El Barça que ve

Pocs són els reforços que necessita el Barça de la temporada 2011-12. Tots ells condicionats a les possibles i sembla que, pròximes vendes (amb opció de recompra futura o no) o cessions. Om a futuribles arribades, es parla de grans futbolistes, força joves tots ells, però que comparteixen tots ells una mateixa idea que hauran d’assumir si aterren al Camp Nou: s’hauran de guanyar una titularitat que avui dia està més que cara.

I és que la competència amb què es trobaran aquests jugadors és senzillament terrible. 8 campions del món, més Dani Alves, Eric Abidal i un tal Leo Messi. Quasi res. Des del primer moment doncs, hauran d’assumir que a diferència del que eren als seus antics equips, on eren si no la principal,  una de les grans estrelles, aquí seran un més, i que com han fet tants jugadors al llarg de la història del Barça, s’hauran de guanyar un lloc a l’onze inicial o, si més no, la condició de jugador repulsiu, que l’any passat van aconseguir tant Mascherano com Adriano.

El fet que suposa mantenir en nòmina gran part dels actius del darrer any fa que el Barça no estigui necessitat de fitxar per suplir llocs pel que no té cap tipus de pressa, i pot negociar amb més control sobre les diferents opcions que contempla. El ‘reduït’ pressupost (tot i ser molt elevat comparat amb la majoria de clubs, és baix en comparació al nivell dels grans equips europeus) està limitat a uns 45 milions diuen, just per portar un o dos grans jugadors. La operació Cesc no sembla que pugui baixar dels 35, als quals s’haurien de sumar uns 25 o 30 més si ve un davanter (ja sigui Alexis, per qui sembla que es podria pagar 27+13 o bé per Rossi). A aquests, se’ls sumarien un lateral esquerra (si no ho impedeix la Roma seria José Ángel) i alguns jugadors del filial, com Fontàs, Thiago (que acaba de renovar), Montoya, S.Roberto o Kiko Femenía, que d’arribar al club blaugrana, compaginaria filial amb primer equip.

En l’apartat de vendes, abandonarien el Barça els següents jugadors: Bojan (només falta la confirmació oficial del seu traspàs a la Roma), Milito, Jeffren i Maxwell, que podrien deixar entre tots uns 20 milions d’euros (que sumats als 45 del pressupost inicial, sumarien uns 65, que donarien per fer front als fitxatges d’aquesta temporada).

Per tant, la plantilla del Barça del pròxim any quedaria així:

-          En la porteria:

      Valdés com a titular indiscutible, amb Pinto per jugar els partits de Copa del Rei i en cas de lesió o sanció del Víctor, i Rubén Miño com a 3a opció, seguint en el B però pujant quan calgui.

   

En defensa:

Alves, Puyol (si es recupera totalment), Piqué i Abidal titulars, amb Adriano i Mascherano com a principals recanvis, juntament amb Fontàs, que tindrà una plaça al primer equip i, si arriba, un altre lateral. A més, molt probablement tindran minuts Marc Bartra i Martín Montoya.

Mig del camp:

A la mitja és on hi haurà més competència. Als Xavi, Busquets i Iniesta, els hem d’unir un parell de ‘jugones’ “made in Barça”, Cesc (si acaba arribant), i Thiago, amb plaça al primer equip i està per veure quants minuts pot jugar. Mascherano compaginarà la tasca de central amb la de mig defensiu. Keita serà un dels repulsius, però pot comptar aquest any amb menys minuts que aquesta última temporada. A aquests, li podríem afegir algunes aparicions del jove Sergi Roberto.

   

       Delantera:

    

      Guardiola mantindrà els davanters que tants èxits li van donar la passada temporada. Amb la sortida de Bojan, i a l’espera que es resolgui el futur de Jeffren, a Messi, Pedro i Villa, se’ls podria unir Alexis Sánchez, que competiria amb Afellay com a principal repulsiu. No es pot oblidar tampoc la més que probable presència d’Andrés Iniesta, deixant un lloc al mig del camp per Cesc, Thiago o Keita. 

