El tancament de Don Balón

Aquest és un dels 1870 números que ha tret la revista Don Balón des del seu inici al 1975

La revista de futbol Don Balón deixa d'existir segons han anunciat els seus treballadors en un comunicat oficial: ""Nos acaban de comunicar oficialmente que 'Don Balón deja de existir. Hasta aquí llega el camino de los trabajadores". Una pèssima notícia pel món del periodisme, especialment de l'esportiu, doncs aquesta era una de les publicacions de més rigor i més ben fetes de totes les que existeixen avui en dia al mercat.

Una revista històrica que deixa de publicar-se després de 36 anys de publicacions regulars setmanals. Els motius del tancament són econòmics. El propietari, Rogelio Rengel està acusat de desviament irregular de diners de les empreses amb qui té vinculació, motiu pel qual va ser arrestat el passat 31 d'agost. Per això s'assegura que no hi ha diners pel pagament de les nòmines, i al voltant de 16 persones quedaran sense feina.

Una marca coneguda pels aficionats del futbol que deixarà d'existir a no ser que algú es decideixi a comprar el nom de la capçalera, aprofitant la seva popularitat. La importància de Don Balón anava més enllà d'Espanya, doncs era una membre de l'Associació Europea de Revistes Esportives, que presideix la Bota d'Or. A l'espera d'un miracle, està a punt de desaparèixer un dels millors productes que ha tret mai el periodisme en aquest país. I en el moment actual que vivim, veure com d'altres productes mancats d'informació, rigor i professionalitat prosperen i publicacions com aquesta no, és un cop fort per aquesta professió. 

Laporta, Rosell i les alfombres brutes

Quan la directiva encapçalada per Joan Laporta, i en la qual figurava Sandro Rosell, va arribar a la presidència del Barça allà al 2003, aquests havien promès en campanya electoral aixecar les alfombres i ensenyar la ‘porqueria’ i tot allò que hagués passat en l’anterior junta i que fos mereixedor de ser conegut pel soci. Aquesta promesa però, al final no es va complir, i es va mantenir en secret la gestió de la junta que va presidir Joan Gaspart.

Al 2010, aquesta promesa figurava en la llista de Sandro Rosell, que va demanar fer una auditoria a les comptes del club per evaluar la situació econòmica en què es trobava després del mandat de Laporta. Es va fer un resum públic i es va decidir ensenyar una part d’aquesta auditoria als socis que ho sol·licitessin. Despeses de càtering, avions privats, entrades i altres luxes figuraven entre les factures auditades.

Ara, Joan Laporta ha escrit una carta oberta als socis on es queixava públicament de les acusacions que està rebent ell i la seva anterior junta. De la gestió en matèria esportiva del mandat de Laporta la veritat és que podem trobar pocs retrets. Tot i dos mals anys, la majoria han estat èxits i alegries, pel que no se’ls pot reprovar res. Del que si que es queixa l’actual junta és de la dolenta situació econòmica. A part d’algunes despeses poc justificades i menys necessàries, fitxatxes com els de Hleb, Cáceres, Ibra, Keirrison o Henrique (els dos últims casos especialment) han estat jugadors pels quals s’ha pagat altes quantitats, de les quals ben poc s’ha recuperat.

Laporta defensa la imatge i honestedat dels seus, alegant que tot el que es feia era per construir el millor Barça de la història. L’ex president afirma que van deixar un club sostenible econòmicament, amb alts ingressos i alguns contractes de patrocini firmats amb xifres força elevades. A més, Laporta assegura que les dades que dóna la actual Junta no són veritat, i que no entén quines xifres estan mostrant. Creu que està sent víctima d’una persecució que li vol embrutar la imatge, acusant-lo de coses que nega. A més, ha qüestionat el contracte amb Qatar Foundation, del qual ha exigit una explicació. Els títols el recolzen, els números sembla que no.

Tenim doncs dues versions totalment oposades, però només una sola veritat. Es reobre per tant un antic debat: cal ‘aixecar les alfombres’ i mostrar al públic amb total transparència la gestió de l’anterior Junta? O no es fa perquè es creu que pot ser una mesura que t’acabi afectant a la llarga?

