L'última simfonia de Pep al Camp Nou

Ha sigut la nit. La gran nit. L’última nit. El darrer partit de Pep Guardiola com a entrenador a casa seva, al Camp Nou. Però no serà l’últim. Persona de club, tothom espera que torni, en el càrrec que sigui. Ha estat la millor despedida possible. Golejada en un derbi. Rècord col·lectiu del Barça en una lliga: 112 gols a favor. Poker de Messi. El millor dels millors. Récord històric de gols del petitó (50 gols repartits en 25 partits), en el que suposa la millor marca individual de qualsevol jugador en la  història de qualsevol lliga. I rècord total de gols en una temporada, 72 gols superant a mites com Pelé o Müller, o el no tant conegut Archibald Stark, que va firmar 70 dianes a la lliga dels EUA la temporada 1924-25.  

L'abraçada amb Guardiola diu molt de l'estima que li té. La millor imatge de la nit, però, la estampa de Pep i la seva família a la gespa d'un Camp Nou buit. És moment de recordar, de viure amb la família quatre anys que avui s'acaben. Moment de pensar, de reflexionar, de respirar per fi, de tornar a ser el Josep.

S’ha perdut lliga i Champions, però queda la Copa. Seria el quart títol de la temporada. El 14è títol de la era Pep. 14 títols en quatre anys. Més de tres títols per temporada. Un palmarès gens envejable. I és que 14 és la suma de dos dels grans artífexs dels títols aconseguits: el ‘10’ actual i el ‘4’ del Dream Team; el millor jugador de tots els temps i el millor director de l’orquestra blaugrana de la història. Una barbaritat. Pep se’n va, però Messi es queda. La millor notícia és que la idea segueix, que el projecte continua, que l’essència es manté. Temps hi haurà per fer autocrítica i per parlar dels canvis que vindran. L'arquitecte d'aquest equip se'n va, però l'estructura continua. 


El que em deixa més tranquil és que Guardiola marxa a temps, per la porta gran. Feia molts anys que el Barça no dedicava un emotiu adéu a ningú. Encara que no sigui un adéu, sinó un fins aviat. En Pep surt ara com havia d’haver sortit anys després, amb una càlida despedida digna d’un dels millors futbolistes d’aquest club. Guardiola ha quedat en pau amb els crítics. Tots aquells que el criticaven com a jugador i que el qüestionaven com a tècnic, al·legant inexperiència, han quedat retractats, i ara s’amaguen o, encara pitjor, s’afegeixen al carro de forma oportunista.  

D’altra banda, no se m’acut una altra persona com ell per a simbolitzar, d’aquí uns quants anys, la unió d’un club dividit durant diferents èpoques. Cruyffistes i Nuñistes. Laportistes i Rosellistes. El Barça ha de ser Guardiolista. Anar tots a una. Tots plegats en un mateix camí que ha portat, està portant, i seguirà portant aquest club a grans fites i èxits. Els anys diran la magnitud d’aquest cicle. Mentrestant, canvia el director, però la música no para.


Tan de bo algun dia poguem repetir la cèlebre frase: "Ciutadans de Catalunya, ja el tornem a tenir aquí".


Som Guardiola i serem Tito. 

Quatre anys de glòria

Marxà Kubala, marxà Cruyff, marxà Ronaldinho i marxarà tot aquell que deixi pas en la història d'aquest i de tots els clubs. Pep Guardiola deixa darrere seu una gran empremta, ni més ni menys que el prestigi de ser el tècnic amb millor palmarès en la història d'un club centenari i de prou renom com és el Futbol Club Barcelona.

Han estat quatre anys. Més dels que el mateix Pep esperava, menys del que el món culé desitja. Una decisió que no agrada a ningú, però que s'ha d'entendre i respectar. És un cop dur, però potser sigui el moment adequat per marxar.  Ell té les seves raons, i la gent, per molt que ens costi, hem d'assimilar que aquest dia ha d'arribar tard o d'hora. Sempre ha estat fidel al seu discurs, i quan ho ha cregut convenient, pensant en ell, en els seus, i en el club, ha pres la decisió.

Que no ha estat un entrenador qualsevol està més que clar. La petjada que deixa no només són títols, sinó que és la prolongació d'un estil, d'un sistema, d'unes idees. Ha recollit les idees dels seus predecessors, mestres i companys de professió, i ha implantat unes maneres, un estil diferenciable i únic, millorant de forma sobrada tot el que havia passat pel club. Un club que necessitava una sacsejada quan ell hi va arribar. Va moure el vestuari, i el va reanimar tocant peces i introduint idees que van donar un aire nou. Guardiola sabia què necessitava el club, llavors en hores baixes. Un club que ell sempre ha portat dins el cor. S'ha desvivit per donar-li tot a una institució per la qual ha treballat sense descans. Es tancava a la Pepcova, i a buscar aquell moment que dóna sentit a la professió.

