viernes, 29 de abril de 2011

De la Dictadura de Mourinho a la Segona ‘Guerra Civil’

El sr. José ja fa setmanes que va donar un cop d’Estat a la capital estatal sense oposició alguna dels fins fa poc, personatges que prenien decisions en el club del señorío i del exuberant palmarès del qual fa temps que presumeixen.
Un cop d’Estat que en aquest cas seria d’Equip, doncs amb ell, el portuguès s’ha apoderat del club blanc, del qual domina tots i cada un dels actes, moviments i opinions. Se li ha escapat algun, com la puyita de Cristiano després del 0-2, al dir que no li va agradar com jugava el seu equip, però que s’havia d’adaptar. Per el sr. José, no hi ha cap problema en aquestes declaracions, diu que Cristiano és lliure de dir el que pensi. Conseqüència? Cristiano no va convocat a San Sebastià, i no podrà competir aquesta jornada per la lluita pel pitxitxi que tant anhela. Castig, represàlia... les interpretacions són lliures, però no sembla normal.
Tornant al poder del dictador, el gran cap portuguès llavors oficial de primera, al desembarcar al club, ja va intentar apoderar-se’n mica en mica. Primer va ser aïllar el seu equip del director general, Jorge Valdano, pel que en el vestuari no hi entraria ningú, i ningú podria valorar el seu treball. Un treball que Valdano havia criticat en un article al diari MARCA, i que sembla que no va sentar massa bé al tècnic portuguès. Simplement criticava el seu estil, d’equip petit.
L’oficial de primera, seguiria la revolta acusant a entrenadors rivals (companys de professió), de posar reserves contra algun equip... i que hi ha jugadors que havien costat semblant a Benzema, i que no marcaven ni al arco iris. (Resultat, 5-0 del Barça als titulars del Madrid, amb doblet d’un inspirat i motivat David Villa).
El llavors general José (havia pujat de rang), decideix encapçalar ara una campanya contra els àrbitres. Ja ho havia fet  a Portugal, Anglaterra, Itàlia... i fins i tot a Espanya, quan era segon entrenador al Barça. Per tant, el discurs no era nou. Ja el tenia interioritzat, pensat i elaborat prèviament. Tenim doncs, un general que s’enfronta a entrenadors rivals, crispant prèvies de partits, acusant als àrbitres de permetre a ‘uns’ unes coses i a ‘otros’ unes altres. Seguiria plorant, amb el tema del calendari. També ho havia fet anteriorment.
Més endavant de la campanya, ja amb vistes al desenllaç final de la primera temporada com a general, el portuguès prepara als seus soldats per intentar treure els jugadors del Barça del futbol, portant-lo al terreny del fang i de la guerra bruta, on allà, els seus estan ensinistrats.
Arbeloa, amb moviments semblants a jugadors de rugby que han d’aturar el jugador que es desmarca per buscar la pilota, sense tenir-la; Marcelo, amb trepitjades fora de to; Ramos, amb mans i agressions; Khedira, amb faltes silencioses però constants i repetitives; Adebayor, amb manotades i trepitjades; i l’epicentre de la ràbia, Pepe, amb accions desmesurades. Aquesta és la tàctica del general en cap del club per treure del partit uns futbolistes que es dediquen a això: practicar futbol, i del bo.
Resultat: expulsions (lògiques al haver-hi un equip rabiós el 75% dels partits corrent darrere d’una piloteta), i malestar general injustificat. Queixes i més queixes sobre els àrbitres. Que si ‘per què acabem amb 10 sempre contra el Barça’ que si lo altre. El mateix discurs, ara amb nom i cognoms. I de cop, el general, ja amb la vitola i el poder que li han atorgat els antics mandataris madrilenys, el president del Madrid Florentino (que passarà a obeir les ordres del dictador), segueix el que se li mana. Intenten acusacions de dopatge contra uns futbolistes nets, però el tret els surt per la culata, i s’amaguen ràpidament, tot per tal de no donar la cara i quedar retratats (tranquils, que la multa la pagarà el Madrid, no la COPE).
Després, vindrien les encara més greus acusacions de la ‘Central Lechera’, l’arma propagandística de la institució de la capital, ara, a les ordres del gran dictador.
A finals de temporada, pocs sembla que intentin qüestionar les maneres del portuguès, legitimat pels seus, , i els pocs que ho fan, amb la boca petita, reben l’esquena del portuguès a respondre, doncs segons sembla, han faltat el respecte a la ma dreta del sr. José.
Seria amb el pòquer de clàssics, quan la guerra civil esclataria. Escalfats els ànims d’una i altra banda (els seus arguments tindria cada part), en la copa l’antifutbol domina la primera part, i el Barça acaba no podent guanyar una batalla a la que s’havia connectat massa tard. La permissivitat arbitral amb els blancs, factor a destacar.
El moment cúspide de la guerra, però, vindria amb l’anada de la semifinal de la Champions, en la prèvia de les quals el dictador segueix amb el seu discurs i ataca novament els seus rivals (no dic enemics, perquè en té molts, i per diversos països). El líder del club rival, legitimat democràticament per tots els aficionats, seguidors, tècnics i directius del club, Josep Guardiola, li respon amb una educació, classe, nivell i elegància, digna del millor dels líders que hi hagi hagut mai. Un discurs al qual no li falta energia ni missatge. Un missatge clar, i que deixa sense arguments i amb el cul destapat tota la trama del dictador i la seva cort. Guardiola, fidel al seu discurs, no entrarà en la guerra bruta, doncs lu seu, és el futbol i el respecte.

