Leo Messi: l’heroi d’Oliver Aton

Fa pocs dies, contra el Granada, l’argentí Leo Messi deleitava al món amb un altre brillant recital, hat-trick inclòs, de futbol i espectacle.  Tres gols que el permetien superar a César com a màxim golejador de la història d’un equip de 112 anys d’història.  Justament cinc anys enrere, el mateix dia que contra el Granada, el 10 va dir: “Ya era hora de que empezara a meter goles, tengo que mejorar esa faceta mucho”. I tant si va millorar. Els resultats són a la vista.

A diferència de la majoria, la seva timidesa fa que se’l vegui ben poc per les rodes de premsa. No és el seu ecosistema. On ell parla és dins el camp, on se sent més còmode. La simplesa del personatge radica en que és feliç tenint la pilota, no protesta, no reclama, no es tira, només vol jugar. Un i altre cop vol la pilota. No té por a demanar-la. A més, té una gran virtut, i és que no nota la pressió. No li afecta en el seu joc, al revés, li és un estímul. Com més pressió, més bé sembla passar-s’ho. Estima el futbol.

En el moment que la cosa es complica, es fica l’equip a l’esquena i tira d’ell amb una confiança i energia contagiosa. Baixa a rebre pilotes al mig del camp, associar-se amb els seus companys, assistir, marcar, desbordar, pressionar la sortida rival, ho té tot. A cada falta que rep, respon amb més ganes de jugar. Té l’avantatge que juga amb companys, amics molts d’ells, amb qui s’entén sense mirar-se, i que són el complement perfecte pel seu joc associatiu.

Per l’estil de joc, es veu de lluny que al Leo li agrada la pilota. Cada control que fa és una subtil carícia, una relació d’amor entre el seu peu i l’esfèrica, que avancen sempre junts formant un bon tàndem. Un joc que voreja l’excel·lència. Ja no només per la plasticitat i bellesa de les seves jugades de tot tipus, sinó perquè amb els anys ha après a prendre la decisió correcta en mil·lèsimes de segon, a dosificar les carreres i triar les bones o a perfeccionar un gran ventall de remats.

A tot això, se li suma la aparença de bona persona que es fa estimar per tothom, sent també un exemple com a esportista per a tots. No provoca al rival, ell és feliç competint. I sempre vol més i més. Una gana que l’ha portat a superar a contemporanis, històrics i el millor de tot, a ell mateix. Si bé encara té més de mitja carrera per davant, no és descabellat dir que és el que ha donat més al futbol de les grans corones d’aquest esport. N’ha emulat i superat a molts, però encara queda molt per veure’n, pel que fins que no digui prou no sabrem ben bé l’abast de la seva estratosfèrica carrera.

Pep Guardiola l’ha ajudat a millorar, ubicant-lo en una posició de futbolista total, amb ilimitada llibertat de moviment, ja que el seu entrenador sap que escollirà la millor opció en tot moment. El canvi de posició i de mentalitat no només li ha permès fer més gols, sinó que a partir d’aquest canvi ha reinventat el llenguatge del futbol. Un nou joc basat en tenir la pilota i jugar-la amb criteri. Ell és el centre del joc, però fa jugar l’equip. Pausa o acceleració, ritme accelerat o ritme calmat, quasi sempre sol tocar la tecla adient. Juntament amb Xavi i Iniesta, marquen el ritme del partit. Controlen el joc a partir de moviments, tocs, visió de joc i gols. El joc mai s’atura quan ells són al camp.

Com ha dit el de Santpedor, el Leo domina el joc, igual que ho feia Michael Jordan. Miguel Rico, periodista de Mundo Deportivo, afirmava fa temps que encara no s’han vist els seus 100 millors partits. Agosarat, però i si fos cert? És un jugador únic, diferent i de tot el que s’ha vist, capaç de fer possible l’impensable. Un noi que representa i reuneix allò que Oliver Aton somiava amb ser algun dia. És tan complet que és com Oliver i Benji alhora. Tenen força paral·lelismes en comú i segurament una única gran diferència: el Leo és un personatge real. 

Telemadrid: un exemple del càncer del periodisme

Tan se val que sigui una cadena pública o privada. Tan se val que sigui de Madrid, Barcelona o Aranjuez. Tan se val que siguin més partidaris d'un club o d'un altre. Per sobre de tot hi ha uns mínims, allò que se suposa que regeix la professió del periodisme, entre d'altres aspectes, el dret a la veritat, la responsabilitat d'un periodista de no dir mentides ni inventar informacions.

