El passat 9 de gener, Javier Dale escrivia un article interessant a la vegada que emotiu.
En ell, parla de Manuel ‘Manolo’ Preciado, actual tècnic de l’Sporting de Gijón i ex tècnic de Racing de Santander i Murcia entre altres.
L’article però, va enfocat a la manera de com afronta Preciado diferents ‘cops’ que ha hagut de viure, com ha reaccionat i com se n’ha sortit.
L’entrenador asturià, defensor de la cantera i de la proposta d’un futbol atractiu, va perdre la seva dona, víctima d’un càncer, mentre preparava la seva primera temporada a primera divisió a l’equip de la seva vida, el Racing de Santander. Llavors, comptava amb fins a 9 jugadors de Cantàbria, tot un èxit. Un cop dur. Molt dur. Es quedava amb els seus dos fills.
Però lluny de sotmetre’s al dolor va seguir treballant. Portava una més que digna primera temporada quan un il·luminat, Dimitri Piterman (personatge que ha fet molt de mal al futbol espanyol), va comprar el Racing i el va fer fora. Un any més tard, mentre preparava al Murcia, rep la tràgica notícia que ha perdut un fill, Raúl, qui li recordava de donar un petó a la foto de la mare abans de tots els partits. Poc després l’acomiaden del Murcia.
La vida me ha golpeado fuerte –reflexionó Preciado pasado un tiempo-. Podía haberme hecho vulnerable y acabar pegándome un tiro, o podía mirar al cielo y crecer. Elegí la segunda opción".
Tornà al Racing, d’on va dimitir de manera honrada el mateix any, sense demanar res. L’estiu de 2006 fitxaria per l’Sporting, equip de segona que pujaria dos anys després a la màxima competició estatal. I encara avui allà segueix, donant la cara en tots els partits i defensant els seus homes com si de fills seus es tractés.Abans de llegir això, però, jo ja considerava Preciado com un exemple a seguir. Per què? Perquè pocs tècnics que arriben a primera divisió amb un equip modest i de perfil relativament baix, s’atreviria a apostar per un joc creatiu, vistós, sense renunciar en cap moment a tenir la pilota (fet que d’altra banda és l’essència del futbol; tenir la pilota i que no te la prenguin).
Sembla fàcil jugar a tenir la possessió i intentar atacar, però per un equip modest es un estil que molts cops no surt bé, ja que comporta un desgast tan gran que tot i poder tenir opcions de guanyar més partits, els riscos que es prenen són més alts, i se sol pagar car. En la temporada de que parlo, la 08-09, la posterior a l’ascens del Sporting, l’equip asturià va començar la seva 37ª temporada a primera divisió amb cinc derrotes consecutives, entre elles, un 1 a 6 contra el Barça i un 7 a 1 contra el Real Madrid. Què va fer la directiva? Apoiar al seu tècnic, recolzar un projecte que seguint amb l’estil que proposava Preciado va ser capaç de guanyar 0-2 al Mallorca; 0-3 al Depor; 2-3 al València i més tard; 1-0 al Sevilla, per acabar la temporada 14è en la classificació.
Al nou Molinón, reformat de fa poc, segur que els més de 20.000 aficionats que assisteixen cada partit a veure l’Sporting estaran orgullosos del seu tècnic, del seu equip i de l’estil que proposen.
Crec que té força mèrit. Ell i el seu esperit, de mai caure vençut, tot i els cops, tot i els problemes, tot i les dificultats i entrebancs que et posa la vida. Molts van defallir, ell no.
I aquests dies, més qüestionat per la premsa que pels qui el coneixen, més que mai hauríem de dir:
“Podéis ser vulnerables o mirar al cielo y creer”.
Link de l’article de Javier Dale
M'fas fet plorar tiu
ResponderEliminarEnorme Preciado, enorme!
Manolo Preciado es un tio molt gran i honrat. Crec que molts n'hauriem d'aprendre, ja no només com d'entrenador, sinó com a persona, que és el que realment et fa gran i ser estimat pels altres.
ResponderEliminarM'he trobat amb la teva menció curiosejant per internet. Gran post. Moltes gràcies
ResponderEliminar