Pep Guardiola no només ha incorporat una manera de jugar única, sinó que ha revolucionat la manera de gestionar un vestuari. Ell encara ho viu com a jugador, amb una energia contagiosa que feia esperonar qualsevol jugador. El fet de viure tota una vida lligat al club, des d'aplega pilotes fins a entrenador, passant ser un '4' que se'n va anar per la porta d'enrere. Avui se'n va per la porta gran, deixant un inmens record que tardarem a oblidar. Ha suposat un símbol pel barcelonisme, i ha exportat el catalanisme arreu del món. Allà on anava, deixava lliçons de humiltat i bones maneres, ja fos en català, castellà, anglès o italià. Ell és així. Culé i català.

Enrere deixa molts records. La carrera de Stamford Bridge, les llàgrimes d'Abu Dhabi o la contundent resposta a Mourinho en roda de premsa. A més, no només un llarg seguit de resultats gloriosos, molts d'ells contra el Madrid, l'etern rival, sinó que deixa un joc inimitable i únic. Cap equip aconseguirà jugar com aquest, ja que els seus conceptes no són flor d'un dia, sinó que són fruit d'un treball constant i amb uns mètodes que han conduit a l'èxit a uns jugadors que han assolit la glòria i que han marcat la història d'aquest esport. Ha aconseguit la perfecció d'un estil que ha enamorat al món sencer. Aquest treball però, l'ha desgastat i l'ha portat al límit. El legat de Guardiola ja està escrit. Moltes frases pel record. No les oblidarem. No t'oblidarem. Jo de fet crec que el tornarem a tenir per aquí, ja que és un dels nostres. El temps del Tito Vilanova, íntim amic des de la Masia, ja ha començat.

Pep, moltes gràcies, que tinguis molta sort, i bon viatge allà on vagis.

"Si perdem seguirem sent el millor equip del món, si guanyem serem eterns""

El futbol no agrada

Un gran problema que veig en els mitjans esportius a Espanya (sobretot televisió, una mica menys ràdio, i també en premsa), és la poca focalització que es fa en l'esport en si. És a dir, es mira més per la polèmica, per detalls 'extraesportius' que no pas per la tècnica en si, pel joc, per l'esport. Es busca donar-li voltes a elements dels partits que segurament donaran més audiència i lectors, en un país bipolar que viu els últims anys una mena de guerra civil futbolística, amb dos bàndols clarament marcats, i on les alternatives es minimitzen o es silencien.

Penals, mans, fores de joc, entrades dures, altres errades arbitrals, gestos despectius, xiulets, insults, polèmiques a les rodes de premsa, possibles enfrontaments dins dels entrenaments... tot això i més ja forma part de la 'faràndula' que omple informatius i la majoria dels mitjans esportius. Dins la premsa general (i menciono El País i La Vanguardia perquè en són dos bons exemples), això no passa, o si més no, no en tant alta mesura. La premsa esportiva sembla perdre el rumb i desviar-se cap al fanatisme i al típic "Ens han robat", "Dos penals no pitats", etc. Està bé senyalar-ho. Són jugades que formen part del joc, però no ho són tot, ni molt menys. Avui et passa a tu, demà a mi.

Possiblement a un equip el beneficiin més que a un altre al llarg de la temporada, però difícilment una lliga es perdi per una o varies decisions arbitrals. Si que és cert, i les coses com són, que el nivell d'arbitratge d'aquest país, és simplement nefast. Com ho són els òrgans (LFP, RFEF i Comités) que dirigeixen tot això. Ara bé, els partits duren 90'. Per què centrar-se només en veure els factors que un equip no pot controlar? És a dir, realment hem perdut per l'àrbitre? No hem pogut fer algo més?

Recordo el partit del Barça a Cornellà aquesta temporada. Molts, quasi tots suposo, coincidiran en que el Barça no va fer un bon partit, i segurament no es va merèixer guanyar-lo. Ara bé, el penal que comet un defensa perico per mans, és claríssim, no hi ha discussió possible. El Barça podria haver guanyat. Vol dir que s'ho hagués merescut? No. Ni vol dir que el Barça no va guanyar per l'àrbitre. No van guanyar per què no va jugar prou bé. A València, la defensa de tres va patir més de l'esperat amb les ofensives valencianistes. Amb la rectificació, i posterior defensa de 4, l'equip va reaccionar i va poder guanyar. I també hi va haver polèmica àrbitral. Com a Anoeta, però és que allà el Barça tampoc va jugar bé i es va deixar dos punts per relaxar-se.

