Anàlisi Sporting-Barça

Sobre el Sporting-Barça, jo no crec que el plantejament del Preciado hagi estat decisiu, doncs podriem dir que pràcticament no ha canviat en els ultims dos anys. Si mireu els ultims resultats (aquet any 1-0 al camp nou, el any passat 0-1 alla al Molinon), sempre són partits dificils, ben plantejats, o sigui que al contrari del que diuen a la caverna, el Sporting sempre li posa les coses dificils al Barça, igual que al Madrid (lu unic que ells tenen els arbitres i nosaltres ara tenim Perez Lasa... no hace falta decir nada mas). És a dir, que jo crec que més que vem empatar per l'Sporting, vem empatar per el virus FIFA (casualitats o no, després de partits de seleccions el Barça deixa de sumar la meitat dels punts), i sobretot per l'inminent partit am el Arsenal.

Si ens preguntem què li falta al Barça ahir a la 1a part?, la resposta és evident, mossegar a dalt i  fer desmarcatges a l'espai, i circulació ràpida i seguretat enrere.... és a dir, que faltaven Abidal (en estat de gràcia) Busquets i Pedro. Està clar que el Barça amb els d'ahir hauria de guanyar a qualsevol.. pero Milito no hi és, a Maxwell li falta descaro... Enfi, tot plegat crec jo, és més un tema d'actitud, de dir, quan tinguem la pilota a la frontal a xutar xutar i xutar, no a fer filigranes i taconets 'estúpids' que en una nit com ahir no servien de res. Ni que sigui per obrir espais, quan un fa la intenció de xutar, els defenses se li acosten i deixen alguns forats darrere que es poden aprofitar. No podem fer com habitualment, una hora de partit jugant a balonmano, passant-la d'una banda a l'altra (amb la diferencia que ells, per marcar sí que xuten, i fort), sense definir. S'ha d'intentar. Espessos Xavi i Iniesta, la circulació de pilota s'alenteix molt.

Jo sempre dic una cosa (com diu el Charly): qui no xuta no marca. El Villa va xutar i va marcar. Messi, Xavi, ... no van xutar, no van marcar. En partits encallats no es pot pretendre entrar a dins de l'àrea petita, tenir temps per veure on és el porter i marcar des de la línia de gol. Amb equips que deixen espais, sí, però ahir no era el dia. En la segona part ja vem veure algunes intervencions del 'Pichu' Cuéllar, un jove que anys enrere havia tastat la medicina blaugrana rebent golejades amb l'Atlético i el Sporting. Ahir, però, era la seva nit, i les poques ocasions que van causar els culés, les va solventar amb èxit.

Ahir el Sporting no era l'Inter de Mourinho, no tenia els mateixos jugadors, però tenia una actitud de menjar-se el món i el rival que li va fer molt de mal al Barça. Actitud o no, el que queda clar és que en partits encallats com aquests, el plantejament ha de variar Pep. Estic segur que ho sabrà revertir, però jo crec que una punxada de tant en tant amb equips que juguen així, no va pas malament (recordem els Numancia, Racing, Inter, Rubin, Hércules...). Queda lliga i molts punts per jugar, però crec, que el Barça gràcies al partit d'ahir tornarà a enxufar-se i a deixar escapar ben pocs punts.
Gràcies Preciado per fer-nos-ho veure.

Per cert, Perez Lasa va pitar 8 faltes al Barça (6 targetes) i 16 al Sporting (3 targetes). S'entén?

El poder del poble

Dictadures, règims i altres estats controlats per líders o dictadors que controlen de manera més que discutible, semblen tenir els dies comptats. Si més no la seva hegemonia. Si més no al nord d'Àfrica, on segles enrere els colonitzadors europeus van deixar la seva marca, una empremta que dura, tot i que de manera menys visible, encara avui a aquests països.

No sorprèn doncs, que líders polítics com Ben Ali, Mubarak i altres que vagin sortint, estiguin sent defensats o protegits per polítics europeus com Sarkozi o Berlusconi, dos personatges que també estaria bé d'estudiar.

