El Vil•larreal fa tastar al Barça la seva propia medicina

No ha estat un patit estètic, fluït ni lluït del Barça al Madrigal. Han faltat circulació, ritme i ocasions. Un camp on sempre costa guanyar, contra un adversari sempre complicat, amb un estil de joc similar al blaugrana pel que fa al toc dels seus jugadors, amb gran qualitat tècnica alguns d’ells, i que ha aconseguit rascar un valuós punt.

El Barça ha pogut guanyar, cert. Messi a la primera part amb una vaselina d’aquelles que sempre li entren, i a la segona amb un xut que ha aturat Diego López i que després Cesc ha pogut rematar, però que ha acabat enviant als núvols. Els de Guardiola han creat poc més perill. Però per què? L’absència de certs jugadors era important, però el Barça té més del que ha tret avui. Deixar al mig del camp a un Xavi ofegat sol en la creació, amb un nefast Cesc –molt apagat i imprecís- a davant però baixant a rebre per permetre les pujades de Dani Alves, no ha ajudat.

Al Barça li ha faltat creació, i per això has de poblar el mig del camp de talent, toc, i no múscul. No era partit per Busy i Masche d’inici. I si els fiques, rectifica al descans. L’entrada de Thiago a falta de 15’ ha estat massa tard. Igual que la d’un home de banda o que aporti algo davant  com Alexis, o després Tello. Ha quedat demostrat que Adriano no és extrem. Rep la pilota, s’ho mira, pensa, ralentitza el joc, i va cap a dins, quan el que hauria de fer és buscar l’u contra u per fora. La primera que ho ha intentat Tello quasi acaba amb gol.

Mal plantejament inicial, canvis tard. El Vil·larreal, amb homes per dins com Valero, Bruno o Senna, han fet un entramat defensiu que impedís la poca circulació interior que han generat els culés. Pocs espais i superioritat al mig del camp. Em recorda al que fa al Barça contra el Madrid: guanyar la batalla al mig del camp. Llavors però, era una lluita entre Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc i Messi contra Xabi Alonso i Lass, però ara era només Xavi, qui es veia amb la feixuga càrrega d’haver de portar tot el pes creatiu del partit. Messi rebia lluny de l’àrea per ajudar-lo, ja que el paper de Cesc, repeteixo, avui ha estat per oblidar. Lent, imprecís, cansat potser, el d’Arenys porta uns partits que donen que parlar.

Ha faltat frescura a dalt, provar algun xut, i segurament fer molt més aviat els canvis. Que Tito ho haurà vist abans que Guardiola? És probable, però no em crec que no li hagi pogut comunicar. Igual que se l’ha de felicitar quan encerta, avui es pot dir que el de Santpedor s’ha equivocat en el plantejament, en l’onze i en no rectificar a temps. Però senyors, si volem que segueixi uns anys més, no podem cremar-ho tot i despotricar. Són pocs partits els que han acabat així, i molts els que han acabat amb somriures. Tornarà el mal culé? Aquell que ho veu tot negre? Doncs crec que aquest equip no s’ho mereix. Penso que avui el Barça no ha jugat gens bé, però que es mereix la nostra confiança.

Que la lliga està perduda? Ho creien els del Madrid (amb equips molt pitjors) anys enrere? Oi que no? I doncs per què ho hauríem de pensar? Per què l’hauríem de regalar la lliga? Si la perdem, que sigui a la jornada 36, i no ara. Ara no hem de baixar els braços, sinó que hem de fer que ells forcin la màquina i donin el millor de si si volen guanyar la lliga. No li donem aquest plaer a Mourinho. Guardiola no ho farà, i espero que el Camp Nou tampoc. Estiguem amb l’equip fins al final, que no fa res li prometíem devoció i fidelitat eterna i infinita. Ara és quan ens necessiten. Qui cregui que ja no hi ha res a fer en aquesta lliga, és que no sap de futbol. Hi ha un càntic madridista que m’agradaria sentir (adaptat als nostres colors, clar), a l’afició blaugrana sempre tímida i poc participativa: “Hasta el final, vamos Real”. Els deixarem penjats?