El mestre de la trampa ha caigut en el seu parany

Ahir va perdre el Madrid al Ciutat de València davant un Llevant més llest, viu i astut. Com va passar l'any passat, l'equip de Mourinho torna a punxar davant del conjunt granota tot i que aquest cop no van empatar, sinó que van treure'n una derrota. Els de Juan Ignacio Martínez, sabedors de la seva inferioritat futbolística, van saber jugar a un pobre i ràcan Madrid que no s'aguanta per més que el vulguin defensar des de la capital. No té joc i quan no hi ha encert de cara a porteria, deixa entreveure totes les seves carències. A més, la falta d'Ozil i Cristiano va denotar una gran dependència envers aquests dos futbolistes.


Veníem d'una setmana en què es va dir que només Cristiano cobrava més que tota la plantilla llevantinista, que era el més guapo, ric i bo, que el Madrid estava per sobre de la resta dels mortals, que era líder, que no tenia problemes com els del Barça a Anoeta... Però no, els blancs són un equip mortal que perdran i empataran pocs partits si, però que té força carències de joc. Té una sèrie de jugadors de talent, un altre grup de nivell molt més baix, i un tercer grup de jugadors amb els quals no compta ni comptarà massa al llarg de l'any.

El millor de la derrota però, han estat els laments i queixes per part dels jugadors i tècnics madridistes. Mourinho, després de culpar a Khedira de la derrota, va dir que els jugadors del Llevant eren molt llestos, que sabien provocar, simular i no donar la pilota, i que ells no estaven còmodes en aquell hàbitat. També es va queixar de l'àrbitre (que no va expulsar a Pepe ni a Di María) i del terreny de joc (impracticable segons el portuguès). Uns arguments que em sonen. Em sonen força, perquè són les mateixes tàctiques que va utilitzar el Madrid en els enfrontaments contra el Barça de l'any passat. O no provocaven els jugadors blancs als culés? O no veu deixar la gespa alta i sense regar? O no veu fer entrades violentes?
Com va dir-li Manolo Preciado a Mourinho l'any passat, qui escup cap amunt li acaba caient

El Madrid de les excuses

Que AS o Marca es queixin d'arbitratges suposadament poc rigorosos o d'autèntics robatoris en favor del Barça i en contra dels blancs no és novetat. És una cosa a la qual ja ens hem acostumat. El que no és habitual però, és veure com un club de futbol, ja sigui via la seva web, entrenador, jugadors o altres representants es vagin queixant a tort i a dret contra tot el que es mou. Tothom recordarà els lamentables episodis que van succeir en les semifinals de la passada edició de la Champions League. 

Llavors, el Madrid va voler denunciar a la UEFA que els jugadors del Barça havien fet teatre i que no entenien ni la designació d'algun àrbitre ni les actuacions d'aquests, qüestionant doncs la seva professionalitat. Crec que cap equip al món hauria de poder arribar a aquest punt, ni un equip de 3a ni un de Bielorrússia. El que crida més l'atenció però, és que qui es queixa és un dels clubs més poderosos del planeta: el Real Madrid. Si ells ho fan, què podrien dir equips com l'Osasuna o l'Espanyol? Ells denuncien el teatre, però va denunciar el Barça les violentes entrades dels madridistes en els partits en què s'han enfrontat en aquests últims anys? No.

El Barça, perdi, empati o guanya no busca excuses fora de casa. Tots els estaments del club, començant per entrenador i acabant pels directius i jugadors, no es queixen, no acusen a ningú de res, i si treuen un mal resultat, ho assumeixen i analitzen posteriorment què han fet malament. Deien no fa massa que a Barcelona hi havia Madriditis. Que el segon de Mourinho digués 'Hay que mirar a todos por el mismo rasero' (en referència a les declaracions de Platini en què va afirmar que s'havia de protegir més a jugadors com Messi), o que el portaveu del portuguès afirmés que 'Ya tenemos un Ovrebo 2' (queixant-se de nou de l'arbitratge), entre d'altres declaracions, donen a veure que a Madrid hi ha una obsessió malaltissa i descarada contra el Barça.

El més curiós de tot és que es queixen sigui quin sigui el resultat. La qüestió és queixar-se. Potser actituds provocatives com la de Cristiano Ronaldo ("Por ser guapo, rico y buen jugador, tienen envidia de mi") i la del seu entrenador, siguin les causants de l'animadversió que pateix el Madrid allà on va. Una mica d'humiltat i autocrítica no els aniria gens malament. 