Després d’una batalla moguda, els catalans s’emporten una victòria més que justa. Els soldats del dictador, havien empleat les tàctiques defensives anti-enemic, però a diferència de la batalla anterior, no li havien funcionat. I per tal de no reconèixer que les seves tropes i la seva capacitat és inferior al líder democràtic, el colpista decideix atacar de nou, calumniant i fent acusacions de favors arbitrals d’anys anteriors. Unes acusacions prèviament meditades i preparades, i que quedaven totalment fora de lloc.
És llavors quan el club català, sentint-se agreujat, ofès i atacat una vegada més per sectors de Madrid, decideix denunciar aquests i al seu líder, argumentant simplement que han perdut la raó, i que les calumnies injustificades no corresponen al nivell d’una institució que ha anat agafant aires radicals amb l’entrada del llavors primer oficial, ara ja dictador en cap.
Aquest club, ja totalment en mans del dictador, que ho controla absolutament tot, decideix contraatacar amb una demanda per conducta antiesportiva dels culés (no recorden piscines de Marcelo, Di Maria i companyia)... No s’ha de barrejar política amb futbol? Qui sap, potser no. Però les calumnies de Madrid envers els catalans no és esport, d’esport parlen des de Barcelona, per tant, des del moment que es fan aquestes acusacions, i que a València els aficionats madridistes porten banderes espanyoles, sí que es pot parlar de sentiments nacionals. I no passa absolutament res. La comparació Espanya-Catalunya amb Madrid-Barça/Barcelona és òbvia i clara. Històricament, plena de ofenses des de la capital, que els catalans sovint han hagut d’anar assumint, acceptant, i callant. Ara cal dir prou, perquè el monopoli del futbol el controlem des d’aquí, Catalunya, Barcelona, Camp Nou.

Sense entrar en comparacions que no són equiparables, Hitler, dictador, va argumentar coses 'infundades i falses', per justificar les seves accions. Mourinho, sense entrar en matar ningú (tot i que sembli difícil de creure veient les actituds dels seus soldats), també fa servir falses informacions per justificar les seves accions, unes accions que no corresponen amb qui és i a qui representa. Tristement, ara mateix representa al Real Mourinho.
La guerra mediàtica ja ha esclatat, però el que molts no saben és que el Barça ja la ha guanyat, diguin el que diguin els partidaris del dictador. Simplement aviso que els dictadors no acaben bé, i que la seva sortida sol ser explosiva, i qui sap si costosa econòmicament. Temps al temps.
  

miércoles, 27 de abril de 2011

El cuento de la lechera



Ja fa temps (anys) que el sr. José va tocant la pera. Que la central lechera digui segons què del Barça, Guardiola o Catalunya, mira, no m'estranya ni em sorprèn. Però que ho faci (com ho va fer shuster, pero exponencialment, i amb carrerilla d'anys anteriors) l'entrenador del Madrid, és simplement lamentable i injustificable. Un ha de tenir modals, educació i respecte cap a una institució i cap a unes persones que el van formar i defensar en el seu temps. però no. El sr. José, que té l'espina clavada de no haver ni entrenat ni triomfat en el Barça, ha d'anar clavant puyitas per intentar desestabilitzar a un club que porta uns anys fent les coses bé. Molt bé. Però s'ha topat amb un paio, en Josep, que això no ho permet, i que té el poder lícit de parlar en nom del club, doncs en aquest cas, en Sandro, a qui tinc molta admiració i respecte, per quedar be amb en Tito Floren, no es vol ficar a la guerra dialèctica. En temps de Laporta, coses com aquestes haguessin explotat abans, i no s'hagués permès segons què.

Per sort, estem en un país (petit però valent) que aposta pel respecte, i com s'ha dit recentment, que aposta per parlar i demostrar el que s'hagi de demostrar sobre el terreny de joc. És un esport, i com a tal, les coses s'han de demostrar sobre la gespa, no davant (o darrere fent acusacions d'amagat) dels micròfons.

Digui el que digui el sr. José, el futbol és un esport, i com a tal, està clar que hi han molts factors, i la tàctica Helenio Herrera, d'emportar-se i acaparar ell solet tot el protagonisme, ja la té més que superada. Ara, però, s'ha topat amb un grup que vol demostrar qui és sobre la gespa, que és la que decideix. Si el José es vol refugiar amb Obrevo? Doncs molt bé. Que creu que Motta va estar mal expulsat? Doncs molt bé. Que pensa que avui l'han robat? Doncs molt bé tu. Segueix creient això. Olegario Benquerença i companyia s'ho han passat molt bé a la teva costa. No ho recordes no això? Quina llàstima tu. Quan s'ha jugat a futbol, ha quedat demostrat que ara mateix, un cop més, el Barça és anys llum del Madrid. Anys llum.

Què creu que guanyar la Champions del 2009 és vergonyosa. No comments, que diria en Pep. Discurs correcte, adequat i contundent. Ho diu tot. El propi personatge que ha creat, el showman que hi ha darrere les rodes de premsa i a les banquetes, s'ha superat a sí mateix. Ja fa temps que delira. Tal vegada, sense els favors d'un amic seu portuguès, només en tindria una de Champions.

Des del moment que la 'Central lechera', Mou inclòs, recurreixen a tàctiques anti-futbol per tal de intentar compensar un partit que creuen perdut, estan assumint i clarificant les més que evidents carències no només futbolístiques, sinó professionals, doncs està quedant palès que un entrenador del seu 'prestigi' no és capaç de jugar de tu a tu o de guanyar a un equip, havent-se gastat milions i milions d'euros en projectes que no tenien viabilitat alguna.  Fins i tot la gran estrella, CR7, ha dit que no li agradava el joc que practicava l'equip, i se l'ha vist més d'una vegada remugant per impotència davant el plantejament covard del sr. José. El 'Fair Play', José, està per davant d'altres coses. En aquest joc, no tot s'hi val.


Per si algú creu que a Mourinho l'han perjudicat tant, aquí poso algun video que ho ratifica:
http://www.youtube.com/watch?v=BrPsFPlWyAU
(Chelsea - Barça, tornada semifinals de Champions)
Aviam si després d'això, encara hi ha algun 'listillo' que vingui amb el cuento de l'Obrevo i company.

http://www.youtube.com/watch?v=Z9fnaEeZTg4
(Inter - Barça, anada semifinals de Champions)

jueves, 21 de abril de 2011

Gervasio Deferr: “Me gustaba hacer cosas que no pudiese hacer nadie más”.