Total, que m'agradaria que als mitjans esportius es parlés més del joc, de l'esport que es diu futbol. No repetir una jugada 500 cops, per què si no queda clar allà, difícilment es veurà clar dins el terreny de joc. Per què, a l'hora de fer el resum d'un partit, no es mostra l'origen de la jugada d'un gol? Ve d'una recuperació d'un jugador que ha esprintat i ha sortit a la contra? Ve d'una pèrdua al mig del camp? Ve d'una passada a l'espai? Es parla del sacrifici d'algun jugador que hagi pogut recuperar 30 pilotes en un partit? No. Per tant, si us plau, deixem-nos de tonteries i enfoquem el que realment importa. Els àrbitres hi són, i són molt dolents. Però cal mostrar a la gent el futbol de toc i possessió que practica el Barça, la pegada del Madrid, el sacrifici i moviments de l'Athletic de Bielsa, o la conjunció d'un equip modest com el Llevant, en llocs europeus. Això és futbol, però pel que sembla, no agrada, o no interessa.

Leo Messi: l’heroi d’Oliver Aton

Fa pocs dies, contra el Granada, l’argentí Leo Messi deleitava al món amb un altre brillant recital, hat-trick inclòs, de futbol i espectacle.  Tres gols que el permetien superar a César com a màxim golejador de la història d’un equip de 112 anys d’història.  Justament cinc anys enrere, el mateix dia que contra el Granada, el 10 va dir: “Ya era hora de que empezara a meter goles, tengo que mejorar esa faceta mucho”. I tant si va millorar. Els resultats són a la vista.

A diferència de la majoria, la seva timidesa fa que se’l vegui ben poc per les rodes de premsa. No és el seu ecosistema. On ell parla és dins el camp, on se sent més còmode. La simplesa del personatge radica en que és feliç tenint la pilota, no protesta, no reclama, no es tira, només vol jugar. Un i altre cop vol la pilota. No té por a demanar-la. A més, té una gran virtut, i és que no nota la pressió. No li afecta en el seu joc, al revés, li és un estímul. Com més pressió, més bé sembla passar-s’ho. Estima el futbol.

En el moment que la cosa es complica, es fica l’equip a l’esquena i tira d’ell amb una confiança i energia contagiosa. Baixa a rebre pilotes al mig del camp, associar-se amb els seus companys, assistir, marcar, desbordar, pressionar la sortida rival, ho té tot. A cada falta que rep, respon amb més ganes de jugar. Té l’avantatge que juga amb companys, amics molts d’ells, amb qui s’entén sense mirar-se, i que són el complement perfecte pel seu joc associatiu.

Per l’estil de joc, es veu de lluny que al Leo li agrada la pilota. Cada control que fa és una subtil carícia, una relació d’amor entre el seu peu i l’esfèrica, que avancen sempre junts formant un bon tàndem. Un joc que voreja l’excel·lència. Ja no només per la plasticitat i bellesa de les seves jugades de tot tipus, sinó perquè amb els anys ha après a prendre la decisió correcta en mil·lèsimes de segon, a dosificar les carreres i triar les bones o a perfeccionar un gran ventall de remats.

A tot això, se li suma la aparença de bona persona que es fa estimar per tothom, sent també un exemple com a esportista per a tots. No provoca al rival, ell és feliç competint. I sempre vol més i més. Una gana que l’ha portat a superar a contemporanis, històrics i el millor de tot, a ell mateix. Si bé encara té més de mitja carrera per davant, no és descabellat dir que és el que ha donat més al futbol de les grans corones d’aquest esport. N’ha emulat i superat a molts, però encara queda molt per veure’n, pel que fins que no digui prou no sabrem ben bé l’abast de la seva estratosfèrica carrera.

Pep Guardiola l’ha ajudat a millorar, ubicant-lo en una posició de futbolista total, amb ilimitada llibertat de moviment, ja que el seu entrenador sap que escollirà la millor opció en tot moment. El canvi de posició i de mentalitat no només li ha permès fer més gols, sinó que a partir d’aquest canvi ha reinventat el llenguatge del futbol. Un nou joc basat en tenir la pilota i jugar-la amb criteri. Ell és el centre del joc, però fa jugar l’equip. Pausa o acceleració, ritme accelerat o ritme calmat, quasi sempre sol tocar la tecla adient. Juntament amb Xavi i Iniesta, marquen el ritme del partit. Controlen el joc a partir de moviments, tocs, visió de joc i gols. El joc mai s’atura quan ells són al camp.

Com ha dit el de Santpedor, el Leo domina el joc, igual que ho feia Michael Jordan. Miguel Rico, periodista de Mundo Deportivo, afirmava fa temps que encara no s’han vist els seus 100 millors partits. Agosarat, però i si fos cert? És un jugador únic, diferent i de tot el que s’ha vist, capaç de fer possible l’impensable. Un noi que representa i reuneix allò que Oliver Aton somiava amb ser algun dia. És tan complet que és com Oliver i Benji alhora. Tenen força paral·lelismes en comú i segurament una única gran diferència: el Leo és un personatge real. 