El Barça s'adorm i regala un punt al Milan

Toca reflexionar. Mal partit del Barça que per segona vegada consecutiva empata 2-2. És difícil entendre com un equip que ha reflectit l'essència pura del catenaccio hagi pogut marcar per partida doble i emportar-se un empat. A nivell defensiu, el Milan ha fet el seu partit. Tancats a darrere, esperant una contra per buscar a Pato o Cassano. Allegri se n'anirà més que content del Camp Nou, ja que ha pescat un resultat que ahir firmava amb els ulls tancats, i que se'ls haurà de netejar bé per creure que l'empat és real. El Barça d'altres anys marcava un gol i anava a més. No es pot especular i s'ha de tancar els partits.


El desordre forçat de posicions ha estat clau. Busquets, Keita i Xavi fora de lloc. La posició  natural del primer no és la de central, on se'l veu incòmode. Keita de mig no és el mateix que Busy, ja que no sap treure la pilota, i obliga a Xavi a recular uns metres a buscar la pilota. En calent podem treure diverses conclusions. Que fa falta com l'aigua la doble 'P' (Piqué-Puyol) en defensa. Que a Busquets li falta la veterania necessària per posar el cos i impedir que o la pilota o Pato passin per davant seu als trenta segons. Una veterania que li ha sobrat a un veterà Nesta per controlar un Messi que tot i l'excel·lent jugada del primer gol, ha pogut marcar algun gol més de no estar entestat en voler entrar fins al fons de la cuina. Al geni argentí no se li pot demanar més, però en alguna ocasió tenia l'ocasió d'assistir un company millor habilitat.


Cal tenir en compte però un factor important. I és que els equips de Guardiola no comencen bé les temporades. Físicament no es troba bé, i està lluny del seu millor nivell. Un nivell top al qual s'arriba a final de temporada i pel qual encara queda molt. En el primer gol, ni Masche ni Busquets poden atrapar a un ràpid Pato. Problema de col·locació.El segon gol a més, podria haver-se evitat si algú hagués enviat una pilotada a la grada, doncs als minuts finals no cal jugar-te-la i treure-la tocant. Cal veure si hi ha falta per empenta a Abidal.

Dos gols en el primer i últim minut. A Anoeta va baixar més la intensitat que contra el Milan, però el que emprenya en aquest partit és que és un partit que tenies guanyat i que no has sentenciat. S'ha empatat contra un rival que  m'atreviria a dir que no juga millor que la Reial Societat. A part de les esmentades pàjaras de Busquets, també se li poden afegir algunes d'Alves i la falta de buscar la porteria rival de Cesc o Villa, que haurien de xutar més. En fred, comentar que és un empat contra l'altre gran del grup, i que si no hi ha cap altre daltabaix els dos acabareu passant. San Siro serà desisiu, però també no deixar-se punts en els altres quatre partits. El millor, que a aquestes alçades es pot reparar i pot ser un toc d'atenció El pitjor, la lesió d'Iniesta: un més de baixa.

Barça, Madrid? Neymar anirà on paguin més per ell!

Em sorprèn com la premsa li dóna tant ressò a les declaracions del President del Santos o a la publicació d'un diari brasiler sobre el tema Neymar. Mentre el Santos busca patrocinadors que ajudin a millorar el salari a la perla brasilera, el seu president, Luis Álvaro de Oliveira, juga a marejar la perdiu amb els dos grans d'Espanya, que sembla que estan competint per endur-se'l. Tanmateix, va dient que vol que segueixi molts anys al club. A Neymar, estic segur que tant li fa marxar a Barça, Madrid o Chelsea, mentre sigui un equip important on vagi, un equip on pugui explotar més el seu talent, i on cobri una xifra no menyspreable.

Em fa gràcia veure com un diari brasiler (Estadao) afirma que el Barça podria tenir fitxat al jugador per uns 60 milions d'euros. Primer, perquè la clàusula de rescissió és sensiblement menor, de 45 milions. Segon, perquè no s'entendria que, en aquests temps en que es pregona des del club que no tenen una economia capacitada com per llençar la casa per la teulada, es pugui afrontar un pagament de tants milions. No em cola. Si hi ha 60 kilos (i ni que en fossin 45) per Neymar, n'hi ha per pagar a les seccions i no haver de vendre a Chygrynskyi (el motiu oficial de la seva venda és que el Barça necessitava diners), ni haver de fer les fotocopies en blanc i negre, entre d'altres despeses.

