De la Dictadura de Mourinho a la Segona ‘Guerra Civil’

El sr. José ja fa setmanes que va donar un cop d’Estat a la capital estatal sense oposició alguna dels fins fa poc, personatges que prenien decisions en el club del señorío i del exuberant palmarès del qual fa temps que presumeixen.

Un cop d’Estat que en aquest cas seria d’Equip, doncs amb ell, el portuguès s’ha apoderat del club blanc, del qual domina tots i cada un dels actes, moviments i opinions. Se li ha escapat algun, com la puyita de Cristiano després del 0-2, al dir que no li va agradar com jugava el seu equip, però que s’havia d’adaptar. Per el sr. José, no hi ha cap problema en aquestes declaracions, diu que Cristiano és lliure de dir el que pensi. Conseqüència? Cristiano no va convocat a San Sebastià, i no podrà competir aquesta jornada per la lluita pel pitxitxi que tant anhela. Castig, represàlia... les interpretacions són lliures, però no sembla normal.

Tornant al poder del dictador, el gran cap portuguès llavors oficial de primera, al desembarcar al club, ja va intentar apoderar-se’n mica en mica. Primer va ser aïllar el seu equip del director general, Jorge Valdano, pel que en el vestuari no hi entraria ningú, i ningú podria valorar el seu treball. Un treball que Valdano havia criticat en un article al diari MARCA, i que sembla que no va sentar massa bé al tècnic portuguès. Simplement criticava el seu estil, d’equip petit.

L’oficial de primera, seguiria la revolta acusant a entrenadors rivals (companys de professió), de posar reserves contra algun equip... i que hi ha jugadors que havien costat semblant a Benzema, i que no marcaven ni al arco iris. (Resultat, 5-0 del Barça als titulars del Madrid, amb doblet d’un inspirat i motivat David Villa).

El llavors general José (havia pujat de rang), decideix encapçalar ara una campanya contra els àrbitres. Ja ho havia fet  a Portugal, Anglaterra, Itàlia... i fins i tot a Espanya, quan era segon entrenador al Barça. Per tant, el discurs no era nou. Ja el tenia interioritzat, pensat i elaborat prèviament. Tenim doncs, un general que s’enfronta a entrenadors rivals, crispant prèvies de partits, acusant als àrbitres de permetre a ‘uns’ unes coses i a ‘otros’ unes altres. Seguiria plorant, amb el tema del calendari. També ho havia fet anteriorment.

Més endavant de la campanya, ja amb vistes al desenllaç final de la primera temporada com a general, el portuguès prepara als seus soldats per intentar treure els jugadors del Barça del futbol, portant-lo al terreny del fang i de la guerra bruta, on allà, els seus estan ensinistrats.

Arbeloa, amb moviments semblants a jugadors de rugby que han d’aturar el jugador que es desmarca per buscar la pilota, sense tenir-la; Marcelo, amb trepitjades fora de to; Ramos, amb mans i agressions; Khedira, amb faltes silencioses però constants i repetitives; Adebayor, amb manotades i trepitjades; i l’epicentre de la ràbia, Pepe, amb accions desmesurades. Aquesta és la tàctica del general en cap del club per treure del partit uns futbolistes que es dediquen a això: practicar futbol, i del bo.

Resultat: expulsions (lògiques al haver-hi un equip rabiós el 75% dels partits corrent darrere d’una piloteta), i malestar general injustificat. Queixes i més queixes sobre els àrbitres. Que si ‘per què acabem amb 10 sempre contra el Barça’ que si lo altre. El mateix discurs, ara amb nom i cognoms. I de cop, el general, ja amb la vitola i el poder que li han atorgat els antics mandataris madrilenys, el president del Madrid Florentino (que passarà a obeir les ordres del dictador), segueix el que se li mana. Intenten acusacions de dopatge contra uns futbolistes nets, però el tret els surt per la culata, i s’amaguen ràpidament, tot per tal de no donar la cara i quedar retratats (tranquils, que la multa la pagarà el Madrid, no la COPE).