El poble de països com Tunis, Egipte o Jordània ja s'ha movilitzat per aturar el control d'aquests dictadors i establir uns sistemes democràtics que els puguin posar al mateix nivell que la resta del món, o si més no, que els permetés entrar en un model just i lliure.
S'ha parlat molt de que Internet està tenint un paper crucial o fonamental en aquestes revoltes d'aquests pobles. I segurament, està sent un element clau per la comunicació entre els moviments del poble, ja que els pot servir per organitzar-se millor i per saber què passa a altres llocs del país.

Mirant enrere, però, veiem que al 1989 molts joves també es van revoltar a Xina, llavors sense Internet (i tampoc és que ara en tinguin un accés lliure, però bé, ja sabem com funciona Xina).
És a dir, que sense Internet el poble, també es pot rebelar davant el poder, ja que en el fons, la llibertat és la llibertat, i tot i que es tingui por al poder, si el poble ho creu, ha de sortir al carrer i parlar. Fer sentir la seva opinió.

Sortosament, els exèrcits no estàn sent fidels als règims, i deixen que el poble s'expressi amb més o menys llibertat, a la espera que la revolta porti uns resultats. La nota negativa és l'aferrissament d'aquests líders, que han estat durant anys al cap del poder manant amb total llibertat, segurament rebent diners de països europeus per tal de oferir-los recursos a canvi de la seva protecció al cap d'aquests.

La resistència dels manifestants farà caure aquests líders, però per això, caldrà molt de temps, esforç, i segurament víctimes resultants del enfrentaments que protagonitzaran fidels i contraris als règims. S'ha de fer veure a la gent que la democratització és la solució, i en això, Europa i els EUA hi tenen un paper crucial. Per què? Doncs precisament perquè són aquests qui van deixar Àfrica en mans de líders corruptes que només miraven pel seu bé. No es van preocupar en el seu moment d'ensenyar al poble com havien d'evolucionar, ni com podien solucionar els problemes que tenien.

Ara és el moment on Estats Units i Europa ha d'intervenir i ajudar a trobar solucions per tal de fer arribar en aquests països processos democràtics. Ara és el moment on la col·laboració de tots porti a solucionar tants i tants problemes al continent africà. Tunis i Egipte han estat els primers, però jo no descartaria que altres pobles comencin a veure que és factible arribar a la democràcia sortint al carrer. Ja va passar antigament amb altres absolutismes i monarquies, per exemple, la de França, segles enrere.

Segurament hi ha moltes diferències entre la caiguda d'algunes monarquies absolutistes i els seus líders, i aquests països de l'Orient Mitjà, però el que ha quedat clar és el fort poder del poble. La seva paraula, sempre serà important.

Mentre hi hagi veus vives cridant i denunciant una injustícia, sempre hi haurà esperança per la llibertat.

“Periodisme d’investigació? No n’hi ha d’altre!”

Xerrada a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació

“Periodisme d’investigació? No n’hi ha d’altre!”

Jaume Reixach :”El que apareix als mitjans espanyols és una diminuta part de la merda que ens cobreix”

Diversos professionals relacionats amb el món del periodisme d’investigació han parlat sobre aquest ofici als alumnes de 1r de periodisme de l’UAB. Han compartint algunes de les seves experiències professionals i també part de les causes que els han portat a ser on son i a defensar un periodisme millor i més objectiu. En l’acte també s’ha fet entrega d’un premi, el de millor treball de periodisme d’investigació a unes alumnes.

La conferència ha anat focalitzada sobretot al mal periodisme que s’està fent avui en dia i a la concepció errònia que es té del terme ‘periodisme’ (entès com un procés de recerca i exposició objectiva de la informació). Pepe Rodríguez (professor de l’assignatura “periodisme d’investigació” de la UAB), ha destacat que hem de ser crítics amb tot i tothom, doncs la nova generació de periodistes és qui ha de capgirar la situació. Diu que el periodisme d’investigació està compromès amb la veritat.

