_c4rRbU

http://www.youtube.com/watch?v=mW64GJPj_4M&feature=related

Real Mourinho

"Señorío es reconocer los méritos del adversario, pero señorío también es defender lo que creemos justo y señorío también es denunciar aquellos comportamientos irregulares, bien sea dentro o fuera de esta institución. Defender al Real Madrid de lo que creemos es justo, regular y arbitrario también es madridismo, y eso es precisamente lo que hace nuestro entrenador, José Mourinho. Lo que dice José Mourinho también es madridismo".

Aquest discurs és un text llegit per Florentino Pérez, President del Real Madrid en un acte d’homenatge a uns quants socis. Florentino és una persona que de sempre ha estat educada, elegant, reconeixedora de la victòria de qui s’ho mereix, però avui s’ha posicionat clarament a favor del seu entrenador. Per què? Perquè Florentino Pérez, que fa força cas al que diuen les enquestes, ha vist que la majoria del madridisme està a favor del seu tècnic, José Mourinho, que ha promès un títol al seu President. I Florentino vol formar part d’aquest títol, en cas que arribés.

Florentino Pérez té clar que posicionar-se públicament en contra de Mourinho podria desencadenar un caos encara més gran del que hi ha format (recordar les relacions Mourinho – Valdano). Val a dir però, que ha estat un discurs preparat, a consciència, per tal de deixar clar que està d’acord amb tot el que faci o digui el tècnic portuguès.

“Señorío es reconocer los méritos del adversario”, deia el president blanc. Res a veure amb el que podem escoltar setmana rere setmana a les rodes de premsa.

Allà, Mourinho, lluny d’aplaudir el sublim joc dels culés, es recolza en excuses de calendaris i ajudes arbitrals que cada cop estan més fora de lloc i que el deixen en evidència. Per tant, s’està perdent part d’aquest señorío

Ja fa temps que s’està veient que l'entrenador portuguès vol tenir el poder absolut del conjunt blanc, i setmanes després de desautoritzar i allunyar Jorge Valdano de les decisions tècniques i esportives i de l’equip, ara està camí de ser el portaveu oficial del club.

Jorge Valdano s'ha desmarcat dels comentaris de Mourinho, amb qui queda clar que té una tensa relació, i intenta no comentar les paraules del tècnic ni del president parlant del portuguès. 

Florentino Pérez s’ha mullat clarament, però faria bé d'intentar no posicionar-se tant clarament, doncs si Mourinho no guanya res i li esclata a la cara al madridisme. De no guanyar res, el pes de les crítiques i les queixes de qui ara els defensen, caurien sobre ell, doncs Mourinho farà les maletes (més aviat se n’anirà després de cobrar un bon ‘finiquito’), i serà Florentino qui s’haurà de menjar el marró.

Faria bé doncs, de moderar el discurs del seu tècnic, que està encenent les aficions rivals, a la vegada que en motiva els jugadors contra els quals juga.

"No he oído lo que ha dicho el presidente, porque no quiero ver nada el día del partido, pero parece que tras 'El discurso del rey' está el del rey Florentino. Si está en la dirección de lo que me han explicado, puede ser importante para el futuro del club" ha declarat Mourinho, qui s'està ficant Florentino Pérez a la seva butxaca.

El que hauria de fer aquell qui defensi el "Señorío" és fixar-se en el joc del seu equip, evitar qualsevol tipus de queixa o protesta, i guardar el màxim respecte envers qualsevol rival. Vaja, haurien d’aprendre una mica de Pep Guardiola.

Si aquest segon projecte galàctic acaba petant, em comenten que s’està preparant una futura candidatura revolucionària liderada per Manolo Sanchís, i que podria comptar amb Míchel (que ha tingut desavinences en el passat amb Florentino) com a míster, una solució que, tot i semblar llunyana, pot no ser tant hipotètica.

De moment, Mourinho té 4 anys de contracte, i Florentino prou crèdit i suport de l'afició com per seguir... però fins quan durarà aquest matrimoni? 

Quan els diners no ho fan tot (I) : Ettore Messina

Ettore Messina, entrenador del Real Madrid de Bàsquet, plega. Ho deixa. Dimiteix. Se'n va.

Perquè? Les causes són varies, però segurament no pot entendre com un equip multimilionari com el seu no és capaç de guanyar títols i marcar la diferència, com hauria de fer veient els jugadors que té.

Se’n va després d’una derrota a casa davant el Montepaschi de Siena. Però aquesta, només és la punta del iceberg. En el fons, la culpa no és seva. Ell va arribar, va demanar, li van portar o no, i a partir d’aquí, els que decideixen es van despreocupar, que se n’ocupés ell i els seus.  

Un dels grans problemes que ha partit Messina ha estat el Regal Barça de Xavi Pascual.