De la mateixa manera, tampoc em quadra massa que Guardiola tingui com a objectiu prioritari un futbolista que ara mateix (ni a curt termini veient el que ve de la cantera) no necessita. Ja pot ser molt bo, però no em sembla el perfil de jugador que agrada al de Sampedor. Tots aquests rumors em semblen producte de la subhasta creada per Oliveira per encarir el preu del jugador. Ell fa el seu paper, promocionant al jove talent i pregonant que el jugador estaria interessat en anar aquí o allà. I mentre es frega les mans esperant una oferta escandalosa, el jugador va pujant la seva cotització. Sap que Chelsea, Manchesters o algun altre equip encara està a temps per oferir grans dinerades per ell, i ho vol aprofitar. Com acabarà la història? Jo crec que acabarà al Madrid, al preu que sigui, per ordre de Florentino, i acabarà sent un jugador com Robinho: molta filigrana, molta 'xauxa', però poca 'xixa' i pocs títols. 

Del Nido, els 18 i les teles

José María del Nido, president del Sevilla, deia fa uns dies: "Nuestra liga no es la mayor porquería de Europa, sino del mundo ". No li faltava raó, en gran part, al màxim dirigent hispalense. I dic en part perquè el mal moment econòmic (i de retruc, esportiu), pel que passen la majoria de clubs a Espanya no ve causat únicament a un desequilibrat repartiment dels drets televisius, sinó que cal sumal-si una mala gestió econòmica en alguns casos per trobar la resposta a alguns dels problemes que han d'afrontar els equips espanyols. Fernando Roig, del Villarreal, i Sánchez Llibre, de l'Espanyol, ja suscribien -i subscriuen- aquestes opinions. Aquests i altres tres clubs ja fa temps que han demostrat el seu rebuig al repartiment televisiu, però es veia d'una hora lluny que ells sols no aconseguirien res sense el suport d'una gran majoria.

Del Nido però, fart de la situació que s'està vivint i que sembla portar a un desequilibri encara major, ha decidit actuar i amb fermesa. I per això hauria convocat una reunió pel pròxim dijous al Sánchez Pizjuán on haurien d'assistir-hi tots els clubs de primera menys els dos grans, amb l'objectiu de revoltar-se a ells. Ni Florentino ni Rossell hi assistiran, però no perquè no vulguin, sinó perquè no hi han estat convidats. A alguns, membres de la LFP, Mediapro o Barça i Madrid, els pot semblar desencertada tal reunió, doncs podria crear un cisma en la LFP. Què busca Del Nido? Establir, en tal reunió, un contracte únic de televisió des d'aquest mateix any. Penso que era obvi i necessari que algú arribés a tal conclusió: si 18 equips estan en desacord amb el que sigui, que no remuguin ni es queixin als micròfons amb la boca petita, sinó que han d'actuar conjuntament, de manera que es facin escoltar i que obliguin als estaments que manegen el poder que actuïn d'una vegada per totes.

A Del Nido, i a la resta de clubs, no els falta raó però. Les diferències de repartiment de drets a Espanya fan que Barça Madrid s'emportin 140 milions d'euros... cada un, mentre que els següents (Atlético i València) guanyin 42, i l'últim (R.Sociedad), i la gran majoria de clubs, s'emportin poc més de 12 milions. La diferència és abismal. A Anglaterra, les TVs paguen 1.072 milions d'euros: 68 se'ls emporta el Manchester United, el que més, i 44 el Blackpool, el que menys. La diferència és de tan sols 24 milions. Allà, els diners per les teles es reparteixen de manera més justa: un fix comú de 20'5 milions per tots els equips més uns variables com l'audiència o les victòries.

A França, qui cobra més és el O. Marsella, amb 50 milions; 36 més que l'últim classificat, el Le Havre, que n'obté 14. A Alemanya, la diferència és encara menor. Si el Bayern de Munic és amb 29 milions el primer en la llista, l'últim del rànking és el Hoffenheim amb 13 (tan sols 13 milions de diferència). Per tant, és de justícia i de sentit comú que arribés el moment que els 18 clubs espanyols es plantin i diguin prou a aquesta vergonyosa situació per la que passa la Lliga espanyola que, sincerament i d'acord amb els presidents que han expressat les seves queixes, és una porqueria i està prostituïda. Actualment és un sistema de lliga escocesa on el mateix sistema no fa més que alimentar en excés la diferència entre gegants i petits. Ho diu un culé.