Sense excuses ni retrets

Quan Guardiola va rebre la medalla d’or del Parlament i va pronunciar la mítica frase de ‘Si ens aixequem ben d’hora ben d’hora, som un país imparable’, també va dir que ho haviem de fer sense excuses ni retrets, una afirmació que va venir a repetir just després de l’empat contra l’Espanyol, quan va dir que no podem parlar dels àrbitres, ja que ens hem de preocupar només dels factors que podem controlar.

Aquest Barça guanyador s’ha construït a partir de la pilota, tenir-la, amagar-la, movent-la i fent córrer al rival. Aquesta és la base del futbol. Tenir la pilota i que no la tingui el rival. Els gols, indispensables clar. Contra l’Espanyol un excés de confiança potser, o una sobredosi d’especulació i de conformisme, segurament, van fer que l’equip no anés a matar al partit i a sentenciar un rival difícil, en un camp doblement perillós, on un error et pot costar la vida.

El Barça ja suma dos empats en les tres visites a Cornellà, i no és casual. Pochettino té ben estudiat a l’equip de Guardiola, i segurament porta més temps que els blaugranes preparant aquest partit. El Barça no va empatar per l’àrbitre. L’empat va ser just. És clar que si hi ha un penal a l’últim minut del partit, encara que no es mereixi, es pita. L’àrbitre es va equivocar en diversos fores de joc, va acertar en pitar mans a Messi, i va errar clarament amb la polèmica mà de Rodríguez.

Però la filosofia, l’ADN d’aquest Barça, segueix sent jugar a futbol. No mirem els demés. No ens excusem en àrbitres. Els àrbitres espanyols són dolents, tots, sense excepció. Avui em treuen, demà em donen. No em val la cantarella de que si l’Espanyol jugués sempre així jugarien a Europa cada any. És estúpid dir-ho. És el seu partit. Qui ha viscut un derbi allà ho entén. I jo afegeixo que si el Barça sempre sortís com contra el Madrid (l’onze contra l’Espanyol era el mateix), el Barça no perdria cap dels partits que jugaria. Per tant, deixem de banda les excuses, deixem de banda els àrbitres, i posem-nos a jugar al futbol, que és el que se’ns dóna millor. Això si, tots els 90 minuts.   

10 coses del clàssic:

1. Un altre cop d’efecte al Madrid: Pep Guardiola no coneix el que és perdre en lliga contra els blancs. En lliga, a més, quasi sempre ha guanyat al Bernabéu. Considerant que el Madrid guanyarà el partit que té pendent, tres punts són distància, però moralment serà un gran cop tant per uns com per altres, sobretot pel Barça. Si el Barça està bé, li té menjada la moral als blancs.
2. La força mental: el Barça ha perdut bastantes pilotes, sobretot en els primers minuts, per l’agobiant pressió blanca. No és fàcil recuperar-se i aconseguir calmar l’agobiant inici blanc i el gol de Benzemá, però la força mental d’aquest equip ho ha permès.
3. L’agresivitat dels blancs: ha estat un partit travat, amb varies faltes per part de tots dos conjunts, però ha estat sobretot en la segona part quan, estant per sota en el marcador, els Ramos, Lass, Coentrao i companyia han començat a repartir estopa.
4. Andrés Iniesta i Xavi Hernández, sublims: un partit més, tant el manxec com el terrassenc han demostrat que la seva tècnica i visió del futbol és simplement diferent de la resta de futbolistes. Únics, inigualables, senzills, brutals.
5. Valentia és canviar de 4 a 3 defenses: després de rebre un gol tan aviat, Guardiola va modificar amb èxit la línia defensiva, adelantant a Dani Alves al mig del camp, i jugant amb tres homes darrere més de 70 minuts. La fórmula ha funcionat. El Pep segueix innovant i guanyant la partida tàctica a Mourinho.
6. L’inici fulgurant del Madrid: els blancs sabien que havien de sortir a pressionar fort des del començament, obligant al Barça a prendre decisions forçades en els primers minuts de joc, en què els blaugrana sempre els i costa posicionar-se i trobar-se en el joc amb la pausa, ritme i falta de control del partit necessaris.
7. L’equip està per sobre dels jugadors: complicada decisió la de deixar a David Villa a la banqueta. L’asturià sumava el seu partit consecutiu sense ser titular i quasi bé sense jugar. Mascherano era un cas diferent. Quan Puyol està al nivell que ha demostrat avui, el capità és senzillament imprescindible i indiscutible a l’onze.
8. La confiança del Valdés: no és fàcil cometre una errada al primer minut de joc com la que ha comès, i després una altra de greu, i seguir jugant amb els peus amb seguretat i passades curtes als seus companys. La majoria dels porters no ho haurien fet, Valdés si.
9. La pausa: amb el partit igualat, calia serenar-se i portar el duel al joc propi de cada un. El del Barça ha estat primer buscar contraatacs per l’alta pressió del Madrid, i quan ja estaven per davant en el marcador, tocava calmar el ritme, aguantar la pilota amunt i no perdre-la. Messi, Xavi, Alexis o Iniesta en són clars exemples.
10. Mourinho modera el discurs: ja en les setmanes prèvies s’havia apreciat una clara diferència en les declaracions del portuguès. Més contingut i amb declaracions de perfil baix, Mourinho ha après de l’any passat i sap que alimentar al Barça amb declaracions polèmiques només serviria per alimentar la motivació culé. Ni això li ha servit.  Moderat també en la roda de premsa posterior al partit.