Rodríguez creu que el periodisme d’investigació, és senzillament periodisme ben fet, pel que s’ha de saber buscar les preguntes, i per això, s’ha de tenir uns coneixements previs de la situació, prou amplis, si es vol informar. “No sabem on acabarem, pel que hem de tenir eines per investigar què i qui faci falta, adaptant-nos al que sigui”. A més, ha afegit que és molt important el plantejament de la situació: com, enfocant el tema de manera concreta, acabarem trobant respostes més amplies.

Jaume Reixach (periodista d’investigació i fundador d’El Triangle) ha destacat per sobre de tot el posicionament dels mitjans i la importància de la funció real del periodisme, que és ajudar a transformar el món. Creu que en el periodisme, els diners han d’estar en segon pla, ja que el primer objectiu és fer arribar la veritat i la llibertat al públic. Dos valors als quals s’ha de comprometre el periodista, i que l’han portat més d’un cop a ser denunciat i a abandonar diferents treballs.  ‘El periodisme és l’enemic de la censura’ assegura.  Critica força els mitjans perquè creu que són empreses controlades per uns pocs que dominen la informació, un poder molt gran que els atorga una gran capacitat d’influenciar sobre el públic. Creu que hem de saber com funciona el món actual per poder canviar-lo.  

El fundador d’El Triangle ha intentat deixar clar que vivint en una crisi com la que estem, es necessiten periodistes que investiguin i s’impliquin, ja que els mitjans tenen una postura prou marcada, que fan que la censura informativa sigui constant, fet que ell ha denunciat diversos cops. Responent la pregunta d’una alumna, Reixach ha volgut donar un missatge d’optimisme als estudiants, ja que tot i l les dificultats com la censura i les altes xifres de periodistes empresonats i víctimes d’atacs, arreu del món hi ha milers de periodistes (com ‘Periodistes Sense Fronteres’),  amb il·lusió i somnis  que estan compromesos, fet que els porta a seguir jugant-se-la denunciant les injustícies, pel que ‘la guerra no ha acabat’ afirmava.

Sobre la revista El Triangle, de la qual ell n’és fundador i editor, ha dit que va començar com un projecte al que es varen unir diversos estudiants de periodisme i que en l’actualitat compta amb 15 treballadors més diversos col·laboradors en diferents països. El fet de ser una publicació independent, lliure de publicitat, els atorga major llibertat d’expressió i fa que puguin criticar sense limitacions ni censures.  

Un altre dels conferenciants, és l’Elisenda Villena (detectiu privat i Directora de Seguretat al cap de Método3), una professional que ha volgut relacionar periodisme d’investigació i detectiu privat. Creu que tot i que per a ella són el mateix, indica que hi ha una diferència, i és que l’objectiu bàsic de la seva feina és satisfer la demanda d’un privat, i la del periodista és publicar pel públic en general. Així mateix, ha afegit que ‘nosaltres tenim uns límits delimitats per la seva professió’, mentre que ‘el periodisme pot investigar tot allò que té interès’.

 ‘Sota el dret de la informació’ explica,’es pot investigar tot’. A més, ha volgut afegir que un periodista ha de ser constant, treballador i que ha de saber estar en qualsevol lloc de manera correcta, fet que demana una preparació i uns coneixements dels recursos força amplis.  

A més, ha participat en l’entrega d’un premi al final de l’exposició, “Sabueso con método”, al millor treball de periodisme d’investigació de 4rt de periodisme, a tres alumnes: Noemi Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo, pel treball “Amposta, pacte no escrit”, del que ha dit ser un ‘gran treball’.

A l’acte també ha assistit Antonio Baquero (reporter de successos d’El Periódico), qui creu que ‘periodisme d’investigació és tot aquell periodisme que intenta explicar a la societat com funcionen les coses’. En el seu discurs ha explicat que a diferència dels Estats Units, a Espanya no es fa gaire periodisme d’investigació degut a que aquest requereix inversió, temps i paciència, i ben fet, costa molt.

