Ibrahim Afellay, fitxatxe d'hivern culé

Es confirmen els rumors. Ibrahim Afellay vestirà de blaugrana a partir del pròxim mes de gener.

PSV i FC Barcelona han arribat a un acord sobre la transferència d'Ibrahim Afellay al club espanyol a l'hivern.

Ibrahim Afellay, de 24 anys, és un extrem ràpid i hàbil, que porta anys enlluernant l’afició del PSV Eindhoven. Campió de tot a Holanda, Afellay s’ha fet un nom gràcies a la seva verticalitat i bona rematada.

Afellay va dir que estava complagut de complir el seu somni de vestir la samarreta blaugrana, i poder jugar en un club com el Barça. Les converses entre ell, l'agent Rob Jansen i el FC Barcelona tindran lloc en una atmosfera positiva, però les negociacions encara no han conclòs.S'espera que això portarà algun temps. En espera d'un acord personal, Ibrahim es vol concentrar plenament en els pròxims partits, tant l'amistós amb Holanda davant Turquia, com amb els importants amb el seu club, el PSV.

Ibrahim Afellay (24 anys) és el setè jugador de passar de PSV Eindhoven a Barcelona.

Tot i la seva joventut, és un jugador amb forces anys en l'èlit del futbol professional, i ja ha disputat competicions europees amb el seu club, amb el que també ha guanyat diversos títols.
A més, ja és internacional absolut amb la seva selecció, la holandesa, amb qui va disputar el passat Mundial de Sudàfrica.

El preu del traspàs gira entorn dels 3 milions d'euros, donat que el contracte del jugador finalitzava al final de l'actual temporada.

Los cínicos no sirven para este oficio

Escriptura en Premsa, ressenya 2.

Autor: Ryszard Kapuscinski

Títol: Los cínicos no sirven para este oficio

Edició original: “Il cinico non è adatto a questo mestiere. Conversazioni sul bon giornalismo

Any  primera edició: Febrer de 2002

Editorial: Anagrama

Nº Pàgines:  124

L’autor de l’obra Ryszard Kapuściński va ser un destacat periodista, historiador, escriptor i poeta polac. Va estudiar a la Universitat de Varsòvia història i art, tot i que es va dedicar al periodisme. Va viatjar força per països en vies de desenvolupament, i va ser reporter de guerres, cops d’Estat i diverses revolucions a Àsia, Europa i Amèrica. Tot i això, Kapuściński és molt conegut pels seus reportatges a Àfrica als anys 60 i 70, quan va veure de primera mà el fi dels imperis colonials europeus d’aquell continent.

Després d’aquests viatges, reconeix la dificultat d’informar des d’un país en guerra, on va arribar a posar la seva vida en perill, arribant a llocs de difícil accés.

El llibre Los cínicos no sirven para este oficio és una traducció de tres converses o debats en els quals Kapuściński va participar. En la primera part, conversa amb Maria Nadotti, (que tradueix el diàleg) i parla de l’evolució del periodisme. És la part central del llibre en quan a importància, ja que es centra en aspectes del periodisme. Tot i això, es complementa en certs aspectes amb la tercera part, on conversa amb la mateixa autora i John Berger.

El diàleg exposa els grans canvis que es produeixen des de temps enrere fins ara, i  en les característiques, qualitats o valors que els periodistes actuals haurien de tenir.

En la pàgina 38, comenta el següent: “Creo que para ejercer el periodismo, ante todo, hay que ser un buen hombre, o una buena mujer: buenos seres humanos. Las malas personas no pueden ser buenos periodistas. Si se es buena persona se puede intentar comprender a los demás, a través de la empatía”.

Aquest fragment, podria ben ser un resum del llibre i del missatge que l’autor vol transmetre al llarg d’aquest debat.

            La conversa segueix entorn d’altres temes. Un d’ells són les vivències que va viure l’autor a l’Àfrica, d’on comenta que hi ha pobresa i falta de recursos però que ell no vol mostrar riquesa i pobresa, sinó que vol ensenyar a Europa que no només existeix ella, que no és el centre del món, sinó que ens hem d’adaptar a un nou món interconectat. Aquest tema, també el tractarà posteriorment en la segona part del llibre, on manté una conversa amb Andrea Simplici (debat entorn de la formació de països independents, de líders polítics, experiències que va viure allà, etc.).

            Seguint amb la primera part, Kapuściński comenta que ha arribat a la conclusió que en el món hi ha tres tipus de fonts: les primeres (els altres, les persones), les segones (els documents, els articles) i les terceres (el món, tot allò que ens envolta).

Seguint amb això, posa sobre la taula un problema amb que es troben molts (per no dir tots) els periodistes, i que és les dificultats entorn de les llengües. El conèixer o no una llengua ens pot ajudar a conèixer una notícia, o per contra, no poder saber realment què passa. Aquest, és un problema tant antic com actual del periodisme.

