El calendari futbolístic està cada any més ple de partits, de competicions que sembla que vagin sorgint de nou. Per la gran majoria dels equips, els clubs més modestos o que no disputin competicions europees, la temporada oficial es limitarà als 38 partits de lliga fixes més uns pocs en la Copa de cada campionat (el nombre de partits dependrà de l’èxit i continuïtat en la mateixa competició). Trobem però que per els equips grans que disputen competicions europees, i pels seus jugadors, que a les seves temporades se’ls va ampliant el nombre de partits.
Per això veiem, per exemple, que el Barça va disputar la temporada 2010-11 un total de 62 partits oficials: 2 de Supercopa d’Espanya; 38 de lliga; 13 de Lliga de Campions i 9 de Copa del Rei. És a dir, que va disputar tots els partits possibles que pot jugar un equip a Espanya. Un desgast molt gran per un equip que manté un nivell altíssim al llarg de l’any i que està ‘obligat’ a guanyar jugant bé tots els partits. Potser caldria valorar més l’esforç que fan els jugadors d’una plantilla que fa anys que s’insisteix en anomenar curta. Penso jo que no ho serà tant de curta si és capaç d’aguantar tots els partits mantenint tal nivell i assolint la majoria dels objectius (3 títols i una final, temporada gens dolenta).
En els últims anys però, ens hem trobat sovint que per enquadrar algunes dates i jornades a tant apretat calendari, s’ha de fer masses filigranes. I és curiós perquè a altres països com Anglaterra, França o Alemanya, el calendari està molt millor muntat, i els equips, a part de saber mesos enrere quan i on jugaran cada un dels partits de lliga, acaben disputant menys partits, pel que tenen més temps de recuperació i, a priori doncs, una relativa avantatge respecte d’altres equips que tenen un calendari més apretat. De la mateixa manera, el Manchester United, campió de la Premier League i finalista de la Lliga de Campions, en va disputar 60: 1 Community Shield (la seva Supercopa); 38 de Premier League; 13 de Champions League; 3 de Carling Cup i 5 de FA Cup. És a dir, dos partits menys que el Barça, disputant una competició més. Si hagués assolit les dos finals en els copes, hagués superat al conjunt català.
La diferència doncs, la trobem en les copes i supercopes, i en el seu format. Mentre que a Anglaterra, Itàlia, França o Alemanya es fa a partit únic, a Espanya se segueix fent a doble partit, el que li resta emoció (no és una final i per tant, no és un cara o creu a 90 minuts). La RFEF ho fa així perquè creuen que en treuran millor profit econòmic (són dos partits, i per tant, més taquillatge i més audiències i beneficis televisius). Però no és així. A Anglaterra, el partit únic es fa a sempre a Wembley, temple del futbol anglès, i la millor organització fa treure més rendiment econòmic a la cita.
A Itàlia, d’altra banda, s’obta per un altre model. En les darreres temporades s’ha optat per vendre el partit de Supercopa a l’estranger, i després de passar per EUA o Líbia, és Xina (que ja va albergar fa dos anys la Supercoppa Inter-Lazio), la que ha comprat els drets per organitzar la final pels tres propers anys (es disputarà a l’estadi del Niu d’ocell). Amb això es busca trobar nous ingressos econòmics a una lliga que no es vol estancar i que veu en el mercat asiàtic un filó per on tirar. Una mesura però, que no agrada gens als tifosi italians i que ja ha vist com en la pròxima edició cap seguidor de Milan ni Inter acompanyaran els seus equips a la Xina com a mostra de descontent.
El format de les copes dels grans països europeus també és a partit únic, el que fa augmentar la competitivitat i les possibilitats que un equip modest pugui arribar a una final. Sense anar més lluny, veiem com l’any passat l’Stoke City va disputar la FA Cup contra el multimilionari City, el Duisburg va jugar la DFB Pokal contra el Schalke, i el Palerm va jugar la final de la Coppa contra l’Inter. I a Espanya ja ho sabem tots. Barça-Madrid, una final que amb el model actual està condenada a repetir-se en més d’una ocasió. I més si els dos equips se la prenen seriosament, i el repartiment dels drets televisius segueix igual (tot i que aquest últim, és un tema apart).
I a tot això cal afegir-li el desgast dels partits internacionals. No només els oficials (les classificacions per Eurocopa o Mundial i les fases finals de les mateixes durant estiu), sinó també cal tenir en compte tots aquells amistosos (‘bolos’) que es fan per tot el món i que només serveixen per omplir encara més les arques de la federació de torn, que utilitza els futbolistes per negoci propi.
Per tot això, poder mantenir un model sostenible de futbol i equiparar-nos a la resta d’Europa, la Federació Espanyola hauria de sacrificar els ‘beneficis’ que li proporciona el model de doble partit de la Copa del Rei i de la Supercopa, perquè sinó, els equips grans seran els dominadors de la competició la gran majoria de temporades, evitant qualsevol possible sorpresa. Un sistema, que estalviaria molts minuts de les cames d’alguns dels millors jugadors del món, que segur que ho agrairan.
No hay comentarios:
Publicar un comentario