Periodistes i clubs… són compatibles?

La feina dels periodistes esportius és força contradictòria: han d’informar sobre el que passa a un club però sense poder saber-ho tot. M’explico. Es troben en diferents circumstàncies en què la feina del periodista entra en conflicte amb els interessos del club o entrenador, pel que es pot trobar amb diverses solucions: pot accedir a la veritat del que passa i publicar-ho (podent perjudicar al club d’alguna manera); pot accedir a part de la informació, però haver de respectar un ‘Off the record’, o pot no poder accedir a informació verídica i haver de publicar informacions poc contrastades i possiblement falses, entre d’altres opcions.

Veiem alguns casos, per exemple, en el seguiment que fan els periodistes dels entrenaments i pretemporades de molts equips. Allà, la majoria d’entrenadors (Guardiola i Mourinho sobretot, però molts d’altres també) decideixen ‘tancar’ al públic i a la premsa les seves sessions preparatòries per així estar aïllats i poder preparar-se i treballar en privat (podent així amagar tàctiques, alineacions i demés) i més tranquil·lament. El Barça, per exemple, ja entrena en una ciutat esportiva d’accés restringit i controlat, mentre que el Madrid no deixarà entrar el proper any a la premsa als entrenaments, i s’hauran de conformar amb prendre imatges dels jugadors accedint a les instal·lacions en una rotonda que es farà famosa. Fins ara permetien l'accés a la premsa només 15 minuts, dels quals òbviament no poden treure cap conclusió.

Un altre cas el trobem en el tema fitxatxes. Aquí és on hi ha més necessitat de la premsa. És a dir, quan no hi ha partits, segueix tocant vendre diaris (i informatius de ràdio i televisió), pel que cal fer més atractiu el producte introduint rumors il·lusionant a la gent. Que si fitxaran a tal, que si fitxaran a qual... molts noms, sovint repetits, que alimenten una rumorologia que ja és típica a l’estiu. Ara bé, quan la premsa encerta en algun nom es produeix un factor perjudicial pel club, ja que fer públic l’interès per algú pot encarir el seu preu i pot crear interferències innecessàries en la negociació que no haurien aparegut de ser una negociació ‘secreta’.

La contradicció la veiem doncs en que la funció de la premsa (i més la esportiva) és informar als aficionats sobre l’actualitat dels diferents equips (i esports en general), creant, a més, un efecte de promoció i publicitat constant d’aquests clubs, que els ajuda a tenir més seguidors, i més fidels. Està clar que la premsa no té perquè saber-ho tot, però els clubs haurien de tenir una mica més de sensibilitat amb la premsa, ja que sense els mitjans, tots els clubs tindrien menys massa de seguidors, i conseqüentment, menys grandària. S'obre doncs un debat: fins on hauria de tenir accés la premsa? I, no haurien de cedir més els clubs?

El somriure del ‘10’

http://www.youtube.com/watch?v=MqWWCELKgWY&feature=channel_video_title

Més picat que molest, ahir Leo Messi va decidir que les critiques rebudes acabarien enterrades sota terra amb un recital davant Costa Rica (3-0). No cal que canti cap himne. Doneu-li la pilota i parlarà sobre el camp. El ball d'ahir al seu rival va estar a la altura del que ens té acostumat a can Barça. Sense necessitat de fer cap slalom marca de la casa, doncs el rival, una débil Costa Rica, tampoc ho requeria, va decidir el partit a través d'assistències magnifiques als seus companys, dignes del millor dels passadors que es poden veure en un camp de futbol. De les seves bótes van néixer unes passades que ja firmarien els grans Michael Laudrup o Andrés Iniesta
.
I és que Leo Messi no té res que envejar ni al millor assistent de l'NBA, Steve Nash. Si Higuaín arriba a estar mínimament encertat, ahir Leo surt amb un carro d'assistències de gol. El Pipa no va jugar malament, però no va estar encertat de cara a porta. I això contra un rival d'entitat es pot pagar. Però per sort ahir Messi comptava amb un altre aliat: el ?Kun' Agüero, que sí que va estar encertat de cara a porteria. I doblement. Aprofitant una altra sublim passada entre línies del ?10', Di María feia el 3r i tancava el marcador. Hi va haver més oportunitats, i no poc clares, però els ?albicelestes' no les van saber convertir.

Avui tota la premsa esportiva obre les seves edicions digitals amb una oda al futbol del 10 blaugrana. Però l'oportunisme no fa justícia als mèrits del Leo. Un jugador que ha intentat una i altra vegada que li surtin bé les coses i poder portar al seu país al lloc més alt, però que no ha tingut companys de viatge que estiguessin a la seva altura. I ha hagut de ser contra un rival dèbil, negat en quasi tots els aspectes, semblant a un punxing ball contra qui foguejar-se i entrenar-se per tal de recuperar bones sensacions, contra el qual Messi i Argentina han tret el futbol que portaven a dins i, per fi, han guanyat amb comoditat. Ara però, caldrà veure si el canvi de dinàmica es manté en el proper partit de vuitens (podria caure una difícil Uruguay o el Perú), o bé s'ha tractat d'un miratge.

