Canvi de cicle Gunner

Arsène Wenger afrontarà una de les temporades més difícils des que és al club londinenc: sense Cesc ni Nasri, haurà de buscar solucions als molts problemes que tenen


Amb la pallisa a Old Trafford (8-2) i un punt en tres partits, l'Arsenal es troba en una situació clara de canvi de cicle. Si bé fa uns 7 anys (temporada 2003-04) el mateix conjunt, també entrenat per Arsène Wenger va guanyar la Premier League amb 90 punts imbatut (26 victòries, 12 empats), ara es troben en un moment convuls, amb la contínua marxa de les seves principals estrelles a d'altres equips en el millor moment de les seves carreres, fent que el club gunner mai assoleixi el punt àlgid que varen assolir en aquella campanya.

Des de llavors, l'Arsenal només ha pogut guanyar una Copa d'Anglaterra i una Community Shield (la supercopa). La marxa de jugadors com Bergkamp, Vieira, Pirés, Ljunberg, A. Cole, T.Henry, Reyes, Adebayor, Touré, Clichy, Cesc o Nasri segurament sigui la principal causa que l'equip de Londres no estigui a un nivell prou competitiu tot i seguir comptant amb grans -joves- talents amb present però sobretot amb molt futur.

Gran part de la culpa, per bé i malament, de la gestió de l'Arsenal és el seu mànager general, Arsène Wenger. Ell ha encertat en portar a molts jugadors joves a baix preu al seu equip, fent-los créixer ràpidament, i donant-los oportunitats en el primer equip en pocs anys. L'Arsenal és un referent pel seu joc, força diferent al tradicional anglès. Li agrada més la conservació de la pilota i l'estil ofensiu que marca el tècnic francès, que ho ha convertit en una senya d'identitat del club.

I no es pot dir que Wenger hagi gestionat malament el club, ja que ha tret un rendiment econòmic increïble a través d'anar venent els seus principals actius per preus alts. La seva fórmula és: compro joves talentosos barats -> els faig créixer -> els venc per alts preus -> torno a comprar joves. Així s'entén que per Overmars (40M); Petit (15M); Vieira (20M); Henry (24M); Hleb (15M); Adebayor (29M), Touré (18'7M); Cesc (39M) o Nasri (27M), n'hagin tret veritables fortunes.

Però tot i que els diners rebuts hagin estat reinvertits en gran part en fitxar nous talents (i en pagar el nou estadi), el nivell competitiu de l'equip se'n ressenteix, de manera que si Wenger vol vendre les seves estrelles en el seu millor moment mai tornarà a guanyar títols, doncs no podrà competir amb els dos Manchesters, Chelsea, Liverpool o fins i tot el Tottenham. Potser sempre tindrà un equip molt bo, talentós i admirable, però massa jove i inexpert per competir amb els grans. El canvi de cicle és clar, i nous grans com el City li estan traient ja el seu lloc. 

Pay Per Hear

Molts s'hauran sorprès en els darrers dies quan va sortir als mitjans una notícia: la LFP vol cobrar a les ràdios un cànon (una taxa, uns diners) per assistir als terrenys de joc i poder narrar des d'allà als partits. La quantitat de diners aniria en funció de les audiències de cada ràdio (esperen obtenir-ne uns 15 milions). La versió de la Lliga és que les teles ja paguen molts diners, i que les ràdios no tenen per què no fer-ho. A més diuen que les ràdios es beneficien del futbol, fet que no nega ningú. Així de pas, guanyen uns calerons de més.

Però realment és lícit que es cobri a les ràdios per narrar una cosa que no veu l'espectador? Llavors, perquè no cobren diners als mitjans digitals per narrar els partits via web o xarxes socials (Twitter, Facebook...)? Es podria dir que les ràdios treuen força profit dels partits, però de mateixa manera, ajuden a aportar un plus de passió al futbol cap a molts aficionats que sovint no poden veure els partits, i que d'aquesta manera, poden seguir en quasi qualsevol part al seu equip.

Penso, igual que ha dit Mourinho (sense que serveixi de precedent) , que el futbol sense les ràdios no serà el mateix, que serà molt diferent, ja que aquestes són una part important d'aquest esport. Cal tenir en compte que no és poca la gent que segueix ?Carrusel Deportivo' (SER); Marcador (R.Marca); Tiempo de Juego (COPE) o ?el Barça juga a RAC1' (RAC1) i la transmissió del Barça del Puyal. Fer pagar a les ràdios, per molta necessitat de diners que hi hagi, és una decisió tan injusta com impopular, i que portarà més d'un problema en les següents setmanes.

De fet, en aquesta primera jornada, les emissores que emeten a nivell nacional han decidit assistir als camps per retransmetre els partits acompanyats per un notari que aixequi acta en cas que se'ls denegués l'entrada als periodistes esportius dels mitjans radiofònics. Totes aquestes actes serviran per preparar una denúncia conjunta contra la LFP donat que diuen, vulnera el dret a la informació establert en la Constitució Espanyola. D'altra banda, la Lliga ja ha advertit que denunciarà a aquelles emissores que narrin el partit per la televisió perquè diuen que els està prohibida la transmissió en directe des de qualsevol lloc. 

