sábado, 5 de mayo de 2012

L'última simfonia de Pep al Camp Nou



Ha sigut la nit. La gran nit. L’última nit. El darrer partit de Pep Guardiola com a entrenador a casa seva, al Camp Nou. Però no serà l’últim. Persona de club, tothom espera que torni, en el càrrec que sigui. Ha estat la millor despedida possible. Golejada en un derbi. Rècord col·lectiu del Barça en una lliga: 112 gols a favor. Poker de Messi. El millor dels millors. Récord històric de gols del petitó (50 gols repartits en 25 partits), en el que suposa la millor marca individual de qualsevol jugador en la  història de qualsevol lliga. I rècord total de gols en una temporada, 72 gols superant a mites com Pelé o Müller, o el no tant conegut Archibald Stark, que va firmar 70 dianes a la lliga dels EUA la temporada 1924-25.  

L'abraçada amb Guardiola diu molt de l'estima que li té. La millor imatge de la nit, però, la estampa de Pep i la seva família a la gespa d'un Camp Nou buit. És moment de recordar, de viure amb la família quatre anys que avui s'acaben. Moment de pensar, de reflexionar, de respirar per fi, de tornar a ser el Josep.
S’ha perdut lliga i Champions, però queda la Copa. Seria el quart títol de la temporada. El 14è títol de la era Pep. 14 títols en quatre anys. Més de tres títols per temporada. Un palmarès gens envejable. I és que 14 és la suma de dos dels grans artífexs dels títols aconseguits: el ‘10’ actual i el ‘4’ del Dream Team; el millor jugador de tots els temps i el millor director de l’orquestra blaugrana de la història. Una barbaritat. Pep se’n va, però Messi es queda. La millor notícia és que la idea segueix, que el projecte continua, que l’essència es manté. Temps hi haurà per fer autocrítica i per parlar dels canvis que vindran. L'arquitecte d'aquest equip se'n va, però l'estructura continua. 


El que em deixa més tranquil és que Guardiola marxa a temps, per la porta gran. Feia molts anys que el Barça no dedicava un emotiu adéu a ningú. Encara que no sigui un adéu, sinó un fins aviat. En Pep surt ara com havia d’haver sortit anys després, amb una càlida despedida digna d’un dels millors futbolistes d’aquest club. Guardiola ha quedat en pau amb els crítics. Tots aquells que el criticaven com a jugador i que el qüestionaven com a tècnic, al·legant inexperiència, han quedat retractats, i ara s’amaguen o, encara pitjor, s’afegeixen al carro de forma oportunista.  

D’altra banda, no se m’acut una altra persona com ell per a simbolitzar, d’aquí uns quants anys, la unió d’un club dividit durant diferents èpoques. Cruyffistes i Nuñistes. Laportistes i Rosellistes. El Barça ha de ser Guardiolista. Anar tots a una. Tots plegats en un mateix camí que ha portat, està portant, i seguirà portant aquest club a grans fites i èxits. Els anys diran la magnitud d’aquest cicle. Mentrestant, canvia el director, però la música no para.


Tan de bo algun dia poguem repetir la cèlebre frase: "Ciutadans de Catalunya, ja el tornem a tenir aquí".


Som Guardiola i serem Tito. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario