La recopilació de informació dels successos que fa García Márquez crec que és un punt clau que marcarà no solsament la seva etapa com a periodista i escriptor professional, sinó la seva vida personal i la de moltes persones, que en llegir el llibre, segur que en treuen conclusions i idees que el fan reflexionar i el fan aprendre de com et pot canviar la vida en res, en uns segons, en el que tarden a segrestar sobtadament a la teva parella, germana o amic, i mantindre’l durant mesos i mesos sense saber res d’ells.
Crec que l’enfocament que fa del llibre l’autor, és el que toca, és a dir, es “limita” a escriure el que sap, a partir dels testimonis passats dels protagonistes i les valoracions dels personatges, de les accions i d’altres coses.
És a dir, que aquestes valoracions no les fa l’autor seguint el que ell creu que hauria de passar o el que ell creu que els protagonistes pensaven en determinats moments, sinó que simplement reflectia el que aquests protagonistes li transmetien amb una sinceritat que en certs moments, i donades les circumstàncies dels casos, costa creure, ja que el que narra, ja és prou fort per si mateix per oblidar-ho un mateix, com per anar-ho explicant i permetre que es publiqui.
Això per tant, explica i demostra que aquest és un llibre o més ben dit, el relat verídic, força objectiu, de certs esdeveniments.
El que m’ha sorprès més del llibre és la contínua reflexió que, com a mínim a mi, m’ha fet fer durant tota la lectura, ja que mentre que es llegeix el llibre, un mateix es pregunta com l’home pot arribar a certs extrems, sovint causats per temes econòmics, però de tots tipus.
Que un grup de terroristes i narcotraficants ( una guerrilla) hagi de pressionar al govern d’un país a traves de segrestos de personalitats importants ( en aquest cas, periodistes de pes reconegut en l’àmbit estatal), per tal d’aconseguir favors judicials, com la immunitat, la no extradició a altres països com els EUA, etc. semblen mesures que no s’haurien de donar, ja que els afectats principals, els periodistes segrestats en aquest cas, no són els causants ni els culpables de res, però acaben sent els que pateixen més.
A més, cal pensar que estem parlant d’un dels temes que desgraciadament encara avui en dia afecten a persones, el tema dels segrestos, una cosa força delicada, ja que en molts casos, els familiars, amics o entorn de la persona, la poden arribar a donar per morta, amb els conseqüents problemes psicològics que poden comportar ( i encara més, si s’acaba sabent que aquella persona no era morta, però que en el moment d’alliberar-los, acaben morint o les maten, fent-les creure que les alliberen, com és el cas en el llibre de la Diana i la Marina ).
En molts casos, més a nivell local, on els casos de segrestos solen arribar a la policia de la zona i poc més, ja es tracten de casos delicats, on el què es demana per l’alliberament solen ser diners o alguna cosa concreta, i se li sol demanar a la família o empresa del segrestat.
En els relats narrats per García Márquez en canvi, la situació canvia molt.
D’una banda, perquè els segrestats no són “persones qualssevol” o persones amb diners a nivell més local o regional, sinó que es tracten de personalitats conegudes en gran part d’un país, i més tenint en compte les professions que aquestes duien a terme, l’ofici de periodista, que al mostrar-se contínuament per la televisió, parlar per la ràdio, o escriure en premsa, acaben sent personatges que a qui més o a qui menys, li sonen a tothom.
Una altra diferència, la trobem en sobre qui es fa la pressió en els segrestos i amb quin motiu. En els casos que s’expliquen, sobre qui es fa la pressió és sobre el govern, a qui se li reclamen el canvi de diversos decrets i lleis, per tenir avantatges legals i judicials, i perquè saben que el govern té prous recursos per satisfer les condicions que es posessin, amb les conseqüents dificultats que això comporta, ja que al haver de modificar decrets, s’han de posar d’acord moltes persones ( ministres i diverses personalitats polítiques), sempre d’acord amb les famílies, ja que un pas en fals o una decisió massa arriscada, els podria causar la mort.
Per tant, trobem que casos com aquests poden acabar per dividir un país, ja que d’una banda, la dels “Extraditables”, es defensa que fins que no s’investigui i penalitzi de la manera corresponent les agressions i el que consideren delictes que està fent la policia a diversos joves, pel simple fet de creure que pertanyen a bandes perilloses o que treballen per segons qui, no cessaran els atacs armats. Una altra condició és la ja esmentada protecció, en cas d’entregar-se, el que anomenaríem col·loquialment com “protegir-se les esquenes”.
D’aquesta manera doncs, aquestes bandes podrien arribar a transmetre un missatge a la gent que sigui creïble, i fins i tot comprensible.
I si a aquests motius els sumem que el govern, enmig d’un murmulli de crítiques, no sap què fer i ni confirma ni desmenteix el que diuen els narcos, doncs es crea un ambient de dubte i murmuris al voltant de les accions del govern, que fan que el poble no sàpiga a qui creure’s.
El govern, per la seva part, defensa que les accions armades contra aquests joves són totalment justificades, ja que tenen proves o la certesa que actuen contra aquelles persones que saben que pertanyen a grups que fan accions il·legals o donen suport a grups terroristes o armats com el dels Extraditables, les FARC, etc.
El que està clar, al final, és el paper que tenen cada una de les parts implicades en els segrestos: el govern, ha de prendre decisions amb molta cautela i racionament, tenint present el que està en joc; els familiars i entorn proper, han de pressionar a ambdues bandes perquè cedeixin i no els passi res, i els segrestadors, al tenir una arma de pressió com són les vides humanes, tenen la possibilitat de interferir en alguns aspectes, i fer modificar decisions o lleis, tot i que per ells, el final no sol ser gaire esperançador, ja que més tard o més d’hora, segurament acabaran a la presó o similars, pagant pel que han fet.
Una altra de les coses que m’han sorprès més, és la situació, molt cruel a la que estan sotmesos els principals afectats, és a dir, els segrestats.
En la majoria de casos, els sotmeten a dures condicions, sovint, infrahumanes i sota les quals no podria viure cap ésser humà ( no poder quasi parlar, no tenir llum natural, no poder moure’s, tenir poc o cap accés a medicació, disposar d’unes condicions higièniques pèssimes, no tenir contacte amb familiars o coneguts, ni amb demés persones, sota amenaça de mort, no tenir contacte ni notícies del món exterior, etc.).
En conjunt, una situació molt dura, que si es prolonga durant mesos, acaba afectant de per vida ( crec que s’hauria de ser molt fort mentalment per poder no solsament digerir la situació, sinó eliminar-la del cap).
Per tant, caldria considerar com a herois a aquelles persones que passen per això, i que arriben a pensar, com explica bé Márquez en el llibre, que pel món exterior ja estan mortes o desaparegudes, i que es poden plantejar el assimilar que un dia els aniran a veure i acabaran amb les seves vides definitivament.
En resum, m’agradaria concloure dient d’aquest llibre i d’aquest tema en general, que és una cosa que tothom ha de tenir ben present, ja que passa de veritat, i com deia abans la principal conclusió que hem de treure, acceptant amb resignació que encara a 2010 passin coses com aquestes, hem de saber aprofitar al màxim la vida i tot el que fem i amb qui ho fem, ja que en un instant, en un gest, una paraula, un silenci, tot pot canviar de cop, i la vida no seguirà sent el mateix després d’aquesta circumstància.
Roger Requena
1r de Periodisme
Grup 31
No hay comentarios:
Publicar un comentario