Gervasio Deferr va néixer ara fa 30 anys a Premià de Mar. Es va criar en una família d’arrels argentines, el que li ha proporcionat un caràcter fort i lluitador. Des dels cinc anys ha estat entrenant i més tard competint en gimnàstica artística, fins a convertir-se en el millor gimnasta de la història d’Espanya. Ha guanyat diverses medalles olímpiques i ha superat tots els registres anteriors. Tot i ser suspès per donar positiu en un control per cannabis, va saber tirar endavant i fer callar els qui l’acusaven. El 21 de gener, anuncià la seva retirada de la competició activa, per dedicar-se a l’ensenyament de la seva gran passió, la gimnàstica, als més joves, al barri de La Mina.
¿Cómo llegó tu familia a Cataluña?
Mi familia llega en el 1977, un año después del golpe militar de Biela en Argentina. En primer lugar se instalan en Madrid durante un año. En el 1978 marchan a Barcelona, tienen a mi hermano y se instalan en Premià de Mar. En el 1980 nací yo, y mis padres con dos hijos deciden que se quedan en Cataluña. En 30 años que tengo, no he tenido ningún problema.

¿Qué te queda del origen argentino de tu familia?
No sé, es difícil. Igual lo tendría que valorar otra gente, porque yo diría solo cosas buenas. En cuanto a mí, no lo sé. Igual soy muy charlatán como ellos… no lo sé, no tengo idea (risas). He heredado genéticamente el espíritu de lucha y de sacrificio. Mis padres se fueron de su país, no por voluntad propia, tampoco por obligación, pero por una situación política, y quieras o no, también tuvieron que aprender a luchar y a sobrevivir en un lugar nuevo, y eso es lo que he aprendido bastante bien toda la vida: llegar a un sitio nuevo y poco a poco ir luchando para posicionarme bien. Eso sí, como asado argentino todos los jueves desde que tengo cinco años. Lo hacemos en el taller de mi padre, unas veinte personas… 19 argentinos y yo, y comemos un asado, y charlamos de cosas de Argentina. Pero bueno, yo soy español, me he criado aquí, y sé cómo va lo de aquí, no lo de allá.
¿Qué motivo te lleva al mundo de la gimnasia?  
Es complicado. En mí situación, mis padres buscan alguna alternativa para poder quemar la energía que se ve que yo desprendo todo el día, que nunca me canso. No era hiperactivo, porque es una enfermedad, pero era muy activo. Mi madre tenía un puesto de congelados en un mercado en Premià, y una clienta, mientras yo estaba con 19 años empezando INEF, estaba como entrenadora en un gimnasio en Premià, y me vio y dijo “Oye, este chico tráemelo que con toda la energía que tiene, mínimo cuando llegue a casa estará cansado”. Y así empecé con 5  años. No soy muy consciente de haber elegido qué quiero hacer. Llegué, me pusieron ahí, y a partir de entonces, me sentía tan a gusto que continué, desde los 5 hasta los 30 que he acabado.
¿No consideras que has perdido la juventud por tanto deporte?
Eso la gente lo piensa porque no ha vivido lo que yo he vivido. Mucha gente piensa que yo he perdido infancia, pero para nada. Yo he vivido a full, pero diferente. Los niños se van a celebrar los cumpleaños a casa de un amigo, y nosotros lo celebramos en el gimnasio. O ¿nos tenemos que ir de farra con los de tu clase? Pues te vas con los del gimnasio. Es una relación como de hermandad, porque estamos todos tantas horas en un día que lo primero que se te ocurre cuando quieres quedar con alguien es a esta gente, pero yo no me he perdido nada, yo me lo he pasado en grande (risas). Me lo he pasado muy muy bien.  
¿Crees que los obstáculos que se presentan en la vida real se pueden encarar como objetos de gimnasia?
Obviamente todos no, pero sí que te enseñan a tener un sistema de cómo enfrentarte a las cosas. En los momentos más complicados, en la gimnasia, es muy difícil, el deporte en sí, entonces cuando tienes que demostrarlo en una competición, todo se te junta, la adrenalina, los nervios, la presión, la dificultad de lo que estás haciendo. Si eres un buen gimnasta o si llegas a algo, eso te hace superar ese momento, bajar las pulsaciones, mantener la sangre fría, y competir y hacerlo. Luego, en situaciones que igual alguien que no haya sido deportista o que no haya tenido que enfrontarse a esas situaciones, en la vida real se encuentra con situaciones que le superan. Yo en ese momento pienso: he hecho una Olimpiada delante de miles de personas, contra todos mis rivales, y lo he superado. Pues tan difícil no es. Eso me ayuda a mantenerme en calma y decir, pues bueno va, vamos a hacer esto poco a poco. Yo creo que afronto las cosas de una manera…
 ¿Diferente?…
Diferente, pero con la misma fuerza, porque la vida y la gimnasia no es lo mismo, pero van en la misma sintonía, y la potencia que tienes que echarle para una cosa o por la otra, es muy similar.
¿Esa potencia, esa fuerza, de dónde la sacas?
Bueno, pues supongo que con 4 años, cuando me caía haciendo un pino como todos mis compañeros, y todos se reían y yo me cabreaba, y lloraba, y quería hacerles repetir, y me volvía a caer, pero hasta que no podía hacerlo no paraba. Simplemente creo que eso es algo genético. Y también creo que no todo el mundo puede coger e irse a 14.000 quilómetros de su país con veinte años y no volver nunca más. Eso es algo que va dentro. Seguro que muchos compañeros de mis padres se quedaron en Argentina, queriéndose ir como ellos, pero no tuvieron la fuerza.