La Masia vs La Fábrica

Barça i Real Madrid, dos exponents del futbol espanyol, europeu i mundial. Per la seva història, pel seu palmarès, per la seva capacitat adquisitiva i pels seus més que bons jugadors, entre d’altres aspectes, són referents d’aquest esport arreu del món. Però també ho són pels seus sistemes de futbol base. El del Barça comença a una casa rural, La Masia, mentre que al Madrid tot comença a ‘La Fábrica’. Dos models de cantera que semblen semblants, doncs tots dos equips compten amb un sistema de captació de joves talents molt similar (tenen captadors en diferents nivells, com pot ser la mateixa comunitat autònoma, la resta de país o tot el món). Tot i això, en els darrers anys trobem que l’èxit de les dues és força diferent. I no és casualitat.

En l’equip català, des de que Laureano Ruiz impulsés juntament amb altres personatges la idea d’unificar un estil de joc en tots els equips base, s’ha intentat crear i mantenir un estil únic, propi i diferencial de la resta, cosa que a Madrid no ha passat. Allà cada un dels equips juga com creu l’entrenador de torn que ha de jugar o segons l’estil dels jugadors. Al Barça doncs és força diferent: no són l’estil de l’entrenador ni dels jugadors els que decideixen com es juga, sinó que són els mateixos jugadors que s’han d’adaptar a un estil predeterminat i establert i que ha deixat força èxit.

Vegem dades objectives: el Real Madrid no ha aportat cap jugador a la selecció espanyola sub-21, recent campiona d’Europa i que disputarà els JJOO de Londres 2012. El Barça, per la seva banda, n’aporta 5 (Miño, Montoya, Thiago, Jeffren, Bojan), i fins i tot es parla que podria incorporar a José Ángel o Juan Mata. Sorprèn però, que hi ha 2 jugadors (Mata i Parejo), que van estar a les categories inferiors del Madrid, però que no van arribar al primer equip, o si més no, no hi van tenir la confiança suficient (igual que els Negredo, Soldado, Borja Valero, Jurado, Diego López... i molts altres més, com Samuel Eto’o). Està clar que també molts canterans del Barça no han quallat al conjunt blaugrana i han hagut de marxar a un altre equip a buscar-se la vida, però es tracten de casos molt diferents, doncs aquests no tenien el nivell per estar al Barça i la majoria no han triomfat o destacat en altres equips.  En la selecció absoluta, la presència de canterans del Barça també és nombrosa (Valdés, Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro), tots ells titulars, campions del món. El Madrid només té a Casillas, i perquè el seleccionador creu que no cal canviar-lo per Valdés, que ho faria igual de bé.

Vegem més dades: el Madrid C no ha entrat en la fase d’ascens; el Juvenil A eliminat de la Copa del Rei a quarts; el Juvenil C eliminat a les semis del Mundialito de Clubs contra el Barça; els Alevins eliminats en la fase de grups al XVIII Torneo Nacional. Sí que és cert que 8 dels 13 equips han guanyat els respectius títols autonòmics, però quan competeixen a nivell nacional no aconsegueixen mantenir aquesta hegemonia, i al Madrid, considerat un dels millors equips del món, se li ha de demanar més.  Per la seva banda, el Barça està vivint un moment que podríem qualificar d’històric. Avui mateix ha guanyat en la categoria Juvenil la Copa del Rei davant l’Espanyol, aconseguint un triplet històric (ja havia guanyat Lliga i Copa de Campions). Dels títols del primer equip no cal dir-ne res més, ja s’ha comentat quasi tot. El Barça B, ha aconseguit la seva millor classificació de la història (3r amb rècord de punts, 71). A banda d’aquests, la resta de futbol base també ha aconseguit d’altres èxits.