Després, vindrien les encara més greus acusacions de la ‘Central Lechera’, l’arma propagandística de la institució de la capital, ara, a les ordres del gran dictador.

A finals de temporada, pocs sembla que intentin qüestionar les maneres del portuguès, legitimat pels seus, , i els pocs que ho fan, amb la boca petita, reben l’esquena del portuguès a respondre, doncs segons sembla, han faltat el respecte a la ma dreta del sr. José.

Seria amb el pòquer de clàssics, quan la guerra civil esclataria. Escalfats els ànims d’una i altra banda (els seus arguments tindria cada part), en la copa l’antifutbol domina la primera part, i el Barça acaba no podent guanyar una batalla a la que s’havia connectat massa tard. La permissivitat arbitral amb els blancs, factor a destacar.

El moment cúspide de la guerra, però, vindria amb l’anada de la semifinal de la Champions, en la prèvia de les quals el dictador segueix amb el seu discurs i ataca novament els seus rivals (no dic enemics, perquè en té molts, i per diversos països). El líder del club rival, legitimat democràticament per tots els aficionats, seguidors, tècnics i directius del club, Josep Guardiola, li respon amb una educació, classe, nivell i elegància, digna del millor dels líders que hi hagi hagut mai. Un discurs al qual no li falta energia ni missatge. Un missatge clar, i que deixa sense arguments i amb el cul destapat tota la trama del dictador i la seva cort. Guardiola, fidel al seu discurs, no entrarà en la guerra bruta, doncs lu seu, és el futbol i el respecte.

Després d’una batalla moguda, els catalans s’emporten una victòria més que justa. Els soldats del dictador, havien empleat les tàctiques defensives anti-enemic, però a diferència de la batalla anterior, no li havien funcionat. I per tal de no reconèixer que les seves tropes i la seva capacitat és inferior al líder democràtic, el colpista decideix atacar de nou, calumniant i fent acusacions de favors arbitrals d’anys anteriors. Unes acusacions prèviament meditades i preparades, i que quedaven totalment fora de lloc.

És llavors quan el club català, sentint-se agreujat, ofès i atacat una vegada més per sectors de Madrid, decideix denunciar aquests i al seu líder, argumentant simplement que han perdut la raó, i que les calumnies injustificades no corresponen al nivell d’una institució que ha anat agafant aires radicals amb l’entrada del llavors primer oficial, ara ja dictador en cap.

Aquest club, ja totalment en mans del dictador, que ho controla absolutament tot, decideix contraatacar amb una demanda per conducta antiesportiva dels culés (no recorden piscines de Marcelo, Di Maria i companyia)... No s’ha de barrejar política amb futbol? Qui sap, potser no. Però les calumnies de Madrid envers els catalans no és esport, d’esport parlen des de Barcelona, per tant, des del moment que es fan aquestes acusacions, i que a València els aficionats madridistes porten banderes espanyoles, sí que es pot parlar de sentiments nacionals. I no passa absolutament res. La comparació Espanya-Catalunya amb Madrid-Barça/Barcelona és òbvia i clara. Històricament, plena de ofenses des de la capital, que els catalans sovint han hagut d’anar assumint, acceptant, i callant. Ara cal dir prou, perquè el monopoli del futbol el controlem des d’aquí, Catalunya, Barcelona, Camp Nou.

Sense entrar en comparacions que no són equiparables, Hitler, dictador, va argumentar coses 'infundades i falses', per justificar les seves accions. Mourinho, sense entrar en matar ningú (tot i que sembli difícil de creure veient les actituds dels seus soldats), també fa servir falses informacions per justificar les seves accions, unes accions que no corresponen amb qui és i a qui representa. Tristement, ara mateix representa al Real Mourinho.

La guerra mediàtica ja ha esclatat, però el que molts no saben és que el Barça ja la ha guanyat, diguin el que diguin els partidaris del dictador. Simplement aviso que els dictadors no acaben bé, i que la seva sortida sol ser explosiva, i qui sap si costosa econòmicament. Temps al temps.