martes, 18 de enero de 2011

“Periodisme d’investigació? No n’hi ha d’altre!”

Xerrada a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació

“Periodisme d’investigació? No n’hi ha d’altre!”
Jaume Reixach :”El que apareix als mitjans espanyols és una diminuta part de la merda que ens cobreix”

Diversos professionals relacionats amb el món del periodisme d’investigació han parlat sobre aquest ofici als alumnes de 1r de periodisme de l’UAB. Han compartint algunes de les seves experiències professionals i també part de les causes que els han portat a ser on son i a defensar un periodisme millor i més objectiu. En l’acte també s’ha fet entrega d’un premi, el de millor treball de periodisme d’investigació a unes alumnes.

La conferència ha anat focalitzada sobretot al mal periodisme que s’està fent avui en dia i a la concepció errònia que es té del terme ‘periodisme’ (entès com un procés de recerca i exposició objectiva de la informació). Pepe Rodríguez (professor de l’assignatura “periodisme d’investigació” de la UAB), ha destacat que hem de ser crítics amb tot i tothom, doncs la nova generació de periodistes és qui ha de capgirar la situació. Diu que el periodisme d’investigació està compromès amb la veritat.
Rodríguez creu que el periodisme d’investigació, és senzillament periodisme ben fet, pel que s’ha de saber buscar les preguntes, i per això, s’ha de tenir uns coneixements previs de la situació, prou amplis, si es vol informar. “No sabem on acabarem, pel que hem de tenir eines per investigar què i qui faci falta, adaptant-nos al que sigui”. A més, ha afegit que és molt important el plantejament de la situació: com, enfocant el tema de manera concreta, acabarem trobant respostes més amplies.

Jaume Reixach (periodista d’investigació i fundador d’El Triangle) ha destacat per sobre de tot el posicionament dels mitjans i la importància de la funció real del periodisme, que és ajudar a transformar el món. Creu que en el periodisme, els diners han d’estar en segon pla, ja que el primer objectiu és fer arribar la veritat i la llibertat al públic. Dos valors als quals s’ha de comprometre el periodista, i que l’han portat més d’un cop a ser denunciat i a abandonar diferents treballs.  ‘El periodisme és l’enemic de la censura’ assegura.  Critica força els mitjans perquè creu que són empreses controlades per uns pocs que dominen la informació, un poder molt gran que els atorga una gran capacitat d’influenciar sobre el públic. Creu que hem de saber com funciona el món actual per poder canviar-lo.  
El fundador d’El Triangle ha intentat deixar clar que vivint en una crisi com la que estem, es necessiten periodistes que investiguin i s’impliquin, ja que els mitjans tenen una postura prou marcada, que fan que la censura informativa sigui constant, fet que ell ha denunciat diversos cops. Responent la pregunta d’una alumna, Reixach ha volgut donar un missatge d’optimisme als estudiants, ja que tot i l les dificultats com la censura i les altes xifres de periodistes empresonats i víctimes d’atacs, arreu del món hi ha milers de periodistes (com ‘Periodistes Sense Fronteres’),  amb il·lusió i somnis  que estan compromesos, fet que els porta a seguir jugant-se-la denunciant les injustícies, pel que ‘la guerra no ha acabat’ afirmava.
Sobre la revista El Triangle, de la qual ell n’és fundador i editor, ha dit que va començar com un projecte al que es varen unir diversos estudiants de periodisme i que en l’actualitat compta amb 15 treballadors més diversos col·laboradors en diferents països. El fet de ser una publicació independent, lliure de publicitat, els atorga major llibertat d’expressió i fa que puguin criticar sense limitacions ni censures.  

Un altre dels conferenciants, és l’Elisenda Villena (detectiu privat i Directora de Seguretat al cap de Método3), una professional que ha volgut relacionar periodisme d’investigació i detectiu privat. Creu que tot i que per a ella són el mateix, indica que hi ha una diferència, i és que l’objectiu bàsic de la seva feina és satisfer la demanda d’un privat, i la del periodista és publicar pel públic en general. Així mateix, ha afegit que ‘nosaltres tenim uns límits delimitats per la seva professió’, mentre que ‘el periodisme pot investigar tot allò que té interès’.
 ‘Sota el dret de la informació’ explica,’es pot investigar tot’. A més, ha volgut afegir que un periodista ha de ser constant, treballador i que ha de saber estar en qualsevol lloc de manera correcta, fet que demana una preparació i uns coneixements dels recursos força amplis.  
A més, ha participat en l’entrega d’un premi al final de l’exposició, “Sabueso con método”, al millor treball de periodisme d’investigació de 4rt de periodisme, a tres alumnes: Noemi Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo, pel treball “Amposta, pacte no escrit”, del que ha dit ser un ‘gran treball’.
A l’acte també ha assistit Antonio Baquero (reporter de successos d’El Periódico), qui creu que ‘periodisme d’investigació és tot aquell periodisme que intenta explicar a la societat com funcionen les coses’. En el seu discurs ha explicat que a diferència dels Estats Units, a Espanya no es fa gaire periodisme d’investigació degut a que aquest requereix inversió, temps i paciència, i ben fet, costa molt.


lunes, 10 de enero de 2011

Manolo Preciado, història d’una superació


El passat 9 de gener, Javier Dale escrivia un article interessant a la vegada que emotiu.
En ell, parla de Manuel ‘Manolo’ Preciado, actual tècnic de l’Sporting de Gijón i ex tècnic de Racing de Santander i Murcia entre altres.
L’article però, va enfocat a la manera de com afronta Preciado diferents ‘cops’ que ha hagut de viure, com ha reaccionat i com se n’ha sortit.
L’entrenador asturià, defensor de la cantera i de la proposta d’un futbol atractiu, va perdre la seva dona, víctima d’un càncer, mentre preparava la seva primera temporada a primera divisió  a l’equip de la seva vida, el Racing de Santander. Llavors, comptava amb fins a 9 jugadors de Cantàbria, tot un èxit. Un cop dur. Molt dur. Es quedava amb els seus dos fills.
Però lluny de sotmetre’s al dolor va seguir treballant. Portava una més que digna primera temporada quan un il·luminat, Dimitri Piterman (personatge que ha fet molt de mal al futbol espanyol), va comprar el Racing i el va fer fora. Un any més tard, mentre preparava al Murcia, rep la tràgica notícia que ha perdut un fill, Raúl, qui li recordava de donar un petó a la foto de la mare abans de tots els partits. Poc després l’acomiaden del Murcia.
La vida me ha golpeado fuerte –reflexionó Preciado pasado un tiempo-. Podía haberme hecho vulnerable y acabar pegándome un tiro, o podía mirar al cielo y crecer. Elegí la segunda opción".


Tornà al Racing, d’on va dimitir de manera honrada el mateix any, sense demanar res. L’estiu de 2006 fitxaria per l’Sporting, equip de segona que pujaria dos anys després a la màxima competició estatal. I encara avui allà segueix, donant la cara en tots els partits i defensant els seus homes com si de fills seus es tractés.
Abans de llegir això, però, jo ja considerava Preciado com un exemple a seguir. Per què? Perquè pocs tècnics que arriben a primera divisió amb un equip modest i de perfil relativament baix, s’atreviria a apostar per un joc creatiu, vistós, sense renunciar en cap moment a tenir la pilota (fet que d’altra banda és l’essència del futbol; tenir la pilota i que no te la prenguin).
Sembla fàcil jugar a tenir la possessió i intentar atacar, però per un equip modest es un estil que molts cops no surt bé, ja que comporta un desgast tan gran que tot i poder tenir opcions de guanyar més partits, els riscos que es prenen són més alts, i se sol pagar car. En la temporada de que parlo, la 08-09, la posterior a l’ascens del Sporting, l’equip asturià va començar la seva 37ª temporada a primera divisió amb cinc derrotes consecutives, entre elles, un 1 a 6 contra el Barça i un 7 a 1 contra el Real Madrid. Què va fer la directiva?  Apoiar al seu tècnic, recolzar un projecte que seguint amb l’estil que proposava Preciado va ser capaç de guanyar 0-2 al Mallorca; 0-3 al Depor; 2-3 al València i més tard; 1-0 al Sevilla, per acabar la temporada 14è en la classificació.