El que està clar, és que quan Messi es diverteix i té companys que l'entenen sobre el terreny de joc i no només depenen d'ell, sinó que l'ajuden i juguen amb ell, l'Argentina creix. Gago per Banega, Kun per Tévez, Di María per Lavezzi... tres canvis més o menys importants, sí, però el que realment és important és tenir ben rodejat i amb un futbol a la seva altura, al millor jugador del món, Leo Messi. No el comparin amb ningú, disfrutin-lo, és únic.

4 plantilles de Champions... amb costos ben diferents

Costos en milions d'euros de les actuals plantilles dels 4 equips que representaran la Lliga espanyola la pròxima temporada. *Dades fins el 8 de juliol 

Barça, Real Madrid, València i Villarreal. Aquests seran (si els castellonencs superen la fase prèvia) els representants de la lliga espanyola en la propera Champions League.  Són equips amb un important pes en el futbol europeu actual (sobretot els dos primers, tot i que els de la Comunitat Valenciana s’estan consolidant en les competicions europees en els darrers anys), que tot i comptar amb grans futbolistes, tenen uns pressupostos molt diferents.

A l’hora d’analitzar els costos de les seves plantilles (sous apart, element que encara ampliaria més les diferències entre els quatre clubs), veurem unes notables diferències. D’una banda veiem l’actual campió, el Barça. A 8 de juliol compta amb 22 futbolistes amb nòmina al primer equip (tot i que a la espera de les possibles sortides de Bojan, Jeffren, Milito i Maxwell), i les també força possibles arribades de Cesc Fàbregas i Alexis Sánchez. Sense comptar el cost d’aquestes dues operacions encara sense tancar, veiem que el Barça compta amb 12 futbolistes del planter, el que ha suposat uns costos força baixos (la operació més elevada ha estat la repesca de Gerard Piqué per 5 milions d’euros), els costos de formació.

Per tant, considerats com a traspassos, hi ha 10 jugadors que el club va incorporar d’altres equips en edats més avançades, pel que va haver de pagar traspàs. El cost d’aquests futbolistes ha estat el següent: Pinto (0’5M); Alves (35’5M); Milito (20’5M); Abidal (14M); Maxwell (5M); Adriano (9’5M) Mascherano (24M); Keita (14M) Afellay (3M), Villa (40M). En total, el cost de l’actual plantilla del Barça ha estat de 171 milions d’euros, una xifra gens menyspreable. A falta, repeteixo, de les possibles arribades del d’Arenys o del Xilè.

En el Madrid, per la seva banda, compten amb uns 28 jugadors en la primera plantilla. D’ells, tan sols 6 són formats a la cantera (tres d’ells, Granero, Arbeloa i Callejón que van ser repescats per un total de 13 milions), i 22 són de fora. Els traspassos per portar a tots aquests jugadors no tenen res que envejar a cap altre club del món, doncs el Madrid, no s’avergonyeix de pagar quantitats molt elevades pels traspassos, sinó que sembla que no li importi. Formar aquesta plantilla ha costat el següent: Carvalho 8 M; Varane 10 M; Pepe 30 M; Albiol 15 M; Ramos 24 M; Coentrao 30 M; Drenthe 14 M; Marcelo 6 M;  Lass 20 M; Gago 20’4 M; Xabi Alonso 35 M; Sahin 10 M;  Samir Khedira 14 M; Canales 5 M;  Pedro León 10 M; Di María 25 M;  Altintop 0 M; Mesut Ozil 15 M; Kaká 65 M; C.Ronaldo 96 M; Benzema 35 M i Higuain 13 M... el que resulta un total de 500’4 milions d’euros. Sense paraules. I què han aconseguit la passada temporada? Una Copa del Rei, sí, però el seu etern rival s’ha emportat Supercopa d’Espanya, Lliga i Champions League.. amb un equip quasi 3 vegades més barat.

Per la seva part, València i Villarreal estan a un altre nivell econòmic. Tot i ser dos equips ‘potents’ dins la lliga espanyola, compten amb economies més reduïdes i modestes que els dos grans (bàsicament perquè Barça i Madrid es reparteixen la major part del pastís dels drets audiovisuals, i perquè compten amb uns contractes de patrocini molt elevats).

El València CF compta amb 22 futbolistes en el primer equip. Tres d’ells (Guaita, Pablo H. I Albelda) són criats en la seva cantera. Els restants 19 van ser fitxats. La plantilla del tercer millor equip de la passada lliga espanyola ha costat el següent:  Diego Alves 3 M; Bruno 1’5 M; Maduro 2 M; Ricardo Costa 0 M; Rami 0 M; Dealbert 0 M; J. Mathieu 0 M; Miguel 8 M; J. Alba 0 M; Topal 4’5 M; Tino Costa 6’5 M; Ever Banega 18 M; Parejo 6 M; Juan Mata 0 M; Feghouli 0 M;  Soldado 10 M; Jonas 1’25 M; Aduriz 4 M;  Piatti 8 M. Tot plegat li ha costat als ‘chés’ 72,75 milions d’euros.

