Passen les hores i els dies, i cada cop sembla més propera la fi del govern socialista espanyol, en favor d’un Partit Popular que creix per, segons diuen, més desmèrit rival, que mèrit propi. Desgraciadament, molta gent perd ràpidament uns ideals que tarden força temps en formar-se. Del ‘no a la guerra’, del ‘no al prestige’, de totes aquelles campanyes en els anys foscos d’Aznar i companyia, ara sembla que ja no ens en recordem. La qüestió és criticar, criticar i criticar. Que uns ho poden haver fet malament? Sí. Segurament si. Ara bé, la situació per la que passa Espanya no és (només) fruit d’una mala gestió del govern de Zapatero. Personalment, penso que és millor tenir una persona (o govern) que intenti fer les coses bé i contribuir a progressar i no vagi tirant merda sobre els altres, que no pas intentar guanyar a base de fer caure el rival per acusacions i joc brut. Si volem un règim polític mig dictatorial on els catalans poc pintarem, endavant.
Penso que, independentment de les ideologies que defensin, els partits polítics han d’aprendre a guanyar les eleccions a través d’una consigna: ser millor que els altres. És a dir, si jo surto elegit, serà perquè tinc unes idees, plantejaments, teories, plans o com li vulgueu dir, que (en temps actuals de crisis) solucionin els problemes actuals. Però no em val que diguin que ‘amb nosaltres tot anirà millor’, perquè aquests ‘nosaltres’ fins fa res eren al govern i així anàvem. Si les esquerres, com històricament sempre ha passat, es desmoronen, divideixen, i o bé no voten, o bé es canvien de bàndol, la victòria de les dretes serà poc més que fàcil i segura, per desgràcia d’un país.
Menció especial requereix el Partit Popular. Un partit que s’omple la boca amb acusacions i comentaris totalment fora de lloc, però que es veu que en l’estat de la democràcia estan permesos. Un partit que creix en zones on ha protagonitzat casos de corrupció. El PP valencià, per exemple, presenta una candidatura amb 10 imputats, el primer, Francisco Camps, però no sembla que hagi perdut força, ans al contrari. A València, per desgràcia, darrerament hi ha una gran massa de la població que, lluny de les seves arrels, està cada cop més plena de sentiments espanyolistes... és a dir, que cada cop hi ha més pepero i fatxa per València.
A una altra comunitat, les Balears, sorpren que el PP segueixi pujant, doncs tenen un president, Jaume Matas, que ha estat imputat en dotze càrrecs de corrupció, i està en llibertat sota fiança de 3 milions d’euros. En total, una sèrie de casos, coneguts alguns, amagats i tapats d’altres, que no haurien d’afavorir la popularitat d’aquest partit. Ai Rita, com et protegeixen.
Un partit on podem trobar personatges tant singulars com detestables com la manipuladora Esperanza Aguirre, que no ha parat de criticar a homosexuals, socialistes, catalans, o deixar entreveure que Al Qaeda no està darrere de l’11-M (què sabrà ella dic jo). Una política que diu que es baixa el sou un 2% quan anys abans ella i els seus alts càrregs se l’havien pujat més del 10 %... aquestes són algunes de les perles de la nostra estimada Esperanza, a qui personalment no desitjo res, doncs crec que no s’ho mereix, no per no compartir ideologia, sinó per les formes. Perquè, què dir de l’alcalde de Valladolid. Són acceptables els seus comentaris homòfobs?
Amb ella, un tal Rajoy, un ninotet que només sap que criticar, criticar i criticar sistemàticament el que fa el PSOE, sovint amb un to que a molts ens inspira una certa ràbia. Un personatge que només té aquest discurs. Sembla un nen petit que només sap que plorar i queixar-se dels demés, com si ell i els seus antecessors no haguessin fet res malament. Totes i cada una de les propostes, han estat criticades i mal vistes per Rajoy i el seu partit. Una i altra vegada. Potser els valencians, balears, madrilenys, i la resta de peperos que hi ha per Espanya no ho veuen, perquè semblen borriquets de ment tancada amb unes guies per no veure-hi més enllà, però la resta d’Espanya, a qui apel·lo i demano coherència, ho hauria de veure, denunciar, i oposar-s’hi. Si guanya el PP, tots hi perdrem. Els catalans, els primers. Inevitable? Tal vegada, però no fer-hi res seria assumir la victòria. I en aquest petit país, que hem caigut tants cops, sempre ens hem aixecat i lluitat de nou. Si el PP surt victoriós, tots aquells que critiquen el PSOE però que demanen independència i més autonomia o diners o el que sigui al govern central, ja es poden espavilar, perquè no veuran pas res de tot això, tot el contrari, ho tindran més lluny, quasi impossible diria jo.
Desgraciadament, sembla que a Espanya no hi ha un partit que surti del cel i que porti la solució a tots (o a la majoria) els problemes que hi ha, però crec que per tal que no surtin els de sempre quan hi ha una crisi (global, no només estatal, cosa que cal recordar), s’hauria de votar ‘als menys dolents’. Moltes de les idees i reivindicacions, podrien morir el 22-M, doncs quedarien en això, simples intencions. Amb l'actual govern, es pot negociar. Amb el que pot caure, no hi compto.
Desgraciadament, sembla que a Espanya no hi ha un partit que surti del cel i que porti la solució a tots (o a la majoria) els problemes que hi ha, però crec que per tal que no surtin els de sempre quan hi ha una crisi (global, no només estatal, cosa que cal recordar), s’hauria de votar ‘als menys dolents’. Moltes de les idees i reivindicacions, podrien morir el 22-M, doncs quedarien en això, simples intencions. Amb l'actual govern, es pot negociar. Amb el que pot caure, no hi compto.
Que la gent voti qui vulgui, faltaria més, però només demano que sigui conseqüent amb els seus actes. No vull veure d’aquí 3 anys una manifestació per tota Espanya en contra d’un govern del PP perquè m’enfadaré i criticaré amb duresa tots aquells qui, enganyats, li van donar suport, doncs ells també seran responsables d’aquells actes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario