domingo, 24 de julio de 2011

El nou rei d'Amèrica


La selecció d’Óscar Tabárez acudia a la Copa Amèrica com una de les favorites del torneig, juntament amb l’amfitriona Argentina i el Brasil. Però ni els primers, que no van bastar-se amb Messi sol i aïllat, ni els segons, amb el cap més posat en preparar la cita mundialista que organitzen el 2014, han acabat complint les expectatives i han defraudat al caure força d’hora.

La selecció charrúa, liderada per dos atacants de primer nivell mundial com són Diego Forlán i l’elegit com a millor jugador del torneig, Luis Suárez (i amb un gran futbolista com Edison Cavani de complement per quan el necessitessin), ha estat un dels equips més ben treballats i consolidats de tota la competició, amb fonaments defensius i ofensius prou sòlids com per destronar les grans potències sud-americanes. Els uruguaians venien de ser quarts al passat Mundial de Sudáfrica, on van tenir una gran actuació gràcies a un grup que es coneix i que manté una base que poques seleccions han sabut retenir (Xile ho va fer, però va caure contra una sòlida i conjuntada Veneçuela).

El 10 d’Uruguai, que ha anotat dos gols a la final, té mèrit especial, ja que fins a l’últim partit del torneig no havia anotat cap gol, però cal remarcar el seu treball i sacrifici, que han estat al nivell d’un jugador com ell. A més, cal afegir que segueix una tradició familiar, i és que el seu avi i el seu pare ja havien guanyat la Copa Amèrica anys enrere.

 Després d’eliminar l’Argentina i el Perú, el Paraguay del revaloritzat Justo Villar era el rival a la final. Venia de no haver guanyat cap partit en tot el campionat, però després de veure les sorpreses que havia deparat la copa sudamericana, dir que l’Uruguai era la favorita, no li assegurava la consecució del títol. Sobre un Monumental de River, ple a rebossar en l’únic partit que s’hi disputava, s’hi havia de decidir el guanyador, i no era altre que l’equip més treballat i amb una aposta més clara de joc i de futbol. Els Muslera, Álvaro Pereira, Diego Lugano, Godín, Diego Pérez, Arévalo Ríos, més els ja esmentats davanters, i companyia, han demostrat ser un just i mereixedor vencedor de la competició de seleccions més antiga de la història (ja des de 1916).

A més, amb aquesta victòria, ha aconseguit desempatar en el nombre de títols amb la seva veïna, l’Argentina, pel que ara els charrúas superen per un títol (15 d’Uruguai per 14 d’Argentina) la selecció celeste. Una copa a més, que aconsegueixen en territori rival, i en un dels temples més importants del país. Una decepció més pel futbol argentí, que poques setmanes després de veure el descens d’un històric com River Plate, ara veu com un dels rivals històrics li prenia la copa celebrada a casa seva; i una alegria més per un petit país de 3 milions d’habitants, que veu com la seva selecció de futbol li torna a donar una alegria 16 anys després, quan va aconseguir la seva última Copa Amèrica. 

viernes, 22 de julio de 2011

Els detalls de la operació Bojan Krkic


FC Barcelona i  AS Roma han fet oficial per fi aquest divendres 22 de juliol el que era un secret a veus: Bojan Krkic marxa a la Roma cinc anys després del seu debut amb el primer equip blaugrana. La seva sortida no ha estat la millor possible, doncs el de Linyola se n’ha anat amb un regust amarg al haver de deixar el club on ha militat tota la seva vida i en el qual ha deixat un registre golejador récord: 423 dianes en les categories inferiors, 29 amb el primer equip. Se’n va a la ciutat eterna per falta de minuts, i com ell ha reconegut i era clar, per falta de confiança de Pep Guardiola, que no va apostar per ell en molts partits.

