Pol Amat: “L'esport t'ensenya coses que et
serveixen per la vida i per la feina”
"Sens dubte ens quedarà l’espina de l'or, i per mi això quedarà per tota la vida perquè ja no participaré en els pròxims Jocs Olímpics"
Pol Amat Escudé (Terrassa), de 32 anys, és jugador d’hoquei herba, i actualment juga en el club Egara de Terrassa i en la Selecció espanyola. Ha combinat la seva exitosa carrera esportiva amb la carrera d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE) a la UAB, el que l’ha portat a treballar a l’antiga Caixa Terrassa, ara UNNIM. Casat i sense fills, disfruta dels seus últims anys com a esportista professional d’èxit en el club de la seva vida. Una de les seves grans passions és el Barça, de qui és un ferm seguidor.
Què et porta a jugar a hoquei?
El meu cas és molt clar. Jo vinc d’una família on tots hem jugat a hoquei. El meu avi va ser un dels fundadors del Club Egara, i el meu pare i els meus tiets van jugar a hoquei també, tots olímpics, van viure aquest esport intensament. Era molt clar que jo havia de començar, si més no, jugant a hoquei i després decidir a què és el que realment m’agradava. Ells sempre em van donar la llibertat per escollir què volia fer, el que passa és que a mi l’hoquei m’agradava i se’m donava més o menys bé, i vaig seguir aquest camí. Estava cantat que per tradició havia de començar jugant a hoquei.
En quin moment t’adones que pots arribar lluny en el món de l’hoquei?
Això va venint sobre la marxa. Sí que, si de ben petit demostres un cert talent, ja et pots començar a posar objectius més importants. Jo vaig començar amb la selecció sub-16 amb tretze any, amb la sub-18 i demés, vaig passar per totes les inferiors. Un cop entres en aquesta dinàmica de seleccions, comences a fer-te il·lusions i a posar-te objectius. A partir dels 15 o 16 anys ja comences a donar-li més importància. Abans estàs més per disfrutar, amb els teus amics, amb el club, de l’experiència i del propi entorn del hoquei.
Quins valors i quin lema han marcat la teva carrera com esportista i com a persona?
Valors, no només a l’hoquei, en tots els esports poc a poc en vas adquirint, el mateix esport te’ls ensenya. En un esport d’equip aprens a compartir les coses, a disfrutar-les compartint-les, que és millor que disfrutar-les un mateix sol, i amb els anys vas aprenent coses com la disciplina, el rigor, l’esforç, ser generós dins d’un equip o portar situacions de lideratge. L’esport i la experiència et van ensenyant coses que després et serveixen tant per la vida personal com laboral. No he tingut cap lema en concret, simplement m’he dedicat a disfrutar fent el que faig. Així és molt probable que et surtin bé les coses. Fer algo que no t’agrada ho aguantaràs un temps, però tard o d’hora baixaràs els braços. Disfruto molt jugant a hoquei i amb una dedicació constant i un cert talent innat, pots estar anys seguint amb èxits. Al ser un esport d’equip, depens d’ell, no de tu mateix, és una conjunció de tot plegat. I si tens la sort de coincidir amb una sèrie de jugadors o d’equips que són molt bons i que et fan guanyar, et faran durar més temps, perquè si només vas perdent, al final se’t fa molt més dur i et canses. A mi se m’han ajuntat dues generacions de seleccions molt bones, la del ’96 fins al 2000, i la del 2003 fins al 2010, i això ha fet que disfrutés encara més d’aquest esport. Probablement, gràcies a això, encara estic jugant a hoquei.
Com es porta haver de combinar ser un esportista d’elit, un autèntic crack mundial, compaginar-ho amb un treball, i sortir de festa amb amics?
Això és lo més difícil de tot. És molt complicat. Jo conec i entenc que varis esportistes quan arriben a una certa edat es desvinculen del món de l’esport. En el meu cas he fet tot lo possible per intentar-ho compaginar amb la resta de coses. Està clar que en primer lloc necessites voluntat, i després també necessites altres coses, per exemple que el teu entorn t’ajudi, com és el cas de la meva dona. També cal tenir una feina on una empresa sigui tolerant amb el teu esport i que et doni una certa flexibilitat. I també que el teu entorn familiar i els teus amics respectin el que tu vols. Si tot això funciona és possible realitzar esport durant anys.
"El hoquei és el meu estil de vida"
Com vius els derbis contra l’Atlètic?
