Sense excuses ni retrets

Quan Guardiola va rebre la medalla d’or del Parlament i va pronunciar la mítica frase de ‘Si ens aixequem ben d’hora ben d’hora, som un país imparable’, també va dir que ho haviem de fer sense excuses ni retrets, una afirmació que va venir a repetir just després de l’empat contra l’Espanyol, quan va dir que no podem parlar dels àrbitres, ja que ens hem de preocupar només dels factors que podem controlar.

Aquest Barça guanyador s’ha construït a partir de la pilota, tenir-la, amagar-la, movent-la i fent córrer al rival. Aquesta és la base del futbol. Tenir la pilota i que no la tingui el rival. Els gols, indispensables clar. Contra l’Espanyol un excés de confiança potser, o una sobredosi d’especulació i de conformisme, segurament, van fer que l’equip no anés a matar al partit i a sentenciar un rival difícil, en un camp doblement perillós, on un error et pot costar la vida.

El Barça ja suma dos empats en les tres visites a Cornellà, i no és casual. Pochettino té ben estudiat a l’equip de Guardiola, i segurament porta més temps que els blaugranes preparant aquest partit. El Barça no va empatar per l’àrbitre. L’empat va ser just. És clar que si hi ha un penal a l’últim minut del partit, encara que no es mereixi, es pita. L’àrbitre es va equivocar en diversos fores de joc, va acertar en pitar mans a Messi, i va errar clarament amb la polèmica mà de Rodríguez.

Però la filosofia, l’ADN d’aquest Barça, segueix sent jugar a futbol. No mirem els demés. No ens excusem en àrbitres. Els àrbitres espanyols són dolents, tots, sense excepció. Avui em treuen, demà em donen. No em val la cantarella de que si l’Espanyol jugués sempre així jugarien a Europa cada any. És estúpid dir-ho. És el seu partit. Qui ha viscut un derbi allà ho entén. I jo afegeixo que si el Barça sempre sortís com contra el Madrid (l’onze contra l’Espanyol era el mateix), el Barça no perdria cap dels partits que jugaria. Per tant, deixem de banda les excuses, deixem de banda els àrbitres, i posem-nos a jugar al futbol, que és el que se’ns dóna millor. Això si, tots els 90 minuts.   

10 coses del clàssic:

1. Un altre cop d’efecte al Madrid: Pep Guardiola no coneix el que és perdre en lliga contra els blancs. En lliga, a més, quasi sempre ha guanyat al Bernabéu. Considerant que el Madrid guanyarà el partit que té pendent, tres punts són distància, però moralment serà un gran cop tant per uns com per altres, sobretot pel Barça. Si el Barça està bé, li té menjada la moral als blancs.
2. La força mental: el Barça ha perdut bastantes pilotes, sobretot en els primers minuts, per l’agobiant pressió blanca. No és fàcil recuperar-se i aconseguir calmar l’agobiant inici blanc i el gol de Benzemá, però la força mental d’aquest equip ho ha permès.
3. L’agresivitat dels blancs: ha estat un partit travat, amb varies faltes per part de tots dos conjunts, però ha estat sobretot en la segona part quan, estant per sota en el marcador, els Ramos, Lass, Coentrao i companyia han començat a repartir estopa.
4. Andrés Iniesta i Xavi Hernández, sublims: un partit més, tant el manxec com el terrassenc han demostrat que la seva tècnica i visió del futbol és simplement diferent de la resta de futbolistes. Únics, inigualables, senzills, brutals.
5. Valentia és canviar de 4 a 3 defenses: després de rebre un gol tan aviat, Guardiola va modificar amb èxit la línia defensiva, adelantant a Dani Alves al mig del camp, i jugant amb tres homes darrere més de 70 minuts. La fórmula ha funcionat. El Pep segueix innovant i guanyant la partida tàctica a Mourinho.
6. L’inici fulgurant del Madrid: els blancs sabien que havien de sortir a pressionar fort des del començament, obligant al Barça a prendre decisions forçades en els primers minuts de joc, en què els blaugrana sempre els i costa posicionar-se i trobar-se en el joc amb la pausa, ritme i falta de control del partit necessaris.
7. L’equip està per sobre dels jugadors: complicada decisió la de deixar a David Villa a la banqueta. L’asturià sumava el seu partit consecutiu sense ser titular i quasi bé sense jugar. Mascherano era un cas diferent. Quan Puyol està al nivell que ha demostrat avui, el capità és senzillament imprescindible i indiscutible a l’onze.
8. La confiança del Valdés: no és fàcil cometre una errada al primer minut de joc com la que ha comès, i després una altra de greu, i seguir jugant amb els peus amb seguretat i passades curtes als seus companys. La majoria dels porters no ho haurien fet, Valdés si.
9. La pausa: amb el partit igualat, calia serenar-se i portar el duel al joc propi de cada un. El del Barça ha estat primer buscar contraatacs per l’alta pressió del Madrid, i quan ja estaven per davant en el marcador, tocava calmar el ritme, aguantar la pilota amunt i no perdre-la. Messi, Xavi, Alexis o Iniesta en són clars exemples.
10. Mourinho modera el discurs: ja en les setmanes prèvies s’havia apreciat una clara diferència en les declaracions del portuguès. Més contingut i amb declaracions de perfil baix, Mourinho ha après de l’any passat i sap que alimentar al Barça amb declaracions polèmiques només serviria per alimentar la motivació culé. Ni això li ha servit.  Moderat també en la roda de premsa posterior al partit.

 I l'apunt final: de nou Messi li guanya la partida a un Cristiano imprecís i poc decisiu. Aquí es demostren els mèrits per rebre premis individuals.