Madridistes i culés es posen d'acord

Sense que serveixi de precedents, els aficionats i futbolistes dels dos grans clubs espanyols comparteixen una mateixa opinió respecte un tema: la continuïtat de Mourinho. I és que tant els de la capital espanyola com els culés volen que segueixi el portuguès com a entrenador blanc. Per què? Per una senzilla explicació.

Els madridistes volen que segueixi perquè veuen en ell el màxim exponent de l'antibarcelonisme, un home que saben que segur ho donarà tot i més per fer el possible per guanyar al Barça, fent el que calgui. No importa què ni com. Importen els resultats, importa guanyar. El fi justifica els mitjans. Tant se val si la imatge del propi club queda en discussió per tot el món, tant se val si el teu entrenador plora a totes les rodes de premsa, es queixa d'àrbitres, estaments futbolístics o institucions solidàries. Tant se val si agredeix a companys de professió. Tot si val si es tracta d'intentar perjudicar al Barça.

D'altra banda, als culés tampoc els sembla malament que segueixi Mou al Madrid. Sabent que el més normal que li pot passar a un equip que ho ha guanyat quasi tot en 3 anys és que baixi el rendiment (sobretot la motivació), Mourinho s'està encarregant de carregar les piles d'energia i de no permetre que es perdi l'atenció a Can Barça. Així, els jugadors blaugranes, picats per tot el que fa i diu el portuguès, surten amb un extra de ganes a afrontar tots els partits -especialment els que juguen contra els blancs- de manera que és difícil pensar que el Barça pugui regalar dues lligues com ho va fer pocs anys enrere per falta d'atenció. És a dir, que mentre segueixi Mou, no és d'estranyar que segueixin caient els títols... pel costat blaugrana.

Mourinho, el dolent de la pel·lícula

Quan un entrenador obté èxits esportius en forma de títols i de reconeixement per la capacitat com a tècnic, el més normal és que s’intenti transmetre una imatge digna i exemplar que permetin que tal professional sigui reconegut per tothom amb els honors que es mereix. Però ara ens trobem amb un cas poc més que singular. Un tècnic de prestigi mundial, tot i veure com el seu equip millorava ostensible i notablement  respecte l’any anterior, no li dóna els  mèrits que es mereix al seu equip, sinó que en lloc d’això prefereix centrar-se en d’altres aspectes fora del futbol pur, i que surten d’una profunda ràbia contra un club i uns professionals en concret.

Mourinho ha convertit la seva vida professional en una pel·lícula, on s’ha entestat a agafar el paper de protagonista dolent, l’antiheroi del bé. Podria haver tirat per un altre camí, fent lluir més els seus èxits, que no han estat pocs, que el seu polèmic caràcter, centrant així les mirades en la seva capacitat per gestionar plantilles. Però no. The special one, com així li agrada que el reconeguin,  té un ego i un orgull que sobrepassen les fronteres. Mentre tot el món del futbol parla de la brillantesa i excel·lència del futbol practicat pel Barça (i per d’altres equips), Mourinho, que té totes les eines disponibles al seu abast per treure un rendiment altíssim als seus jugadors, jugant a un futbol d’un mínim nivell.  

En la pel·lícula de Mou però, no sembla haver-hi  lloc pel futbol en sí. Per què (“¿Por qué?”, com diu ell) parlar de futbol si el que vull és guanyar al preu que sigui i com sigui? I si no es guanya, què importa, si el culpable és l’àrbitre, la UEFA, la Lliga, Preciado, UNICEF, Qatar Foundation o el mal temps. Fins i tot quan guanya i el seu equip sembla millorar busca excuses. Però de nou, per què? Realment cal tanta polèmica? Cal que aquest impresentable, com s’ha encarregat de demostrar ell mateix, sigui portada cada dia? Què vol? Què persegueix amb tots els seus actes? Acaparar (encara més) protagonisme? Si és per fama o diners no serà, doncs d’això en va sobrat, igual que de mala educació.

El Mourinhisme, com ha passat amb alguns virus, s’estén en els sectors que veuen amb ràbia i enveja el canvi de cicle que han viscut en els últims anys. Presumien de moltes Lligues i Champions, però quan han vist que el Barça els retallava notablement les distàncies en pocs anys, s’han agafat a una de les últimes esperances possibles (des del seu punt de vista), una mena d’antibarça, un individu sense escrúpols que pensa més en ell, en la seva compta corrent i en el seu ego que en la imatge d’una institució que li paga (i molt bé, per cert).  Necessita un portaveu? Necessita que el titella del Karanka surti a les rodes de premsa a fer el panoli? Necessita que uns aficionats i part de la premsa ultra el defensi peti qui peti, faci el que faci, encara que agredeixi, insulti, o defensi actituds impròpies de qualsevol persona? Queda clar que no. Però Mou, t’has topat amb un equip (el Barça) i amb un heroi (Guardiola), que lluny de creure-s’ho, s’alimenten de les teves males maneres i de la teva agressivitat contra el Barça. Tu segueix igual, que estàs donant corda a un equip que està fent història.