Per entendre tot i això poso un exemple clarificador: al Barça, algú, des de dalt de tot (primer equip), tira d’una corda que acaba en els equips base del club, és a dir, que els canterans són, sinó la primera opció, una de les opcions a tenir en compte, un element útil i vital del club que se’n notreix, i que complementa amb (bons) jugadors de fora els quals ha de fitxar (després podran sortir millor o pitjor, com tots). Per la part del Madrid però, hi ha una gran diferència. No depèn de l’estructura de club que un canterà pugui arribar a jugar al primer equip, sinó de l’entrenador de torn. Per això, veiem casos com els de Valdano o Del Bosque, tècnics que en el seu moment van apostar per la cantera, i que van saber treure jugadors com Raúl, Casillas o Guti (tampoc gaire més, per cert). I és precisament quan no hi ha un entrenador que aposti pels joves, quan aquests, conscients que a ‘casa’ no tindran oportunitats, s’han d’anar a guanyar el sou a fora. Ja poden ser bons o no, que ho tenen molt difícil per triomfar al Madrid.

L’aposta dels de la capital va més centrada en fitxar els millors jugadors del món, substituint els ‘ex-millors jugadors del món’ que havien fitxat temporades enrere i que o ja no serveixen o directament mai havien servit. Fitxen per il·lusionar sense saber massa bé què necessiten ni a què jugaran. En aquest sentit, el Barça els porta anys de distància, ja que els equips base juguen tots més o menys similar, un patró de joc quasi idèntic, el que facilita el salt d’una categoria a una altra, i quan arriben a dalt, ja saben què han de fer en cada posició. Un gran avantatge.  Per tant, de moment podem dir que el poder de la cantera (ben organitzada i estructurada) està donant més fruits que no pas el model ‘talonari’. 

Cesc Fàbregas, l’etern retorn

Any rere any se succeeixen els rumors, les notícies, les declaracions, les filtracions... ve Cesc?... es queda a l’Arsenal?. Mirant els fets, veiem que Cesc Fàbregas va renovar i millorar el seu contracte ara fa un parell d’anys, de forma que passaria a cobrar uns 8 milions d’euros, i quedava vinculat amb l’Arsenal fins 2014. Al no haver-hi clàusules de rescisió a Anglaterra, el club que el vulgui haurà de negociar amb l’Arsenal, concretament amb Arsène Wenger, que és qui el va “robar” de la cantera blaugrana amb 16 anys. El cas és que l’Arsenal no té cap mena de pressa ni intenció per vendre’l, ja que és el seu capità i una peça bàsica en l’esquema de joc. Per això sembla normal que s’enroquin i demanin de 40 milions en amunt, xifres a les quals no pot arribar el Barça, un Barça que ha de cuidar les finances, doncs no li sobren els diners.

El Barça, per la seva banda, pot anar insistint i insistint, però no sembla massa factible que els anglesos i el seu entrenador baixin del burro, i ha d’apretar per abaixar el preu, doncs no pot (ni ha) d’arribar a pagar determinades quantitats que serien totalment excessives per un jugador que no fa tant et pertanyia. Per la part del jugador, el Cesc ja ha dit que si marxa de l’Arsenal, l’únic lloc on vol jugar és al Barça, on té amics, família i és clar, d’on és ell.  Segurament Cesc pensa que és el màxim que pot fer per venir al Barça, però no és així. Ell no ha volgut forçar la seva marxa de l’Arsenal (com si ho va fer el passat estiu Javier Mascherano en un gest que l’honra, i baixant-se part del seu sou), per tal de no quedar com el “dolent” de la situació, i que els aficionats se’l mirin malament. Aquí ens trobem amb un problema: Cesc, si vas renovar sense pensar en aquesta situació (que el Barça et vulgui), ara has de fer quelcom més per facilitar la teva sortida. No val que facis un petit comentari i t’amaguis de tot el que es diu, a l’espera que sigui el Barça el que pagui el que demani el teu equip i tan tranquil.

La situació, per tant, sembla clara. Hi ha tres opcions actualment (descarto la opció que l’Arsenal baixi del burro i demani menys pel seu traspàs, el que seria surrealista): 1) que Cesc forci aquest estiu per marxar (que envii una carta dient que se’n vol anar, és a dir, que vol tornar a casa, o bé que es negui a entrenar, com va fer el ‘Jefecito’), i així intentar pressionar l’Arsenal perquè accepti a negociar i per menys diners; 2) que el Barça estiri més el braç que la màniga i acabi pagant més de 40 milions; 3) que el Barça es negui a pagar el que en demanin actualment, i esperi uns anys a que s’apropi el final del contracte (2014), i per tant, poder negociar amb preus més assequibles.