Finalment trobem l’equip de la Plana de Castelló. El submarí groc té a les seves files 19 tripulants, sis dels quals han estat formats en una de les millors canteres del país. Els altres 13 futbolistes han estat contractats per les següents quantitats: Diego López 6 M; César S. 0 M;  Gonzalo R. ?M; C.Zapata 7 M; Marchena 0 M; Ángel 0 M; Capdevila 0 M; Senna ?M; Borja V. 7 M;  Cazorla 1’2 M; Cani 8’4 M;  Nilmar 10’5 M; Marco Rúben 5 M i Giuseppe Rossi 10 M.  Els de Francisco Roig doncs, s’han gastat 55,1 milions d’euros, bastant pocs en comparació amb la resta d’equips de primer nivell espanyol i europeu.

El Barça que ve

Pocs són els reforços que necessita el Barça de la temporada 2011-12. Tots ells condicionats a les possibles i sembla que, pròximes vendes (amb opció de recompra futura o no) o cessions. Om a futuribles arribades, es parla de grans futbolistes, força joves tots ells, però que comparteixen tots ells una mateixa idea que hauran d’assumir si aterren al Camp Nou: s’hauran de guanyar una titularitat que avui dia està més que cara.

I és que la competència amb què es trobaran aquests jugadors és senzillament terrible. 8 campions del món, més Dani Alves, Eric Abidal i un tal Leo Messi. Quasi res. Des del primer moment doncs, hauran d’assumir que a diferència del que eren als seus antics equips, on eren si no la principal,  una de les grans estrelles, aquí seran un més, i que com han fet tants jugadors al llarg de la història del Barça, s’hauran de guanyar un lloc a l’onze inicial o, si més no, la condició de jugador repulsiu, que l’any passat van aconseguir tant Mascherano com Adriano.

El fet que suposa mantenir en nòmina gran part dels actius del darrer any fa que el Barça no estigui necessitat de fitxar per suplir llocs pel que no té cap tipus de pressa, i pot negociar amb més control sobre les diferents opcions que contempla. El ‘reduït’ pressupost (tot i ser molt elevat comparat amb la majoria de clubs, és baix en comparació al nivell dels grans equips europeus) està limitat a uns 45 milions diuen, just per portar un o dos grans jugadors. La operació Cesc no sembla que pugui baixar dels 35, als quals s’haurien de sumar uns 25 o 30 més si ve un davanter (ja sigui Alexis, per qui sembla que es podria pagar 27+13 o bé per Rossi). A aquests, se’ls sumarien un lateral esquerra (si no ho impedeix la Roma seria José Ángel) i alguns jugadors del filial, com Fontàs, Thiago (que acaba de renovar), Montoya, S.Roberto o Kiko Femenía, que d’arribar al club blaugrana, compaginaria filial amb primer equip.

En l’apartat de vendes, abandonarien el Barça els següents jugadors: Bojan (només falta la confirmació oficial del seu traspàs a la Roma), Milito, Jeffren i Maxwell, que podrien deixar entre tots uns 20 milions d’euros (que sumats als 45 del pressupost inicial, sumarien uns 65, que donarien per fer front als fitxatges d’aquesta temporada).

Per tant, la plantilla del Barça del pròxim any quedaria així:

-          En la porteria:

      Valdés com a titular indiscutible, amb Pinto per jugar els partits de Copa del Rei i en cas de lesió o sanció del Víctor, i Rubén Miño com a 3a opció, seguint en el B però pujant quan calgui.

   

En defensa:

Alves, Puyol (si es recupera totalment), Piqué i Abidal titulars, amb Adriano i Mascherano com a principals recanvis, juntament amb Fontàs, que tindrà una plaça al primer equip i, si arriba, un altre lateral. A més, molt probablement tindran minuts Marc Bartra i Martín Montoya.

Mig del camp:

A la mitja és on hi haurà més competència. Als Xavi, Busquets i Iniesta, els hem d’unir un parell de ‘jugones’ “made in Barça”, Cesc (si acaba arribant), i Thiago, amb plaça al primer equip i està per veure quants minuts pot jugar. Mascherano compaginarà la tasca de central amb la de mig defensiu. Keita serà un dels repulsius, però pot comptar aquest any amb menys minuts que aquesta última temporada. A aquests, li podríem afegir algunes aparicions del jove Sergi Roberto.

   

       Delantera:

    

      Guardiola mantindrà els davanters que tants èxits li van donar la passada temporada. Amb la sortida de Bojan, i a l’espera que es resolgui el futur de Jeffren, a Messi, Pedro i Villa, se’ls podria unir Alexis Sánchez, que competiria amb Afellay com a principal repulsiu. No es pot oblidar tampoc la més que probable presència d’Andrés Iniesta, deixant un lloc al mig del camp per Cesc, Thiago o Keita.