“Yo he sido un guerrero toda mi vida”
¿Cuántos tatuajes tienes y qué significan?  
Tengo seis ‘tatoos’, y te explicaré cinco.
¿El sexto no se puede explicar no?
El sexto no, es privado. Está en un sitio muy recóndito (risas), y tiene un significado muy diferente a los demás. Tengo en el brazo derecho ‘Gervasio’ y en el izquierdo ‘Juan Pablo’, que es mi hermano mayor. Lo tengo en japonés porque no queríamos hacer algo que lo viese todo el mundo, sino que queríamos hacer algo que la gente preguntase: ¿Y eso, que es? Mi hermano estudió cinco años de japonés, y cuando él estuvo preparado para escribir su nombre y el mío en japonés, bien escrito para un ‘tatoo’, lo hicimos.  Lo hice porque mi hermano mayor es mi máximo referente en esta vida. Mi hermano lo lleva igual que yo.  Luego tengo, en la pierna izquierda, Atenas 2004 y en la derecha Sidney 2000 con los aros. Los dos aros de las olimpiadas son los dos oros. El de Sidney me lo tatué porque éramos todos novatos, y como nos hacía gracia, lo hicimos todos. Como gané, me lo hice una semana después que los demás.  Ahí, prometí que si ganaba en Atenas me lo volvería a hacer… y gané. Gran putada pero gané y me lo hice (risas). Las promesas se tienen que cumplir siempre.  Y en Atenas dije: Si gano en Pequín, me lo hago, pero como sólo fui plata… Y luego tengo un diablo (zona abdominal), que fue una promesa que le hice a mi hermano, porque él es diseñador y dibuja, y le dije que a la primera medalla que sacase en algún Mundial o evento grande, me tatuaría un dibujo que me hiciese él. En el 99’ quedé segundo del mundo, y como nos llamamos Deferr Ángel, para tener las dos cosas, me tatúo un demonio, y así tengo el ángel y el demonio. Y el sexto, ahí queda…. Y habrá un séptimo, y un octavo y un noveno seguro. No me pararé de tatuar nunca, me encanta. El próximo sé que llegará, sin prisas, y siempre con significado. Quizá alguno con dibujos samoanos de Nueva Zelanda, porque son dibujos de guerra, y yo he sido un guerrero toda mi vida.
Esta, si no la quieres contestar, no hace falta…
Ya sé lo que me vas a decir (risas).
¿Pero tema porros?
¿¡Qué pasa con los porros!? (risas). Obviamente se puede hablar de los porros, no tengo ningún tipo de reparo en contar ni lo que me pasó ni en lo que pienso de eso. Yo estuve dos años lesionado después de la Olimpiada de 2000, me rompí los dos hombros, y tuve que pasar por quirófano por los dos. Siete horas de operación para reconstruir el brazo entero. De repente yo me planteo la posibilidad de no volver a competir. Pero igual, si no puedo llegar al nivel que he estado yo siempre, pues mejor no competir. Pero luego empiezo a entrenar, y en dos semanas me pongo como una moto, me veo muy bien, y que no he perdido nada.  En tres semanas quedo campeón de España, y a la cuarta semana me llevan al Mundial y quedo segundo. Yo había fumado en una fiesta anterior, hacía un mes, pero no sabía cuando duraba eso. Y llego a la competición y doy positivo. Pero claro, hacía un mes que no fumaba, y eso duraba dos meses, y yo qué tenía que saber que eso daría positivo. Yo solo estaba pensando en mis hombros, en no romperme y en no hacerme daño. De repente doy positivo en tres campeonatos: en la Copa del Mundo, en la Copa de España y en el Campeonato del Mundo. Pero luego ven que los miligramos detectados van para menos, y lo consideran todo un mismo caso. Me sancionaron dos meses… que en realidad era la sanción máxima que me podían poner por dar positivo. Creo que me utilizaron. Creyeron que dándole caña a este, los otros se lo van a pensar mucho. Pienso que esta sustancia no debería estar contemplada como sustancia dopante, porque no lo es. Será ilegal, será prohibida, será lo que quieran, pero dopante no es. Porque alguien que se fume un porro, a ver si tiene valor de irse a correr media hora, como para ponerse a hacer saltos mortales… estamos locos. Creo que deberían diferenciarse.
A mí ya me da igual, porque luego lo demostré, con mis medallas, que los porros no me habían ayudado. Después de ello, me hicieron doscientos o trescientos controles. En un día he llegado a hacer cuatro controles: de la (federación) Internacional, de la española, del comité y del consejo. A las 7 de la mañana, a las 9, a las 11 y luego a las siete de la tarde.
¿Cómo si fueras un drogadicto no?