Telemadrid: un exemple del càncer del periodisme

Tan se val que sigui una cadena pública o privada. Tan se val que sigui de Madrid, Barcelona o Aranjuez. Tan se val que siguin més partidaris d'un club o d'un altre. Per sobre de tot hi ha uns mínims, allò que se suposa que regeix la professió del periodisme, entre d'altres aspectes, el dret a la veritat, la responsabilitat d'un periodista de no dir mentides ni inventar informacions.

Doncs bé, sembla que això a Telemadrid, la televisió pública d'aquesta comunitat autònoma, no els importa massa. Si fa uns mesos afirmaven que Guardiola era un instigador de la violència i dels disturbis de les celebracions dels aficionats pels carrers de Barcelona,  ara 'destapen' una poc creible ruptura entre Guardiola i Piqué, a qui el de Santpedor no voldria, en contra del que pensaria Sandro Rosell.

Tot plegat, una situació que podria derivar en un cisma dins del club. Intento pensar quin mal guionista ha escrit aquesta pel·lícula, digna d'Almodovar o Peter Jackson. Una trama embolicada, amb molts efectes especials... ni ells se la creuen. Imatges que no venen a compte, valoracions de fets totalment subjectives, i sense fonaments ni rigor algun, entre d'altres manipulacions. Tot això, amanit amb una música de fons que sembla transmetre la idea que el Barça estigui a punt d'explotar en mil bocins.

I jo penso: val tot en el periodisme del segle XXI? Ningú regula el que es publica o emet? Qui controla aquests mitjans? Qui assumeix la responsabilitat del que diuen? És lícit o ètic dir qualsevol cosa per tal d'intentar, de forma penosa, desestabilitzar un club de futbol?

Tot plegat em sembla una vergonya. El Barça, com a club, i alguna institució que defensi el dret a una informació veraç (tal i com diu la Constitució), haurien de demanar responsabilitats sèries d'una santa vegada. Ja n'hi ha prou. Sandro (Rosell): ja no valen quatre paraules mostrant el malestar personal i institucional. Ara toca actuar, prendre mesures perquè això no pot seguir així. No pot ser que es vagi atacant sistemàticament una institució com és el Futbol Club Barcelona.

Com a anècdota final, apuntar que van ensenyar unes imatges de Piqué i Messi amb unes grans mans blaves de plàstic. Unes imatges totalment manipulades, doncs no és que s'enriguessin del Madrid, sinó que allò formava part d'una campanya de La Marató de TV3. Acció lamentable i desafortunada.

Katalunya

Camp de futbol del FC Prishtina, equip que juga en la Superlliga de Kosovo

El febrer  de 2008 Kosovo s’independitzava de Serbia amb el suport dels EUA i altres 27 estats de la UE. Països com Romania, Eslovàquia o Espanya van mirar al costat, i encara no el reconeixen com a estat propi, però perquè tenen problemes interns propis. A partir d’aquí, aquest petit país de gairebé dos milions d’habitants, va anar exercint com a estat independent, tenint les seves fronteres, ambaixades, monedes i lliga de futbol.

Algunes portes però, encara les tenen tancades, com les de la ONU o les de la FIFA, encara que estan ja fent gestions per desbloquejar-les. Pel que fa a la ONU, Russia va vetar-ne l’entrada; i pel que fa a la FIFA, el seu president, Joseph Blatter, un suís, els va tancar les portes, possiblement per por a que el seu país perdés potencial futbolístic, ja que de permetre a Kosovo una selecció, jugadors com Shaquiri, Xhaka, Behrami o Bunjaku es replantejarien la seva participació en la selecció nacional suïssa (els que poguessin per la normativa, com és el cas dels dos primers, encara que serviria de cara a futurs casos), i podrien jugar amb la selecció del seu país d’origen, o d’origen dels seus pares.

És a dir, que per por a perdre potencial del país propi, el president de la FIFA i d’altres institucions suïsses estarien vetant la seva integració. Cas semblant pel qual passa Catalunya. L’Espanya futbolística té por de perdre el potencial futbolístic de Catalunya, ja que són conscients que la independència catalana comportaria la pèrdua de jugadors com Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Cesc Fàbregas, Victor Valdés o Jordi Alba, per anomenar els que actualment hi van, però en són una mostra del pes significatiu que han tingut tants catalans a la selecció nacional espanyola. Això també es veuria reflectit en altres esports, el bàsquet sense anar més lluny, ja que els Gasol, Rubio, Navarro i companyia tampoc en formarien part.

Una pèrdua que no només seria esportiva, ja que també repercutiria en l’economia del país. L’Espanya econòmica té una dependència massa important de Catalunya com per deixar-la volar en llibertat. Si gran part de les seves comunitats generen dèficit, no hi ha problema, allà hi ha els catalans per pagar-los els deutes. A qui se li demana diners? A Catalunya. Que a Catalunya li aniria millor, econòmica, social, esportiva, o culturalment sense estar a Espanya o sent independent, doncs no ho sé, simplement reflecteixo el que penso, que crec que és un fet evident.