En les següents setmanes (i qui sap si mesos o fins i tot anys) es veurà què acaba passant. Sobre un altre aspecte, s’ha comentat que si arriba Cesc, Thiago sobra. Això és totalment fals. Primer de tot perquè els perfils dels dos futbolistes són diferents (Cesc s’assimila més a Xavi, i Thiago seria un perfil més similar a Iniesta, o fins i tot a De la Peña, més incisiu i amb més arribada).  A més, no crec que sobressin cap dels dos, i menys quan portem uns quants anys criticant el fet de tenir una plantilla massa curta. Vegem el següent:  Xavi, 31 anys, Iniesta, 27, Cesc 24 i Thiago 20. Realment sobra algun d’ells? A mi no m’ho sembla, més aviat crec que són els relleus naturals per edats. Formen un cicle que el Barça no hauria de trencar. Perfils de futbolistes que juguen al mig del camp, amb toc, combinació, i mantenint aquell estil que tant ens agrada, el que anomenem l’ADN Barça. Si tant ens agrada aquest estil, perquè deixar marxar un futbolista que veiem que tant clarament podria continuar amb ell?

Finalment, un apunt més econòmic. Es parla de la marxa de Thiago, bàsicament a Anglaterra. Thiago té 20 anys, si va a l’Arsenal quasi regalat (dins l’operació Cesc o no), no li estarem fent un regal a un home que no para de rebuscar en la nostra cantera i de qui tant ens queixem? És a dir, que al senyor Wenger, per agrair-li que ens “robi” canterans i després ens demani el que vol per ells, li regalem una de les perles amb major projecció. Clar que sí, fantàstica operació. I tot això, per què? Perquè d’aquí 5 anys vulguem repescar Thiago per 40 (o més) milions? Doncs no senyors, seria un gran, GRAN error deixar escapar Thiago Alcántara; ni a l’Arsenal, ni al Chelsea ni enlloc. Thiago s’ha de quedar i triomfar aquí, i si pot venir Cesc per un preu raonable bé, i sinó, a esperar, que són joves i no tenim diners per regalar. 

Un mercatto ascendent

Com sol passar en qualsevol època de crisis econòmica, els preus dels productes que hi ha al mercat no fan més que pujar. I el futbol no n’és una excepció. Fa poc més de 7 anys el Barça fitxava Ronaldinho per uns 25 milions d’euros. El 2009 el mateix club pagava altres 25 milions per un jove defensa ucraïnès del Shaktar Donetsk de tan sols 22 anys. Era una petició expressa del tècnic blaugrana Pep Guardiola, un capritx o una aposta personal, digueu-li com vulgueu, però que no va quallar (falta de confiança, d’adaptació, de ritme de partits...) i se’n va anar l’any següent per 15 milions (resultat de l’operació: 10 milions de pèrdues). En la mateixa època s’han produït alguns fitxatxes poc encertats i que han suposat calamitosos econòmicament parlant (i esportivament poc més que desastrosos): Martín Cáceres (16M), Alexander Hleb (18M), Keirrison (14M), Henrique (8M) (aquests dos últims semblen però més una operació fraudulenta per desviar propines cap algun directiu), etc. Això per no parlar de la pitjor operació del club català (i possiblement de la història del futbol: 45M + Eto’o per Zlatan Ibrahimovic, una autèntica ruïna. Sense comptar el suec, en els últims anys el Barça s’ha gastat uns 81 milions d’euros, dels quals n’ha amortitzat i recuperat ben pocs, i encara té alguns d’aquests jugadors en nòmina.

