algu k explicar: 25 anys dels gols del deu, déu, argentí

22 de juny de 1986. Mundial de futbol de Mèxic. L’estadi Azteca de Mèxic DF viuria un dels partits més importants que passarien a la història. I no pas pel partit pròpiament dit, una victòria d’Argentina a Anglaterra per 2-1 que suposaria el pas de l’Albiceleste a les semifinals de la copa del món.

Argentina venia de classificar-se com a primera de la fase de grups, amb un punt més que Itàlia, i de superar als setzens de final a Uruguay per un gol a zero. Una Argentina que tot i que es diu que no tenia res, comptava amb jugadors com Pumpido (porter), Sergio Batista (actual seleccionador argentí), Jorge Valdano o Oscar Ruggeri. Anglaterra, per la seva part, havia quedat segona de grup (Marroc havia quedat primera sorprenentment), igualada amb Polònia, però a la ronda de setzens havia superat per 3-0 a Paraguay, amb un parell de gols de l’exblaugrana Gary Lineker. S’esperava un partit igualat i entretingut, i no va ser per menys.

Era el partit 48 d’aquell mundial al calorós Mèxic, i es va arribar amb empat a zero al descans. En el segon temps però, i davant la presència de 114580 espectadors, Maradona agafa la pilota al mig del camp i amb una elèctrica arrencada trenca la línia de mitjos de l’equip britànic. Una centella, una petita espurna elèctrica impossible d’atrapar pels contraris un cop superats. Ja a la frontal de l’àrea, la deixa per Valdano, que controla malament, aixeca l’esfèrica que és mal refusada per un defensa, que l’aixeca fins el punt de penal. El porter surt, però se li anticipa un prodigiós Maradona que salta i remata al fons de la xarxa. Tal com cau al terra i veu que la pilota ha entrat, Diego ho celebra amb els seus companys, mentre que el porter anglès Peter Shilton i la resta d’equip aixequen els braços en protesta. “Ha estat mans!” Deurien reivindicar. Doncs si. Efectivament Maradona, com ha quedat més que clar, va rematar la pilota amb el braç. Com si no? Com podia haver rematat sinó la pilota un homenet de no més d’1.70 davant d’un porter corpulent d’1.85?

Gol mal atorgat, sí, però que quedarà a la història com “La mà de Déu”, com va dir el propi Diego: "yo no la toqué, fue la mano de Dios". Crec que encara avui molts anglesos no ho han paït. Aquella jugada suposà un dels majors escàndols de la història del futbol... però que sense ella Diego només seria Diego Armando, i no seria tant Maradona. I és que l’actuació d’aquell petit argentí no va acabar allà. De fer, ni tant sols havia començat. Aquell gol amb la mà seria un preludi, una petita mostra del que era capaç de fer aquell esquerrà de melena reconeixible.

Cinc minuts després, Maradona tornava a rebre al mig del camp. Ara però el marcaven dos rivals. Trepitja la pilota i amb un gir molt estètic se’n desfà hàbilment. Arrenca a córrer amb les seves típiques gambades curtes amb l’esfèrica enganxada als peus. Finta un tercer rival que deixa clavat en carrera, i també un quart, que no el poden aturar. Embalat, entra a l’àrea rival prop del seu vèrtex dret. Encara amb la ‘bimba’ enganxada aguanta a la sortida de Shilton, que surt però ni veu com Maradona el retalla cap a la dreta i se’n desfà davant l’atònita mirada de propis i rivals. Superat el porter, un defensa se li llença per darrere per parar-lo de totes a totes, però ja és massa tard. Maradona col·loca subtilment el cos per protegir la pilota i amb l’esquerra remata plàcidament establint el 2-0. El deliri esclata a l’Estadi Azteca. I també a les ones radiofòniques. Victor Hugo Morales, tampoc seria el que és sense aquell partit, sense aquella jugada. Frases que quedaran per a la posteritat: “quiero llorar. Dios Santo, viva el futbol. Golaaazooooo, quiero lloraar. Diegooool Maradoona [...] Barrilete cósmico. ¿De qué planeta viniste?”. Narració que fa emocionar a qualsevol que la vegi. I és que aquell antològic gol no és per menys.

Segurament el millor gol que s’hagi fet mai en la història del futbol. Si més no, amb uns protagonistes i en una situació com aquella. Una fase final d’un Mundial, un estadi amb més de 100.000 espectadors, més els milers que el seguien per la televisió. Argentina-Anglaterra (amb la rivalitat històrica que hi havia entre els dos països)...i que el gol el fa maradona, el llavors ja considerat millor jugador del món per aquells temps, que havia passat dos anys abans del Barça al Nàpols italià.

Un gol que la majoria d’aficionats al futbol de tot el món conserven a les seves retines. Glenn Hoddle, Peter Reid, Kenny Sansom, Terry Butcher, Terry Fenwick i el porter Shilton. Els sis jugadors a qui Maradona va humiliar. Sis jugadors que portaran a la tumba el record d’aquella jugada que difícilment borraran de la seva ment. Aquell Maradona va portar una mitjana Argentina a ser campiona del Món per segon (i de moment últim) cop en la seva història.

El Diego va ser doncs capaç del millor i del pitjor. Així és Diego Armando Maradona.

Difícilment es pensava que es podria repetir mai un jugador de característiques, com a mínim, similars. Però les expectatives s’han trencat, i curiosament, ha succeït al mateix país d’El Pelusa. I és que un noi de Rosario, Lionel Andrés Messi Cuccitini “Messi”, està trencant i pulveritzant tots els récords i estadístiques. És jove, baixet, esquerrà, argentí, habilidós, mòbil, àgil, ràpid, gambeteja, tira faltes i penals per on vol, i més que xuts, sovint sembla que faci passes a la xarxa, imparables pel porter.

I és que Messi, palmarès i títols a part, va ser capaç d’igualar aquelles dos fites que més de vint anys abans havia protagonitzat Maradona. Una va ser en un partit de Copa del Rei contra el Getafe, on un eslàlom increïble va fer caure la baba a tots els assistents i públic en general. I l’altre, el gol amb la mà contra l’Espanyol, tot i que la jugada venia d’un centre lateral, s’assimila a la d’El Pelusa perquè s’anticipa a Kameni. Messi ja ha igualat (i superat) tot el que Maradona havia aconseguit a la seva edat (pròximament complirà 24 anys l’angelet). I ara molts esperin que iguali el seu predecessor amb el conjunt nacional, i doni a la seva pàtria de sang (que no futbolística), el tercer Mundial en les seves vitrines. Molts ho veuen impossible, però si Maradona ho va aconseguir, què no pot fer un Leo il·lusionat i motivat, amb ganes de demostrar no què és el millor jugador del món, sinó que és el millor futbolista que ha parit mai una mare. Això si, el petitó segueix amb la seva humiltat i maneres de sempre. I que no canviï, com ho va fer (malinfluenciat), Maradona.

El 22 de juny es compleixen 25 anys.

Veurem d’aquí 25 més, quin gol i quin dels dos argentins és més recordat. Facin les seves apostes, senyors.