            Kapuściński obre un altre tema, com és l’evolució i els canvis que ha patit el periodisme des de fa anys fins actualment. En el aquest fragment (pàg. 58), en veiem un exemple força clar: “el buen y el mal periodismo se diferencian fácilmente: en el buen periodismo, además de la descripción del acontecimiento, tenéis también la explicación de por qué ha sucedido, en el mal periodismo, en cambio, encontramos solo la descripción”.

            Arran d’això, l’autor afegeix que en els mitjans de comunicació d’avui en dia, no es busca tant reflectir la realitat del món, sinó competir amb la resta de mitjans. És a dir, que el mitjà que no tingui les notícies que tinguin els altres, sortirà perjudicat, pel que la lluita gira al voltant de obtenir les mateixes notícies que la competència per vendre igual o més que els altres. John Berger, conversant amb Kapuściński, comenta una idea que tots dos comparteixen, i és que creu que els mitjans haurien de tenir més modèstia, perquè en cas contrari, perdrem la capacitat de parar atenció a allò que té importància real i no ens centrarem en banalitats absurdes que no aporten res.

            Continuant el que diu l’autor del llibre, diu que l’evolució i l’accés a més llocs dels mitjans actuals han produït que gran part del món vegi fets terribles o horrorosos com poden ser les guerres o les desgràcies com a sèries televisives o com altres tragèdies com fets normals i habituals. En aquest punt, ja estem entrant en el món creat pels mitjans de comunicació, que cada cop s’allunya més de la realitat i que desgraciadament, cada cop es creu més gent, per falta d’informació. Crec que el fet que la desinformació de gran part de la població porta a no saber què passa, ens hauríem de replantejar la idea de periodisme, i necessitaríem revertir la situació, de manera que puguem explicar als receptors de les notícies allò que està passant, explicant-los també per què passa i quines serien les solucions objectives.

           

Crec que les idees que exposa en aquest llibre Ryszard Kapuściński són una bona manera de fer entendre als periodistes actuals i futurs com hauria de ser l’ofici de periodista, com s’ha devaluat i perquè ho ha fet.

Kapuscinski diu que no podem parlar d’allò que no coneixem, que s’ha de constatar la situació per tal d’arribar a la veritat. Ser èticament correctes és un un requisit que han de complir tots i cada un dels periodistes. El periodista de debó, ha de buscar allunyar-se de les versions “oficials” del poder en general i buscar les seves pròpies informacions, que sap que sí que seran verídiques.

Aquest llibre m’ha semblat doncs una mena de manual o recull d’idees d’un home que s’ha trobat en moltes situacions, (que per sort va poder explicar), i que ben podrien ser una mena de llibre d’estil que tot periodista hauria de seguir. Un manual que intenta explicar que el periodista de rang més baix és un personatge que viu influenciat i pressionat per uns interessos, que sovint l’obliguen a actuar i a escriure de maneres que no desitjaria.

            El fons del missatge que volia transmetre l’autor polac és que ajudats amb la gran evolució tecnològica que han viscut els mitjans de comunicació, aquests haurien d’aprofitar-ho no per treure’n el màxim profit econòmic, sinó per informar i mantenir a tothom informats del que passa, encara que això passi per exposar-se a riscos i sacrificis com els que ell va haver de viure en primera persona.

Regal Barça - Baloncesto Fuenlabrada

 4.631 espectadors han presenciat aquest matí al Palau Blaugrana la victòria del Regal Barça enfront del Baloncesto Fuenlabrada per 76-62. aquesta victòria permet als blaugranes seguir al capdavant de la classificació de la lliga regular ACB amb 6 victòries i una sola derrota.

El partit ha començat amb un mal inici de tots dos equips, perdent pilotes, no circulant bé el joc i fallant forces llançaments. El Barça, ha començat amb un ritme massa baix, el que ha permès al Fuenlabrada igualar-se en força  als locals i el poder jugar-li cara a cara, fins a agafar una ventatja de 6-13 gràcies a alguns encerts en els tirs i a la intel·ligent defensa en zona amb dos “torres” tancant el rebot.

            Al final del primer quart, Xavi Pascual ha donat entrada a Ricky Rubio i Juan Carlos Navarro per tractar d’invertir la situació, canvis que han resultat efecte. En dos minuts, i en un final de quart molt intens dels locals, que ha aixecat el públic del Palau, el Barça ha anotat 13 punts, situant el marcador en 19-13.

            En el segon quart el Regal Barça ha pres la iniciativa, amb uns encertats Navarro i Mickael. Els de Salva Maldonado han acusat l’eficàcia dels blaugranes, i els locals s’han despenjat lleugerament en el marcador. Ferran Laviña però, amb un bon triple i una cistella de dos, ha aconseguit reduir diferències en el marcador. Erazem Lorbek i  Jaka Lakovic, amb tres triples consecutius, han tornat a augmentar les distàncies. Al descans, el resultat era de 41-32.

