Oda al futbol (blaugrana)

Un cop més el Barça ha tret la excel·lència que no ha perdut al llarg d'aquests últims anys i ha deleitat al món (no només culés i enamorats del futbol en general, ja que és l'esdeveniment esportiu més seguit en tot el planeta), amb un futbol, unes maneres, una classe i una tècnica exquisita. El joc i l'estil del Barça actual són producte d'un treball constant, eficaç i quasi inmillorable d'un entrenador i d'un cos tècnic que han sapigut treure el millor dels seus jugadors, uns jugadors que anys enrere semblava que havien perdut la gana de guanyar títols, o si més no, s'havien deixat anar després d'aconseguir la segona Champions i diverses lligues. El Barça del Pep no ha perdut la gana, i segurament no la perdrà mentre ell segueixi aquí. Per això, tot i així, caldrà un esforç constant i renovat temporada a temporada, i el compromís ferm de jugadors, tècnics i directiva, que hauran d'anar de la mà en un mateix projecte que està abocat a fer història. Queda per saber fins quan durarà la gana de victòria.

Aquest equip ho té tot: talent, joventut (no només al primer equip, sinó que és extraordinari el que vindrà d'aquí uns anys si tot va com ha d'anar), motivació renovada (encara que s'hagi de fitxar cada any un parell o tres de jugadors i s'hagi de prendre de tant en tant decisions complicades, tot es fa en benefici del grup), i sobretot, una estructura i un model únics que permeten que l'estil d'aquest equip puguin persistir, canviant peces, mantenint formes. Petits retocs, però útils. Molts critiquen i questionen el fet de tenir una plantilla curta. Però realment, què és tenir una plantilla curta? No seran els demés que la tenen massa llarga? M'explico. El Barça compta amb uns 20-22 jugadors (depèn si comptem amb Thiago i Fontàs), mentre que el Madrid, per exemple, en té 24, no gaires més, però amb una diferència rellevant. Pep Guardiola no tindria cap problema en alinear Adriano, Keita, Afellay, Thiago, Pinto o el mateix Mascherano, en cas de lesió o problema de qualsevol dels teòrics titulars. Però què passa amb el Madrid? Compten amb Dudek o Adán (que no juguen ni a la copa), amb Garay? Amb Gago? Amb Canales? Amb Pedro León? Amb Granero? (Per no parlar de Mahamadou Diarra, que s'en va anar gratis al Mónaco a l'hivern). En total, si sumem el que van costar aquests jugadors, sumen uns 50 Milions d'euros... calderilla per Florentino, no? Uns dinerals amb els quals molts equips de primera divisió podrien formar un equip de nivell al complet.

Tornant al Barça, és d'aplaudir el compromís i sacrifici de tots els jugadors, des de Pinto, que no es queixa i tot i les sancions de la UEFA, ell compleix sobre el camp, fins a Mascherano, un 'jefecito' al Liverpool que molts criticaven al principi de la seva estada a Barcelona, i que s'ha convertit en 'jefazo' després de les seves brillants actuacions com a central reconvertit.  Per això Guardiola defensa el fet de tenir una plantilla curta (que per mi no és curta, però bé). La seva idea és: tenir els jugadors justos per fer un o dos 11 (és a dir, 20 o 22 jugadors), i els que faltin per completar les convocatòries, els treurem del filial, que ja saben com juga el primer equip (el Barça B i filials juguen igual), i que tenen un talent enorme. Està clar que cadascú utilitza la seva forma, la que li sembla millor, però ha quedat clar que aquesta no és una plantilla curta... i si ho és, no és res negatiu.

Tercera Champions en cinc anys, fita històrica i memorable, que recordarem per molts i molts anys, vides senceres segurament.  El millor, però (si hi ha quelcom millor que guanyar el que s'ha guanyat en aquesta dècada), és l'estil, la forma amb què s'ha aconseguit aquestes fites. No vull comparar aquest equip amb cap altre actual ni passat, senzillament apunto que aquest serà recordat com un dels millors equips de la història. La Holanda de Cruyff, la Hungria de Puskas, el Brasil de Pelé... i alguns altres equips que han marcat un ara i un després en la llegenda d'aquest esport. Que no som conscients del que estem vivint n'estic segur, és un fet que tothom percep, uns més (els que tenen més edat, i per tant, més vivències), però d'altres (els més joves) ens estem 'malacostumant' a una nova mentalitat guanyadora i victoriosa. Del realisme més pessimista a l'optimisme acostumat a veure guanyar... i de quina manera. Perquè és important guanyar, això està clar. Però cada any hi ha guanyadors de tots els titols, de totes les copes, però no tots els equips aconsegueixen ser recordats, grabar un nom en la història. Només ho aconsegueixen uns pocs elegits que han tingut la gràcia de déu (de Messi, perdó) de tenir un tret distintiu, un estil, una idea, un tret revolucionari que destaqui d'entre els demés, d'entre la multitud.

 

Està clar que hi ha molts estils de joc, moltíssims. Que el futbol no s'acaba en el Barça, d'acord. Ara bé, que el futbol del Barça actual és el millor que hi ha actualment i segurament al llarg de la història, això crec io que és inquestionable. Si més no, feu aquesta pràctica, agafeu un equip històric que hagi destacat en el passat, i intenteu posar-lo al camp contra el Barça. Qui guanyaria? És una idea impossible clar, però el que penso és que aquest Barça no té res que envejar a CAP equip , a CAP conjunt de tots els que hi ha hagut al llarg dels anys que té aquest esport. I el millor de tot sabeu què és? Que això no passa a Anglaterra, ni a Itàlia, ni a Brasil, ni a Holanda, ni tant sols a Madrid. Això que passa aquests anys està passant aquí Barcelona, aquí mateix. En aquell club que no fa tant treia mocados contra Gaspart, pitades contra Van Gaal. En aquest mateix club, que ha sapigut recollir els esforços que havia sembrat, i que ara s'han traduit amb títols i èxits. En el mateix club en què el capità deixar aixecar la copa a un company que dos mesos abans lluitava per la seva vida, i que guanyat aquest partit, va seguir jugant sobre la gespa.  Gràcies Barça.

Tot guanyat...tot per guanyar