Sempre són especials. L’Egara-Atlètic, estiguin malament o bé, sempre resulta ser un partit important que es viu amb intensitat. Actualment el Club de Campo és un equip superior, però els derbis sempre tenen un altre color. Hi ha un gran sentiment al darrera.
Alguna mena de preparació abans del derbi?
Sempre ho tractes amb més cura. Hi ha una gran preparació i dedicació durant la setmana. Treballes i t’esforces una mica més de lo habitual.
Què t'ha aportat el fet d'estar en equips com l'Amsterdam o el Polo, així com amb la selecció espanyola?
Moltes coses. Són experiències, que pel tipus d’esport que fem, jo les recomano. Viure experiències en un entorn diferent al teu et fa créixer com a persona. S’ha de conèixer diferents maneres de fer i noves cultures. A Holanda mateix va ser una de les meves millores experiències. No estic penedit d’haver pres les decisions que vaig prendre. El que et deixa l’hoquei, més que la popularitat o els diners, són les experiències i els amics que trobes pel camí. A Holanda tot és diferent, es viu molt l’hoquei.
T’agradaria jugar unes futures olimpíades amb la selecció catalana?
Pregunta compromesa. No m'ho he plantejat perquè, de fet, és impossible a dia d'avui. Si es donés el cas, m'ho plantejaria i faria una reflexió sobre si fer-ho o no, però com que no s'ha donat el cas no he tingut temps de reflexionar.
En el teu ampli palmarès hi destaquen 2 plates olímpiques. Són una espina clavada?
El resultat és positiu però queda una espina clavada. Considero que són dos plates molt diferents. Una es la d'Atlanta, que va ser un resultat totalment inesperat perquè Espanya acabava de fer vuitens a l'Europeu l'any anterior. Es va arribar a la final, en què Holanda va ser superior i es va aconseguir la medalla de plata. Per tant, estic encantat amb aquell resultat. A Pequín les expectatives eren molt més elevades. Nosaltres anàvem allà a guanyar. Portàvem uns anys lluitant només per aconseguir la medalla d'or. Durant els jocs vam estar molt a prop i vam fer bé les coses i un cop vam remuntar les semifinals i vam arribar a la final estàvem convençuts que guanyaríem. Teníem una confiança impressionant i unes ganes brutals d'emportar-nos la final. I no aconseguir-ho, quan tens unes expectatives tan altes, fa que el cop sigui més fort. Va ser molt dur. És una espina que penso que quedarà probablement per sempre. Hi ha plates que semblen ors, però la nostra en aquell moment no ho semblava pas.
L’any 2008 vas ser nomenat "Millor jugador del món d’hoquei", i "Millor esportista català de l’any", junt amb Gemma Mengual i Andrea Fuentes. Què va significar per tu, un esportista d’altíssim nivell, però potser amb menys fama al dedicar-te a l’hoquei, aquests reconeixements?
És un reconeixement a una feina ben feta de la Selecció, de l'equip i d'una trajectòria personal. És el conjunt de moltes coses. Els premis individuals en esports d'equip no tenen massa sentit però si te'l donen està clar que és per diferents motius. Un dels més importants per mi és el fet que amb la Selecció portàvem molt temps estant entre els tres o quatre primers. Això va a ajudar a que al final s'acabessin decantant per donar-me'l a mi. No li vull dunar més importància. Et fa sentir satisfet per una feina ben feta i és un reconeixement que a tot esportista agrada perquè quan un juga a un esport, vol guanyar i vol ser el millor. Va ser un any, esportivament parlant, molt especial.
"Amb una dedicació constant i un cert talent innat, pots estar anys seguint amb èxits"
Què t’ha aportat l’hoquei com a persona?
L'hoquei és el meu estil de vida. Li dedico moltes hores i molt esforç. He conegut a moltíssima gent perquè quan hi jugues, vius en un entorn que està molt vinculat a aquest esport. M'ha ajudat a formar-me com a persona i a entendre que les coses s'han de compartir, ser generós, que els èxits venen si es treballa amb esforç i dedicació. Però personalment, em quedo amb què el hoquei m'ha aportat amistats i experiències.
Qui és el teu millor amic dins els vestuaris?
En tinc molts d’amics. Prefereixo no destacar-ne cap però si que sempre hi ha tres o quatre especials.
El pitjor moment de la teva carrera?
La final dels JJOO de Pequín va ser dur tot i estar a un segon lloc i aconseguir una medalla de plata, que està molt bé. La decepció va ser tant forta que realment va ser un moment difícil tot i que amb el temps també ho saps valorar, una plata no deixa de ser un èxit. Aquest ha estat el pitjor moment a nivell esportiu, a nivell personal alguna lesió important que he tingut i m’ha fet haver d’estar parat bastant de temps i va ser difícil.