Doncs bé, sembla que això a Telemadrid, la televisió pública d'aquesta comunitat autònoma, no els importa massa. Si fa uns mesos afirmaven que Guardiola era un instigador de la violència i dels disturbis de les celebracions dels aficionats pels carrers de Barcelona,  ara 'destapen' una poc creible ruptura entre Guardiola i Piqué, a qui el de Santpedor no voldria, en contra del que pensaria Sandro Rosell.

Tot plegat, una situació que podria derivar en un cisma dins del club. Intento pensar quin mal guionista ha escrit aquesta pel·lícula, digna d'Almodovar o Peter Jackson. Una trama embolicada, amb molts efectes especials... ni ells se la creuen. Imatges que no venen a compte, valoracions de fets totalment subjectives, i sense fonaments ni rigor algun, entre d'altres manipulacions. Tot això, amanit amb una música de fons que sembla transmetre la idea que el Barça estigui a punt d'explotar en mil bocins.

I jo penso: val tot en el periodisme del segle XXI? Ningú regula el que es publica o emet? Qui controla aquests mitjans? Qui assumeix la responsabilitat del que diuen? És lícit o ètic dir qualsevol cosa per tal d'intentar, de forma penosa, desestabilitzar un club de futbol?

Tot plegat em sembla una vergonya. El Barça, com a club, i alguna institució que defensi el dret a una informació veraç (tal i com diu la Constitució), haurien de demanar responsabilitats sèries d'una santa vegada. Ja n'hi ha prou. Sandro (Rosell): ja no valen quatre paraules mostrant el malestar personal i institucional. Ara toca actuar, prendre mesures perquè això no pot seguir així. No pot ser que es vagi atacant sistemàticament una institució com és el Futbol Club Barcelona.

Com a anècdota final, apuntar que van ensenyar unes imatges de Piqué i Messi amb unes grans mans blaves de plàstic. Unes imatges totalment manipulades, doncs no és que s'enriguessin del Madrid, sinó que allò formava part d'una campanya de La Marató de TV3. Acció lamentable i desafortunada.

Katalunya

Camp de futbol del FC Prishtina, equip que juga en la Superlliga de Kosovo

El febrer  de 2008 Kosovo s’independitzava de Serbia amb el suport dels EUA i altres 27 estats de la UE. Països com Romania, Eslovàquia o Espanya van mirar al costat, i encara no el reconeixen com a estat propi, però perquè tenen problemes interns propis. A partir d’aquí, aquest petit país de gairebé dos milions d’habitants, va anar exercint com a estat independent, tenint les seves fronteres, ambaixades, monedes i lliga de futbol.

Algunes portes però, encara les tenen tancades, com les de la ONU o les de la FIFA, encara que estan ja fent gestions per desbloquejar-les. Pel que fa a la ONU, Russia va vetar-ne l’entrada; i pel que fa a la FIFA, el seu president, Joseph Blatter, un suís, els va tancar les portes, possiblement per por a que el seu país perdés potencial futbolístic, ja que de permetre a Kosovo una selecció, jugadors com Shaquiri, Xhaka, Behrami o Bunjaku es replantejarien la seva participació en la selecció nacional suïssa (els que poguessin per la normativa, com és el cas dels dos primers, encara que serviria de cara a futurs casos), i podrien jugar amb la selecció del seu país d’origen, o d’origen dels seus pares.

És a dir, que per por a perdre potencial del país propi, el president de la FIFA i d’altres institucions suïsses estarien vetant la seva integració. Cas semblant pel qual passa Catalunya. L’Espanya futbolística té por de perdre el potencial futbolístic de Catalunya, ja que són conscients que la independència catalana comportaria la pèrdua de jugadors com Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Cesc Fàbregas, Victor Valdés o Jordi Alba, per anomenar els que actualment hi van, però en són una mostra del pes significatiu que han tingut tants catalans a la selecció nacional espanyola. Això també es veuria reflectit en altres esports, el bàsquet sense anar més lluny, ja que els Gasol, Rubio, Navarro i companyia tampoc en formarien part.

Una pèrdua que no només seria esportiva, ja que també repercutiria en l’economia del país. L’Espanya econòmica té una dependència massa important de Catalunya com per deixar-la volar en llibertat. Si gran part de les seves comunitats generen dèficit, no hi ha problema, allà hi ha els catalans per pagar-los els deutes. A qui se li demana diners? A Catalunya. Que a Catalunya li aniria millor, econòmica, social, esportiva, o culturalment sense estar a Espanya o sent independent, doncs no ho sé, simplement reflecteixo el que penso, que crec que és un fet evident.

La història de que el català no serà una llengua ‘oficial’ fora d’aquí fins que no siguem independents no val, ja que llavors difícilment ho serà. No és lògic que una llengua amb 11 milions i mig de parlants no sigui oficial a Europa, quan altres llengües amb molta menys població parlant ho són. No s’entén, per moltes lleis o normatives que ens hi vulguin ficar.