  

            El tercer període ha començat amb forces errors en el tir dels locals que però, han mantingut una bona ventatja. Mica en mica, han anat agafant encert en el tir i recuperant més pilotes. En un moment difícil pel Fuenlabrada, Salva Maldonado ha demanat més intensitat als seus homes, que han patit molt en el joc interior del Barça.

            En aquest quart, el Barça ha establert un parcial de 20 a 7 que els ha permès matar el partit. Ha estat el quart on el Barça ha despertat, desplegant un gran recital de bon joc.

L’últim quart s’iniciaria amb un 63-43 impossible de remuntar pels madrilenys.

Tot i això, el Barça s’ha relaxat, el que ha permès que el Fuenlabrada anotés uns quants punts fàcils, fet que ha molestat a Xavi Pascual. l’entrada de Ricky per dirigir l’equip ha trencat la sequera dels locals, i ha acabat amb la resistència dels de Salva Maldonado.

El domini sota taulers de Vázquez i Lorbek era absolut, i ha permès reprendra la ventatja de 20 punts pel Regal Barça.  Tot i el resultat abultat, al Barça li ha costat agafar les rendes del partit, i fins al tercer quart no s’ha definit el matx.

76. Regal F.C. Barcelona (19+22+22+13): Sada (0), Lakovic (13), Mickeal (12), Vázquez (10), Ndong (0) –quintet inicial-, Rubio (10), Navarro (8), Perovic (4), Lorbek (13), Morris (2), Grimau (4).

62. Baloncesto Fuenlabrada (13+19+11+19): Valters (12), Cortaberria (2), Rabaseda (6), Ayón (12), Batista (10) –quintet inicial-, Mainoldi (0), Kus (5), Colom (2), Guardia (3) y Laviña (10).

Un manxec molt gran

 

Seguirà la rivalitat, seguirà la competitivitat, seguirà la polèmica, els insults, els càntics i els crits. Seguirà la tensió, les bronques i les celebracions. Per als seguidors blanc-i-blaus però, Andrés Iniesta no seguirà sent un culé més a qui cridar ni a qui veure com un dels altres. A partir d’ara, el manxec serà per tots els pericos un més de la seva parròquia, a qui tindran per sempre un lloc en el seu record, igual té l’Andrés amb el seu amic, el desaparegut Daniel Jarque.

            Per a tots els aficionats del Barça, l’Andrés Iniesta, un jove que ha viscut des de jove a la Masia, anant pujant per les diverses categories filials blaugranes, ja és un personatge històric a qui recordaran per molt de temps, per molts anys. El seu estil de joc, la humilitat i simplesa que desprèn com a persona, units a les seves proeses com a jugador (molts recordaran el ja mític gol de Stamford Bridge en la tornada de les semifinals de la Champions League, però també cal destacat el rellevant pes que va tenir en la consecució dels títols amb Pep Guardiola i Frank Rijkaard), han fet d’ell, una persona admirada i respectada per tots.

            El passat 11 de juliol, en la consecució de la Copa del Món a Sudàfrica, Andrés Iniesta va mostrar un missatge en la celebració del seu antològic gol. En la samarreta blanca que vestia a sota de la d’Espanya, es podia llegir “Dani Jarque, siempre con nosotros”, un detall de crac dins i fora del camp. Un missatge que ningú s’esperava i que va arribar a tot el món.

            La seva amistat amb el malaurat ex-capità espanyolista Dani Jarque es remonta d’anys enrere, quan tots dos van coincidir en les categories inferiors de la selecció espanyola. Allà, van forjar una amistat que van mantenir durant els anys fins que el passat 8 d’agost de 2009, ens va deixar víctima d’uns problemes al cor.

            Des de llavors, en tots els partits del nou estadi de Cornellà-El Prat, se li ret homenatge en el minut 21, quan tot l’estadi es posa a aplaudir. En Dani Jarque no serà oblidat per ningú dins la parròquia espanyolista, i el gest d’Iniesta, els va commocionar, com va commocionar tot el món, sobretot els qui coneixien la història. 

            L’Andrés però, no es va limitar a això, sinó que va decidir fer entrega a la samarreta al RCD Espanyol, en un acte íntim, on van acudir els pares de Dani Jarque, els presidents i membres de directives d’Espanyol i Barça i alguns jugadors pericos. Fruit d’aquest gest memorable, n’ha quedat un altre que cal destacar, l’entrega a Iniesta de la insígnia d’or, la màxima condecoració de l’entitat blanc-i-blava possible.

            Tot plegat, un gest que serveix per estrènyer lligams emocionals que han unit en els últims mesos totes dues aficions i directives, que amb l’entrada de Sandro Rossell, s’intentaran restablir la cordialitat i les bones maneres amb els seus homòlegs espanyolistes. Abans del proper derbi, programat pel cap de setmana del 19 de desembre, està programada una ovació al jugador de Fuentealbilla.

            Això sí, tot i ser un entranyable gest a títol personal de l’Andrés cap al Jarque (com ja havien fet de manera semblant altres jugadors com Cest Fàbregas), un cop comenci el partit, no hi haurà sentiments que valguin.