Petrodòlars al futbol. Una alternativa als grans equips?

Manchester City (més de 400 milions en quatre anys); PSG (90 milions en una temporada) i Málaga (més de 80 milions en dos temporades) entre d'altres, estan sent els grans animadors del mercat de fitxatges al fer revolucionaries incorporacions a preu d'or. L'arribada de gran magnats com Sulaiman Al-Fahim (del grup inversor Abu Dhabi United Group for Development and Investment) al Manchester City; Qatar Investment Authority (un altre grup inversor de Qatar) al PSG francès; i Abdullah ben Nasser Al Thani (membre de la família reial qatatí) al Málaga; ha canviat el devenir d'aquests clubs, que fins llavors estaven a la part mitja baixa de la taula, doncs no vivien precisament bons moments.

Aquestes fortes inversions, que poden ser enteses com un hobby per part dels 'jeques' tenen com a objectiu destronar els grans clubs europeus de la seva hegemonia en les respectives lligues, i en les competicions europees. Al haver de renovar de cop quasi tot l'equip, tots tres clubs estan vivint uns processos d'adaptació no només entre companys, sinó a un estil de joc, doncs és difícil enquadrar en un sistema nou a onze (o més) futbolistes de manera que ells llueixin com han demostrat en els seus anteriors clubs i de manera que també facin lluir al conjunt pel que ara juguen, portant-lo a més, a la victòria.

La ràpida i eficient adaptació, per tant, seran claus en el bon funcionament d'aquests nous equips. Però suposen una amenaça real a curt o a mitjà termini? El City, que porta més anys amb nou propietari, des de 2008 ha quedat 10è, 5è i 3r, en el que suposa una clara millora any rere any per consolidació del projecte. Aquest any sembla que pugui ser un nou membre del Big four (United, Chelsea, Liverpool i els citiziens) en detriment de l'Arsenal. A Paris, per la seva banda, han viscut unes temporades d'altibaixos. Si al 2009 eren a la 6a plaça, l'any següent eren el 13è equip de la Ligue 1, i l'any passat 4rts. L'entrada dels petrodòlars espera establir una hegemonia semblant a la que tenia el Lyon fa pocs anys (va guanyar 7 lligues consecutives), i que van aconseguir trencar Bordeaux, Marsella i Lille. Aquest anys, els parisins són un dels grans favorits al títol.

Finalment, trobem el Málaga. Després de tenir greus problemes econòmics, Fernando Sanz, propietari del club, va anar a buscar inversors a Qatar per tractar de remuntar la situació de penúria que vivia el club. Quasi baixen el 2009 (17a posició) i l'any passat van quedar 10ens. Aquest estiu han invertit 60 milions d'euros que esperen que portin l'equip a Europa. No serà fàcil, perquè els de Pellegrini s'hauran d'adaptar ràpidament si volen competir amb els Sevilla, Atlético, València, Villarreal o fins i tot Athletic de torn. A Espanya, igual que a la majoria de lligues, les competicions europees estan cares, i s'hauran de fer molt bé les coses si hi volen participar.

Però enmig de la eufòria pels il·lusionants fitxatges, és important qüestionar-se si és viable la entrada de grans propietaris en aquests clubs. Mentre ells i siguin, les inversions és quasi segur que seguiran, però i el dia que no hi siguin? Qui pagarà els salaris de les estrelles? Deixaran l'equip sense deute? Seran per llavors equips prou competitius com per estar amunt i generar recursos propis que mantinguin la forta despesa econòmica que necessitin? Ara per ara, a Manchester, a Paris i a Málaga la majoria deuen estar encantats amb ells, doncs veuen que a clubs com el Chelsea de moment van tirant amb més o menys èxits, però mantenint el nivell competitiu, però hauran de ser conscients de que algun dia això s'acabarà. Les inversions de grans magnats arreu del món semblen molt boniques, però potser no és or tot el que llueix, i algun dia algun club en surt sèriament perjudicat. Fins llavors, que disfrutin això que estan vivint.