Si, y yo les digo, perdona, que soy el vigente campeón Olímpico, que me estáis tratando como si fuera un delincuente. Que tengo un oro olímpico, y no tenemos tantos como para que nos tratéis tan mal. Ves casos como la ‘Operación Galgo’, y tienen que hacerlo, pero que se fijen bien con quien los hacen. En la gimnasia, en cualquier país, en los últimos 20 años, solo ha habido dos casos de positivo: una rumana por tomarse algo para la gripe, y le quitaron el oro, y mi caso. No hay más casos de doping en todo el mundo. Nosotros no nos podemos dopar, porque lo que te da fuerza te quita plasticidad, y lo que te da potencia, te quita coordinación… no puedes. Tienes que tener mucho equilibrio, mucho control, y si te dopas, se te disparan unos niveles, y otros te quedan descompensados. A mí me sancionaron y yo me reí. Te lo tienes que tomar con humor. Ya es bastante difícil el deporte en sí y el mantenerse en este nivel como para aguantar a esos pesados todo el día. Hay que estar tranquilo y reírse de la situación. Estaría preocupado si me estuviera pinchando algo, ahí estaría asustado y entendería la persecución, pero conmigo…es imposible.
¿La gente, cuando te ve por la calle, te reconoce?
Ahora, rapado y sin barba no (risas). Las etapas pasan, y cuando me retiré pensé que tenía que cambiar. Cambia mi profesión, cambia la persona, cambia todo. Ahora, por calor, con los días que hacía, decidí raparme. Y hoy hace un frío que tela.
Sí, la gente me conoce, pero cada vez menos. Cuando vuelvo de la olimpiada, hay 4 meses de locura, y en todas partes la gente quiere fotos, firmas… Pero yo me lo paso genial. No me están reconociendo por nada malo, sino por una trayectoria muy larga. Yo voy contento por la calle. Estoy agradecido con la gente.
“Me gustaba hacer algo que no pudiese hacer nadie más”.
¿En Barcelona, sufres o te diviertes más con el Real Madrid?
Yo me lo paso genial siempre. Yo me lo intento pasar bien siempre en cualquier aspecto. En Madrid, ser del Madrid es muy fácil, y ser culé en Barcelona es tan sencillo… que no, que yo me lo paso genial siendo merengue aquí. No es tan por rebeldía, sino por no darle la razón a todo el mundo así porque sí. Si tienes razón, gánatela, y demuéstramelo.
Gervasio Deferr, el mejor gimnasta de la historia de España. ¿Cómo lo ves?
Mola eh (risas). Ha quedado muy guay. Para mí es una satisfacción enorme. Ni siquiera fue un objetivo para mí. Yo he hecho lo que me ha divertido, lo que se me ha dado bien, y lo he explotado. He sabido explotar mi mejor gimnasia. Me gustaba hacer algo que no pudiese hacer nadie más. Eso es lo que me ha entretenido siempre, y lo he conseguido. He conseguido cosas que sé que ni en cincuenta años volverán a hacer. Son cosas que las haces tú y solo tú. Eso es lo que me ha llenado. Luego, en consecuencia a los resultados, ha venido que soy el mejor gimnasta de la historia. Ni me lo había planteado. Me di cuenta cuando había terminado todo.
¿Con qué medalla o recuerdo te quedas?
No. Imposible. ¿Cómo me voy a quedar con una? ¿Cómo elimino la primera medalla de la gimnasia española de la historia? ¿Cómo elimino la segunda, después de mi positivo? ¿Y cómo valoro mi tercera, siendo en suelo y no en salto? Es imposible, no me puedo quedar con ninguna. Y soy tres veces segundo del mundo, y siete veces campeón de la copa del mundo. Me parecería injusto para mí mismo, por como he pasado cada situación. Yo las he pasado muy canutas, algo exagerado. Y luego la presión. Tú no sabes lo que es estar seis meses haciendo entrevistas, y ves que se acerca la olimpiada y no saber cómo lo vas a hacer mientras además la gente te dice que eres el mejor. No saben con los gimnastas que tengo que competir. El día que te sale bien el entrenamiento, perfecto, pero el día que no, ya piensas que quizás ni te clasificas para ir a la olimpiada.
 “Sin disciplina los resultados no se consiguen”
Gervasio Deferr siempre ha hablado que su relación con los entrenadores no ha sido del todo buena. ¿La disciplina ha sido tu mayor problema?
No, no. La disciplina nunca ha sido un problema en mí. Lo que ha sido un problema ha sido mi forma de ver las cosas. La gente pensaba que como yo veía las cosas de una determinada forma, eso ya tenía que implicar, sí o sí, no ser disciplinado, y no es así. Yo he sido super disciplinado, por eso he entrenado durante 25 años 7 horas cada día, y he conseguido los resultados que he conseguido. Sin entrenar no se consiguen. Gimnasia sin disciplina es inconcebible. Cuando ha habido algo que no me ha gustado, todo el mundo se ha callado y yo no. Yo he dicho, perdona, que esto está mal, ¿nadie se da cuenta? Pero como yo he sido el único, me han dicho, mira el rebelde, el quejica… Simplemente he dicho que algo que estaba mal se puede hacer mejor de otra forma. Ahora, para mis niños yo quiero marcarles qué camino tienen que seguir, siguiendo la misma disciplina. La disciplina siempre es la misma, el camino, es el que varía.
¿Qué ha supuesto para ti participar en unos Juegos Olímpicos?
El mero hecho de estar en unos JJOO ya es algo impresionante, algo impensable. Es una pasada. Es disfrutar desde el segundo uno hasta el último segundo. A mí me ha aportado muchísimo. Ahí me di cuenta de la diferencia que hay entre un Mundial y una olimpiada. Al Mundial van todos, pero a la olimpiada van los mejores del Mundial. Cuando estás en la Villa olímpica y de repente ves al Yao Ming de 2’20 o ves a Rafa Lozano de 1’48 de boxeo, pues ves que aquí no somos todos gimnastas de 1’65. Esto es una locura. Ves a los mejores de cada uno de los deportes. Yo iba al comedor y me quedaba embobado mirando a la gente. Alucinas. He descubierto hasta países que no conocía. Ves un chándal y dices pero si esto es un país, ¡como puede ser que no lo conozca! (risas). En las tres olimpiadas que he estado, he descubierto países y deportes nuevos. Es una maravilla. Me han dado las ganas de querer volver. Mi novia juega a hockey hierba en Castelldefels, y para ellas es muchísimo más grande una olimpiada que un mundial. Sólo en el fútbol es más importante un Mundial.
