Mourinho, el dolent de la pel·lícula

Quan un entrenador obté èxits esportius en forma de títols i de reconeixement per la capacitat com a tècnic, el més normal és que s’intenti transmetre una imatge digna i exemplar que permetin que tal professional sigui reconegut per tothom amb els honors que es mereix. Però ara ens trobem amb un cas poc més que singular. Un tècnic de prestigi mundial, tot i veure com el seu equip millorava ostensible i notablement  respecte l’any anterior, no li dóna els  mèrits que es mereix al seu equip, sinó que en lloc d’això prefereix centrar-se en d’altres aspectes fora del futbol pur, i que surten d’una profunda ràbia contra un club i uns professionals en concret.

Mourinho ha convertit la seva vida professional en una pel·lícula, on s’ha entestat a agafar el paper de protagonista dolent, l’antiheroi del bé. Podria haver tirat per un altre camí, fent lluir més els seus èxits, que no han estat pocs, que el seu polèmic caràcter, centrant així les mirades en la seva capacitat per gestionar plantilles. Però no. The special one, com així li agrada que el reconeguin,  té un ego i un orgull que sobrepassen les fronteres. Mentre tot el món del futbol parla de la brillantesa i excel·lència del futbol practicat pel Barça (i per d’altres equips), Mourinho, que té totes les eines disponibles al seu abast per treure un rendiment altíssim als seus jugadors, jugant a un futbol d’un mínim nivell.  

En la pel·lícula de Mou però, no sembla haver-hi  lloc pel futbol en sí. Per què (“¿Por qué?”, com diu ell) parlar de futbol si el que vull és guanyar al preu que sigui i com sigui? I si no es guanya, què importa, si el culpable és l’àrbitre, la UEFA, la Lliga, Preciado, UNICEF, Qatar Foundation o el mal temps. Fins i tot quan guanya i el seu equip sembla millorar busca excuses. Però de nou, per què? Realment cal tanta polèmica? Cal que aquest impresentable, com s’ha encarregat de demostrar ell mateix, sigui portada cada dia? Què vol? Què persegueix amb tots els seus actes? Acaparar (encara més) protagonisme? Si és per fama o diners no serà, doncs d’això en va sobrat, igual que de mala educació.

El Mourinhisme, com ha passat amb alguns virus, s’estén en els sectors que veuen amb ràbia i enveja el canvi de cicle que han viscut en els últims anys. Presumien de moltes Lligues i Champions, però quan han vist que el Barça els retallava notablement les distàncies en pocs anys, s’han agafat a una de les últimes esperances possibles (des del seu punt de vista), una mena d’antibarça, un individu sense escrúpols que pensa més en ell, en la seva compta corrent i en el seu ego que en la imatge d’una institució que li paga (i molt bé, per cert).  Necessita un portaveu? Necessita que el titella del Karanka surti a les rodes de premsa a fer el panoli? Necessita que uns aficionats i part de la premsa ultra el defensi peti qui peti, faci el que faci, encara que agredeixi, insulti, o defensi actituds impròpies de qualsevol persona? Queda clar que no. Però Mou, t’has topat amb un equip (el Barça) i amb un heroi (Guardiola), que lluny de creure-s’ho, s’alimenten de les teves males maneres i de la teva agressivitat contra el Barça. Tu segueix igual, que estàs donant corda a un equip que està fent història.