La sensació que tinc és que, tot i ser dos casos totalment diferents, Catalunya no podrà ser independent ni a curt ni a mig ni a un raonable futur termini. Per motius diversos i variats. Primerament, perquè si a Kosovo hi ha un 92% de la població d’ètnia Albano-kosovar, i que per tant, allà hi ha un fort sentiment kosovar i d’independència de Sèrbia, es pot aconseguir alliberar-se, per moltes retencions que hi pugui haver. No és així en un territori com el nostre, on hi ha massa diversitat ideològica i falta de suport a la causa independent com per assolir tal condició.

Un país on es vota PSC, PP o CiU difícilment... és impossible perdó, que s’aconsegueixi la independència. No parlo de partits. No sé quin partit és l’adequat o té la clau o les idees més clares i definides com per assolir-ho. Crec que és un tema de comportaments i pensaments de la gent. En un país ple de peperos no es pot aconseguir res. Si a Catalunya hi dominés un 90% d’ideologia independentista, la independència estic absolutament convençut que arribaria, fos amb la força política que fos, ja que seria un clamor popular.

A Kosovo van lluitar durant anys i anys fins que poc a poc han anat aconseguir el seu somni, ser reconeguts com a estat propi, un estat que existeix des de fa moltíssim anys però que, per diferents interessos, no s’ha volgut reconèixer fins fa poc. Amb Catalunya passa una cosa semblant, però aquí tenim unes condicions molt divergents. Si aquí es vol la independència, s’aconseguirà. Això si, cal un canvi de mentalitat, cal que la població, la gran majoria d’ella, ho tingui assumit i ho desitgi fermament. Cal passar de Catalunya a Katalunya, amb k de Kosovo.

Villarato: aquí i a Xina

Ángel Maria Villar, al càrrec des de 1988, ha estat reelegit fins al 2016. Foto: as.com

No anava desencaminat Alfredo Relaño quan anys enrere va 'crear' el terme Villarato. Se li ha donat els significats que se li ha donat, majoritàriament amb dos sentits: que els àrbitres afavorien a Barça o Madrid, segons la premsa de torn. Que el denominat Villarato existeix, és més que evident. Ho veiem fàcilment en un fet que ja sembla de broma: el màxim mandatari de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) - que ja porta 24 anys al càrrec- acaba de ser reelegit quatre anys més, amb 160 dels 167 vots. Com diria aquell, 'Hay Villar para rato'.

Pot ser un sistema molt democràtic, però que una persona lideri una institució durant tants anys, no pot ser bo per nassos, i menys veient la Federació en qüestió, la qual podria millorar en molts aspectes. Una institució que ha canviat ben poc al llarg d'aquests anys, i que ja li tocaria fer alguns canvis, millores vaja. No pot ser, per exemple, que a dia 17 de gener no se sàpiga encara on es disputarà la final d'una competició com és la copa. Tant costa elegir una seu a principi de temporada o senzillament elegir una seu única, com passava anys enrere amb el Santiago Bernabéu? Als països desenvolupats ja passa.

El calendari també és una de les coses que es podrien millorar fàcilment. Tant costa decidir dia, hora i televisió on es podran seguir cadascun dels partits? A Anglaterra ho fan, i els va la mar de bé. Als aficionats també els aniria millor, així podrien planificar una mica més bé les seves vides i amb més antelació. Del tema àrbitres no cal parlar-ne massa. Tots i cada un dels àrbitres d'aquest sant país, i m'atreviria a dir que sense excepció, són força dolents. Ia passo de conspiracions. Em limito a dir que són molt i molt nefastos. Que són humans? I tant. Es poden equivocar un, dos o tres partits... però macos, tot té un límit. Si no en saben, que en portin de fora.

De qualsevol lloc, menys de la Xina, on a part de no saber ben bé què és el futbol, s'acaben de sentenciar a quatre àrbitres a penes de entre 3 i 7 anys per trames de corrupció. El millor de tot és que es tractava d'àrbitres que estaven considerats dels millors del país. Doncs bé, un jutge n'acaba de condenar a un bon grapat per acceptar suborns i amanyar partits de futbol, en benefici d'apostes il·legals. Un d'ells. Lu Jun, que havia xiulat en el Mundial de Corea i Japó i que havia rebut el 'Xiulet d'Or', va declarar haver acceptat 100.000 euros. No és estrany que Corea del Sur arribés a les semifinals de tal competició. També n'han sortit esquitxats directius de la Superlliga de Futbol o el president de la Federació, entre d'altres. La manipulació era tant elevada, que fins i tot la televisió estatal va decidir deixar d'emetre partits de Lliga davant del desinterès mostrat pels aficionats.