Xavi Pascual i Joan Creus han estat els principals artífexs d'aquest Regal Barça que ha deixat en blanc al Real Madrid

Precisament és el tècnic culé qui va ocupar la banqueta del Barça després que fessin fora  a Dusko Ivanovic. Messina havia d’haver ocupat el seu lloc, però no hi va haver acord, i un any després, va firmar pels de la capital.

El Barça de Pascual i del recent renovat Joan Creus ha guanyat  8 títols: 1 Lliga ACB, 2 Supercopa ACB; 2 Copes del Rei ACB; 1 Eurolliga i 2 Lligues catalanes. Això, en un parell d’anys. I enmig, un gran parcial de victòries amb el Madrid , a qui tenen menjada la moral. Pallisses abultades com en les semifinals de la Supercopa ACB (89-55); la final a la copa del rei 2010 (80-61);  o les dures derrotes als quarts en la passada Eurolliga (parcial de 3-1, guanyant els 2 partits a Vistalegre). En resum, masses derrotes contra el principal rival juntament amb Caja Laboral per fer-se amb els tres títols. Títols amb Messina? Cap.

Un factor que influeix molt, crec jo, en els mals del Madrid és en la manera de fer. Igual que en el futbol, fitxen a jugadors que veuen o que escolten que són molt bons, que són de lo milloret d’Europa. Que si un croata, que si un bosnià, que si un serbi, que si un grec, que si un americà...  

El Madrid no fitxa per necessitats, fitxa perquè creu que quan un jugador és bo, funcionarà i encaixarà a l’equip perfectament. 

Ettore Messina parlant amb el serbi Novica Velickovic , arribat a la Casa Blanca l'estiu de 2009.

Per tant, portant als millors, és de lògica que es guanyi, no?

El talent però, no ho fa tot. S’ha d’apostar per un estil de joc, una manera pròpia d’atacar, defensar, comportar-se quan es guanya i quan es perd, saber treure l’orgull ferit... característiques que al Madrid de Messina li han faltat en moments puntuals. En els últims anys l’equip madridista ha fitxat i venut infinitat de jugadors, alguns d’ells de gran talent, perquè n’hi havia de nous i no tenien espais... fins i tot van haver de fer convocatòries!

Diferències del Madrid amb el Barça (en bàsquet, però equiparables al futbol):

1)      Es cuida menys la cantera (no els preocupa massa el filial, que va baixar de categoria, i no es procura potenciar-lo no pujar jugadors)

2)      No tenen un estil de joc definit i les cares noves s’han d’adaptar, pel que encara tarden més en entendre’s

3)      No els serveix portar reconegut llavors com a millor entrenador del  món (Messina-Mourinho), doncs la casa del Barça acaba guanyant (Pascual-Guardiola)

4)      El canvi constant de jugadors (poca estabilitat) fa que mai hi acabi d’haver un clima en el vestuari que sigui favorable a l’adaptació pels nous jugadors, doncs la majoria no s’entén amb els demés, i no es coneixen prou com per saber com juguen

5)      S’ha de saber invertir amb cap, i portar de fora el que es necessita. Joan Creus, és dels millors en la seva feina, i s’ha guanyat la renovació per portar recanvis com Alan Anderson (heroi en la passada copa), Pete Michael, Ndong, etc.

6)      No hi ha pesos pesants al vestuari, i els pocs que hi ha (Reyes, Prigioni, Llull) tenen dies apagats i no saben transmetre el lideratge ni confiança a la resta de vestuari

7)      Poden guanyar partits, però és simplement pel talent individual (“la pegada”). Quan aquests fallen, la cosa es complica

El gran 'pelotazo' que ha intentat Florentino Pérez portant el 'millor tècnic d'Europa' ha fracassat 

Messina dimiteix perquè no creu el que pot arribar a passar en aquest club.  Tenint-ho quasi tot, acaba no tenint res. Venia de guanyar-ho tot, i li van portar el que volia. Segurament la impotència de no haver pogut guanyar cap títol ni alguns partits decisius  ha estat decisiva, però en poc temps, molta pressió i amb uns jugadors que no es coneixen, és difícil acabar guanyant, i altres equips amb potencial similar o menor, tot i que més ‘fets’, et poden acabar pintant la cara.

Al final, es demostra que la cartera no ho és tot, i que fa falta més talent psicològic i qualitat com a persona, doncs és això el que molts cops fa que la pilota entri, i no pas un bon turmell o una bona mà. Messina no segueix perquè no veu un projecte estable que sigui viable a curt plaç i que doni èxits.

És curiós que el que fa 5 anys compaginava la direcció esportiva del Barça amb la feina d’Enginyer tècnic, li passi la mà per la cara a Messina, un dels millors entrenadors d’Europa, que al arribar a Madrid tenia 4 Eurolligues que ja queden lluny.