La història de que el català no serà una llengua ‘oficial’ fora d’aquí fins que no siguem independents no val, ja que llavors difícilment ho serà. No és lògic que una llengua amb 11 milions i mig de parlants no sigui oficial a Europa, quan altres llengües amb molta menys població parlant ho són. No s’entén, per moltes lleis o normatives que ens hi vulguin ficar.

La sensació que tinc és que, tot i ser dos casos totalment diferents, Catalunya no podrà ser independent ni a curt ni a mig ni a un raonable futur termini. Per motius diversos i variats. Primerament, perquè si a Kosovo hi ha un 92% de la població d’ètnia Albano-kosovar, i que per tant, allà hi ha un fort sentiment kosovar i d’independència de Sèrbia, es pot aconseguir alliberar-se, per moltes retencions que hi pugui haver. No és així en un territori com el nostre, on hi ha massa diversitat ideològica i falta de suport a la causa independent com per assolir tal condició.

Un país on es vota PSC, PP o CiU difícilment... és impossible perdó, que s’aconsegueixi la independència. No parlo de partits. No sé quin partit és l’adequat o té la clau o les idees més clares i definides com per assolir-ho. Crec que és un tema de comportaments i pensaments de la gent. En un país ple de peperos no es pot aconseguir res. Si a Catalunya hi dominés un 90% d’ideologia independentista, la independència estic absolutament convençut que arribaria, fos amb la força política que fos, ja que seria un clamor popular.

A Kosovo van lluitar durant anys i anys fins que poc a poc han anat aconseguir el seu somni, ser reconeguts com a estat propi, un estat que existeix des de fa moltíssim anys però que, per diferents interessos, no s’ha volgut reconèixer fins fa poc. Amb Catalunya passa una cosa semblant, però aquí tenim unes condicions molt divergents. Si aquí es vol la independència, s’aconseguirà. Això si, cal un canvi de mentalitat, cal que la població, la gran majoria d’ella, ho tingui assumit i ho desitgi fermament. Cal passar de Catalunya a Katalunya, amb k de Kosovo.

Villarato: aquí i a Xina

Ángel Maria Villar, al càrrec des de 1988, ha estat reelegit fins al 2016. Foto: as.com

No anava desencaminat Alfredo Relaño quan anys enrere va 'crear' el terme Villarato. Se li ha donat els significats que se li ha donat, majoritàriament amb dos sentits: que els àrbitres afavorien a Barça o Madrid, segons la premsa de torn. Que el denominat Villarato existeix, és més que evident. Ho veiem fàcilment en un fet que ja sembla de broma: el màxim mandatari de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) - que ja porta 24 anys al càrrec- acaba de ser reelegit quatre anys més, amb 160 dels 167 vots. Com diria aquell, 'Hay Villar para rato'.

Pot ser un sistema molt democràtic, però que una persona lideri una institució durant tants anys, no pot ser bo per nassos, i menys veient la Federació en qüestió, la qual podria millorar en molts aspectes. Una institució que ha canviat ben poc al llarg d'aquests anys, i que ja li tocaria fer alguns canvis, millores vaja. No pot ser, per exemple, que a dia 17 de gener no se sàpiga encara on es disputarà la final d'una competició com és la copa. Tant costa elegir una seu a principi de temporada o senzillament elegir una seu única, com passava anys enrere amb el Santiago Bernabéu? Als països desenvolupats ja passa.

El calendari també és una de les coses que es podrien millorar fàcilment. Tant costa decidir dia, hora i televisió on es podran seguir cadascun dels partits? A Anglaterra ho fan, i els va la mar de bé. Als aficionats també els aniria millor, així podrien planificar una mica més bé les seves vides i amb més antelació. Del tema àrbitres no cal parlar-ne massa. Tots i cada un dels àrbitres d'aquest sant país, i m'atreviria a dir que sense excepció, són força dolents. Ia passo de conspiracions. Em limito a dir que són molt i molt nefastos. Que són humans? I tant. Es poden equivocar un, dos o tres partits... però macos, tot té un límit. Si no en saben, que en portin de fora.

De qualsevol lloc, menys de la Xina, on a part de no saber ben bé què és el futbol, s'acaben de sentenciar a quatre àrbitres a penes de entre 3 i 7 anys per trames de corrupció. El millor de tot és que es tractava d'àrbitres que estaven considerats dels millors del país. Doncs bé, un jutge n'acaba de condenar a un bon grapat per acceptar suborns i amanyar partits de futbol, en benefici d'apostes il·legals. Un d'ells. Lu Jun, que havia xiulat en el Mundial de Corea i Japó i que havia rebut el 'Xiulet d'Or', va declarar haver acceptat 100.000 euros. No és estrany que Corea del Sur arribés a les semifinals de tal competició. També n'han sortit esquitxats directius de la Superlliga de Futbol o el president de la Federació, entre d'altres. La manipulació era tant elevada, que fins i tot la televisió estatal va decidir deixar d'emetre partits de Lliga davant del desinterès mostrat pels aficionats.