 I l'apunt final: de nou Messi li guanya la partida a un Cristiano imprecís i poc decisiu. Aquí es demostren els mèrits per rebre premis individuals. 

Raons per les quals (crec que) el Barça guanyarà el Clàssic

A dotze dies pel gran clàssic del futbol espanyol, que enfrontarà Barça i Madrid al Santiago Bernabéu, les sensacions tendeixen a pensar, si més no en alguns sectors, que la victòria aquest cop serà pel Real Madrid. La bona ratxa pel que fa als resultats i la millora en el joc (no era difícil) han creat la sensació que el Madrid arriba en un dels millors moments per afrontar aquest gran partit.

Una opinió a la qual segurament no li falti raó. Ara els blancs pressionen més, i més amunt, no regalen tant la pilota a l’hora de treure-la (han copiat la sortida de pilota del Barça, amb els dos centrals ben oberts i un migcampista, Xabi Alonso, baixant a rebre-la), i la pegada que tenen a dalt segueix igual d’afinada. Però com arriba el Barça? A sis punts, a falta de dos jornades, el que fa pensar que arribarà a tres (contant que al Madrid li faltarà una jornada per disputar), però lluny del que alguns pensen, no crec que estigui ni jugant malament, ni tenint problemes.

Va perdre a Getafe, cert. Contra un equip que es va tancar i que va tenir una ocasió que no va desaprofitar. No és excusa, però l’àrbitre va anular un gol legal al Barça. A l’últim minut, a més, Messi i Pedro van gaudir d’una ocasió més que clara. Contra el Sevilla, l’argentí va fallar un penal que hagués donat els 3 punts. També es va poder guanyar a Mestalla, amb uns últims minuts d’infart. Contra la Real, una pàjara evitable va costar dos punts. Tot plegat, un cúmul de situacions que si, van passar, però que eren fàcilment evitables. Què va passar contra el Vil·larreal? I contra l’Atlético? I contra el Milan?

Cal pensar que disposarem de Cesc, Alexis, Iniesta i amb els que ja i eren. No oblidem com respon el Barça de Guardiola a les grans cites. Entre elles, la de la Supercopa. Amb xancles van treure un gran resultat no fa massa. Ens ha defraudat algun cop aquest equip? No oi, doncs per tant, confiança cega amb aquest equip. Que el Madrid arriba crescut i algú creu que com a favorit? Millor. Un repte més, una motivació més per aquest equip, si n’hi faltava. A Madrid, guanyarem!