Incluso hice una entrevista para Telecinco al equipo de hoquei femenino, hice de reportero y me lo pasé muy bien. Me dan la oportunidad de probar cosas nuevas que solo siendo deportista no las habría conseguido, pero consiguiendo esos resultados, si pude.
“Estar en una olimpiada es una maravilla, porque al Mundial van todos, pero en unos juegos solo van los mejores”
¿Cómo…?
También hice un capítulo de Hospital Central. Yo flipé. Con todos los actores que yo veía todas las semanas. Si me dan la oportunidad, yo pruebo todo lo que sea, porque me lo paso genial. No todo es entrenar ni competir. Eso ya está. Ahora tengo que probar cosas nuevas. También hice un monólogo en El Club de Flo… ¡qué vergüenza! (risas), pero bueno, lo hice. Las cosas hay que hacerlas para saber como son.
¿Qué consejo darías a los jóvenes gimnastas que para ellos eres un referente?
Pues no lo sé. Dar consejos es muy difícil, porque es tan fácil equivocarse. Yo les diría a todos los chicos que hacen gimnasia, que hacen cualquier deporte o que hagan cualquier cosa aunque no sea deporte, teatro o lo que les apetezca, que lo hagan y que se diviertan. El día que no se diviertan, pierde la magia todo. Yo he intentado durante los 25 años de mi carrera en activo, divertirme cada día, buscar algo que me dé esas ganas de reírme y estar así.
¿No has perdido nunca el espíritu?
Siempre hay bajones. Yo he pensado en retirarme tres o cuatro veces. Una vez incluso estuve 4 meses sin entrenar, pero fue con 13 años, y cuando me preguntaron si quería volver, estaba como loco volviendo. Siempre hay bajones, en todo. Incluso Michael Jordan, siendo el mejor jugador de baloncesto o el mejor deportista del siglo XX, también odió el básquet en algún momento. Es normal. Nada te sale tan perfecto siempre como para estar feliz. Todos tenemos bajones, pero uno sabe lo que realmente le gusta, y lucha por ello.  Yo he querido dejar la gimnasia 4 veces pero no me han sacado de ella en 25 años… y no me iban a sacar, no iban a poder.
En enero anuncias tu retirada. ¿Qué motivos te llevan a tomar tu decisión?
Yo llevo 10 años entre los dos o tres mejores del mundo. Y pesé que mejor que en Pekín, no iba a hacer nunca más. Y no quería engañar a la gente española, entrenando y yendo a la olimpiada, porque cada vez que voy todo el país es “vamos Gervasio que tu vas a ganar”, y no. Si esta vez iba a Londres sabía que no iba a ganar. Y no quería tener el país entero pendiente de mí, y luego fallar. Preferí retirarme antes y decir: me retiro como segundo olímpico. Ya he hecho todo lo que he podido, no quiero engañar a nadie: creo que no tengo capacidad para más. No quiero cobrar becas si no me las merezco, quiero que se acabe todo y ya está. Me retiro en lo alto. Creo que una retirada a tiempo es la última medalla de un deportista. 
¿Qué da sentido ahora a tu vida?
El objetivo que tengo ahora es intentar enseñar a cuantos más niños mejor. Por el momento. Más adelante yo creo que no será tanta cantidad sino más calidad. Intentaré que alguno de mis alumnos o llegue a una olimpiada o pueda disputar una olimpiada para ganarla. Pero no tengo prisa, tengo 30 años, muchísimas ganas de ser entrenador. Que aprendan qué quiere decir la gimnasia, qué implica, y que se diviertan con ella. De aquí unos años ya veremos. No tengo prisa. Esto es una labor de 15 años. Los niños de aquí, en 15 años igual pueden estar ganando. Todo es a largo plazo.
“Una retirada a tiempo es la última medalla de un deportista”
Por último. ¿Cuándo surge la idea de entrenar a jóvenes deportistas, y porqué La Mina?
La idea de ser entrenador surge desde pequeño, porque yo he tenido a muy buenos entrenadores, pero también he tenido a muy malos entrenadores. Lo que quería era evitar que otros chicos tuvieran entrenadores tan malos como he tenido yo. Pensé, como más pueda coger yo, menos tendrán a alguien que no sepa hacerlo.
Y en La Mina, porque con Juan Carlos Ramos, que es el Regidor de Deportes de Sant Adrià, y fundador de la Escuela de lucha de La Mina, tenemos relación desde el año 92, en el cual yo entro en el CAR con 11 años y él es un atleta en activo en ese momento en el CAR, luchador peleando para ir a los mundiales. Ahí se fusiona la gimnasia y la lucha en amistad, y poco a poco, proyectos futuros se van apoyando. Yo creo que La Mina no es lo que fue hace años. Yo creo que son algo más, que quieren mejorar, entonces yo pongo mi granito de arena para que, con la escuela, puedan mejorar si pueden, sino, por lo mínimo haberlo intentado.
Pues muchas gracias Gervasio.
Pues muchas de nadas.