Harakiri del Barça a Pamplona

Era un cara o creu, un vida o mort. Un partit complicat -el Sadar o Reyno de Navarra sempre és un camp hostil, petit i tancat on costa molt guanyar tant a Barça com a Madrid- que el Barça i Pep Guardiola no van saber afrontar. El primer dels errors -mortals- va ser sortir freds o dormits d'inici. Osasuna va avisar un cop. El Barça va permetre un segon avís, però aquest ja seria en forma de gol.

Diverses errades defensives, la més evident podriem atribuirla a Puyol, que no s'anticipa a refusar la pilota, van derivar en un gol als quatre minuts. Poc després, l'àrbitre anularia un fora de joc -i posterior gol- d'Alexis que no era, però a ell, com en la majoria d'empats, no se li pot atribuir el pes de la desfeta culé. El camp estava malament, la temperatura era de -4º i l'ambient en contra. A tot això però, el Barça hauria pogut guanyar, doncs tenia temps de sobra. La cosa no millorava, i va arribar el segon gol de Lekic. Un altre cop la defensa està fluixa.

Què va fer malament el Barça? Primer de tot mirem a la banqueta i a l'onze. És normal veure a Xavi, Iniesta i Cesc un partit a la banqueta? No. Si és per problemes físics, que és el més probable, perquè van viatjar tots tres? No podem sortir a Pamplona amb S.Roberto i Mascherano a la mitja en un partit d'aquestes circumstàncies, amb tanta pressió. Va faltar control i creació, cosa evident. Moltes imprecisions i passades errònies que difícilment es poden veure en la majoria de partits.

A la segona part semblava que la cosa, amb l'entrada de Cuenca i Tello -haurien d'haver sortit d'inici, o com a mínim un dels dos, ja que Pedro no estava per jugar-, l'equip reaccionaria. I ho va fer. Un centre del de Reus va propiciar el gol d'Alexis. El canvi es notava, i quan estavem millor... una errada en el passe de Valdés, l'aprofita Osasuna, Mascherano aixeca la mà i protesta, pel que no es centra en la pilota, i perd uns segons claus, perquè si hagués anat directament a tapar el centre, la pilota no hagués arribat a Raúl García, que va encarrilar el partit amb el tercer gol.

A partir d'aquí, va quedar clar que el Barça no sap jugar a la èpica com ho fan els blancs. Per la senzilla raó que no sap atacar amb espais. Ataca lent, i permetent que el rival es replegui -el Madrid ataca a la contra, amb espais, fent mal-. Vem poder empatar, ja que arribades n'hi va haver. Va faltar que l'equip xutés en alguna ocasió més, i que entrés pels costats, ja que Cuenca i Tello feien el que volien, mentre que Messi oferia una versió apagada i imprecisa que per desgràcia, estem veient massa sovint últimament.

En resum, el Barça regala la lliga a un Madrid que, tot i no ser millor, no perdona. Osasunazo? Pot ser, però al igual que va passar amb la penúltima temporada de Rijkaard, aquesta lliga l'està regalant el Barça. Espero que no sigui la penúltima temporada de Guardiola a Can Barça. Ara toca complir en la Champions, anar recuperant efectius, i intentar donar la cara a una lliga que sí que sembla que se'ns pot fer llarga. Si l'hem de perdre però, perdem-la amb temps, i així no li hem de fer el 'pasillo' al Madrid.

Port Said o quan la política embruta el futbol

“El major desastre de la història del futbol a Egipte” (Hesham Sheila, viceministre de Sanitat).

És trist que en ple segle XXI siguem testimonis de tragèdies humanes en forma de guerres i conflictes armats, però la realitat és que encara no estem en un punt de la història en el qual les guerres siguin precisament història. El futbol, com a esdeveniment que aplega milers de persones als seus estadis, no és aliè a les tragèdies, i és que en la història d’aquest esport hi ha gravats alguns fets desafortunats i que han deixat moltes víctimes mortals i més ferits. 

La majoria d’aquestes tragèdies però, van estar causades per allaus humanes produïdes per mals condicionaments dels estadis, falta de seguretat i control, o excés d’activitat per part de la grada. Excessos provocats per l’eufòria d’una celebració o per la lluita entre aficions -radicals- que no saben on estan els límits de l’esport i el respecte.

El que ha passat a Port Said, Egipte, però, no és causa d’una rivalitat purament esportiva, sinó que altres factors hi ha confluït, principalment polítics: tota una trampa mortal. El context és el següent: s’enfrontaven en aquesta ciutat del nord d’Egipte el local Al Masri i el visitant Al Ahly, equip d’El Caire i un dels més importants del continent africà (ha estat present en algunes de les darreres edicions del Mundial de Clubs), en un partit de la lliga regular egípcia.

A l’entrar a l’estadi, l’afició de l’Al Masri va rebre l’equip visitant amb pedres. Amb el 0-1 al marcador, el partit es va haver de suspendre 15 minuts, però després es va poder reprendre l’activitat. La violència, que va deixar un balanç de 74 morts i milers de ferits, va esclatar tan bon punt va acabar el partit, amb victòria local per 3-1.

La gent ja ha sortit al carrer, recuperant l'esperit reivindicatiu de les protestes de la primavera àrab. Milers de persones es van manifestar, i la policia les va dispersar amb gasos lacrimògens.

Un aficionat que podria estar vinculat amb l’Al Ahly va saltar al camp amb una barra de ferro, i va ser llavors quan milers de seguidors del Masri van anar a per ell i a per l’afició visitant. El pànic i el terror van desfermar una tragèdia en la qual la policia i els soldats es van mantenir passiva, per por dels radicals, deia el director de l’estadi, Mohamed Yunus. Els jugadors se sentien abandonats, sols a mercè de la violència que se’ls venia a sobre sense protecció alguna. Ni forces de seguretat ni ambulàncies davant l’allau de seguidors radicals que van saltar al camp per perseguir jugadors i aficionats de l’Al Ahly.  

Des dels sectors contraris a l’ex líder Hosni Mubarak, ‘Los Hermanos Musulmanes’ acusen a les autoritats i forces de seguretat  de permetre la situació que es va viure a Port Said, i afegeixen que encara que el cap del règim hagi caigut, tots els seus homes segueixen al seu lloc. Yunus però, va apuntar que les aficions ja havien escalfat el partit la setmana anterior a través de les xarxes socials. Un aspecte important en les revoltes de la zona.

Una tragèdia amb un component polític massa marcat, doncs és conseqüència de tot el que ha passat en el país en el darrers mesos. Pel que han dit tant alguns testimonis com l’entrenador d’un altre equip de la lliga, l’espanyol Juan José Maqueda, hi sol haver força seguretat en els estadis, però cada cop menys respecte a la policia, ja que es creu que són els culpables de la repressió, i la gent va a per ells.

Davant tot el panorama, i ja que els incidents s’han extès de forma menys sonada en un altre estadi d’El Caire on es disputava un partit entre el Zamalek i l’Ismaili, la federació de futbol egípcia ha decidit la suspensió indefinida de la lliga, com no podria ser d’altra manera.

Tot plegat deixa diverses coses que pensar. Primerament, si val la pena fer esforços per intentar calmar la situació política a través d’un element dins la societat com és l’esport, i concretament el futbol. Un element que tot i que pugui dividir, és cert, algunes poblacions, la veritat és que pels valors que desprèn, n’ha unit a moltes. Però la tragèdia de Port Said no és futbol, és el resultat de la fractura d’una societat que es troba en una inestable situació política molt delicada, i que necessita que la democràcia triomfi i que qui va fer mal abandoni els seus càrrecs i deixi lloc per a gent que aposti per la pau i la unió d’una societat com l’egípcia. 

Milers de persones ja han sortit a El Caire a protestar pel que va passar a Port Said, i es van enfrontar amb la policia, en el que podria ser un anticipi d'una nova onada revolucionària en terres egípcies (i qui sap si àrabs). Tot plegat sembla portar a un present dur, difícil i de transició inestable, però a un futur que per força ha de portar la democràcia i la pau en aquest país africà. 

El Vil•larreal fa tastar al Barça la seva propia medicina

No ha estat un patit estètic, fluït ni lluït del Barça al Madrigal. Han faltat circulació, ritme i ocasions. Un camp on sempre costa guanyar, contra un adversari sempre complicat, amb un estil de joc similar al blaugrana pel que fa al toc dels seus jugadors, amb gran qualitat tècnica alguns d’ells, i que ha aconseguit rascar un valuós punt.

El Barça ha pogut guanyar, cert. Messi a la primera part amb una vaselina d’aquelles que sempre li entren, i a la segona amb un xut que ha aturat Diego López i que després Cesc ha pogut rematar, però que ha acabat enviant als núvols. Els de Guardiola han creat poc més perill. Però per què? L’absència de certs jugadors era important, però el Barça té més del que ha tret avui. Deixar al mig del camp a un Xavi ofegat sol en la creació, amb un nefast Cesc –molt apagat i imprecís- a davant però baixant a rebre per permetre les pujades de Dani Alves, no ha ajudat.

Al Barça li ha faltat creació, i per això has de poblar el mig del camp de talent, toc, i no múscul. No era partit per Busy i Masche d’inici. I si els fiques, rectifica al descans. L’entrada de Thiago a falta de 15’ ha estat massa tard. Igual que la d’un home de banda o que aporti algo davant  com Alexis, o després Tello. Ha quedat demostrat que Adriano no és extrem. Rep la pilota, s’ho mira, pensa, ralentitza el joc, i va cap a dins, quan el que hauria de fer és buscar l’u contra u per fora. La primera que ho ha intentat Tello quasi acaba amb gol.

Mal plantejament inicial, canvis tard. El Vil·larreal, amb homes per dins com Valero, Bruno o Senna, han fet un entramat defensiu que impedís la poca circulació interior que han generat els culés. Pocs espais i superioritat al mig del camp. Em recorda al que fa al Barça contra el Madrid: guanyar la batalla al mig del camp. Llavors però, era una lluita entre Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc i Messi contra Xabi Alonso i Lass, però ara era només Xavi, qui es veia amb la feixuga càrrega d’haver de portar tot el pes creatiu del partit. Messi rebia lluny de l’àrea per ajudar-lo, ja que el paper de Cesc, repeteixo, avui ha estat per oblidar. Lent, imprecís, cansat potser, el d’Arenys porta uns partits que donen que parlar.

Ha faltat frescura a dalt, provar algun xut, i segurament fer molt més aviat els canvis. Que Tito ho haurà vist abans que Guardiola? És probable, però no em crec que no li hagi pogut comunicar. Igual que se l’ha de felicitar quan encerta, avui es pot dir que el de Santpedor s’ha equivocat en el plantejament, en l’onze i en no rectificar a temps. Però senyors, si volem que segueixi uns anys més, no podem cremar-ho tot i despotricar. Són pocs partits els que han acabat així, i molts els que han acabat amb somriures. Tornarà el mal culé? Aquell que ho veu tot negre? Doncs crec que aquest equip no s’ho mereix. Penso que avui el Barça no ha jugat gens bé, però que es mereix la nostra confiança.

Que la lliga està perduda? Ho creien els del Madrid (amb equips molt pitjors) anys enrere? Oi que no? I doncs per què ho hauríem de pensar? Per què l’hauríem de regalar la lliga? Si la perdem, que sigui a la jornada 36, i no ara. Ara no hem de baixar els braços, sinó que hem de fer que ells forcin la màquina i donin el millor de si si volen guanyar la lliga. No li donem aquest plaer a Mourinho. Guardiola no ho farà, i espero que el Camp Nou tampoc. Estiguem amb l’equip fins al final, que no fa res li prometíem devoció i fidelitat eterna i infinita. Ara és quan ens necessiten. Qui cregui que ja no hi ha res a fer en aquesta lliga, és que no sap de futbol. Hi ha un càntic madridista que m’agradaria sentir (adaptat als nostres colors, clar), a l’afició blaugrana sempre tímida i poc participativa: “Hasta el final, vamos Real”. Els deixarem penjats?

Sense excuses ni retrets

Quan Guardiola va rebre la medalla d’or del Parlament i va pronunciar la mítica frase de ‘Si ens aixequem ben d’hora ben d’hora, som un país imparable’, també va dir que ho haviem de fer sense excuses ni retrets, una afirmació que va venir a repetir just després de l’empat contra l’Espanyol, quan va dir que no podem parlar dels àrbitres, ja que ens hem de preocupar només dels factors que podem controlar.

Aquest Barça guanyador s’ha construït a partir de la pilota, tenir-la, amagar-la, movent-la i fent córrer al rival. Aquesta és la base del futbol. Tenir la pilota i que no la tingui el rival. Els gols, indispensables clar. Contra l’Espanyol un excés de confiança potser, o una sobredosi d’especulació i de conformisme, segurament, van fer que l’equip no anés a matar al partit i a sentenciar un rival difícil, en un camp doblement perillós, on un error et pot costar la vida.

El Barça ja suma dos empats en les tres visites a Cornellà, i no és casual. Pochettino té ben estudiat a l’equip de Guardiola, i segurament porta més temps que els blaugranes preparant aquest partit. El Barça no va empatar per l’àrbitre. L’empat va ser just. És clar que si hi ha un penal a l’últim minut del partit, encara que no es mereixi, es pita. L’àrbitre es va equivocar en diversos fores de joc, va acertar en pitar mans a Messi, i va errar clarament amb la polèmica mà de Rodríguez.

Però la filosofia, l’ADN d’aquest Barça, segueix sent jugar a futbol. No mirem els demés. No ens excusem en àrbitres. Els àrbitres espanyols són dolents, tots, sense excepció. Avui em treuen, demà em donen. No em val la cantarella de que si l’Espanyol jugués sempre així jugarien a Europa cada any. És estúpid dir-ho. És el seu partit. Qui ha viscut un derbi allà ho entén. I jo afegeixo que si el Barça sempre sortís com contra el Madrid (l’onze contra l’Espanyol era el mateix), el Barça no perdria cap dels partits que jugaria. Per tant, deixem de banda les excuses, deixem de banda els àrbitres, i posem-nos a jugar al futbol, que és el que se’ns dóna millor. Això si, tots els 90 minuts.