Manolo Preciado, història d’una superació

El passat 9 de gener, Javier Dale escrivia un article interessant a la vegada que emotiu.

En ell, parla de Manuel ‘Manolo’ Preciado, actual tècnic de l’Sporting de Gijón i ex tècnic de Racing de Santander i Murcia entre altres.

L’article però, va enfocat a la manera de com afronta Preciado diferents ‘cops’ que ha hagut de viure, com ha reaccionat i com se n’ha sortit.

L’entrenador asturià, defensor de la cantera i de la proposta d’un futbol atractiu, va perdre la seva dona, víctima d’un càncer, mentre preparava la seva primera temporada a primera divisió  a l’equip de la seva vida, el Racing de Santander. Llavors, comptava amb fins a 9 jugadors de Cantàbria, tot un èxit. Un cop dur. Molt dur. Es quedava amb els seus dos fills.

Però lluny de sotmetre’s al dolor va seguir treballant. Portava una més que digna primera temporada quan un il·luminat, Dimitri Piterman (personatge que ha fet molt de mal al futbol espanyol), va comprar el Racing i el va fer fora. Un any més tard, mentre preparava al Murcia, rep la tràgica notícia que ha perdut un fill, Raúl, qui li recordava de donar un petó a la foto de la mare abans de tots els partits. Poc després l’acomiaden del Murcia.

La vida me ha golpeado fuerte –reflexionó Preciado pasado un tiempo-. Podía haberme hecho vulnerable y acabar pegándome un tiro, o podía mirar al cielo y crecer. Elegí la segunda opción".

Tornà al Racing, d’on va dimitir de manera honrada el mateix any, sense demanar res. L’estiu de 2006 fitxaria per l’Sporting, equip de segona que pujaria dos anys després a la màxima competició estatal. I encara avui allà segueix, donant la cara en tots els partits i defensant els seus homes com si de fills seus es tractés.

Abans de llegir això, però, jo ja considerava Preciado com un exemple a seguir. Per què? Perquè pocs tècnics que arriben a primera divisió amb un equip modest i de perfil relativament baix, s’atreviria a apostar per un joc creatiu, vistós, sense renunciar en cap moment a tenir la pilota (fet que d’altra banda és l’essència del futbol; tenir la pilota i que no te la prenguin).

Sembla fàcil jugar a tenir la possessió i intentar atacar, però per un equip modest es un estil que molts cops no surt bé, ja que comporta un desgast tan gran que tot i poder tenir opcions de guanyar més partits, els riscos que es prenen són més alts, i se sol pagar car. En la temporada de que parlo, la 08-09, la posterior a l’ascens del Sporting, l’equip asturià va començar la seva 37ª temporada a primera divisió amb cinc derrotes consecutives, entre elles, un 1 a 6 contra el Barça i un 7 a 1 contra el Real Madrid. Què va fer la directiva?  Apoiar al seu tècnic, recolzar un projecte que seguint amb l’estil que proposava Preciado va ser capaç de guanyar 0-2 al Mallorca; 0-3 al Depor; 2-3 al València i més tard; 1-0 al Sevilla, per acabar la temporada 14è en la classificació.

Al nou Molinón, reformat de fa poc, segur que els més de 20.000 aficionats que assisteixen cada partit a veure l’Sporting estaran orgullosos del seu tècnic, del seu equip i de l’estil que proposen.

Crec que té força mèrit. Ell i el seu esperit, de mai caure vençut, tot i els cops, tot i els problemes, tot i les dificultats i entrebancs que et posa la vida. Molts van defallir, ell no.

I aquests dies, més qüestionat per la premsa que pels qui el coneixen, més que mai hauríem de dir:

“Podéis ser vulnerables o mirar al cielo y creer”.

Link de l’article de Javier Dale

http://www.lavanguardia.es/deportes/futbol/20110109/54098392962/manuel-preciado-el-obrero-de-los-banquillos.html