El Barça, que ha esperat a l’oficialització del traspàs d’Alexis per fer efectiva la venta del canterà, l’ha venut a l’equip italià per 12 milions d’euros. Fins aquí tot correcte. Aquesta venda però, té altres detalls curiosos, i és que conté una clàusula de recompra obligatòria per part del FC Barcelona al cap de dos anys per 13 milions d’euros (un milió d’euros més). Si la Roma volgués tenir en propietat el jugador, hauria de pagar 28 milions d’euros el juny de 2013, pel que el montant total de la operació seria de 40 milions. No és poc.

La pregunta que em faig és: perquè el venen per recomprar-lo per un milió dos anys després, i no el cedeixen, obtenint-ne probablement més benefici econòmic? Em responc ràpidament la pregunta quan llegeixo que Josep Maria Bartomeu es troba a Londres de nou, per tancar la venta (també amb opció de recompra) d’Oriol Romeu al Chelsea, i per presentar una nova oferta per Cesc Fàbregas. Ara em quadra tot. Què vol el Barça venent a Bojan i no pas cedint-lo? Doncs és clar, tenir 12 milions d’euros en cash ja per poder augmentar la oferta a l’Arsenal, i així emportar-se a Cesc. El pressupost era de 45 milions, que sumats als 12 per Bojan, als 3 de Cáceres i als 5 per Oriol Romeu (a falta de saber si traspassen a Jeffren al Bolton), sumen un total de 65 milions d’euros. Aquest any n’han de pagar 26 per Alexis, pel que en resten 39 per abordar l’opció Cesc. Guardiola el vol i és una petició quasi vital per ell, per tant, tot sembla indicar que, aquest any sí, el d’Arenys tornarà a casa.

Per tant, moltes gràcies i fins d'aquí un parell d'anys, Bojan. D’aquí 24 mesos es tornarà a parlar de la seva situació, però com diu el propi Bojan: “Sóc i sempre seré del Barça”. 

martes, 19 de julio de 2011

Alexis Sánchez, el ‘Niño maravilla’… culé


Ja és oficial. Alexis Sánchez serà el primer jugador xilè en vestir la samarreta blaugrana. Udinese i Barça han arribat per fi a un acord pel traspàs de la jove estrella. L'operació es tanca en 26 milions fixes més 11.5 variables. Es fa efectiva així la primera incorporació al primer equip del conjunt de Pep Guardiola, que en la seva primera roda de premsa de la temporada entrant, no va dubtar al dir que era Alexis el principal objectiu.

“La prioridad es un delantero, y Alexis es el elegido entre otros” deia Guardiola. Una decisió presa fa setmanes i a la qual li faltava un acord entre clubs, ja que amb el jugador està tot arreglat gràcies a la total predisposició del jugador per aterrar a Barcelona, rebutjant ofertes millors econòmicament (Manchester City, Chelsea, Manchester United...). El de Tocopilla per tant, arribarà per reforçar una posició d’atac que podria quedar mermada amb les sortides de Bojan i Jeffren que semblen més que imminents. La versalitat del  jugador permetrà que pugui ocupar les tres posicions d’atac, però per on es mou millor és per les bandes, des d’on, actuant d’extrem, pot aprofitar tota la seva velocitat i la seva capacitat d’encarar i desbordar rivals.

Però, per què Alexis?                                    
La secretaria tècnica manejava diversos noms per reforçar l’atac, però ha estat el d’Alexis Sánchez l’elegit. La seva projecció (té només 22 anys i ha estat elegit recentment ‘Futbolista amb més projecció del món’, per davant de noms com Sahin, Bale, Neymar o Ganso). A més, va ser nomenat la passada temporada com a millor jugador de la Serie A pel diari italià La Gazzetta dello Sport. I és que la dupla que ha fet amb Di Natale (40 gols entre els dos, 12 dels quals seus), ha portat a l’Udinese a la Champions League. a destacar, el pòquer de gols al Palerm en la victòria per 0-7.