Però el Barça no ha estat l’únic (ni el principal) inflador del mercat. Mirant no massa lluny, a la capital espanyola, veiem que el Madrid (tant el galàctic de Florentino com el de Calderón) ha pagat en els darrers anys autèntiques burrades per jugadors que sovint no ho valien (i encara que ho valguessin, no deixen de ser preus excessivament elevats). Deixant de banda els Woodgate (22M), Samuel (25M), Mahamadou Diarra (26M), Gago (20M) Cassano (6-8M)... recentment trobem casos com el de Kaká (65M!!), Garay (10M), Benzema (35M)... i és clar, el de Cristiano Ronaldo (96M), una operació teòricament poc viable econòmicament. En els últims anys, els màxims mandataris madridistes han realitzat unes operacions totalment fora de mercat, que s’allunyen molt dels preus reals (i ara podrien pagar 30M per Coentrao).

Ara ja no es paga pel preu real d’un jugador, ara es paga el que val el jugador, assimilant-lo a altres preus pagats (és a dir, si per Londres han pagat X per Tal, tu m’hauràs de pagar com a mínim X pel meu)... més uns milions més que apuja l’equip que ven per veure si les necessitats del comprador (que ve amb la cartera plena i molta pressa per emportar-se aquella estrella abans que els altres), fan pujar un preu que assoleix fites inusuals i fora de lloc.

Vist el punt de vista del club venedor, en el fons no fan res malament. Tenen un jugador amb projecció i el posen al mercat per un preu molt alt. Si cola fantàstic, un munt de calerons que s’emporten, amb els quals poden refer tot l’equip, i si no, se’l queden, mantenint el jugador fins esperar una altra oferta.  

No és d’estranyar doncs, que per jugadors joves amb projecció (però seguint sent “melons per obrir” la majoria d’ells) l’any 2011 (i seguirà en propers anys), s’estiguin demanant 30-50 milions per Neymar, Alexis Sánchez, Ganso, Rossi, Agüero, Cesc, Thiago Silva, Bale, etc. Seran grans, grandíssims futbolistes, però realment valen el que en demanen?

Madrid i Barça a part, en el futbol mundial hi ha un abans i un després de l’aparició dels grans magnats (russos, americans, tailandesos, indis, “jeques” àrabs, etc.). Aquests s’han fet amb alguns  clubs europeus de manera que el compren i inverteixen allà part de les seves fortunes (estaria bé investigar si no utilitzen els clubs per blanquejar diners, però això és un tema apart). Doncs bé, l’aparició d’aquests totpoderosos magnats que només volen que enfortir els seus equips amb grans estrelles al preu que sigui, fa que els equips venedors demanin preus cada cop més i més alts, conscients que la millor habilitat d’aquests multimilionaris no és negociar a la baixa, i conscients que negociant amb ells poden treure grans fortunes (Carrol 41M, Dzeko 37M...).

Amb ells, difícilment els preus tornaran a nivells reals, sinó que s’inflaran i s’inflaran. Quina serà la solució? O bé que els clubs venedors afluixin les seves pretensions perquè veuen que no venen, o bé perquè els clubs compradors decideixin pensar-s’ho més a l’hora de comprar (com sembla que està fent el Barça últimament, tot i que trencaria la dinàmica si paga quasi 38 milions per Alexis Sánchez).

Una cosa està clara però, mentre hi hagi algú disposat a pagar 30, 60 o 90 milions per un jugador l’increment de preus no afluixarà. I doncs, per què ho hauria de fer?

Taula dels 10 fitxatxes més cars de la història del futbol:

Nom jugador	Preu de venda	Any **	Club comprador	Club venedor
Cristiano Ronaldo	96 milions €	2009	Real Madrid	Manchester United
Zinedine Zidane	73.5 milions €	2001	Real Madrid	Juventus
Zlatan Ibrahimovic	70 milions € (45-50 + Eto’o)	2009	FC Barcelona	Inter Milà
Kaká	65 milions €	2009	Real Madrid	AC Milan
Luis Figo	60 milions  €	2000	Real Madrid	FC Barcelona
Fernando Torres	58 milions  €	2011	Chelsea FC	Liverpool FC
Hernán Crespo	55 milions  €	2000	Lazio	Parma
Gianluigi Buffon	54 milions  €	2001	Juventus	Parma
Gaizka Mendieta	48 milions  €	2001	Lazio	Valencia CF
Andriy Shevchenko	45 milions  €	2006	Chelsea FC	AC Milan

* A l’espera del que pugui passar amb Agüero, Neymar, Alexis Sánchez o altres jugadors.