                                    

jueves, 14 de abril de 2011

Entrevista amb Pol Amat, laurejat jugador d’hoquei herba

Pol Amat: “L'esport t'ensenya coses que et
serveixen per la vida i per la feina”


"Sens dubte ens quedarà l’espina de l'or, i per mi això quedarà per tota la vida perquè ja no participaré en els pròxims Jocs Olímpics"


Pol Amat Escudé (Terrassa), de 32 anys, és jugador d’hoquei herba, i actualment juga en el club Egara de Terrassa i en la Selecció espanyola. Ha combinat la seva exitosa carrera esportiva amb la carrera d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE) a la UAB, el que l’ha portat a treballar a l’antiga Caixa Terrassa, ara UNNIM. Casat i sense fills, disfruta dels seus últims anys com a esportista professional d’èxit en el club de la seva vida. Una de les seves grans passions és el Barça, de qui és un ferm seguidor.

Què et porta a jugar a hoquei?                                                                                              
El meu cas és molt clar. Jo vinc d’una família on tots hem jugat a hoquei. El meu avi va ser un dels fundadors del Club Egara, i el meu pare i els meus tiets van jugar a hoquei també, tots olímpics, van viure aquest esport intensament. Era molt clar que jo havia de començar, si més no, jugant a hoquei i després decidir a què és el que realment m’agradava. Ells sempre em van donar la llibertat per escollir què volia fer, el que passa és que a mi l’hoquei m’agradava i se’m donava més o menys bé, i vaig seguir aquest camí. Estava cantat que per tradició havia de començar jugant a hoquei.                                               
En quin moment t’adones que pots arribar lluny en el món de l’hoquei?                                    
Això va venint sobre la marxa. Sí que, si de ben petit demostres un cert talent, ja et pots començar a posar objectius més importants. Jo vaig començar amb la selecció sub-16 amb tretze any, amb la sub-18 i demés, vaig passar per totes les inferiors. Un cop entres en aquesta dinàmica de seleccions, comences a fer-te il·lusions i a posar-te objectius. A partir dels 15 o 16 anys ja comences a donar-li més importància. Abans estàs més per disfrutar, amb els teus amics, amb el club, de l’experiència i del propi entorn del hoquei.
Quins valors i quin lema han marcat la teva carrera com esportista i com a persona?                                                                                                                                    
Valors, no només a l’hoquei, en tots els esports poc a poc en vas adquirint, el mateix esport te’ls ensenya. En un esport d’equip aprens a compartir les coses, a disfrutar-les compartint-les, que és millor que disfrutar-les un mateix sol, i amb els anys vas aprenent coses com la disciplina, el rigor, l’esforç, ser generós dins d’un equip o portar situacions de lideratge. L’esport i la experiència et van ensenyant coses que després et serveixen tant per la vida personal com laboral. No he tingut cap lema en concret, simplement m’he dedicat a disfrutar fent el que faig. Així és molt probable que et surtin bé les coses. Fer algo que no t’agrada ho aguantaràs un temps, però tard o d’hora baixaràs els braços. Disfruto molt jugant a hoquei i amb una dedicació constant i un cert talent innat, pots estar anys seguint amb èxits. Al ser un esport d’equip, depens d’ell, no de tu mateix, és una conjunció de tot plegat. I si tens la sort de coincidir amb una sèrie de jugadors o d’equips que són molt bons i que et fan guanyar, et faran durar més temps, perquè si només vas perdent, al final se’t fa molt més dur i et canses. A mi se m’han ajuntat dues generacions de seleccions molt bones, la del ’96 fins al 2000, i la del 2003 fins al 2010, i això ha fet que disfrutés encara més d’aquest esport. Probablement, gràcies a això, encara estic jugant a hoquei.                                                                                                                                             
Com es porta haver de combinar ser un esportista d’elit, un autèntic crack mundial, compaginar-ho amb un treball, i sortir de festa amb amics?                                                                               
Això és lo més difícil de tot. És molt complicat. Jo conec i entenc que varis esportistes quan arriben a una certa edat es desvinculen del món de l’esport. En el meu cas he fet tot lo possible per intentar-ho compaginar amb la resta de coses. Està clar que en primer lloc necessites voluntat, i després també necessites altres coses, per exemple que el teu entorn t’ajudi, com és el cas de la meva dona. També cal tenir una feina on una empresa sigui tolerant amb el teu esport i que et doni una certa flexibilitat. I també que el teu entorn familiar i els teus amics respectin el que tu vols. Si tot això funciona és possible realitzar esport durant anys.                                                                                               
"El hoquei és el meu estil de vida"
Com vius els derbis contra l’Atlètic?                                                                                                
Sempre són especials. L’Egara-Atlètic, estiguin malament o bé, sempre resulta ser un partit important que es viu amb intensitat. Actualment el Club de Campo és un equip superior, però els derbis sempre tenen un altre color. Hi ha un gran sentiment al darrera.    
Alguna mena de preparació abans del derbi?                                                                                 
Sempre ho tractes amb més cura. Hi ha una gran preparació i dedicació durant la setmana. Treballes i t’esforces una mica més de lo habitual.                                           
Què t'ha aportat el fet d'estar en equips com l'Amsterdam o el Polo, així com amb la selecció espanyola?                                                                                                                                  
Moltes coses. Són experiències, que pel tipus d’esport que fem, jo les recomano. Viure experiències en un entorn diferent al teu et fa créixer com a persona. S’ha de conèixer diferents maneres de fer i noves cultures. A Holanda mateix va ser una de les meves millores experiències. No estic penedit d’haver pres les decisions que vaig prendre. El que et deixa l’hoquei, més que la popularitat o els diners, són les experiències i els amics que trobes pel camí. A Holanda tot és diferent, es viu molt l’hoquei.           
T’agradaria jugar unes futures olimpíades amb la selecció catalana?
Pregunta compromesa. No m'ho he plantejat perquè, de fet, és impossible a dia d'avui. Si es donés el cas, m'ho plantejaria i faria una reflexió sobre si fer-ho o no, però com que no s'ha donat el cas no he tingut temps de reflexionar.                     
                                                                                                      