Al nou Molinón, reformat de fa poc, segur que els més de 20.000 aficionats que assisteixen cada partit a veure l’Sporting estaran orgullosos del seu tècnic, del seu equip i de l’estil que proposen.
Crec que té força mèrit. Ell i el seu esperit, de mai caure vençut, tot i els cops, tot i els problemes, tot i les dificultats i entrebancs que et posa la vida. Molts van defallir, ell no.
I aquests dies, més qüestionat per la premsa que pels qui el coneixen, més que mai hauríem de dir:
Podéis ser vulnerables o mirar al cielo y creer”.









Link de l’article de Javier Dale

viernes, 7 de enero de 2011

Aprofitar el Nadal


El Nadal és per tots, o per molts, una època de l'any on la familia es reuneix, la gent descansa del treball, es passeja mirant botigues i en general s'aprofita per descansar dels primers mesos de treball.

Per alguns, però, el Nadal, és el que realment és, uns dies que passen, amb 24 hores, i que si tenen res per menjar o per viure, si que serà un dia especial, però mentrestant, res no li canvia a aquesta persona.
Sí que es nota, en força gent, un cert canvi de mentalitat. Sembla que ens enternim perquè són dates on les campanyes solidàries proliferen i surtin a la llum (mitjans, etc.) recollides de diners, actes de personatges famosos que visiten hospitals i demés accions que són molt ben vistes per tots, ja que ho considerem un acte de bona fe. Campanyes com la Marató de TV3, la gala Inocente inocente, d'Antena 3 i demés propostes són un bon exercici perquè tots, un cop a l'any, contribuim a ajudar a qui més ho necessita.

Com a idees, totes propostes em semblen genials, com és lògic, però crec que hauriem de reformular la fórmula. Per què? Perquè els nens que passen gana, els malalts terminals, els pacients amb càncer, i totes aquelles persones que no disposen de prous recursos per viure, o que té problemes per fer-ho, tenen problemes els tres-cents seixanta-cinc dies l'any. No només els té els vint dies de vacances entre desembre i gener, sinó tot l'any. Fora bo (ja que molta gent no es pot permetre el luxe de donar constantment ajudes o diners, o perquè no té temps de prestar ajudes per serveis als més necessitats), que entressim tots en consciència que ja que no podem ajudar-los, si més no, amb qui convivim diàriament i sí que podem ajudar (familiars, amics...) intentar fer un esforç i que sentin, durant tot l'any, que sóm prop d'ells, que no només sóm solidaris al gener quan venen els reis, sinó que aquest esperit que ens omple a tots, és un esperit inherent, que sempre és amb nosaltres i mai marxa.

És a dir, que hem de creure'ns que els valors que semblen aflorar al Nadal, els podem utilitzar sempre, per fer el bé i ajudar a qui ho necessiti, sigui o no conegut. Segur, que més d'una discussió evitariem, i encara que només servís per això, ja serviria per quelcom. Intentem no fer mal a qui estimem, i si creiem que ho fem, no li fem més mal, perquè llavors també ens el fem a nosaltres.
Quedar bé sempre una opció vàlida i que hem de tenir presents. La familia, els amics, tot el nostre entorn en general, sempre és allà. Però per petits detalls, les relacions es poden trencar i tot pot acabar.

Fem doncs que l'esperit nadalenc convisqui amb nosaltres tots els dies de l'any i afrontem els problemes amb optimisme, encara que ens facin mal, ja que nosaltres, per sort, sempre tindrem algú al costat que ens pugui fer costat i recuperar un somriure. Els més desafavorits, aquesta sort no sempre la tenen, pel que hem d'aprofitar que som uns privilegiats i anar endavant ajudant i construint, no destruint.


Bon Nadal!