** Tots aquests jugadors han estat comprats a partir de l’any 2000, el que demostra la gran inflació en aquesta primera dècada de segle XXI. 

Anàlisi del lloc web "Prime TIme" sobre els fitxatxes d'hivern:

http://www.ptsport.tv/files/Football_Transfer_Review_2011_mercado_invierno_by_Prime_Time_Sport_ESP.pdf

25 anys dels gols del deu, déu, argentí

22 de juny de 1986. Mundial de futbol de Mèxic. L’estadi Azteca de Mèxic DF viuria un dels partits més importants que passarien a la història. I no pas pel partit pròpiament dit, una victòria d’Argentina a Anglaterra per 2-1 que suposaria el pas de l’Albiceleste a les semifinals de la copa del món.

Argentina venia de classificar-se com a primera de la fase de grups, amb  un punt més que Itàlia, i de superar als setzens de final a Uruguay per un gol a zero. Una Argentina que tot i que es diu que no tenia res, comptava amb jugadors com Pumpido (porter), Sergio Batista (actual seleccionador argentí), Jorge Valdano o Oscar Ruggeri. Anglaterra, per la seva part, havia quedat segona de grup (Marroc havia quedat primera sorprenentment), igualada amb Polònia, però a la ronda de setzens havia superat per 3-0 a Paraguay, amb un parell de gols de l’exblaugrana Gary Lineker. S’esperava un partit igualat i entretingut, i no va ser per menys.

Era el partit 48 d’aquell mundial al calorós Mèxic, i es va arribar amb empat a zero al descans. En el segon temps però, i davant la presència de 114580 espectadors, Maradona agafa la pilota al mig del camp i amb una elèctrica arrencada trenca la línia de mitjos de l’equip britànic. Una centella, una petita espurna elèctrica impossible d’atrapar pels contraris un cop superats. Ja a la frontal de l’àrea, la deixa per Valdano, que controla malament, aixeca l’esfèrica que és mal refusada per un defensa, que l’aixeca fins el punt de penal. El porter surt, però se li anticipa un prodigiós Maradona que salta i remata al fons de la xarxa.  Tal com cau al terra i veu que la pilota ha entrat, Diego ho celebra amb els seus companys, mentre que el porter anglès Peter Shilton i la resta d’equip aixequen els braços en protesta. “Ha estat mans!” Deurien reivindicar. Doncs si. Efectivament Maradona, com ha quedat més que clar, va rematar la pilota amb el braç. Com si no? Com podia haver rematat sinó la pilota un homenet de no més d’1.70 davant d’un porter corpulent d’1.85?

Gol mal atorgat, sí, però que quedarà a la història com “La mà de Déu”, com va dir el propi Diego: "yo no la toqué, fue la mano de Dios". Crec que encara avui molts anglesos no ho han paït. Aquella jugada suposà un dels majors escàndols de la història del futbol... però que sense ella Diego només seria Diego Armando, i no seria tant Maradona. I és que l’actuació d’aquell petit argentí no va acabar allà. De fer, ni tant sols havia començat. Aquell gol amb la mà seria un preludi, una petita mostra del que era capaç de fer aquell esquerrà de melena reconeixible.

