La Masia vs La Fábrica

Barça i Real Madrid, dos exponents del futbol espanyol, europeu i mundial. Per la seva història, pel seu palmarès, per la seva capacitat adquisitiva i pels seus més que bons jugadors, entre d’altres aspectes, són referents d’aquest esport arreu del món. Però també ho són pels seus sistemes de futbol base. El del Barça comença a una casa rural, La Masia, mentre que al Madrid tot comença a ‘La Fábrica’. Dos models de cantera que semblen semblants, doncs tots dos equips compten amb un sistema de captació de joves talents molt similar (tenen captadors en diferents nivells, com pot ser la mateixa comunitat autònoma, la resta de país o tot el món). Tot i això, en els darrers anys trobem que l’èxit de les dues és força diferent. I no és casualitat.

En l’equip català, des de que Laureano Ruiz impulsés juntament amb altres personatges la idea d’unificar un estil de joc en tots els equips base, s’ha intentat crear i mantenir un estil únic, propi i diferencial de la resta, cosa que a Madrid no ha passat. Allà cada un dels equips juga com creu l’entrenador de torn que ha de jugar o segons l’estil dels jugadors. Al Barça doncs és força diferent: no són l’estil de l’entrenador ni dels jugadors els que decideixen com es juga, sinó que són els mateixos jugadors que s’han d’adaptar a un estil predeterminat i establert i que ha deixat força èxit.

Vegem dades objectives: el Real Madrid no ha aportat cap jugador a la selecció espanyola sub-21, recent campiona d’Europa i que disputarà els JJOO de Londres 2012. El Barça, per la seva banda, n’aporta 5 (Miño, Montoya, Thiago, Jeffren, Bojan), i fins i tot es parla que podria incorporar a José Ángel o Juan Mata. Sorprèn però, que hi ha 2 jugadors (Mata i Parejo), que van estar a les categories inferiors del Madrid, però que no van arribar al primer equip, o si més no, no hi van tenir la confiança suficient (igual que els Negredo, Soldado, Borja Valero, Jurado, Diego López... i molts altres més, com Samuel Eto’o). Està clar que també molts canterans del Barça no han quallat al conjunt blaugrana i han hagut de marxar a un altre equip a buscar-se la vida, però es tracten de casos molt diferents, doncs aquests no tenien el nivell per estar al Barça i la majoria no han triomfat o destacat en altres equips.  En la selecció absoluta, la presència de canterans del Barça també és nombrosa (Valdés, Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro), tots ells titulars, campions del món. El Madrid només té a Casillas, i perquè el seleccionador creu que no cal canviar-lo per Valdés, que ho faria igual de bé.

Vegem més dades: el Madrid C no ha entrat en la fase d’ascens; el Juvenil A eliminat de la Copa del Rei a quarts; el Juvenil C eliminat a les semis del Mundialito de Clubs contra el Barça; els Alevins eliminats en la fase de grups al XVIII Torneo Nacional. Sí que és cert que 8 dels 13 equips han guanyat els respectius títols autonòmics, però quan competeixen a nivell nacional no aconsegueixen mantenir aquesta hegemonia, i al Madrid, considerat un dels millors equips del món, se li ha de demanar més.  Per la seva banda, el Barça està vivint un moment que podríem qualificar d’històric. Avui mateix ha guanyat en la categoria Juvenil la Copa del Rei davant l’Espanyol, aconseguint un triplet històric (ja havia guanyat Lliga i Copa de Campions). Dels títols del primer equip no cal dir-ne res més, ja s’ha comentat quasi tot. El Barça B, ha aconseguit la seva millor classificació de la història (3r amb rècord de punts, 71). A banda d’aquests, la resta de futbol base també ha aconseguit d’altres èxits.

Per entendre tot i això poso un exemple clarificador: al Barça, algú, des de dalt de tot (primer equip), tira d’una corda que acaba en els equips base del club, és a dir, que els canterans són, sinó la primera opció, una de les opcions a tenir en compte, un element útil i vital del club que se’n notreix, i que complementa amb (bons) jugadors de fora els quals ha de fitxar (després podran sortir millor o pitjor, com tots). Per la part del Madrid però, hi ha una gran diferència. No depèn de l’estructura de club que un canterà pugui arribar a jugar al primer equip, sinó de l’entrenador de torn. Per això, veiem casos com els de Valdano o Del Bosque, tècnics que en el seu moment van apostar per la cantera, i que van saber treure jugadors com Raúl, Casillas o Guti (tampoc gaire més, per cert). I és precisament quan no hi ha un entrenador que aposti pels joves, quan aquests, conscients que a ‘casa’ no tindran oportunitats, s’han d’anar a guanyar el sou a fora. Ja poden ser bons o no, que ho tenen molt difícil per triomfar al Madrid.

L’aposta dels de la capital va més centrada en fitxar els millors jugadors del món, substituint els ‘ex-millors jugadors del món’ que havien fitxat temporades enrere i que o ja no serveixen o directament mai havien servit. Fitxen per il·lusionar sense saber massa bé què necessiten ni a què jugaran. En aquest sentit, el Barça els porta anys de distància, ja que els equips base juguen tots més o menys similar, un patró de joc quasi idèntic, el que facilita el salt d’una categoria a una altra, i quan arriben a dalt, ja saben què han de fer en cada posició. Un gran avantatge.  Per tant, de moment podem dir que el poder de la cantera (ben organitzada i estructurada) està donant més fruits que no pas el model ‘talonari’.