Però el que ha fet destacar el nom d’Alexis per sobre de la resta d’opcions, a part de la seva versatilitat, movilitat i capacitat d’assistir, és el seu caràcter. Dins el camp és un futbolista que lluita moltes pilotes, pressiona i corre per tal d’ajudar en tasques defensives. A part d’això, trobem que és un guanyador nat que vol arribar a ser el millor dins els terrenys de joc, sense tenir escàndols fora d’ells. 

La història de superació personal i familiar també ha estat un motiu analitzat, doncs gràcies al seu talent, Alexis va superar les dures condicions en què vivia, el que el va enfortir com a persona i futbolista. El desig declarat del jugador de recalar en terres catalanes ha resultat clau  a l’hora d’apostar per ell. No és un golejador nat, però té arribada i condicions per arribar a ser-ho. A Colo-Colo i RIver (cedit per Udinese) es va començar a consolidar i adaptar al futbol de primera, mentre que a Udine, des de 2008, i amb la selecció xilena, s’ha transformat en una figura que espera esclatar definitivament a Can Barça. Una operació costosa (uns38 milions), però que pot ser amortitzable si es compleixen les espectatives que es tenen de la gran perla del futbol xilè. 

sábado, 16 de julio de 2011

Maracanazo 2.0 a Santa Fe


Exactament 61 anys després, es repeteix una fita històrica i insòlita. L’Uruguay ha guanyat a una Argentina liderada per un insistent i actiu, a la vegada que agotat Leo Messi, en terra hostil. Si fa més de mig segle (1950) li va tocar a Brasil, ara és l’equip del ‘Checho’ Batista que ha quedat eliminat de la ‘seva’ Copa Amèrica als penals contra un Uruguay que jugava amb un home menys des de la primera part per l’expulsió de Diego Pérez. Una expulsió que ha marcat el partit, ja que ha fet que l’Uruguay es replegués i es limités a fer contraatacs i penjar pilotes (que és on guanyaven constantment als argentins). Després d’una primera part amb ocasions i joc travat, el marcador era d’1 a 1 gràcies als gols del mateix Diego Pérez i de Gonzalo Higuaín. L’atacant del Madrid disposaria al llarg del partit de nombroses ocasions que refusaria un magistral Muslera, el porter ‘charrúa’, l’home del partit sens dubte.

La segona part començava amb una targeta al blaugrana Mascherano, que veuria la segona al final dels 90’ reglamentaris. Messi insistia en crear, però els rivals no el deixaven moure amb facilitat.  Argentina anava fabricant ocasions de gol, doncs comptava amb la majoria dels seus efectius a dalt sobre la gespa. Però ni Messi ni Higuaín ni Tévez (que entraria per Agüero) ni Pastore aconseguirien perforar la porteria d’un inspirat i encertat Muslera. Ho seguia intentant l’Argentina, però l’Uruguay es defensava bé, i amb una assegurança sota pals, que ho va acabar traient tot.

L’Argentina però no va poder, i va caure als penals. Les crítiques de la premsa argentina però, no poden anar focalitzades en la seva gran estrella. Messi ho ha intentat per passiva i activa, acabant el partit totalment exhaust. Té bons companys cert, però l’acompanyen pocs. La falta de creació i rigor tàctic han estat claus. Messi desequilibrava i assistia, però amb un Gago que no estava al nivell de l'altre dia, amb Higuaín fallant de nou i Agüero substituït, no pot amb tot (i més amb els marcatges que li han fet). Darrere, cedeixen masses faltes absurdes, i li falta rapidesa de circulació de la pilota. Per dalt, un altre problema. Falta o córner que centraven, pilota que remataven els uruguaians. Contra Costa Rica va colar, però contra una gran selecció, ha tornat la gris Argentina, mancada de capacitat d’associació i compenetració. Busquen a Messi abans que ningú, alentint el joc i col·lapsant-lo de pilotes. El 10 blaugrana però, ja pot descansar d’aquesta llarga i dura temporada. 

