Katalunya

Camp de futbol del FC Prishtina, equip que juga en la Superlliga de Kosovo

El febrer  de 2008 Kosovo s’independitzava de Serbia amb el suport dels EUA i altres 27 estats de la UE. Països com Romania, Eslovàquia o Espanya van mirar al costat, i encara no el reconeixen com a estat propi, però perquè tenen problemes interns propis. A partir d’aquí, aquest petit país de gairebé dos milions d’habitants, va anar exercint com a estat independent, tenint les seves fronteres, ambaixades, monedes i lliga de futbol.

Algunes portes però, encara les tenen tancades, com les de la ONU o les de la FIFA, encara que estan ja fent gestions per desbloquejar-les. Pel que fa a la ONU, Russia va vetar-ne l’entrada; i pel que fa a la FIFA, el seu president, Joseph Blatter, un suís, els va tancar les portes, possiblement per por a que el seu país perdés potencial futbolístic, ja que de permetre a Kosovo una selecció, jugadors com Shaquiri, Xhaka, Behrami o Bunjaku es replantejarien la seva participació en la selecció nacional suïssa (els que poguessin per la normativa, com és el cas dels dos primers, encara que serviria de cara a futurs casos), i podrien jugar amb la selecció del seu país d’origen, o d’origen dels seus pares.

És a dir, que per por a perdre potencial del país propi, el president de la FIFA i d’altres institucions suïsses estarien vetant la seva integració. Cas semblant pel qual passa Catalunya. L’Espanya futbolística té por de perdre el potencial futbolístic de Catalunya, ja que són conscients que la independència catalana comportaria la pèrdua de jugadors com Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Cesc Fàbregas, Victor Valdés o Jordi Alba, per anomenar els que actualment hi van, però en són una mostra del pes significatiu que han tingut tants catalans a la selecció nacional espanyola. Això també es veuria reflectit en altres esports, el bàsquet sense anar més lluny, ja que els Gasol, Rubio, Navarro i companyia tampoc en formarien part.

Una pèrdua que no només seria esportiva, ja que també repercutiria en l’economia del país. L’Espanya econòmica té una dependència massa important de Catalunya com per deixar-la volar en llibertat. Si gran part de les seves comunitats generen dèficit, no hi ha problema, allà hi ha els catalans per pagar-los els deutes. A qui se li demana diners? A Catalunya. Que a Catalunya li aniria millor, econòmica, social, esportiva, o culturalment sense estar a Espanya o sent independent, doncs no ho sé, simplement reflecteixo el que penso, que crec que és un fet evident.

La història de que el català no serà una llengua ‘oficial’ fora d’aquí fins que no siguem independents no val, ja que llavors difícilment ho serà. No és lògic que una llengua amb 11 milions i mig de parlants no sigui oficial a Europa, quan altres llengües amb molta menys població parlant ho són. No s’entén, per moltes lleis o normatives que ens hi vulguin ficar.

La sensació que tinc és que, tot i ser dos casos totalment diferents, Catalunya no podrà ser independent ni a curt ni a mig ni a un raonable futur termini. Per motius diversos i variats. Primerament, perquè si a Kosovo hi ha un 92% de la població d’ètnia Albano-kosovar, i que per tant, allà hi ha un fort sentiment kosovar i d’independència de Sèrbia, es pot aconseguir alliberar-se, per moltes retencions que hi pugui haver. No és així en un territori com el nostre, on hi ha massa diversitat ideològica i falta de suport a la causa independent com per assolir tal condició.

Un país on es vota PSC, PP o CiU difícilment... és impossible perdó, que s’aconsegueixi la independència. No parlo de partits. No sé quin partit és l’adequat o té la clau o les idees més clares i definides com per assolir-ho. Crec que és un tema de comportaments i pensaments de la gent. En un país ple de peperos no es pot aconseguir res. Si a Catalunya hi dominés un 90% d’ideologia independentista, la independència estic absolutament convençut que arribaria, fos amb la força política que fos, ja que seria un clamor popular.

A Kosovo van lluitar durant anys i anys fins que poc a poc han anat aconseguir el seu somni, ser reconeguts com a estat propi, un estat que existeix des de fa moltíssim anys però que, per diferents interessos, no s’ha volgut reconèixer fins fa poc. Amb Catalunya passa una cosa semblant, però aquí tenim unes condicions molt divergents. Si aquí es vol la independència, s’aconseguirà. Això si, cal un canvi de mentalitat, cal que la població, la gran majoria d’ella, ho tingui assumit i ho desitgi fermament. Cal passar de Catalunya a Katalunya, amb k de Kosovo.