No seria d’estranyar, però, que el tècnic italià torni a guanyar en un gran equip europeu. Veurem quin camí segueix el Real Madrid. I Mourinho, que no sembla que tingui ganes d’anar-sen, guanyi o no. Explotarà o com Messina marxarà veient que aquí no té opcions o perquè no es veu capaç? El temps dirà.

El fenòmen de les 'Piulades'

Les xarxes socials estan cada cop més de moda. No només en el jovent, que és segurament el col·lectiu que més l'utilitza pel simple fet que han nascut quasi paral·lelament a les mateixes xarxes, pel que la convivència amb aquests sistemes web són diaris.

Messenger, Facebook, twitter... són alguns, els principals, exemples d'aquestes xarxes socials. La base d'aquestes xarxes o webs, són "simples" idees, que desenvolupades i amb uns mitjans capacitats per tal d'arribar a extendre's, poden arribar a triunfar... i de quina manera. Els seus creadors són persones emprenedores, amb una idea que els ha portat a fer grans fortunes (milions de dòlars), pel simple fet que la seva idea s'ha estès per tot el món. Un dels efectes, doncs, de la globalització i de l'intent, per part de gran part de la població mundial, de disposar de recursos els quals els permetin connectar amb el món, i aíxí estar al corrent del que passa aquí, allà, o al costat de casa seva.

El cas concret del 'Twitter', és un dels que em sorprèn més. Segurament, si fessim una enquesta de quin 'programa' o xarxa social prefereix la gent, els resultats anirien més decantats cap al Facebook, per una raó principal: la complexitat i les aplicacions, cada cop més i millors, de què disposa.

El poder penjar fotos, vídeos, publicar en el mur propi, o en el d'altres, enviar missatges privats, comentar publicacions, fotos, etc etc. Una àmplia i creixent varietat d'aplicacions i de possibilitats que fan del Facebook un servei que enganxi a la gent.

Em sorprèn, i m'agrada, que un lloc web com és el Twitter tingui èxit tant gran.
 La idea és clara: expressar idees en poques paraules.
La capacitat de síntesis (resumir les idees que es volen expressar al màxim), i de filtre (pensar bé què s'ha de publicar, no escriure qualsevol cosa), em semblen dos exercicis interessants per part dels usuaris. Clar que es poden escriure moltes bestieses, però si s'utilitza amb cap i seny pot ser una eina capaç de canviar el món.

Fins fa pocs dies el Twitter no em cridava l'atenció, però la curiositat m'ha portat a veure les possibles aplicacions que pot tenir, crec que té un potencial prou gran com per recollir els èxits que està suposant. El fet que qualsevol persona, des de qualsevol lloc del món, pugui estar al corrent, al moment, de què escriu, comenta o publica qualsevol de les persones o institucions a qui segueix, em sembla una gloriosa idea. Saber què escriuen persones més o menys públiques, més o menys famoses, saber intimitats o comentaris més o menys personals (que per exemple, no sortirien a la premsa), em sembla molt bé, i només pel simple fet que un pugui escriure el que vulgui o que cregui interessant, i que qui el segueix, ho pugui seguir amb totes les facilitats del món.

Una eina, que a més, serveix a molts professionals, segurament els periodistes en seran un dels sectors més beneficiats, per tal de servir com a un utensili molt útil que pot ser de gran ajuda. Em remeto al cas d'un enviat especial, el periodista de La Vanguardia i professor de la UAB, Xavier Mas de Xaxàs, que com suposo que han fet alguns altres professionals del sector, ha posat en marxa al seu Twitter, un seguit de comentaris en els quals anava informant del què passava als llocs on era destinat (Tunis, Líbia...). Aquest sistema, crec que pot suposar, i de fet, està suposant tota una revolució informativa, doncs passem de transmetre una informació al final o en un moment determinat del dia (això en el cas dels periodistes enviats especials, però seria aplicable a molts altres casos de la vida), a anar-ho comentant en un rigorós directe.

Alguns futbolistes d'alt nivell ja són usuaris de Twitter, i es segueixen i comenten entre sí.

Els casos més coneguts són els de Piqué i Puyol, que acaben els seus 'tweets' amb un

original Moc-Moc, el que ha servit per fer algun gag al Crackovia.

Un fenòmen, doncs, que està interconectant cada cop més al món, i que en uns anys ben segur haurà 'atrapat' a milions de persones de qualsevol país, nació, raça, llengua o cultura. El millor, la idea: una web on qualsevol pot escriure el que vulgui amb uns límits d'espai i que poden ser llegits per qualsevol persona en qualsevol indret del món. Simplement genial. Tant genial com l'inventor del Chupa-chups. Una idea simple, però que dóna grans beneficis, i de pas, canvia el món.