Tu que portes a l’Egara des de fa temps quin consell donaries a la gent jove?
Primer que tinguin paciència, perquè al principi l’hoquei és un esport que no és fàcil, és bastant complicat. Recomano que simplement, intenti gaudir d’allò que estan fent, que ho comparteixin amb els companys i que intentin aprofitar el fet d’estar en un equip. Aquests són els meus consells pels principiants. I, pel qui vol arribar a algun lloc, al final és com tot, t’ho has de guanyar i ningú regala res. Ja es pot tenir talent que si no es treballa ni s’intenta millorar ni es fan les coses amb il·lusió, al final tot s’acaba perdent.
Erets bon estudiant a l’escola?
No. No era molt dolent tampoc, però era el típic a qui sempre li quedaven un parell. Però jo no era bon estudiant perquè no m’agradava el que feia i després quan vaig passar a la universitat ja estava més content i m’ho vaig treure tot bé. Jugava a hoquei i vaig acabar la carrera en cinc anys.
Has tingut facilitats a l’escola o a la universitat pel fet de ser esportista d’elit?
A l’escola cap. A la universitat si, des del moment en que es va crear un programa que busca que l’esportista d’elit pugui compaginar els seus estudis amb el seu esport, per exemple si coincidia un examen amb un viatge, s’ajornava l’examen i això em va facilitar bastant les coses.
“M’he dedicat a disfrutar fent el que faig”
Quina ha estat la teva aspiració o motivació principal en el món de l’esport?
Jo vaig començar a jugar a hoquei per què m’encanta i com que gaudeixo simplement amb això en tinc prou però quan entres en un entorn de competició el que busques és guanyar i entrenes moltes hores a l’any amb aquest objectiu. Amb el nostre equip el somni sempre va ser guanyar la medalla d’or als jocs de Pequín i va ser un somni que va durar anys. Vam fer l’impossible per aconseguir-ho, tot i que amb un resultat frustrant.
Què fas en els teus temps lliures?
En els meus temps lliures aprofito per descansar. Tinc pocs moments lliures ja que entre la feina, la família i el propi hoquei et queda poc temps per fer coses. I molts cops estàs molt cansat com per fer altres coses, però si que estic amb els amics el poc temps que puc estar-hi i també amb la família. Estar amb la gent que estimes i aprecies. He trobat a faltar tenir més temps per la meva gent.
Gaudeixes d’altres entorns d’amistat?
Sempre hi ha altres entorns, els derivats de la universitat o els de la feina. Jo tinc la sort de conservar els amics de la infància i estem la mateixa colla des de els vuit anys. Tinc altres entorns, no tot és el hoquei.
Tu que ets un culé reconegut, com vius el joc del millor Barça de la història?
És un privilegi. Hem de gaudir del seu joc perquè tard o d’hora s’acabarà. Si que és cert que tenim un entrenador jove que sap com s’han de fer les coses, però hem de gaudir del que tenim.
Quins plans de futur tens un cop deixis l’hoquei?
En el fons jo he fet una vida normal i he afegit el hoquei. Un cop deixi el hoquei vull seguir amb la feina, estar amb la família i fer activitats amb els meus amics, però res de competició.
Quins creus que són els tres principals problemes del món?
La obsessió pel poder, les guerres que es produeixen per altres interessos i les males condicions del tercer món amb les respectives desigualtats.
Qüestionari breu:
1. Pol Amat és… normal
2. Pol Amat no és… arrogant
3. Una cançó: Every breath you take, de Police
4. Un llibre: El Socio, de John Grisham
5. Una pel·lícula: La gran evasión
6. Un menjar: La Pizza
7. Una ciutat: Barcelona
8. Un referent: Michael Jordan i Rafael Nadal
9. Un personatge històric: Nelson Mandela
10. Catalunya per Pol Amat és…(riures) molt important
2. Pol Amat no és… arrogant
3. Una cançó: Every breath you take, de Police
4. Un llibre: El Socio, de John Grisham
5. Una pel·lícula: La gran evasión
6. Un menjar: La Pizza
7. Una ciutat: Barcelona
8. Un referent: Michael Jordan i Rafael Nadal
9. Un personatge històric: Nelson Mandela
10. Catalunya per Pol Amat és…(riures) molt important
No hay comentarios:
Publicar un comentario