Cinc minuts després, Maradona tornava a rebre al mig del camp. Ara però el marcaven dos rivals. Trepitja la pilota i amb un gir molt estètic se’n desfà hàbilment. Arrenca a córrer amb les seves típiques gambades curtes amb l’esfèrica enganxada als peus. Finta un tercer rival que deixa clavat en carrera, i també un quart, que no el poden aturar. Embalat, entra a l’àrea rival prop del seu vèrtex dret. Encara amb la ‘bimba’ enganxada aguanta a la sortida de Shilton, que surt però ni  veu com Maradona el retalla cap a la dreta i se’n desfà davant l’atònita mirada de propis i rivals. Superat el porter, un defensa se li llença per darrere per parar-lo de totes a totes, però ja és massa tard. Maradona col·loca subtilment el cos per protegir la pilota i amb l’esquerra remata plàcidament establint el 2-0. El deliri esclata a l’Estadi Azteca. I també a les ones radiofòniques. Victor Hugo Morales, tampoc seria el que és sense aquell partit, sense aquella jugada. Frases que quedaran per a la posteritat: “quiero llorar. Dios Santo, viva el futbol. Golaaazooooo, quiero lloraar. Diegooool Maradoona [...] Barrilete cósmico. ¿De qué planeta viniste?”. Narració que fa emocionar a qualsevol que la vegi. I és que aquell antològic gol no és per menys. 

Segurament el millor gol que s’hagi fet mai en la història del futbol. Si més no, amb uns protagonistes i en una situació com aquella. Una fase final d’un Mundial, un estadi amb més de 100.000 espectadors, més els milers que el seguien per la televisió. Argentina-Anglaterra (amb la rivalitat històrica que hi havia entre els dos països)...i que el gol el fa maradona, el llavors ja considerat millor jugador del món per aquells temps, que havia passat dos anys abans del Barça al Nàpols italià.

Un gol que la majoria d’aficionats al futbol de tot el món conserven a les seves retines. Glenn Hoddle, Peter Reid, Kenny Sansom, Terry Butcher, Terry Fenwick i el porter Shilton. Els sis jugadors a qui Maradona va humiliar. Sis jugadors que portaran a la tumba el record d’aquella jugada que difícilment borraran de la seva ment. Aquell Maradona va portar una mitjana Argentina a ser campiona del Món per segon (i de moment últim) cop en la seva història.

El Diego va ser doncs capaç del millor i del pitjor. Així és Diego Armando Maradona.

Difícilment es pensava que es podria repetir mai un jugador de característiques, com a mínim, similars. Però les expectatives s’han trencat, i curiosament, ha succeït al mateix país d’El Pelusa. I és que un noi de Rosario, Lionel Andrés Messi Cuccitini “Messi”, està trencant i pulveritzant tots els récords i estadístiques. És jove, baixet, esquerrà, argentí, habilidós, mòbil, àgil, ràpid, gambeteja, tira faltes i penals per on vol, i més que xuts, sovint sembla que faci passes a la xarxa, imparables pel porter.

I és que Messi, palmarès i títols a part, va ser capaç d’igualar aquelles dos fites que més de vint anys abans havia protagonitzat Maradona. Una va ser en un partit de Copa del Rei contra el Getafe, on un eslàlom increïble va fer caure la baba a tots els assistents i públic en general. I l’altre, el gol amb la mà contra l’Espanyol, tot i que la jugada venia d’un centre lateral, s’assimila a la d’El Pelusa perquè s’anticipa a Kameni. Messi ja ha igualat (i superat) tot el que Maradona havia aconseguit a la seva edat (pròximament complirà 24 anys l’angelet). I ara molts esperin que iguali el seu predecessor amb el conjunt nacional, i doni a la seva pàtria de sang (que no futbolística), el tercer Mundial en les seves vitrines. Molts ho veuen impossible, però si Maradona ho va aconseguir, què no pot fer un Leo il·lusionat i motivat, amb ganes de demostrar no què és el millor jugador del món, sinó que és el millor futbolista que ha parit mai una mare. Això si, el petitó segueix amb la seva humiltat i maneres de sempre. I que no canviï, com ho va fer (malinfluenciat), Maradona.

El 22 de juny es compleixen 25 anys. 

Veurem d’aquí 25 més, quin gol i quin dels dos argentins és més recordat. Facin les seves apostes, senyors.

 

Gols de Maradona

http://www.youtube.com/watch?v=gK2z5-cceP4

http://www.youtube.com/watch?v=jM0C6RMdmvU&feature=related

Gols de Messi

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=XP9Na5hYFAk

http://www.youtube.com/watch?v=mc5gktyNWVg&feature=fvst