Los cínicos no sirven para este oficio

Escriptura en Premsa, ressenya 2.

Autor: Ryszard Kapuscinski

Títol: Los cínicos no sirven para este oficio

Edició original: “Il cinico non è adatto a questo mestiere. Conversazioni sul bon giornalismo

Any  primera edició: Febrer de 2002

Editorial: Anagrama

Nº Pàgines:  124

L’autor de l’obra Ryszard Kapuściński va ser un destacat periodista, historiador, escriptor i poeta polac. Va estudiar a la Universitat de Varsòvia història i art, tot i que es va dedicar al periodisme. Va viatjar força per països en vies de desenvolupament, i va ser reporter de guerres, cops d’Estat i diverses revolucions a Àsia, Europa i Amèrica. Tot i això, Kapuściński és molt conegut pels seus reportatges a Àfrica als anys 60 i 70, quan va veure de primera mà el fi dels imperis colonials europeus d’aquell continent.

Després d’aquests viatges, reconeix la dificultat d’informar des d’un país en guerra, on va arribar a posar la seva vida en perill, arribant a llocs de difícil accés.

El llibre Los cínicos no sirven para este oficio és una traducció de tres converses o debats en els quals Kapuściński va participar. En la primera part, conversa amb Maria Nadotti, (que tradueix el diàleg) i parla de l’evolució del periodisme. És la part central del llibre en quan a importància, ja que es centra en aspectes del periodisme. Tot i això, es complementa en certs aspectes amb la tercera part, on conversa amb la mateixa autora i John Berger.

El diàleg exposa els grans canvis que es produeixen des de temps enrere fins ara, i  en les característiques, qualitats o valors que els periodistes actuals haurien de tenir.

En la pàgina 38, comenta el següent: “Creo que para ejercer el periodismo, ante todo, hay que ser un buen hombre, o una buena mujer: buenos seres humanos. Las malas personas no pueden ser buenos periodistas. Si se es buena persona se puede intentar comprender a los demás, a través de la empatía”.

Aquest fragment, podria ben ser un resum del llibre i del missatge que l’autor vol transmetre al llarg d’aquest debat.

            La conversa segueix entorn d’altres temes. Un d’ells són les vivències que va viure l’autor a l’Àfrica, d’on comenta que hi ha pobresa i falta de recursos però que ell no vol mostrar riquesa i pobresa, sinó que vol ensenyar a Europa que no només existeix ella, que no és el centre del món, sinó que ens hem d’adaptar a un nou món interconectat. Aquest tema, també el tractarà posteriorment en la segona part del llibre, on manté una conversa amb Andrea Simplici (debat entorn de la formació de països independents, de líders polítics, experiències que va viure allà, etc.).

            Seguint amb la primera part, Kapuściński comenta que ha arribat a la conclusió que en el món hi ha tres tipus de fonts: les primeres (els altres, les persones), les segones (els documents, els articles) i les terceres (el món, tot allò que ens envolta).

Seguint amb això, posa sobre la taula un problema amb que es troben molts (per no dir tots) els periodistes, i que és les dificultats entorn de les llengües. El conèixer o no una llengua ens pot ajudar a conèixer una notícia, o per contra, no poder saber realment què passa. Aquest, és un problema tant antic com actual del periodisme.

            Kapuściński obre un altre tema, com és l’evolució i els canvis que ha patit el periodisme des de fa anys fins actualment. En el aquest fragment (pàg. 58), en veiem un exemple força clar: “el buen y el mal periodismo se diferencian fácilmente: en el buen periodismo, además de la descripción del acontecimiento, tenéis también la explicación de por qué ha sucedido, en el mal periodismo, en cambio, encontramos solo la descripción”.

            Arran d’això, l’autor afegeix que en els mitjans de comunicació d’avui en dia, no es busca tant reflectir la realitat del món, sinó competir amb la resta de mitjans. És a dir, que el mitjà que no tingui les notícies que tinguin els altres, sortirà perjudicat, pel que la lluita gira al voltant de obtenir les mateixes notícies que la competència per vendre igual o més que els altres. John Berger, conversant amb Kapuściński, comenta una idea que tots dos comparteixen, i és que creu que els mitjans haurien de tenir més modèstia, perquè en cas contrari, perdrem la capacitat de parar atenció a allò que té importància real i no ens centrarem en banalitats absurdes que no aporten res.

            Continuant el que diu l’autor del llibre, diu que l’evolució i l’accés a més llocs dels mitjans actuals han produït que gran part del món vegi fets terribles o horrorosos com poden ser les guerres o les desgràcies com a sèries televisives o com altres tragèdies com fets normals i habituals. En aquest punt, ja estem entrant en el món creat pels mitjans de comunicació, que cada cop s’allunya més de la realitat i que desgraciadament, cada cop es creu més gent, per falta d’informació. Crec que el fet que la desinformació de gran part de la població porta a no saber què passa, ens hauríem de replantejar la idea de periodisme, i necessitaríem revertir la situació, de manera que puguem explicar als receptors de les notícies allò que està passant, explicant-los també per què passa i quines serien les solucions objectives.

           

Crec que les idees que exposa en aquest llibre Ryszard Kapuściński són una bona manera de fer entendre als periodistes actuals i futurs com hauria de ser l’ofici de periodista, com s’ha devaluat i perquè ho ha fet.

Kapuscinski diu que no podem parlar d’allò que no coneixem, que s’ha de constatar la situació per tal d’arribar a la veritat. Ser èticament correctes és un un requisit que han de complir tots i cada un dels periodistes. El periodista de debó, ha de buscar allunyar-se de les versions “oficials” del poder en general i buscar les seves pròpies informacions, que sap que sí que seran verídiques.

Aquest llibre m’ha semblat doncs una mena de manual o recull d’idees d’un home que s’ha trobat en moltes situacions, (que per sort va poder explicar), i que ben podrien ser una mena de llibre d’estil que tot periodista hauria de seguir. Un manual que intenta explicar que el periodista de rang més baix és un personatge que viu influenciat i pressionat per uns interessos, que sovint l’obliguen a actuar i a escriure de maneres que no desitjaria.

            El fons del missatge que volia transmetre l’autor polac és que ajudats amb la gran evolució tecnològica que han viscut els mitjans de comunicació, aquests haurien d’aprofitar-ho no per treure’n el màxim profit econòmic, sinó per informar i mantenir a tothom informats del que passa, encara que això passi per exposar-se a riscos i sacrificis com els que ell va haver de viure en primera persona.