 En el teu ampli palmarès hi destaquen 2 plates olímpiques. Són una espina clavada?
El resultat és positiu però queda una espina clavada. Considero que són dos plates molt diferents. Una es la d'Atlanta, que va ser un resultat totalment inesperat perquè Espanya acabava de fer vuitens a l'Europeu l'any anterior. Es va arribar a la final, en què Holanda va ser superior i es va aconseguir la medalla de plata. Per tant, estic encantat amb aquell resultat. A Pequín les expectatives eren molt més elevades. Nosaltres anàvem allà a  guanyar. Portàvem uns anys lluitant només per aconseguir la medalla d'or. Durant els jocs vam estar molt a prop i vam fer bé les coses i un cop vam remuntar les semifinals i vam arribar a la final estàvem convençuts que guanyaríem. Teníem una confiança impressionant i unes ganes brutals d'emportar-nos la final. I no aconseguir-ho, quan tens unes expectatives tan altes, fa que el cop sigui més fort. Va ser molt dur. És una espina que penso que quedarà probablement per sempre. Hi ha plates que semblen ors, però la nostra en aquell moment no ho semblava pas.                                                         
L’any 2008 vas ser nomenat "Millor jugador del món d’hoquei", i "Millor esportista català de l’any", junt amb Gemma Mengual i Andrea Fuentes. Què va significar per tu, un esportista d’altíssim nivell, però potser amb menys fama al dedicar-te a l’hoquei, aquests reconeixements?                                                                                                                                 
És un reconeixement a una feina ben feta de la Selecció, de l'equip i d'una trajectòria personal. És el conjunt de moltes coses. Els premis individuals en esports d'equip no tenen massa sentit però si te'l donen està clar que és per diferents motius. Un dels més importants per mi és el fet que amb la Selecció portàvem molt temps estant entre els tres o quatre primers. Això va a ajudar a que al final s'acabessin decantant per donar-me'l a mi. No li vull dunar més importància. Et fa sentir satisfet per una feina ben feta i és un reconeixement que a tot esportista agrada perquè quan un juga a un esport, vol guanyar i vol ser el millor. Va ser un any, esportivament parlant, molt especial.                                     
"Amb una dedicació constant i un cert talent innat, pots estar anys seguint amb èxits"
Què t’ha aportat l’hoquei com a persona?                                                                                       
L'hoquei és el meu estil de vida. Li dedico moltes hores i molt esforç. He conegut a moltíssima gent perquè quan hi jugues, vius en un entorn que està molt vinculat a aquest esport. M'ha ajudat a formar-me com a persona i a entendre que les coses s'han de compartir, ser generós, que els èxits venen si es treballa amb esforç i dedicació. Però personalment, em quedo amb què el hoquei m'ha aportat amistats i experiències.              
Qui és el teu millor amic dins els vestuaris?                                                                                      
En tinc molts d’amics. Prefereixo no destacar-ne cap però si que sempre hi ha tres o quatre especials.                                                                                                               
El pitjor moment de la teva carrera?                                                                                                
La final dels JJOO de Pequín va ser dur tot i estar a un segon lloc i aconseguir una medalla de plata, que està molt bé. La decepció va ser tant forta que realment va ser un moment difícil tot i que amb el temps també ho saps valorar, una plata no deixa de ser un èxit. Aquest ha estat el pitjor moment a nivell esportiu, a nivell personal alguna lesió important que he tingut i m’ha fet haver d’estar parat bastant de temps i va ser difícil.    
Tu que portes a l’Egara des de fa temps quin consell donaries a la gent jove?                              
Primer que tinguin paciència, perquè al principi l’hoquei és un esport que no és fàcil, és bastant complicat. Recomano que simplement, intenti gaudir d’allò que estan fent, que ho comparteixin amb els companys i que intentin aprofitar el fet d’estar en un equip. Aquests són els meus consells pels principiants. I, pel qui vol arribar a algun lloc, al final és com tot, t’ho has de guanyar i ningú regala res. Ja es pot tenir talent que si no es treballa ni s’intenta millorar ni es fan les coses amb il·lusió, al final tot s’acaba perdent.
Erets bon estudiant a l’escola?                                                                                                       
No. No era molt dolent tampoc, però era el típic a qui sempre li quedaven un parell. Però jo no era bon estudiant perquè no m’agradava el que feia i després quan vaig passar a la universitat ja estava més content i m’ho vaig treure tot bé. Jugava a hoquei i vaig acabar la carrera en cinc anys.                                                                                            

Has tingut facilitats a l’escola o a la universitat pel fet de ser esportista d’elit?                             
A l’escola cap. A la universitat si, des del moment en que es va crear un programa que busca que l’esportista d’elit pugui compaginar els seus estudis amb el seu esport, per exemple si coincidia un examen amb un viatge, s’ajornava l’examen i això em va facilitar bastant les coses.                                                                                                   
“M’he dedicat a disfrutar fent el que faig”
Quina ha estat la teva aspiració o motivació principal en el món de l’esport?                                
Jo vaig començar a jugar a hoquei per què m’encanta i com que gaudeixo simplement amb això en tinc prou però quan entres en un entorn de competició el que busques és guanyar i entrenes moltes hores a l’any amb aquest objectiu. Amb el nostre equip el somni sempre va ser guanyar la medalla d’or als jocs de Pequín i va ser un somni que va durar anys. Vam fer l’impossible per aconseguir-ho, tot i que amb un resultat frustrant.

Què fas en els teus temps lliures?                                                                                                       
En els meus temps lliures aprofito per descansar. Tinc pocs moments lliures ja que entre la feina, la família i el propi hoquei  et queda poc temps per fer coses. I molts cops estàs molt cansat com per fer altres coses, però si que estic amb els amics el poc temps que puc estar-hi i també amb la família. Estar amb la gent que estimes i aprecies. He trobat a faltar tenir més temps per la meva gent.
Gaudeixes d’altres entorns d’amistat?                                                                                                                   
Sempre hi ha altres entorns, els derivats de la universitat o els de la feina. Jo tinc la sort de conservar els amics de la infància i estem la mateixa colla des de els vuit anys. Tinc altres entorns, no tot és el hoquei.
Tu que ets un culé reconegut, com vius el joc del millor Barça de la història?
És un privilegi. Hem de gaudir del seu joc perquè tard o d’hora s’acabarà. Si que és cert que tenim un entrenador jove que sap com s’han de fer les coses, però hem de gaudir del que tenim.
Quins plans de futur tens un cop deixis l’hoquei?                                                                                                   
En el fons jo he fet una vida normal i he afegit el hoquei. Un cop deixi el hoquei vull seguir amb la feina, estar amb la família i fer activitats amb els meus amics, però res de competició.
Quins creus que són els tres principals problemes del món?                                                          
La obsessió pel poder, les guerres que es produeixen per altres interessos i les males condicions del tercer món amb les respectives desigualtats.
Qüestionari breu:
1. Pol Amat és… normal                                                                                               
2. Pol Amat no és… arrogant
3. Una cançó: Every breath you take, de Police
4. Un llibre: El Socio, de John Grisham
5. Una pel·lícula: La gran evasión
6. Un menjar: La Pizza
7. Una ciutat: Barcelona
8. Un referent: Michael Jordan i Rafael Nadal
9. Un personatge històric:  Nelson Mandela
10. Catalunya per Pol Amat és…(riures) molt important