Uruguay ha sabut ser prou consistent defensant i sabent com podia atacar, i tot i jugar sense Cavani, ha reestructurat l’equip traient profit al treball de Luis Suárez, que ha fet un partit molt meritós, i de Diego Forlán, que de nou ho ha intentat, sense sort. El premi de les semifinals doncs, se l’emporta una selecció que ja va ser una revelació al passat Mundial, on va assolir la 4a plaça.  Un equip solidari i molt ben treballat, el d’Óscar Tabárez, amb futbolistes que mereixen estar en un equip millor (M.Pereira, Lugano, Arévalo, Muslera...).


Per cert, que l’heroi del partit, Néstor Fernando Muslera, va néixer un 16 de juny de 1986... data en què l’Argentina eliminava l’Uruguay del Mundial de Mèxic. Els hi ha tornat amb un partidàs. Sensacional. 


miércoles, 13 de julio de 2011

Periodistes i clubs… són compatibles?


La feina dels periodistes esportius és força contradictòria: han d’informar sobre el que passa a un club però sense poder saber-ho tot. M’explico. Es troben en diferents circumstàncies en què la feina del periodista entra en conflicte amb els interessos del club o entrenador, pel que es pot trobar amb diverses solucions: pot accedir a la veritat del que passa i publicar-ho (podent perjudicar al club d’alguna manera); pot accedir a part de la informació, però haver de respectar un ‘Off the record’, o pot no poder accedir a informació verídica i haver de publicar informacions poc contrastades i possiblement falses, entre d’altres opcions.
Veiem alguns casos, per exemple, en el seguiment que fan els periodistes dels entrenaments i pretemporades de molts equips. Allà, la majoria d’entrenadors (Guardiola i Mourinho sobretot, però molts d’altres també) decideixen ‘tancar’ al públic i a la premsa les seves sessions preparatòries per així estar aïllats i poder preparar-se i treballar en privat (podent així amagar tàctiques, alineacions i demés) i més tranquil·lament. El Barça, per exemple, ja entrena en una ciutat esportiva d’accés restringit i controlat, mentre que el Madrid no deixarà entrar el proper any a la premsa als entrenaments, i s’hauran de conformar amb prendre imatges dels jugadors accedint a les instal·lacions en una rotonda que es farà famosa. Fins ara permetien l'accés a la premsa només 15 minuts, dels quals òbviament no poden treure cap conclusió.
Un altre cas el trobem en el tema fitxatxes. Aquí és on hi ha més necessitat de la premsa. És a dir, quan no hi ha partits, segueix tocant vendre diaris (i informatius de ràdio i televisió), pel que cal fer més atractiu el producte introduint rumors il·lusionant a la gent. Que si fitxaran a tal, que si fitxaran a qual... molts noms, sovint repetits, que alimenten una rumorologia que ja és típica a l’estiu. Ara bé, quan la premsa encerta en algun nom es produeix un factor perjudicial pel club, ja que fer públic l’interès per algú pot encarir el seu preu i pot crear interferències innecessàries en la negociació que no haurien aparegut de ser una negociació ‘secreta’.
La contradicció la veiem doncs en que la funció de la premsa (i més la esportiva) és informar als aficionats sobre l’actualitat dels diferents equips (i esports en general), creant, a més, un efecte de promoció i publicitat constant d’aquests clubs, que els ajuda a tenir més seguidors, i més fidels. Està clar que la premsa no té perquè saber-ho tot, però els clubs haurien de tenir una mica més de sensibilitat amb la premsa, ja que sense els mitjans, tots els clubs tindrien menys massa de seguidors, i conseqüentment, menys grandària. S'obre doncs un debat: fins on hauria de tenir accés la premsa? I, no haurien de cedir més els clubs?

