Un mercatto ascendent

Com sol passar en qualsevol època de crisis econòmica, els preus dels productes que hi ha al mercat no fan més que pujar. I el futbol no n’és una excepció. Fa poc més de 7 anys el Barça fitxava Ronaldinho per uns 25 milions d’euros. El 2009 el mateix club pagava altres 25 milions per un jove defensa ucraïnès del Shaktar Donetsk de tan sols 22 anys. Era una petició expressa del tècnic blaugrana Pep Guardiola, un capritx o una aposta personal, digueu-li com vulgueu, però que no va quallar (falta de confiança, d’adaptació, de ritme de partits...) i se’n va anar l’any següent per 15 milions (resultat de l’operació: 10 milions de pèrdues). En la mateixa època s’han produït alguns fitxatxes poc encertats i que han suposat calamitosos econòmicament parlant (i esportivament poc més que desastrosos): Martín Cáceres (16M), Alexander Hleb (18M), Keirrison (14M), Henrique (8M) (aquests dos últims semblen però més una operació fraudulenta per desviar propines cap algun directiu), etc. Això per no parlar de la pitjor operació del club català (i possiblement de la història del futbol: 45M + Eto’o per Zlatan Ibrahimovic, una autèntica ruïna. Sense comptar el suec, en els últims anys el Barça s’ha gastat uns 81 milions d’euros, dels quals n’ha amortitzat i recuperat ben pocs, i encara té alguns d’aquests jugadors en nòmina.

Però el Barça no ha estat l’únic (ni el principal) inflador del mercat. Mirant no massa lluny, a la capital espanyola, veiem que el Madrid (tant el galàctic de Florentino com el de Calderón) ha pagat en els darrers anys autèntiques burrades per jugadors que sovint no ho valien (i encara que ho valguessin, no deixen de ser preus excessivament elevats). Deixant de banda els Woodgate (22M), Samuel (25M), Mahamadou Diarra (26M), Gago (20M) Cassano (6-8M)... recentment trobem casos com el de Kaká (65M!!), Garay (10M), Benzema (35M)... i és clar, el de Cristiano Ronaldo (96M), una operació teòricament poc viable econòmicament. En els últims anys, els màxims mandataris madridistes han realitzat unes operacions totalment fora de mercat, que s’allunyen molt dels preus reals (i ara podrien pagar 30M per Coentrao).

Ara ja no es paga pel preu real d’un jugador, ara es paga el que val el jugador, assimilant-lo a altres preus pagats (és a dir, si per Londres han pagat X per Tal, tu m’hauràs de pagar com a mínim X pel meu)... més uns milions més que apuja l’equip que ven per veure si les necessitats del comprador (que ve amb la cartera plena i molta pressa per emportar-se aquella estrella abans que els altres), fan pujar un preu que assoleix fites inusuals i fora de lloc.

Vist el punt de vista del club venedor, en el fons no fan res malament. Tenen un jugador amb projecció i el posen al mercat per un preu molt alt. Si cola fantàstic, un munt de calerons que s’emporten, amb els quals poden refer tot l’equip, i si no, se’l queden, mantenint el jugador fins esperar una altra oferta.  

No és d’estranyar doncs, que per jugadors joves amb projecció (però seguint sent “melons per obrir” la majoria d’ells) l’any 2011 (i seguirà en propers anys), s’estiguin demanant 30-50 milions per Neymar, Alexis Sánchez, Ganso, Rossi, Agüero, Cesc, Thiago Silva, Bale, etc. Seran grans, grandíssims futbolistes, però realment valen el que en demanen?

Madrid i Barça a part, en el futbol mundial hi ha un abans i un després de l’aparició dels grans magnats (russos, americans, tailandesos, indis, “jeques” àrabs, etc.). Aquests s’han fet amb alguns  clubs europeus de manera que el compren i inverteixen allà part de les seves fortunes (estaria bé investigar si no utilitzen els clubs per blanquejar diners, però això és un tema apart). Doncs bé, l’aparició d’aquests totpoderosos magnats que només volen que enfortir els seus equips amb grans estrelles al preu que sigui, fa que els equips venedors demanin preus cada cop més i més alts, conscients que la millor habilitat d’aquests multimilionaris no és negociar a la baixa, i conscients que negociant amb ells poden treure grans fortunes (Carrol 41M, Dzeko 37M...).

Amb ells, difícilment els preus tornaran a nivells reals, sinó que s’inflaran i s’inflaran. Quina serà la solució? O bé que els clubs venedors afluixin les seves pretensions perquè veuen que no venen, o bé perquè els clubs compradors decideixin pensar-s’ho més a l’hora de comprar (com sembla que està fent el Barça últimament, tot i que trencaria la dinàmica si paga quasi 38 milions per Alexis Sánchez).

Una cosa està clara però, mentre hi hagi algú disposat a pagar 30, 60 o 90 milions per un jugador l’increment de preus no afluixarà. I doncs, per què ho hauria de fer?

Taula dels 10 fitxatxes més cars de la història del futbol:

Nom jugador	Preu de venda	Any **	Club comprador	Club venedor
Cristiano Ronaldo	96 milions €	2009	Real Madrid	Manchester United
Zinedine Zidane	73.5 milions €	2001	Real Madrid	Juventus
Zlatan Ibrahimovic	70 milions € (45-50 + Eto’o)	2009	FC Barcelona	Inter Milà
Kaká	65 milions €	2009	Real Madrid	AC Milan
Luis Figo	60 milions  €	2000	Real Madrid	FC Barcelona
Fernando Torres	58 milions  €	2011	Chelsea FC	Liverpool FC
Hernán Crespo	55 milions  €	2000	Lazio	Parma
Gianluigi Buffon	54 milions  €	2001	Juventus	Parma
Gaizka Mendieta	48 milions  €	2001	Lazio	Valencia CF
Andriy Shevchenko	45 milions  €	2006	Chelsea FC	AC Milan

* A l’espera del que pugui passar amb Agüero, Neymar, Alexis Sánchez o altres jugadors.

** Tots aquests jugadors han estat comprats a partir de l’any 2000, el que demostra la gran inflació en aquesta primera dècada de segle XXI. 

Anàlisi del lloc web "Prime TIme" sobre els fitxatxes d'hivern:

http://www.ptsport.tv/files/Football_Transfer_Review_2011_mercado_invierno_by_Prime_Time_Sport_ESP.pdf