lunes, 11 de julio de 2011

El somriure del ‘10’


http://www.youtube.com/watch?v=MqWWCELKgWY&feature=channel_video_title

Més picat que molest, ahir Leo Messi va decidir que les critiques rebudes acabarien enterrades sota terra amb un recital davant Costa Rica (3-0). No cal que canti cap himne. Doneu-li la pilota i parlarà sobre el camp. El ball d'ahir al seu rival va estar a la altura del que ens té acostumat a can Barça. Sense necessitat de fer cap slalom marca de la casa, doncs el rival, una débil Costa Rica, tampoc ho requeria, va decidir el partit a través d'assistències magnifiques als seus companys, dignes del millor dels passadors que es poden veure en un camp de futbol. De les seves bótes van néixer unes passades que ja firmarien els grans Michael Laudrup o Andrés Iniesta
.
I és que Leo Messi no té res que envejar ni al millor assistent de l'NBA, Steve Nash. Si Higuaín arriba a estar mínimament encertat, ahir Leo surt amb un carro d'assistències de gol. El Pipa no va jugar malament, però no va estar encertat de cara a porta. I això contra un rival d'entitat es pot pagar. Però per sort ahir Messi comptava amb un altre aliat: el ?Kun' Agüero, que sí que va estar encertat de cara a porteria. I doblement. Aprofitant una altra sublim passada entre línies del ?10', Di María feia el 3r i tancava el marcador. Hi va haver més oportunitats, i no poc clares, però els ?albicelestes' no les van saber convertir.

Avui tota la premsa esportiva obre les seves edicions digitals amb una oda al futbol del 10 blaugrana. Però l'oportunisme no fa justícia als mèrits del Leo. Un jugador que ha intentat una i altra vegada que li surtin bé les coses i poder portar al seu país al lloc més alt, però que no ha tingut companys de viatge que estiguessin a la seva altura. I ha hagut de ser contra un rival dèbil, negat en quasi tots els aspectes, semblant a un punxing ball contra qui foguejar-se i entrenar-se per tal de recuperar bones sensacions, contra el qual Messi i Argentina han tret el futbol que portaven a dins i, per fi, han guanyat amb comoditat. Ara però, caldrà veure si el canvi de dinàmica es manté en el proper partit de vuitens (podria caure una difícil Uruguay o el Perú), o bé s'ha tractat d'un miratge.

El que està clar, és que quan Messi es diverteix i té companys que l'entenen sobre el terreny de joc i no només depenen d'ell, sinó que l'ajuden i juguen amb ell, l'Argentina creix. Gago per Banega, Kun per Tévez, Di María per Lavezzi... tres canvis més o menys importants, sí, però el que realment és important és tenir ben rodejat i amb un futbol a la seva altura, al millor jugador del món, Leo Messi. No el comparin amb ningú, disfrutin-lo, és únic.


viernes, 8 de julio de 2011

4 plantilles de Champions... amb costos ben diferents

Costos en milions d'euros de les actuals plantilles dels 4 equips que representaran la Lliga espanyola la pròxima temporada. *Dades fins el 8 de juliol 

Barça, Real Madrid, València i Villarreal. Aquests seran (si els castellonencs superen la fase prèvia) els representants de la lliga espanyola en la propera Champions League.  Són equips amb un important pes en el futbol europeu actual (sobretot els dos primers, tot i que els de la Comunitat Valenciana s’estan consolidant en les competicions europees en els darrers anys), que tot i comptar amb grans futbolistes, tenen uns pressupostos molt diferents.
A l’hora d’analitzar els costos de les seves plantilles (sous apart, element que encara ampliaria més les diferències entre els quatre clubs), veurem unes notables diferències. D’una banda veiem l’actual campió, el Barça. A 8 de juliol compta amb 22 futbolistes amb nòmina al primer equip (tot i que a la espera de les possibles sortides de Bojan, Jeffren, Milito i Maxwell), i les també força possibles arribades de Cesc Fàbregas i Alexis Sánchez. Sense comptar el cost d’aquestes dues operacions encara sense tancar, veiem que el Barça compta amb 12 futbolistes del planter, el que ha suposat uns costos força baixos (la operació més elevada ha estat la repesca de Gerard Piqué per 5 milions d’euros), els costos de formació.
Per tant, considerats com a traspassos, hi ha 10 jugadors que el club va incorporar d’altres equips en edats més avançades, pel que va haver de pagar traspàs. El cost d’aquests futbolistes ha estat el següent: Pinto (0’5M); Alves (35’5M); Milito (20’5M); Abidal (14M); Maxwell (5M); Adriano (9’5M) Mascherano (24M); Keita (14M) Afellay (3M), Villa (40M). En total, el cost de l’actual plantilla del Barça ha estat de 171 milions d’euros, una xifra gens menyspreable. A falta, repeteixo, de les possibles arribades del d’Arenys o del Xilè.
En el Madrid, per la seva banda, compten amb uns 28 jugadors en la primera plantilla. D’ells, tan sols 6 són formats a la cantera (tres d’ells, Granero, Arbeloa i Callejón que van ser repescats per un total de 13 milions), i 22 són de fora. Els traspassos per portar a tots aquests jugadors no tenen res que envejar a cap altre club del món, doncs el Madrid, no s’avergonyeix de pagar quantitats molt elevades pels traspassos, sinó que sembla que no li importi. Formar aquesta plantilla ha costat el següent: Carvalho 8 M; Varane 10 M; Pepe 30 M; Albiol 15 M; Ramos 24 M; Coentrao 30 M; Drenthe 14 M; Marcelo 6 M;  Lass 20 M; Gago 20’4 M; Xabi Alonso 35 M; Sahin 10 M;  Samir Khedira 14 M; Canales 5 M;  Pedro León 10 M; Di María 25 M;  Altintop 0 M; Mesut Ozil 15 M; Kaká 65 M; C.Ronaldo 96 M; Benzema 35 M i Higuain 13 M... el que resulta un total de 500’4 milions d’euros. Sense paraules. I què han aconseguit la passada temporada? Una Copa del Rei, sí, però el seu etern rival s’ha emportat Supercopa d’Espanya, Lliga i Champions League.. amb un equip quasi 3 vegades més barat.
Per la seva part, València i Villarreal estan a un altre nivell econòmic. Tot i ser dos equips ‘potents’ dins la lliga espanyola, compten amb economies més reduïdes i modestes que els dos grans (bàsicament perquè Barça i Madrid es reparteixen la major part del pastís dels drets audiovisuals, i perquè compten amb uns contractes de patrocini molt elevats).
El València CF compta amb 22 futbolistes en el primer equip. Tres d’ells (Guaita, Pablo H. I Albelda) són criats en la seva cantera. Els restants 19 van ser fitxats. La plantilla del tercer millor equip de la passada lliga espanyola ha costat el següent:  Diego Alves 3 M; Bruno 1’5 M; Maduro 2 M; Ricardo Costa 0 M; Rami 0 M; Dealbert 0 M; J. Mathieu 0 M; Miguel 8 M; J. Alba 0 M; Topal 4’5 M; Tino Costa 6’5 M; Ever Banega 18 M; Parejo 6 M; Juan Mata 0 M; Feghouli 0 M;  Soldado 10 M; Jonas 1’25 M; Aduriz 4 M;  Piatti 8 M. Tot plegat li ha costat als ‘chés’ 72,75 milions d’euros.
Finalment trobem l’equip de la Plana de Castelló. El submarí groc té a les seves files 19 tripulants, sis dels quals han estat formats en una de les millors canteres del país. Els altres 13 futbolistes han estat contractats per les següents quantitats: Diego López 6 M; César S. 0 M;  Gonzalo R. ?M; C.Zapata 7 M; Marchena 0 M; Ángel 0 M; Capdevila 0 M; Senna ?M; Borja V. 7 M;  Cazorla 1’2 M; Cani 8’4 M;  Nilmar 10’5 M; Marco Rúben 5 M i Giuseppe Rossi 10 M.  Els de Francisco Roig doncs, s’han gastat 55,1 milions d’euros, bastant pocs en comparació amb la resta d’equips de primer nivell espanyol i europeu.